Drets històrics de Catalunya

Sebastià Frau i Gaià LLicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona (1975) Membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell La transcendent sentència del Tribunal Constitucional (TC) de 28 de juny de 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) comportà un bon grapat d’efectes negatius per a l’autogovern català i per a les llibertats públiques del país. Veritablement, a partir d’aquesta sentència es derivaren tot un seguit de conseqüències lesives que, bé per la anul·lació de determinats articles de l’Estatut de 2006 per inconstitucionals, bé per l’obligada interpretació conforme de molts d’altres preceptes, condicionen negativament el present i, sens dubte, el futur més immediat i a llarg termini de les reivindicacions nacionals. Els drets històrics de Catalunya varen ser tractats per la sentència en qüestió, sia per la literalitat de les paraules, sia per allò que s’entén que diu sense dir-ho explícitament, com quelcom sobrer, com quelcom mancat de la més mínima consistència. Val a dir que sobre aquesta qüestió (i d’altres que no és el cas tractar ara) la sentència representà poc menys que una autèntica humiliació col·lectiva (i així va ser llegida en una diversitat d’àmbits). Com veurem, el fet de dir que només es pot parlar de drets històrics de Catalunya de forma impròpia té aquest significat inequívoc de degradar la realitat nacional de Catalunya i menystenir la seva història fins a gairebé anihilar-la. Talment. Vegem alguns d’aquests pronunciaments de la sentència. Un dels paràgrafs qüestionats pels recurrents és el penúltim del preàmbul de l’Estatut, que deia (i diu): El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. Doncs bé, l’apartat primer del veredicte de la sentència sosté que estan mancats d’eficàcia jurídica interpretativa les referències del preàmbul de l’Estatut de Catalunya a «Catalunya com a nació» i a la «realitat nacional de Catalunya», amb els termes textuals següents: Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del preámbulo del Estatuto de Cataluña a «Cataluña como nación» y a «la realidad nacional de Cataluña». Amb independència del fet que la sentència, abans d’aquest veredicte, hagué de superar l’obstacle, aixecat per la seva mateixa jurisprudència, que assenyalava que els preàmbuls o les exposicions de motius de les lleis no eren normatius i, per tant, no es podien impugnar, valgui significar que el TC declarà constitucional l’article 5 de l’Estatut només si s’interpretava d’una determinada forma (que veurem més endavant). La transcripció del ressenyat article 5 ajudarà a situar-nos: Article 5. Els drets històrics L’autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana, que aquest Estatut incorpora i actualitza a l’empara de l’article 2, la disposició transitòria segona i altres preceptes de la Constitució, dels quals deriva el reconeixement d’una posició singular de la Generalitat amb relació al dret civil, la llengua, la cultura, la projecció d’aquestes en l’àmbit educatiu, i el sistema institucional en què s’organitza la Generalitat. El Govern i el Parlament catalans sostingueren, en oposició als recurrents, que l’esment als drets històrics traduïa la pervivència en el temps d’un sentit del dret, atès que la tradició jurídica catalana hauria estat diferent de la castellana, de la mateixa manera que també hauria estat diversa la recepció del dret romà i del Sacre Imperi. Especialment significada és la referència que fan les defenses de la posició catalana al fet que Catalunya, en els primers moments de la transició democràtica, hagués recuperat, de forma provisional, la Generalitat (1977) abans que la Constitució (1978). Però encara caldria afegir —això, les defenses catalanes ho ometeren en els seus escrits— que Josep Tarradellas Joan fou nomenat president de la Generalitat de Catalunya per mitjà del RD 2596/1977, de 17 d’octubre, dictat a penes dues setmanes més tard del restabliment de la Generalitat (el 29 de setembre del mateix any). El significat d’aquest nomenament és prou clar i entra en oberta contradicció amb els pronunciaments de la sentència del TC: l’Estat espanyol reconeixia així la legitimitat del nomenament de Josep Tarradellas a l’exili, el dia 5 d’agost de 1954, a Ciutat de Mèxic, a la seu de l’ambaixada de la República Espanyola. Per tant, això acredita que durant el franquisme la Generalitat reinstaurada a la II República perdurà a l’exili i, després del franquisme, com acabem de veure, fou recuperada abans que s’aprovés la Constitució. Si ens féssim enrere en el temps, la institucionalització de la Generalitat durant la II República (1931-1936) enllaçava amb la que perdurà secularment fins als decrets de Nova Planta (1714 i voltants), amb la qual realitat històrica es volgué mantenir el vincle i, al cap i a la fi, la continuïtat institucional. És a dir, si la Constitució va suposar la instauració d’un nou règim polític a Espanya que, en conseqüència, va néixer legalment quan es promulgà, això no obligava, ans al contrari, a menystenir o negar les realitats polítiques anteriors, com la catalana. Molt més encara si es considera que es pretenia sortir precisament d’una dictadura en què les llibertats públiques i els drets nacionals havien estat negats. Tanmateix, la pretensió de l’Estatut d’enllaçar amb una realitat jurídica —i també política— prou antiga i històricament objectivable, prèvia, molt prèvia, aquesta realitat, a la Constitució de 1978, fou vana. El TC resolgué de forma expeditiva la qüestió i establí com s’havia d’entendre la referència als drets històrics perquè fos constitucionalment acceptable, en aquests termes: [FJ 10] Tanto los derechos históricos como las instituciones seculares y la tradición jurídica de Cataluña invocados en el precepto son únicamente aquellos «de los que deriva el reconocimiento de una posición singular de la Generalitat en relación con el derecho civil, la lengua, la cultura, la proyección de éstas en el ámbito educativo, y el sistema institucional en que se organiza la Generalitat», según concluye el propio artículo 5 del EAC. Se trata, pues, de derechos históricos en