QUÈ EN RESTA DE LA CULTURA JURÍDICA CATALANA AL MÓN LOCAL D’AVUI ?
Transcripció de la lliçó inaugural del Postgrau d’especialització en funcions de Secretaria, Intervenció i Tresoreria dels ens locals organitzat per l’Associació Catalana de Municipis i Comarques l’11 de novembre de 2025. Revisat el 20 de juliol del 2026. L’esperit del dret públic català Pels inscrits en aquest postgrau la prioritat és assolir un nivell de preparació suficient per tal de superar les oposicions per accedir als cossos de funcionaris d’administració local amb habilitació de caràcter estatal. Cal, doncs, estudiar l’ordenament jurídic vigent estatal i autonòmic, però per exercir la funció d’assessorament jurídic i fe pública propi dels secretaris cal conèixer les diferències substancials entre la cultura jurídica espanyola que impregna l’ordre social i polític estatal i la catalana que subsisteix sense un estat propi. La noció de cultura jurídica és més ampla que la de sistema legal, entès com a conjunt d’institucions que produeixen normes jurídiques i les apliquen, abastant els orígens històrics, els principis i els valors que el fan possible. Així es genera i va evolucionant una consciència específica del Dret que identifica una comunitat nacional amb la cultura pròpia, la mentalitat i les formes de vida que se’n deriven. El dret i la llengua són els dos components fonamentals de la identitat d’un poble perquè rauen al fons de la consciència col·lectiva especifica que singularitza les nacions. El dret català tenia substancialitat pròpia i abastava totes les branques del tronc comú, tot i que la pèrdua del poder polític sobirà n’ha comportat una subsistència desigual segons les matèries i els territoris. Mentre ha desaparegut totalment a la Catalunya Nord incorporada al Regne de França l’any 1659 pel Tractat dels Pirineus és plenament vigent a Andorra mitjançant la Constitució de 1993, parcialment, pel que fa al Dret Civil a Catalunya, i aflora puntualment enmig del dret autonòmic valencià i balear. En tots els territoris catalanoparlants es percep la petjada del Dret Pirinenc del qual parteixen els usos i costums que ordenaren la vida social de les valls pirinenques des de temps ancestrals com a comú denominador d’un proto-dret a partir del qual es van anar configurant els diferents sistemes jurídics que avui, assumint la terminologia castellana dominant, denominem forals (1). El resultat de la guerra de Successió fou que les institucions de govern catalanes foren erradicades per la força d’una victòria bèl·lica. Els Decrets Nova Planta dictats pel rei castellà Felip V entre 1707-1715 van confirmar aqueixa situació de fet estroncant una tradició jurídica i política llarga de set segles que havia donat com a resultat un dret públic singular (2). El dret català només va perviure precàriament convertit en una mena de prerrogativa del nou monarca que substituïa les institucions, sense derogar però les nomes materials, fins que el desús i l’assimilació normativa el van anar recloent a l’estricte àmbit del dret civil, àmbit en el qual ha recuperat vigència plena arran del desenvolupament contemporani del Codi Civil català (3). La predominança de l’esperit de la norma sobre la seva literalitat configura històricament l’equitat com a principi rector de l’ordenament jurídic nostrat. Això es contraposa a la concepció formalista i abstracta que interpreta les normes com si fossin autosuficients, primant la literalitat del text per sobre la consideració dels fets materials i els seu context històric, els seus efectes reals o els interessos i les mentalitats en conflicte. Aqueix xoc entre les concepcions antagòniques, una dogmàtica i l’altra pragmàtica, d’allò que ha d’ésser la funció legislativa és ben perceptible des de fa tres segles, arran de la construcció de l’estat-nació modern derivat de la Revolució francesa transposat de forma imperfecta al Regne d’Espanya d’ençà la constitució de 1812. El pensament polític hegemònic a banda i banda dels Pirineus es basa en el dogma segons el qual la integritat territorial de l’estat s’atribueix el presumpte dret a uniformitzar les diverses comunitats nacionals compreses dins les seves fronteres. D’aquí se’n deriva el tret definitori essencial del dret espanyol contemporani, el seu caràcter formalista i la seva rigidesa dogmàtica. Hom pot constatar la persistència d’aqueixa mentalitat resseguint l’obra codificadora engegada a partir de la segona meitat del segle XIX en matèria de dret civil, penal i mercantil, a més de la legislació de règim local fonamentada bàsicament en el sistema provincial, invariable en els seus termes territorials. L’honrosa excepció és la figura i obra del jurista aragonès José Castán Tobeñas (1889-1969), autor d’una monumental obra titulada significativament “Derecho civil español, común y foral” en la qual compatibilitzava les variants del dret pirinenc i altres territoris històrics (Lleó, Galicia, Cantàbria) amb la codificació d’àmbit estatal. Significativament atorgava gran importància a l’equitat que definia així: “Equidad es el criterio de determinación y de valoración del Derecho, que busca la adecuación de las normes y de las decisions jurídicas a los imperatives de la ley natural y de la justícia, en forma tal que permita dar a los casos concretos de la vida, con sentido flexible y humano (no rígido y formalista), el tratamiento más conforme a su naturaleza y circumstancias” (4). Hi hagué, però, des del primer moment juristes que reivindicaren l’aplicabilitat de les Constitucions catalanes bastint una línia argumental que pervisqué fins ben entrat el segle XIX. Ramon Llàtzer de Dou en la seva magna obra panoràmica “Instituciones del derecho público general de España, con noticia del particular de Cataluña y de las principales reglas de gobierno en cualquier estado” (publicada al 1800), fa un balanç sistemàtic dels furs catalans que no havien estat suprimits per Felip V. Un segle més tard Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, a la seva obra “La tradició catalana” (1913), des de la perspectiva ideològica del tradicionalisme catòlic (5) participa del corrent cultural que considera la llengua i el dret les dues expressions fonamentals de la identitat i la mentalitat del poble català: “rebutjar l’existència de l’esperit nacional és menysprear la nació, és destruir la història, la literatura i la filosofia d’un poble, i fins sa legislació ” (pàgina 31) i conclou, “si l’esperit de la pàtria viu, tindrem pàtria; si mor, morirà ella
QUÈ EN RESTA DE LA CULTURA JURÍDICA CATALANA AL MÓN LOCAL D’AVUI ? Llegeix més »
