Totes les entrades

Aquí hi teniu totes les entrades

Gibraltar europeu (i Catalunya)

Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell. Article publicat a El Nacional el 25 de novembre de 2018 Gibraltar és un dels temes inexhauribles de la política exterior espanyola. El tema inexhaurible. La llarga història que arrenca d’aquell llunyà 1705 ha viscut aquests dies un últim episodi, especialment emocionant, amb les amenaces del Govern espanyol contra el britànic i, de manera més genèrica, contra tota la Unió Europea, ja que han arribat a posar en risc la celebració d’una reunió transcendental del Consell Europeu, com és la que ha d’aprovar l’acord pel qual el Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord abandona la Unió Europea, el famós Brexit. La Pedra de Tarik –que no és altre l’origen àrab de la paraula Gibraltar– s’ha aixecat un cop més com un escull enorme en la relació del Regne d’Espanya amb la Gran Bretanya i la resta d’Europa, per bé que aquest cop una mera declaració d’intencions ha pogut apaivagar la tempesta. De Gibraltar, certament, se n’ha parlat molt i gairebé se n’ha dit tot: els arguments dels espanyols per recuperar Gibraltar, el rebuig dels gibraltarenys a ser espanyols, les reaccions patriòtiques –patrioteres– que Gibraltar desperta a Espanya i a Anglaterra, les negociacions inacabables amb el Foreign Office, el contraban i els problemes fronterers, i per altra banda, la relació de Catalunya amb aquesta qüestió… Però mai com en aquests darrers dies la qüestió gibraltarenya s’havia posicionat al bell mig de la política europea. Vist des de Brussel·les, Gibraltar no era més que un de tants territoris supervivents dels antics imperis colonials d’alguns estats membres de la Unió Europea i un assumpte que, en tot cas, interessava únicament espanyols i britànics. Els fets d’aquests darrers dies, però, han vingut a demostrar el contrari: Gibraltar és Europa i la qüestió gibraltarenya és un afer europeu. Gibraltar és Europa i la qüestió gibraltarenya és un afer europeu. El tractat que va formalitzar la conquesta de Gibraltar es pot considerar un antecedent dels que actualment estructuren les relacions entre Estats europeus, com el mateix Tractat de la UE Això, de fet, no hauria de sorprendre ningú. Malgrat el seu estatus de colònia –l’única colònia a Europa– la incorporació de Gibraltar a la Corona britànica no té res a veure amb la conquesta i ocupació colonial que els britànics van portar a terme en altres territoris d’Amèrica, Àsia, Àfrica o Oceania. Gibraltar fou conquerit militarment en el transcurs d’un conflicte europeu, com va ser la Guerra de Successió d’Espanya, i aquesta conquesta es va formalitzar a través d’un tractat internacional –el Tractat d’Utrecht– que, si bé es va signar entre el Rei d’Espanya i la Reina d’Anglaterra, anava entrelligat amb tot un conjunt de tractats que vinculaven pràcticament totes les potències europees. Uns tractats que van determinar l’ordre europeu en aquell 1713 i es poden considerar, per tant, com els antecedents dels que actualment estructuren les relacions entre els Estats europeus, com el mateix Tractat de la Unió Europea. Justament aquesta dimensió europea del conflicte de Gibraltar és el que explica la reacció espanyola en relació a l’afer. Gibraltar va ser la penyora que Felip V va haver de pagar per tal que les potències europees el reconeguessin com a cap de la monarquia hispànica i el legitimessin per a governar com a monarca absolut sobre tots els seus regnes. Bé, amb una condició, respectar els drets des catalans, als quals es referia expressament l’article XIII del Tractat d’Utrecht, dos-cents anys abans que el Tractat de Versalles parlés de “minories nacionals”. L’article XIII del Tractat d’Utrecht estableix la condició que la corona espanyola ha de respectar els drets des catalans, als quals s’hi refereix expressament Per tant, el projecte hispànic, tal com es concep en les esferes del poder espanyol, no quedarà complet fins que la qüestió de Gibraltar, i també la catalana, quedi resolta amb l’absorció definitiva d’uns i altres. És justament això el que explica les reaccions que desperta el tema de Gibraltar, que contrasten amb la indiferència o conformitat amb què s’assumeix per l’establishment espanyol la pèrdua d’altres territoris de l’Imperi “donde no se ponia el sol”, inclosos Portugal, Iparralde i la Catalunya Nord. Quan l’ex-ministre García-Margallo diu que les seves grans preocupacions són Gibraltar i Catalunya, sap de què parla. El Brexit, al qual s’hi havia oposat la majoria de la població de Gibraltar, era una ocasió formidable per capgirar les coses, i així ho van entendre al Ministeri d’Afers Exteriors. La idea concebuda pels estrategues de Madrid no era dolenta, en principi, ja que es preveia oferir als gibraltarenys la nacionalitat espanyola, que els permetria romandre a la Unió Europea amb independència d’allò que fes Londres. Malauradament, aquesta oferta anava acompanyada d’una condició que Gibraltar ja havia rebutjat de forma contundent en un referèndum celebrat al 2002, com és la co-sobirania hispano-britànica sobre el penyal. No cal dir que amb aquest poderós argument, Downing Street es nega tan sols a considerar aquesta possibilitat. En acabat, com dèiem, el Govern espanyol ha hagut de renunciar a les seves amenaces, el Consell Europeu se celebrarà… i la Roca de Tarik continuarà estant allà, com a part de la negociació del futur marc de relacions entre el Regne Unit i la Unió Europea. O sigui que l’estira-i-arronsa entre espanyols i britànics per compte dels gibraltarenys va encara per llarg. Les negociacions sobre el futur de la relació entre el Regne Unit i la UE són l’ocasió perfecta per a actualitzar els compromisos contrets fa més de 300 anys al Tractat d’Utrecht Sempre, però, hi ha lloc a l’esperança que la negociació que ara començarà obri una nova etapa, més productiva, en aquest contenciós. Això requeriria deixar de banda els plantejaments territorials del segle XVIII o, fins i tot, la doctrina de la descolonització de la segona meitat del segle XX, per abordar aquesta qüestió amb els principis de l’ordre internacional democràtic i equitatiu que es vol impulsar des de les Nacions Unides, un dels quals és el dret d’autodeterminació de tots els pobles. Això implica posar la voluntat

Gibraltar europeu (i Catalunya) Llegeix més »

Espanya, reserva espiritual de la UE

Article publicat a El Nacional 18 d’abril de 2018 «El discurs oficialista espanyol ha substituït els valors vinculats a la defensa de la fe catòlica per la invocació de la Constitució espanyola i d’“Europa”, però la consciència de “reserva espiritual” roman intacta.» Un dels mites de l’imaginari del nacionalisme espanyol és el de ser dipositari dels valors autèntics de la civilització cristiana i per extensió, europea. Mentre Europa –la resta d’Europa– s’equivoca i cau en falsos paranys, com el protestantisme, la franc-maçoneria, el liberalisme o el comunisme, Espanya és qui manté els valors veritables de la fe, com a martillo de herejes o vigía de Occidente. Això li suposa haver de pagar el preu de la incomprensió d’aquesta esbiaixada Europa, però no per això ha de deixar de defensar, si cal contra tothom, els valors veritables, que són els seus. Aquesta mena de raonament ha evolucionat amb el temps, afortunadament, però més en la forma que en la substància. Així, el discurs oficialista espanyol ha substituït els valors vinculats a la defensa de la fe catòlica per la invocació de la Constitució espanyola i d’“Europa”, però la consciència de “reserva espiritual” dels valors veritables, roman intacta. Així s’ha vist, i s’està veient, en el cas de les ordres europees de detenció (euroordres) sol·licitades a diversos estats per aconseguir l’extradició del president Carles Puigdemont. Després de la retirada tàctica de la primera euroordre davant la justícia belga, el ministre de Justícia espanyol va insinuar que potser caldria modificar la Decisió marc que la regula, per ampliar-la a aquells delictes pels quals es demanava l’extradició de Puigdemont. És a dir, si l’euroordre no ens serveix, és perquè necessita una modificació, i això ho han d’entendre les institucions de la Unió Europea i tots els estats membres. L’èxit d’aquesta mena de proposta era perfectament previsible, tant és així que, de forma gairebé immediata, la Comissió Europea va respondre que la regulació de l’euroordre ja era prou completa. En altres paraules, no calia afegir-hi nous tipus delictius “a la carta” per a satisfer els desitjos del govern espanyol. L’opinió pública alemanya va descobrir amb estupor la part més xenòfoba i intolerant d’aquell país al que consideraven l’alumne espavilat del Sud Res comparat, però, a la plantofada del tribunal de Schleswig-Holstein amb la seva negativa a autoritzar l’extradició de Puigdemont per rebel·lió, amb perspectives que la petició per malversació de fons no tindrà gaire millor recorregut. L’opinió pública alemanya va descobrir amb estupor la part més xenòfoba i intolerant d’aquell país al que consideraven l’alumne espavilat del Sud. Els improperis i amenaces llançats des de la premsa progovernamental contra el poble alemany i les declaracions de polítics del Partit Popular que menyspreaven el tribunal de Schleswig-Holstein, semblaven més propis de la propaganda d’un estat totalitari que dels usos habituals d’un estat democràtic de dret. No és, doncs, estrany que Rajoy i el seu govern hi hagin posat sordina . Però, ep!, això no vol dir que renunciïn a la seva pretensió: “sostenella y no enmendalla”. Les formes són més suaus i civilitzades, els exabruptes i insults s’han substituït per entrevistes i articles a la premsa alemanya, però la qüestió de fons segueix sent la mateixa, i és que els jutges de Schleswig-Holstein s’han equivocat, i amb la seva equivocació han posat en perill tot el projecte europeu. Novament, Espanya vol defensar Europa contra sí mateixa. En aquesta lluita per defensar el veritable esperit europeu, estan disposats a interposar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE, amb la idea que aquest esmeni la plana al tribunal de Schleswig-Holstein i li digui que s’ha excedit en la seva aplicació de l’euroordre. Aquesta acció estaria relacionada amb les reunions que la fiscalia espanyola ha mantingut amb la d’aquell tribunal, al que només tres dies abans es referien com una especie de audiencia provincial, i es justifica amb l’al·legació de diverses sentències relatives a l’aplicació de l’ordre europea de detenció. Bé, no podem descartar en absolut que això pugui passar i tot plegat acabi amb una sentència del Tribunal de Luxemburg sobre els límits de la interpretació de la normativa sobre l’euroordre. Però, honestament, crec que algú els hauria d’advertir dels riscos que els comportaria portar endavant aquest procediment davant el TJUE. S’haurien de pensar bé això de la qüestió prejudicial –tret que es tracti només d’una fantasmada– ja que hi ha un risc molt elevat que acabi en un desastre com el del 1898 D’entrada, cal tenir en compte que, en el moment actual, la decisió d’interposar la qüestió prejudicial correspon exclusivament i única al Landesgericht de Schleswig-Holstein, que és el tribunal que coneix l’assumpte. Ni les parts en el judici, ni tampoc la fiscalia –molt menys un tribunal d’un país tercer– el poden obligar en cap supòsit a plantejar la qüestió, si ell no veu cap dubte d’interpretació o validesa de la normativa de la UE. Això, per cert, ho sap prou bé el Tribunal Suprem, que ha desestimat nombroses peticions de qüestions prejudicials presentades per les parts. En conseqüència, el marge d’actuació al respecte de les autoritats espanyoles és, ara mateix, nul. Tot depèn del que resolgui el tribunal alemany. En segon lloc, i fins i tot en el cas que la qüestió prejudicial s’arribés a tramitar, el que no farà mai el TJUE és entrar a comparar normatives nacionals, ni molt menys a censurar un tribunal d’un estat membre o convertir el procediment prejudicial en una mena de via de recurs contra sentències de tribunals d’altres estats membres. El Tribunal de Luxemburg és molt curós a l’hora d’evitar que les seves sentències es puguin utilitzar per a finalitats més enllà de les previstes als Tractats, és a dir, interpretar o valorar la validesa de les normes comunitàries. Last but not least, el procediment prejudicial no es limita a les parts en el judici principal, ni tan sols a Espanya i Alemanya, sinó que permet la participació de la Comissió Europea i de tots els membres de l’Espai Econòmic Europeu, que són tots els de la UE més Noruega, Islàndia i Liechtenstein, a més de

Espanya, reserva espiritual de la UE Llegeix més »

Per què la Comissió de Venècia no desautoritza el referéndum unilateral

Article publicat a El Nacional el 8 de juny de 2017 «Malgrat que la constitució d’un Estat no contempli la secessió d’una part del territori, això no vol dir que pugui oposar-se a la voluntat d’una part dels ciutadans d’abandonar aquell Estat per crear-ne un altre.» La Comissió Europea per a la Democràcia a través del Dret, més coneguda pel nom de Comissió de Venècia, presentada com a garantia de qualitat jurídica i democràtica, ha aparegut de forma creixent en el debat sobiranista fins a la moció del Parlament on es demanava al Govern que busqués el seu “assessorament, reconeixement i aval” en relació amb el referèndum, la carta que el president Carles Puigdemont va adreçar al president de la Comissió, l’italià Gianni Buquicchio, i la seva cortesa –i gairebé immediata– resposta. No insistiré en la valoració d’aquesta resposta. Sí que trobo interessant, en canvi, entrar en la referència que s’hi fa a la Constitució i l’ordenament jurídic. No cal dir que certs sectors, potser decebuts per la carta de Buquicchio i el seu contingut, han trobat una mena de consol en aquesta apel·lació a l’ordre constitucional, que consideren una desautorització del referèndum unilateral. Tanmateix, si repassem la trajectòria de la Comissió de Venècia i el conjunt de la seva doctrina, no és tan clar que sigui així. D’entrada, és important recordar que la Comissió de Venècia es va crear l’any 1990 i ha admès tots els estats europeus que han accedit a la independència des d’aquella data, que sumen gairebé una tercera part dels seus membres actuals. Un d’ells, per cert, és el Kosovo, bèstia negra de la diplomàcia espanyola, que malgrat tot, comparteix taula a la Comissió amb la delegació d’Espanya. Per tant, l’aparició d’un nou Estat independent a Europa no representa cap novetat, ni res estrany per als membres de la Comissió de Venècia. Tant és així que el desembre del 1999 ja s’hi va aprovar un dictamen on establia la seva postura sobre l’autodeterminació i la secessió. D’una manera molt clara, i gosaria dir pedagògica, la Comissió de Venècia distingeix entre un dret d’autodeterminació interna, que permet als pobles i nacions d’un Estat determinar el seu estatus dins d’aquell mateix Estat, i un dret d’autodeterminació externa, que permet pronunciar-se sobre la secessió. El dret d’autodeterminació interna es fonamenta en les constitucions estatals i el dret d’autodeterminació externa, en el dret internacional. Malgrat que la constitució d’un Estat no contempli la secessió d’una part del territori, això no vol dir que pugui oposar-se a la voluntat d’una part dels ciutadans d’abandonar aquell Estat per crear-ne un altre La conseqüència d’això és que, malgrat que la constitució d’un Estat no contempli el supòsit de la secessió d’una part del territori, això no vol dir que pugui oposar-se a la voluntat d’una part dels ciutadans d’abandonar aquell Estat per crear-ne un altre independent. Per reblar aquesta afirmació, la Comissió es remet al famós dictamen del Tribunal Suprem del Canadà en l’assumpte Quebec, on s’afirma que l’ordre constitucional no pot ser indiferent a la clara expressió d’una clara majoria de quebequesos en resposta a una qüestió clara en el sentit que ja no volen continuar al Canadà. Aquesta és, doncs, la doctrina de la Comissió de Venècia, que l’aplicaria posteriorment als referèndums d’autodeterminació de Montenegro i de Crimea. La conclusió en un cas i en l’altre va ser ben diferent. No podia ser d’una altra manera, tenint en compte que el referèndum de Crimea no tenia més objecte que legitimar l’ocupació d’un territori per la força. És important recordar-ho, tenint en compte la tirada de certs acadèmics pel dictamen de Crimea, al qual han volgut presentar com una mena d’avís del que la Comissió de Venècia podria dir sobre el referèndum català. L’exercici del dret d’autodeterminació externa (per utilitzar la terminologia de la Comissió) és, per tant, plenament legal, es regeix pel dret internacional i no se li pot oposar cap disposició constitucional interna. En l’actualitat, el dret d’autodeterminació es considera un principi estructural de l’ordenament internacional, estretament lligat amb la prohibició de l’ús de la força, al qual les Nacions Unides reconeixen un paper fonamental a l’hora de realitzar un ordre internacional democràtic i equitatiu. No és admissible emparar-se en la Constitució per negar als pobles que formen part de l’Estat espanyol l’exercici del dret d’autodeterminació El seu fonament està en la Carta de les Nacions Unides i en els Pactes de drets civils i polítics i de drets econòmics, socials i culturals, ambdós vigents a Espanya des de 1977. Tots aquests instruments són tractats internacionals ratificats i en vigor al Regne d’Espanya i, com a tals, vinculen totes les autoritats espanyoles –inclosa la Generalitat de Catalunya– i formen part de l’ordenament jurídic espanyol, tal com es desprèn de l’article 96 de la Constitució espanyola i l’article 1.5 del Codi Civil. Encara caldria afegir les nombroses resolucions de Nacions Unides i els acords de caràcter polític dels quals Espanya ha estat part i que proclamen el dret dels pobles a l’autodeterminació. No és, doncs, admissible emparar-se en la Constitució per negar als pobles que formen part de l’Estat espanyol l’exercici del dret d’autodeterminació. En aquest sentit, la condició de Catalunya com a nació o poble és innegable. No té sentit aquí entrar en discussions escolàstiques sobre que sigui un “poble” als efectes de la Carta de les Nacions Unides, i si aquest concepte és aplicable als catalans. Catalunya és nació perquè així ho han sentit els catalans al llarg del temps, ho han expressat en diverses ocasions al llarg de la història, ho han manifestat el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat i, no menys important, ho han admès la Constitució de 1978 i l’Estatut d’Autonomia del 2006 en reconèixer Catalunya com a nacionalitat. El mateix es pot dir de les declaracions sobre l’Espanya plurinacional que últimament s’han deixat sentir: si Espanya és plurinacional és perquè la integren diverses nacions. No cal dir que aquest dret a l’autodeterminació s’ha d’exercir per mitjans democràtics. Naturalment, si el Govern espanyol s’hi avingués, això quedaria garantit de manera consensuada amb les autoritats catalanes, tal com ha passat a Escòcia o al Quebec. Però les coses són com són, i la Generalitat s’ha vist abocada a

Per què la Comissió de Venècia no desautoritza el referéndum unilateral Llegeix més »

Unilateralitat no és il·legalitat

Article publicat a L’Unilateral el 30 de maig de 2016 “Tant la Constitució espanyola com també l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no són textos jurídics aïllats, sinó que s’integren en un conjunt de normes que regulen els drets humans fonamentals. L’article 10 de la Constitució obliga a interpretar els drets fonamentals d’acord amb els convenis internacionals sobre drets humans, i l’article 4 de l’Estatut sotmet els poders públics de Catalunya a l’obligació de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets fonamentals.» La consciència que la definitiva solució del procés independentista català passa per un referèndum unilateral d’independència va prenent força en un espectre cada cop més ampli. El principal escull es troba, però, a l’hora de determinar el “com” es fa aquest referèndum. La doctrina constitucionalista majoritària considera aquesta hipòtesi pràcticament impossible, ja que la Constitució espanyola de 1978 preveu el referèndum en uns casos taxats i n’atribueix la iniciativa exclusivament al Govern de l’Estat. Per altra banda, es parla d’unes accions unilaterals de “desobediència” per trencar amb l’Estat. En el meu entendre, un plantejament i l’altre parteixen d’una premissa equivocada, pensar que el text de la Constitució espanyola incorpora la totalitat de la legalitat i per tant, només se’n pot sortir d’una forma il·legal. D’entrada, cal tenir en compte que, tant la Constitució espanyola com també l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no són textos jurídics aïllats, sinó que s’integren en un conjunt de normes que regulen els drets humans fonamentals. L’article 10 de la Constitució obliga a interpretar els drets fonamentals d’acord amb els convenis internacionals sobre drets humans, i l’article 4 de l’Estatut sotmet els poders públics de Catalunya a l’obligació de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets fonamentals, les condicions per fer reals i efectives la llibertat i la igualtat dels individus, i els valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme o la pau, entre d’altres. Tots aquests drets i llibertats es poden reconduir cap a un sol principi, que és el d’autodeterminació, és a dir, el dret de determinar lliurement i sense ingerència externa la pròpia condició política, social i econòmica, reconegut als pobles i per tant, a Catalunya com a nació. És a dir, l’autodeterminació dels pobles va més enllà del “dret a la independència” per garantir a totes les nacions la capacitat d’establir sense ingerència de tercers el model de societat i d’economia que volen seguir. “Aquesta ruptura no seria, per tant, una il·legalitat, sinó la defensa d’uns drets que la ciutadania té reconeguts per l’ordenament jurídic, l’internacional i també fins i tot, l’espanyol” Per tant, tots els poders públics catalans estan vinculats al respecte d’aquest principi i obligats a garantir-lo a la població. Per això, quan el govern de l’Estat -que per cert, també hi està obligat- pugui perjudicar-ne l’exercici per la ciutadania, és lícit que els restants poders actuïn, emprant tots els mitjans jurídics al seu abast. I naturalment, quan aquesta actuació de l’Estat es du a terme abusant de l’ordenament jurídic i de les institucions establertes per a preservar-lo, bloquejant de fet les vies de recurs existents, han de protegir aquests drets i llibertats de la ciutadania d’una forma rupturista. Aquesta ruptura no seria, per tant, una il·legalitat, sinó la defensa d’uns drets que la ciutadania té reconeguts per l’ordenament jurídic, l’internacional i també fins i tot, l’espanyol. Tanmateix, un moviment d’aquest tipus, per tal d’estar legitimat tant a nivell nacional com internacional, s’ha de dur a terme d’una forma democràtica i eficaç, i aquests requisits només els pot complir un referèndum unilateral. Seria l’única manera de dir a la comunitat internacional que la societat catalana “s’autodetermina” i escull el seu destí d’acord amb la pràctica política i jurídica acceptada per la comunitat internacional en el seu conjunt. Dins del conjunt de les institucions catalanes, la convocatòria d’aquest referèndum correspondria al Parlament, com a representació del poble de Catalunya. La convocatòria es podria fer, bé sotmetent una declaració d’independència al referèndum del poble català o bé plantejant una pregunta dual sobre la independència, en el benentès que, si s’imposés l’opció favorable, el Parlament n’aprovaria una declaració. I en qualsevol cas, si alguna d’aquestes accions fos portada al Tribunal Constitucional, la resposta hauria de ser que la qüestió surt de la seva competència. Enllaç a l’article 👉«Unilateralitat no és il·legalitat»

Unilateralitat no és il·legalitat Llegeix més »

Impacte del frau electoral el 21-D 2017 sobre els resultats i la composició del parlament de Catalunya

Redacció Fa dos anys, l’economista David Ros, membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell, va escriure l’estudi “lmpacte del frau electoral el 21-D sobre els resultats i la composició del parlament de Catalunya”, que va ser publicat per Revista de Catalunya. La pretensió d’aquest estudi era avisar als nostres governats sobre les febleses del sistema electoral, amb la voluntat que prenguessin de futur les mesures adequades. De cop, aquest estudi s’ha posat d’actualitat per diversos fets: la campanya del vot per correu del Govern, l’article “Vot per correu? No, gràcies!” de Joan Fonollosa, publicat al diari digital L’unilateral el 30 de desembre de 2020, el fil de tweets d’Ismael Peña, director general de Participació Ciutadana i Processos Electorals… i les xarxes han començat a bullir sobre el tema. És per l’interès que suscita aquesta qüestió que hem considerat oportú incloure en el nostre web l’esmentat document que  us podeu descarregar, en format pdf, clicant l’enllaç  Llegiu aquí 👉 Estudi de l’impacte sobre el frau electoral del 21D

Impacte del frau electoral el 21-D 2017 sobre els resultats i la composició del parlament de Catalunya Llegeix més »

Sobirania

Ferran Armengol i Ferrer@FerranArmengol1 Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell. Article publicat a L’Unilateral el 31 d’agost de 2016 «Els principis d’integritat territorial i d’autodeterminació tenen el mateix rang en l’àmbit internacional, per la qual cosa el dret d’autodeterminació és aplicable també fora dels contextos colonials, […] el que cal per aconseguir la independència és, sobretot, determinació i no perdre’s en detalls legals o vies alternatives que no farien el procés més legal ni legítim, ni tampoc més eficaç.» Ho acaba de dir Rajoy, i no és la primera vegada que ho fa. “Nuestra primera obligación… es preservar la soberanía nacional y, con ella, la unidad de España“. Sobirania, sí senyor!!!. Una paraula, tanmateix, absent del diàleg polític català, on debatem, en canvi, sobre dret a decidir, processos constituents, referèndums pactats o convalidatoris, estats generals i no sé quantes coses més, però ens resistim tenaçment a assumir el que significa aconseguir la independència. Tenir o no tenir sobirania és el quid de la qüestió. La sobirania és inherent a l’estat independent i és el que el distingeix d’una autonomia, com sap qualsevol estudiant de dret mínimament informat. Però no us penseu que he dedicat a la tarda a escoltar Rajoy. No. He estat llegint uns articles escrits per la doctora Araceli Mangas Martín, catedràtica de Dret internacional públic de la Universitat de Salamanca, considerada una de les millors especialistes en la matèria, i que a més té l’infreqüent costum d’agrair amb una nota la tramesa del llibre d’un doctorand a qui no coneix de res. Parlo per experiència pròpia. La doctora Mangas és –ai!- una fervent defensora de la unitat d’Espanya i la qüestió de Catalunya (i Euskadi) l’angoixa profundament. Però moltes vegades, veure les coses des de l’altre costat ens pot ajudar a sortir de debats estèrils i veure realment on som. “El dret d’autodeterminació és aplicable també fora de contextos colonials“ “El reconeixement de la independència és una qüestió fàctica“ En síntesi, la doctora Mangas recorda que els principis d’integritat territorial i d’autodeterminació tenen el mateix rang en l’àmbit internacional, per la qual cosa s’han de cohonestar, que el dret d’autodeterminació és aplicable també fora de contextos colonials, si bé en uns supòsits determinats, i que el reconeixement de la independència és una qüestió fàctica. Aplicant aquests principis a Catalunya, entén que el cas català no encaixa en els supòsits del dret d’autodeterminació però que això no impediria que Catalunya accedís a la independència, encara que no tingués ni tan sols parlament, només amb que un grup la promogués. Per això mateix, critica el cofoisme i la passivitat que, en la seva opinió, ha mantingut el Govern espanyol en “tolerar” que les coses arribin fins on han arribat a Catalunya i adverteix que si Catalunya es proclama independent, això serà imparable. És evident que la doctora Mangas escombra cap a casa, però, insisteixo, ens deixa unes reflexions molt valuoses. D’entrada, que el que cal per aconseguir la independència és, sobretot, determinació i no perdre’s en detalls legals o vies alternatives que no farien el procés més legal ni legítim, ni tampoc més eficaç. No menys reveladora és la seva argumentació per a rebutjar l’autodeterminació de Catalunya, que aquest dret només es pot aplicar quan el govern no representa tot el territori o en casos excepcionals, situacions que en el seu parer, no es donen a Espanya. Deixaré per una altra ocasió discutir aquests arguments, però en tot cas, queda clar que es tracta d’un criteri valoratiu, la qual cosa ens porta a l’altre element: la facticitat. I en aquest sentit sí que hauríem d’entendre que en un context democràtic, la via més eficaç i acceptable per fer efectiva la independència és el referèndum d’autodeterminació. A Madrid ho saben bé. No és casualitat que l’única mesura a la qual es refereix expressament el pacte PP-Ciutadans, per prohibir-la, sigui precisament el referèndum d’autodeterminació, i en canvi, ningú parli de fulls de ruta, processos constituents o declaracions unilaterals del Parlament. Enllaç a l’article 👉«Sobirania»

Sobirania Llegeix més »

Impacte del frau electoral el 21 de desembre de 2017 sobre els resultats i la composició del Parlament de Catalunya

Per Redacció Fa dos anys, l’economista David Ros, membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell, va escriure l’estudi “lmpacte del frau electoral el 21-D sobre els resultats i la composició del parlament de Catalunya”, que va ser publicat per Revista de Catalunya. La pretensió d’aquest estudi era avisar als nostres governats sobre les febleses del sistema electoral, amb la voluntat que prenguessin de futur les mesures adequades. De cop, aquest estudi s’ha posat d’actualitat per diversos fets: la campanya del vot per correu del Govern, l’article “Vot per correu? No, gràcies!” de Joan Fonollosa, publicat al diari digital L’unilateral el 30 de desembre de 2020, el fil de tweets d’Ismael Peña, director general de Participació Ciutadana i Processos Electorals… i les xarxes han començat a bullir sobre el tema. És per l’interès que suscita aquesta qüestió que hem considerat oportú incloure en el nostre web l’esmentat document que podeu llegir clicant aquí 👉 Impacte del frau electoral el 21 de desembre de 2017 sobre els resultats i la composició del Parlament de Catalunya

Impacte del frau electoral el 21 de desembre de 2017 sobre els resultats i la composició del Parlament de Catalunya Llegeix més »

El que aprova el parlament, s’ha de publicar

Notes jurídiques sobre la publicació íntegra de les resolucions del Parlament de Catalunya al butlletí oficial del Parlament de Catalunya No existeix a la normativa actual cap excepció a la publicació íntegra de les resolucions Aquests darrers dies s’ha iniciat un debat sobre la publicació al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya de les resolucions íntegres d’aquest. El debat s’ha produït arran del fet que en el BOPC número 668, de 10 d’agost, no s’ha publicat íntegrament la Resolució 905/XII del Parlament de Catalunya, sobre la situació política creada per la crisi de la monarquia espanyola, adoptada pel Parlament en la seva sessió del dia 7 d’agost de 2020. Malgrat que els documents que es publiquen han de ser (són, com diu el propi BOPC) una reproducció fidel dels documents originals presentats al Registre General del Parlament, el Secretari General no ha incorporat la publicació íntegra, en base al següent argument, publicat al final del mateix BOPC: Atès el deure que estableixen sobre el Secretari general del Parlament d’impedir o paralitzar qualsevol actuació jurídica o material que pugui suposar l’incompliment del que disposen les STC 259/2015, 98/2019, 111/2019, així com les ITC 141/2016, 170/2016, 24/2017, 184/2019 i 11/2020, la publicació d’aquesta Resolució no incorpora les resolucions núm. 5 (GP JxCat, GP ERC, SP CUP-CC); 2 in fine (GP ERC); 1.2 (SP CUP-CC); 1.7 (SP CUP-CC) i 4 en l’incís «blinda la continuïtat d’una monarquia delinqüent» (GP JxCat, GP ERC, SP CUP-CC). Més enllà de les anàlisis jurídiques sobre la constitucionalitat o no d’aquesta acció, i fins i tot de l’afectació de les sentències i Interlocutòries del Tribunal Constitucional, així com dels seus advertiments als membres de la Mesa i al Secretari General del Parlament, se’ns plantegen els següents dubtes, que intentarem resoldre: Intentarem resoldre aquestes qüestions, més enllà del debat polític iniciat sobre quina és la fortalesa d’un Poder Legislatiu que no veu publicades les seves resolucions. Segurament aquest és un debat fàcil de superar, que passa per modificar els estatuts de règim i govern interiors del Parlament de Catalunya (que s’aproven per la Mesa del Parlament) per tal que permetin una acció directa de la Mesa del Parlament o el seu President sobre les publicacions al BOPC. 1.- Pot publicar-se al BOPC una resolució incomplerta, censurada? El Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya és una edició del propi Parlament, que garanteix que els documents que s’hi publiquen són una fidel reproducció del seu original, complint així amb els principis de “fe pública”, i garantint, en cas de dubte, el text original dels documents. Està regulat a l’art. 108 del Reglament del Parlament de Catalunya, i d’acord amb el mateix: 3. El Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya publica els projectes i les proposicions de llei, els vots particulars o les esmenes que s’han de defensar en el Ple o en una comissió que actua en seu legislativa plena, els informes de ponència, els dictàmens de les comissions legislatives, els acords de les comissions i del Ple, les interpel·lacions, les mocions, les propostes de resolució, les preguntes i les respostes que s’hi donin que no siguin de caràcter reservat, les comunicacions del Govern i qualsevol altre text o document la publicació del qual sigui exigida per algun precepte d’aquest reglament o sigui ordenada pel president, atesa l’exigència d’un tràmit que requereix la intervenció del Parlament. És interessant fer un esment específic a l’últim apartat d’aquest article, segons el qual es pot publicar qualsevol text o document ja sigui perquè ho exigeix el reglament ja sigui perquè ho ordena el president. D’aquest redactat s’evidencia que el President està investit d’una “autoritas” que li permet ordenar la publicació d’un document al BOPC. No hi ha al Reglament del Parlament de Catalunya cap previsió que contempli la publicació incomplerta d’allò que el Ple hagi acordat. Tampoc hi ha cap referència en base al fet que a causa d’ un judici de valor previ efectuat pel seu responsable administratiu, sobre una hipotètica contravenció de la normativa jurídica fruit d’aquesta publicació, li atorgui la facultat de decidir que es publica i que no es publica al BOPC. És més, cap norma reguladora d’un butlletí oficial d’un òrgan parlamentari permet un judici de valor previ a la publicació per esbrinar si el que es publica, en quant al seu contingut material, és conforme o no a dret. Aquesta és una tasca que correspon a altres òrgans i que en tot cas s’ha d’exercir a posteriori un cop efectuada la publicitat que li dona la seva validesa. Just és tot el contrari, doncs en aquets reglaments es fa referència a l’autenticitat dels textos publicats (per exemple article 3 i 24 del Reial Decret 181/2008, de 8 de febrer, d’ordenació del diari Oficial “Butlletí Oficial de l’Estat”; o article 1 de la Llei 5/2002, de 4 d’abril, reguladora dels Butlletins Oficials de les Províncies). I quina autenticitat dona el que s’ha publicat envers el que es va adoptar pel Ple del Parlament si la publicació ha estat incomplerta? En general, es diferencia la facultat d’ordenar la publicació, que correspon a l’òrgan que ha adoptat la resolució a publicar, i la seva publicació material, que correspon a l’estructura administrativa del corresponent butlletí oficial. I a més es preveu l’obligació de publicació en els supòsits així previstos en les normes corresponents que els regula. En el cas que analitzem, aquesta facultat d’ordenar, correspon a la Mesa del Parlament de Catalunya. A la Secretaria General, d’acord amb l’article 2 del Reglament de Règim Intern del Parlament de Catalunya li “correspon la direcció superior del personal, dels serveis i dels centres gestors del Parlament, d’acord amb les instruccions del seu president o presidenta i de la Mesa “ . El Departament d’Edicions, és segons l’article 16 del Reglament de Règim Intern un centre gestor, i és l’òrgan administratiu que dur a terme les publicacions al BOPC i per tant depèn de la Secretaria General, però en cap cas això li atorga al Secretari General la facultat d’ordenar què s’ha de publicar i

El que aprova el parlament, s’ha de publicar Llegeix més »

Foto: Òmnium Cultural

El dret a l’autodeterminació com a principi fonamental dels drets humans

Jornada d’estudi, examen i anàlisi, 17 de maig de 2018 Amb la col·laboració del Cercle Català de Negocis, l’Institut d’Estudis Catalans (SCEJ) i DRETS, el Col·lectiu Maspons i Anglasell (representats per: Dr. Ferran Armengol Ferrer, Sr. Josep Cruanyes i Tor, Sr. Ramon Setó i Andreu, i el Sr. Albert Pont i Serranova) ha coorganitzatt una jornada d’estudi, examen i anàlisi del dret a l’autodeterminació. Les conferències han anat a càrrec de: Dr. Alfred-Maurice De Zayas, expert independent de l’Organització de Nacions Unides, del Dr. Karl Albrecht Schachtschneider, professor de dret constitucional, Internacional i europeu, i activista polític del Nou Dret. La primera taula rodona ha comptat amb la participació de: Dr. Ferran Armengol Ferrer, Dr. Joan Lluís Pérez Francesch, Dr. Alfred-Maurice De Zayas, Dr. Karl Albrecht Schachtschneider i la Sra. Dolors Miravet i Masip. En la segona ronda de conferències han participat el Dr. Ramón Cotarelo, amb ‘Una visió des de la ciència política’; el Dr. Gonçal Mayos i Solsona, amb ‘Una visió des de la filosofia’ amb la presentació respectivament del Dr. Josep Ramon Barberà i de la Sra. Fadua Khrourouch Azeh. La segona taula rodona ha comptat amb la Sra. Beatriz Talegón (en streaming), la Sra. Anna Arqué Solsona, el Sr. Joan Puig i Cordón la Sra. Cèlia Argilés i André. La importància del relat en els mitjans de comunicació. Les conclusions han anat a càrrec del Dr. Ferran Armengol Ferrer i el Dr. Isidre Llucià i Sabarich i ha realitzat la cloenda el secretari primer de la Mesa del Parlament, l’Hble.Sr. Eusebi Campdepadrós i Pucurull. 👉 mira el programa de la jornada

El dret a l’autodeterminació com a principi fonamental dels drets humans Llegeix més »

Bandera Quebec

Una declaració inconstitucional de secessió pot conduir a una secessió de facto. Arran de la consulta relativa a la secessió de Quebec

Per Redacció Resposta a les preguntes del Governador en Consell per part del Tribunal Suprem del Canadà No exclouen la possibilitat d’una declaracióinconstitucional de secessió que condueixi a una secessió de facto El governador en consell ha sotmès al Tribunal, d’acord amb l’article 53 de la Llei del Tribunal Suprem, les preguntes següents: 1. L’Assemblea Nacional, la legislatura o el Govern del Quebec poden, en virtut de la Constitució del Canadà, procedir unilateralment a la secessió del Quebec respecte del Canadà? 2. L’Assemblea Nacional, la legislatura o el Govern del Quebec tenen, d’acord amb el dret internacional, el dret a efectuar unilateralment la secessió del Quebec respecte del Canadà? En aquest sentit, segons el dret internacional, existeix un dret a l’autodeterminació que donaria a l’Assemblea Nacional, la legislatura o el Govern del Quebec el dret a procedir unilateralment a la secessió del Quebec respecte del Canadà? 3. Quin dret prevaldria, en cas d’una contradicció entre el dret intern i el dret internacional, sobre el dret de l’Assemblea Nacional, la legislatura o de Govern del Quebec per a procedir unilateralment a la secessió del Quebec respecte del Canadà? Resposta del Tribunal Suprem del Canadà actuant en funcions de Tribunal Constitucional a les preguntes de la consulta rebuda 👉 Llegeix-les aquí, en particular la número 155 “155. Tot i que no existeix un dret a la secessió unilateral en virtut de laConstitució o del dret internacional, és a dir, un dret a la secessió sense negociaciósobre les bases que acabem d’examinar, això no exclou la possibilitat d’una declaracióinconstitucional de secessió que condueixi a una secessió de facto.“

Una declaració inconstitucional de secessió pot conduir a una secessió de facto. Arran de la consulta relativa a la secessió de Quebec Llegeix més »

Desplaça cap amunt