LLibre: Confiança mútua, drets fonamentals i “grups objectivament identificables”. #GOI
Llibre sobre els grups objectivament identificables – GOI
Autodeterminació
GRUPS OBJECTIVAMENT IDENTIFICABLES. GOI
Confiança mútua, drets fonamentals i “grups objectivament identificables”
GRUPS OBJECTIVAMENT IDENTIFICABLES. GOI Llegeix més »
El TEDH va admetre les demandes de Costa i Campdepadrós per la ingerència del TC al parlament
El TEDH admetles demandes de Costa i Campdepadrós per la ingerència del TC al parlament
Segon Congrés en Defensa de l’Estat de Dret, crònica no oficial
El Col·lectiu Maspons i Anglasell ha estat present al Segon Congrés Català en Defensa de l’Estat de Dret, congrés que ha estudiat les respostes dels juristes a la situació d’excepcionalitat jurídica de Catalunya, per l’interès de les ponències hem fet aquesta crònica David Ros i Serra @EconomRosDavid Economista. Exinterventor d’Administració local. Relator de l’eix sector públic del 3er Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya Cel·lebrat l’11 de febrer de 2023, a l’Aula Magna de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, amb un aforament ple, s’ha estudiat com a la Catalunya del 2023 continuen vigents les preocupacions relacionades amb la situació política, repressiva i judicial. En els darrers anys, hem conegut noves formes de repressió i de restriccions judicials basades en una interpretació del dret no sempre imparcial. Des del món del dret, però també des de les ciències socials i el periodisme, el Congrés ha estudiat aquesta nova situació. Aquesta crònica es fa a partir de les notes agafades directament durant les conferències i amb caràcter d’urgència.. Amb la síntesi volem donar el màxim d’informació en el mínim espai possible, aquesta és la virtut de la síntesi, però també pot tenir el defecte que en algun punt no es transmeti amb tot rigor el que s’hi va expressar. Ens remetem a la publicació que entenem farà l’organització del congrés. Primera sessió.- La causa dels jutges pel dret a decidir, vulneració de drets i empara al TEDH Xavier González de Rivera, Magistrat del jutjat social 3 de Barcelona. En aquest cas s’observa la impunitat portada al límit. Els 33 jutges que consideraven que el dret a decidir era legalment viable van signar un document en el que expressaven la seva opinió favorable. A partir dels seus DNI la policia va publicar noms i fotos dels signataris. Les conseqüències contra els jutges van ser múltiples: comentaris ofensius de companys, peticions d’expulsió de la magistratura, negatives a la promoció professional, difusió constant de les seves fotos, posada en qüestió de les seves resolucions… Han viscut una persecució inacabable que encara avui dura. El TEDH ha reconegut en la seva sentència que s’ha vulnerat el dret a la vida privada. Els afectats consideren que tot i que la sentència és favorable, es queda coixa en el reconeixement en la protecció de la llibertat d’expressió. Andreu Van den Eynde, advocat de la causa dels jutges pel dret a decidir davant del TEDH. Les instruccions contra l’estat són diferents, quan el demandat és l’estat tot és complica. Es va plantejar com un cas dels drets humans al TDEH, en català. Es fonamentava en que no hi ha cap precepte legal que permeti investigar ciutadans. Al contrari són els poders públics els que han de protegir la vida privada. En aquest cas s’ha evidenciat que l’Estat no vol investigar. En canvi els tribunals internacionals són un altre món. Només a fora es poden discutir les coses de veritat. S’hi parla molt i s’escolta. Una de les conseqüències és que s’està aconseguint la solidaritat entre els professionals del dret. Segona sessió.- Excepcionalitat jurídica L’aplicació ordinària del dret penal i administratiu de l’enemic. Construcció del concepte i principals elements. Vulneració en la seva aplicació de les garanties procedimentals i dels drets fonamentals. Perspectiva des de la filosofia i la teoria del dret. Modera: Irene Martín Abellan. Josep Lluís Martí Màrmol, professor de Filosofia del dret a la Universitat Pompeu Fabra, sobre el dret penal de l’enemic. Remarca que no hi ha democràcia sense estat de dret, precondició de democràcia és la protecció dels dret humans, sense protecció dels drets, no hi ha democràcia. No es pot emparar ningú en l’estat de dret per limitar la democràcia. El lawfare és tant antic com el mateix dret. És utilitzar el dret com a arma contra els altres, és un ús tergiversat del dret. Retalla els drets perquè el fi és creu que ho justifica. L’ús directe de l’abús del dret amb finalitat política. En aquest sentit cal entendre el cas Lula. És l’excusa de com s’ha defensat la societat sense respectar el dret. El dret penal de l’enemic considera que contra els enemics s’hi val tot, encara que no es respectin els drets democràtics. Si triem pel camí de l’estat de dret hem d’aplicar el dret de la democràcia sense distingir amic o enemic. El món millora a força de mobilització i reivindicació dels drets democràtics. Guillem Soler Solé, Magistrat del jutjat de primera instància de Barcelona. Excepcionalitat jurídica. “Es grapeja el dret” (cita Benet Salellas). De quina manera tot plegat encaixa en ser escoltat per un jutge imparcial? El TJUE ha assenyalat la incompetència del TS. Quan un tribunal té interès en conèixer una causa no pot ser imparcial. En el TS hi ha un excès d’independència (autonomia) judicial. El president del TS ha fet discursos contra la desjudicialitzaciò, s’ha vist manca d’imparcialitat, oposició a les modificacions legislatives, expressions contra el legislador. Aquests tribunals tenen agenda pròpia incompatible amb la imparcialitat. Si Schleswig-Holstein va denegar l’euroordre és perquè va veure excepcionalitat jurídica. Les excepcionalitats jurídiques sempre cauen del mateix cantó (en el Grup Objectivament Identificable). S’evidencia un tracte discriminatori. Des del poder judicial s’impedeix que un poble pugui regular la seva llengua… Desviació de poder. Realment si el poder judicial ha de resoldre conflictes, el fet de tenir una agenda pròpia sobre el procés limita aquesta possibilitat i pot evidenciar la desviació de poder. “La estratégia que sufrimos”, les crítiques al legislador, la traça de les conductes estranyes, el desig aplicat a les resolucions judicials… Isabel Elbal, advocada penalista. Tenim un marc de disfuncions sistèmiques. Molt antidemocràtic. Un sistema imperfecte. El dret penal s’utilitza per tot, pels conflictes polítics, quan hauria de ser d’ús excepcional. Ha actuat un òrgan judicial manifestament incompetent, per això el judici del procés no és just. Es vol neutralitzar un grup de persones a través d’un òrgan incompetent. No hi ha confusió a l’hora d’identificar un grup perseguit. Es va buscant l’entorn, les famílies, les persones que es solidaritzen, els advocats, els que porten
Segon Congrés en Defensa de l’Estat de Dret, crònica no oficial Llegeix més »
L’autodeterminació a judici
Ferran Armengol Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell. Article publicat a El Nacional el 23 de març de 2019 «El dret d’autodeterminació ha agafat una nova dimensió, com un dels fonaments de l’ordre internacional democràtic i equitatiu que promouen les Nacions Unides. Com a conseqüència lògica de la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals, si està prohibit l’ús de la força en la modificació de fronteres, la conseqüència lògica és que els conflictes territorials s’han de resoldre per mitjans pacífics, a través de la negociació política o de la intervenció d’un àrbitre o mediador, i de l’expressió democràtica que és el referèndum.» Una cosa que m’ha agradat —si es pot dir així— del judici al procés és la naturalitat amb què la majoria dels processats han assumit la defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya. Evidentment, això és tabú per a la classe política espanyola i també per una part significativa de juristes, que segueixen creient la cantarella que l’autodeterminació només s’aplica en casos determinats, com els processos de descolonització. Aquella defensa també contradiu aquella idea, que tant va prosperar a l’entorn del 9-N, d’un presumpte “dret a decidir” dins la Constitució, que alguns acadèmics s’entestaven en defensar com alternativa a “l’impossible” dret d’autodeterminació, potser amb la noble (i equivocada) idea que, assumint el discurs de la fera, aconseguirien domesticar-la. Avui dia, el dret d’autodeterminació dels pobles —de tots els pobles— és un principi estructural del dret internacional, recollit en la Carta de les Nacions Unides, alhora que encapçala els Pactes internacionals sobre drets humans promoguts per l’ONU mateixa. És justament per aquesta raó que no té cap sentit tornar a insistir en unes resolucions dictades fa més de mig segle i en un context molt diferent de l’actual, com és el de la descolonització i la Guerra Freda. El dret d’autodeterminació és democràcia, és llibertat i és pau. La idea de llibertat comprèn la de decidir com agrupar-se en comunitat i això permet connectar el dret d’autodeterminació amb el conjunt dels drets fonamentals de la persona que aquells Pactes inclouen, com són el de reunió, manifestació, llibertat d’expressió o participació en els afers públics. En el context actual, amb el risc d’involució global dels valors democràtics, el dret d’autodeterminació té una nova dimensió com a conseqüència lògica de la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals A la vegada, és pau, resolució pacífica de les controvèrsies. Certament, la propaganda soviètica va transformar el dret d’autodeterminació per adaptar-lo a la “lluita contra l’imperialisme” amb què els dirigents soviètics debilitaven les potències colonials, tot emparant els “moviments d’alliberament nacional”, que s’assimilaven als combatents de les forces armades regulars. Aquesta, diguem-ne, “orientació” de l’autodeterminació tenia, a més, una conseqüència afegida, i era que no s’aplicava a Europa, de manera que el Kremlin podia patrocinar la invasió de països de la seva àrea d’influència o el trasllat forçós de poblacions senceres. Stalin havia estat un dels teòrics del dret d’autodeterminació dels pobles i, per això mateix, va saber com utilitzar aquella doctrina per afirmar el seu domini un cop arribat al Kremlin. No té res d’estrany que alguns vells comunistes s’aferrin encara a aquesta interpretació del dret d’autodeterminació. Tot això ja és història, però. En el context actual, amb el risc d’involució dels valors democràtics que es pateix a escala mundial, el dret d’autodeterminació ha agafat una nova dimensió, com un dels fonaments de l’ordre internacional democràtic i equitatiu que promouen les Nacions Unides. És la conseqüència lògica de la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals i, concretament, en la modificació de fronteres. Si està prohibida l’adquisició de territoris per la força, la conseqüència lògica és que els conflictes territorials s’han de resoldre per mitjans pacífics, a través de la negociació política o de la intervenció d’un àrbitre o mediador, i de l’expressió democràtica que és el referèndum. D’aquesta manera, la voluntat de les persones preval sobre els drets hereditaris o els derivats de la conquesta militar. El Tribunal Europeu de Drets Humans determinarà la relació entre l’exercici del dret d’autodeterminació i els altres drets humans fonamentals —per als catalans i per a tots els europeus Catalunya, els catalans, no són una excepció en aquest sentit. Puc recordar encara les mirades displicents i els comentaris burletes quan es parlava fa pocs anys “d’internacionalitzar” el procés català. A hores d’ara, el procés ja és internacional. Mentre rebutja de forma contundent l’autodeterminació de Catalunya, el govern espanyol combat l’independentisme en l’esfera internacional: ha iniciat una campanya de propaganda adreçada als governs i a l’opinió pública mundial, ha condicionat al procés el conjunt de la seva política exterior (els famosos “favors” de Margallo) i fins i tot s’ha entrebancat en algun conflicte diplomàtic. Però la batalla més important és, sense dubte, el judici. La posició oficial del Tribunal Suprem, expressada en la documentació lliurada a la premsa internacional, és que el dret d’autodeterminació només s’aplica a la descolonització i, per tant, no té res a veure en aquest assumpte. Així ho entenen també a la Moncloa i a la Zarzuela. A la vegada, però, són plenament conscients que aquest judici té una enorme transcendència internacional, i que de forma gairebé inevitable acabarà en una jurisdicció internacional com és el Tribunal Europeu de Drets Humans. Sens dubte, en la sentència d’aquest tribunal quedarà determinada la relació entre l’exercici del dret d’autodeterminació i els altres drets humans fonamentals, per als catalans i per a tots els europeus. Enllaç a l’article publicat a EL NACIONAL.CAT 👉«L’autodeterminació a judici»
L’autodeterminació a judici Llegeix més »
Gibraltar europeu (i Catalunya)
Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell. Article publicat a El Nacional el 25 de novembre de 2018 Gibraltar és un dels temes inexhauribles de la política exterior espanyola. El tema inexhaurible. La llarga història que arrenca d’aquell llunyà 1705 ha viscut aquests dies un últim episodi, especialment emocionant, amb les amenaces del Govern espanyol contra el britànic i, de manera més genèrica, contra tota la Unió Europea, ja que han arribat a posar en risc la celebració d’una reunió transcendental del Consell Europeu, com és la que ha d’aprovar l’acord pel qual el Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord abandona la Unió Europea, el famós Brexit. La Pedra de Tarik –que no és altre l’origen àrab de la paraula Gibraltar– s’ha aixecat un cop més com un escull enorme en la relació del Regne d’Espanya amb la Gran Bretanya i la resta d’Europa, per bé que aquest cop una mera declaració d’intencions ha pogut apaivagar la tempesta. De Gibraltar, certament, se n’ha parlat molt i gairebé se n’ha dit tot: els arguments dels espanyols per recuperar Gibraltar, el rebuig dels gibraltarenys a ser espanyols, les reaccions patriòtiques –patrioteres– que Gibraltar desperta a Espanya i a Anglaterra, les negociacions inacabables amb el Foreign Office, el contraban i els problemes fronterers, i per altra banda, la relació de Catalunya amb aquesta qüestió… Però mai com en aquests darrers dies la qüestió gibraltarenya s’havia posicionat al bell mig de la política europea. Vist des de Brussel·les, Gibraltar no era més que un de tants territoris supervivents dels antics imperis colonials d’alguns estats membres de la Unió Europea i un assumpte que, en tot cas, interessava únicament espanyols i britànics. Els fets d’aquests darrers dies, però, han vingut a demostrar el contrari: Gibraltar és Europa i la qüestió gibraltarenya és un afer europeu. Gibraltar és Europa i la qüestió gibraltarenya és un afer europeu. El tractat que va formalitzar la conquesta de Gibraltar es pot considerar un antecedent dels que actualment estructuren les relacions entre Estats europeus, com el mateix Tractat de la UE Això, de fet, no hauria de sorprendre ningú. Malgrat el seu estatus de colònia –l’única colònia a Europa– la incorporació de Gibraltar a la Corona britànica no té res a veure amb la conquesta i ocupació colonial que els britànics van portar a terme en altres territoris d’Amèrica, Àsia, Àfrica o Oceania. Gibraltar fou conquerit militarment en el transcurs d’un conflicte europeu, com va ser la Guerra de Successió d’Espanya, i aquesta conquesta es va formalitzar a través d’un tractat internacional –el Tractat d’Utrecht– que, si bé es va signar entre el Rei d’Espanya i la Reina d’Anglaterra, anava entrelligat amb tot un conjunt de tractats que vinculaven pràcticament totes les potències europees. Uns tractats que van determinar l’ordre europeu en aquell 1713 i es poden considerar, per tant, com els antecedents dels que actualment estructuren les relacions entre els Estats europeus, com el mateix Tractat de la Unió Europea. Justament aquesta dimensió europea del conflicte de Gibraltar és el que explica la reacció espanyola en relació a l’afer. Gibraltar va ser la penyora que Felip V va haver de pagar per tal que les potències europees el reconeguessin com a cap de la monarquia hispànica i el legitimessin per a governar com a monarca absolut sobre tots els seus regnes. Bé, amb una condició, respectar els drets des catalans, als quals es referia expressament l’article XIII del Tractat d’Utrecht, dos-cents anys abans que el Tractat de Versalles parlés de “minories nacionals”. L’article XIII del Tractat d’Utrecht estableix la condició que la corona espanyola ha de respectar els drets des catalans, als quals s’hi refereix expressament Per tant, el projecte hispànic, tal com es concep en les esferes del poder espanyol, no quedarà complet fins que la qüestió de Gibraltar, i també la catalana, quedi resolta amb l’absorció definitiva d’uns i altres. És justament això el que explica les reaccions que desperta el tema de Gibraltar, que contrasten amb la indiferència o conformitat amb què s’assumeix per l’establishment espanyol la pèrdua d’altres territoris de l’Imperi “donde no se ponia el sol”, inclosos Portugal, Iparralde i la Catalunya Nord. Quan l’ex-ministre García-Margallo diu que les seves grans preocupacions són Gibraltar i Catalunya, sap de què parla. El Brexit, al qual s’hi havia oposat la majoria de la població de Gibraltar, era una ocasió formidable per capgirar les coses, i així ho van entendre al Ministeri d’Afers Exteriors. La idea concebuda pels estrategues de Madrid no era dolenta, en principi, ja que es preveia oferir als gibraltarenys la nacionalitat espanyola, que els permetria romandre a la Unió Europea amb independència d’allò que fes Londres. Malauradament, aquesta oferta anava acompanyada d’una condició que Gibraltar ja havia rebutjat de forma contundent en un referèndum celebrat al 2002, com és la co-sobirania hispano-britànica sobre el penyal. No cal dir que amb aquest poderós argument, Downing Street es nega tan sols a considerar aquesta possibilitat. En acabat, com dèiem, el Govern espanyol ha hagut de renunciar a les seves amenaces, el Consell Europeu se celebrarà… i la Roca de Tarik continuarà estant allà, com a part de la negociació del futur marc de relacions entre el Regne Unit i la Unió Europea. O sigui que l’estira-i-arronsa entre espanyols i britànics per compte dels gibraltarenys va encara per llarg. Les negociacions sobre el futur de la relació entre el Regne Unit i la UE són l’ocasió perfecta per a actualitzar els compromisos contrets fa més de 300 anys al Tractat d’Utrecht Sempre, però, hi ha lloc a l’esperança que la negociació que ara començarà obri una nova etapa, més productiva, en aquest contenciós. Això requeriria deixar de banda els plantejaments territorials del segle XVIII o, fins i tot, la doctrina de la descolonització de la segona meitat del segle XX, per abordar aquesta qüestió amb els principis de l’ordre internacional democràtic i equitatiu que es vol impulsar des de les Nacions Unides, un dels quals és el dret d’autodeterminació de tots els pobles. Això implica posar la voluntat
Gibraltar europeu (i Catalunya) Llegeix més »
Per què la Comissió de Venècia no desautoritza el referéndum unilateral
Article publicat a El Nacional el 8 de juny de 2017 «Malgrat que la constitució d’un Estat no contempli la secessió d’una part del territori, això no vol dir que pugui oposar-se a la voluntat d’una part dels ciutadans d’abandonar aquell Estat per crear-ne un altre.» La Comissió Europea per a la Democràcia a través del Dret, més coneguda pel nom de Comissió de Venècia, presentada com a garantia de qualitat jurídica i democràtica, ha aparegut de forma creixent en el debat sobiranista fins a la moció del Parlament on es demanava al Govern que busqués el seu “assessorament, reconeixement i aval” en relació amb el referèndum, la carta que el president Carles Puigdemont va adreçar al president de la Comissió, l’italià Gianni Buquicchio, i la seva cortesa –i gairebé immediata– resposta. No insistiré en la valoració d’aquesta resposta. Sí que trobo interessant, en canvi, entrar en la referència que s’hi fa a la Constitució i l’ordenament jurídic. No cal dir que certs sectors, potser decebuts per la carta de Buquicchio i el seu contingut, han trobat una mena de consol en aquesta apel·lació a l’ordre constitucional, que consideren una desautorització del referèndum unilateral. Tanmateix, si repassem la trajectòria de la Comissió de Venècia i el conjunt de la seva doctrina, no és tan clar que sigui així. D’entrada, és important recordar que la Comissió de Venècia es va crear l’any 1990 i ha admès tots els estats europeus que han accedit a la independència des d’aquella data, que sumen gairebé una tercera part dels seus membres actuals. Un d’ells, per cert, és el Kosovo, bèstia negra de la diplomàcia espanyola, que malgrat tot, comparteix taula a la Comissió amb la delegació d’Espanya. Per tant, l’aparició d’un nou Estat independent a Europa no representa cap novetat, ni res estrany per als membres de la Comissió de Venècia. Tant és així que el desembre del 1999 ja s’hi va aprovar un dictamen on establia la seva postura sobre l’autodeterminació i la secessió. D’una manera molt clara, i gosaria dir pedagògica, la Comissió de Venècia distingeix entre un dret d’autodeterminació interna, que permet als pobles i nacions d’un Estat determinar el seu estatus dins d’aquell mateix Estat, i un dret d’autodeterminació externa, que permet pronunciar-se sobre la secessió. El dret d’autodeterminació interna es fonamenta en les constitucions estatals i el dret d’autodeterminació externa, en el dret internacional. Malgrat que la constitució d’un Estat no contempli la secessió d’una part del territori, això no vol dir que pugui oposar-se a la voluntat d’una part dels ciutadans d’abandonar aquell Estat per crear-ne un altre La conseqüència d’això és que, malgrat que la constitució d’un Estat no contempli el supòsit de la secessió d’una part del territori, això no vol dir que pugui oposar-se a la voluntat d’una part dels ciutadans d’abandonar aquell Estat per crear-ne un altre independent. Per reblar aquesta afirmació, la Comissió es remet al famós dictamen del Tribunal Suprem del Canadà en l’assumpte Quebec, on s’afirma que l’ordre constitucional no pot ser indiferent a la clara expressió d’una clara majoria de quebequesos en resposta a una qüestió clara en el sentit que ja no volen continuar al Canadà. Aquesta és, doncs, la doctrina de la Comissió de Venècia, que l’aplicaria posteriorment als referèndums d’autodeterminació de Montenegro i de Crimea. La conclusió en un cas i en l’altre va ser ben diferent. No podia ser d’una altra manera, tenint en compte que el referèndum de Crimea no tenia més objecte que legitimar l’ocupació d’un territori per la força. És important recordar-ho, tenint en compte la tirada de certs acadèmics pel dictamen de Crimea, al qual han volgut presentar com una mena d’avís del que la Comissió de Venècia podria dir sobre el referèndum català. L’exercici del dret d’autodeterminació externa (per utilitzar la terminologia de la Comissió) és, per tant, plenament legal, es regeix pel dret internacional i no se li pot oposar cap disposició constitucional interna. En l’actualitat, el dret d’autodeterminació es considera un principi estructural de l’ordenament internacional, estretament lligat amb la prohibició de l’ús de la força, al qual les Nacions Unides reconeixen un paper fonamental a l’hora de realitzar un ordre internacional democràtic i equitatiu. No és admissible emparar-se en la Constitució per negar als pobles que formen part de l’Estat espanyol l’exercici del dret d’autodeterminació El seu fonament està en la Carta de les Nacions Unides i en els Pactes de drets civils i polítics i de drets econòmics, socials i culturals, ambdós vigents a Espanya des de 1977. Tots aquests instruments són tractats internacionals ratificats i en vigor al Regne d’Espanya i, com a tals, vinculen totes les autoritats espanyoles –inclosa la Generalitat de Catalunya– i formen part de l’ordenament jurídic espanyol, tal com es desprèn de l’article 96 de la Constitució espanyola i l’article 1.5 del Codi Civil. Encara caldria afegir les nombroses resolucions de Nacions Unides i els acords de caràcter polític dels quals Espanya ha estat part i que proclamen el dret dels pobles a l’autodeterminació. No és, doncs, admissible emparar-se en la Constitució per negar als pobles que formen part de l’Estat espanyol l’exercici del dret d’autodeterminació. En aquest sentit, la condició de Catalunya com a nació o poble és innegable. No té sentit aquí entrar en discussions escolàstiques sobre que sigui un “poble” als efectes de la Carta de les Nacions Unides, i si aquest concepte és aplicable als catalans. Catalunya és nació perquè així ho han sentit els catalans al llarg del temps, ho han expressat en diverses ocasions al llarg de la història, ho han manifestat el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat i, no menys important, ho han admès la Constitució de 1978 i l’Estatut d’Autonomia del 2006 en reconèixer Catalunya com a nacionalitat. El mateix es pot dir de les declaracions sobre l’Espanya plurinacional que últimament s’han deixat sentir: si Espanya és plurinacional és perquè la integren diverses nacions. No cal dir que aquest dret a l’autodeterminació s’ha d’exercir per mitjans democràtics. Naturalment, si el Govern espanyol s’hi avingués, això quedaria garantit de manera consensuada amb les autoritats catalanes, tal com ha passat a Escòcia o al Quebec. Però les coses són com són, i la Generalitat s’ha vist abocada a
Per què la Comissió de Venècia no desautoritza el referéndum unilateral Llegeix més »
Unilateralitat no és il·legalitat
Article publicat a L’Unilateral el 30 de maig de 2016 “Tant la Constitució espanyola com també l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no són textos jurídics aïllats, sinó que s’integren en un conjunt de normes que regulen els drets humans fonamentals. L’article 10 de la Constitució obliga a interpretar els drets fonamentals d’acord amb els convenis internacionals sobre drets humans, i l’article 4 de l’Estatut sotmet els poders públics de Catalunya a l’obligació de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets fonamentals.» La consciència que la definitiva solució del procés independentista català passa per un referèndum unilateral d’independència va prenent força en un espectre cada cop més ampli. El principal escull es troba, però, a l’hora de determinar el “com” es fa aquest referèndum. La doctrina constitucionalista majoritària considera aquesta hipòtesi pràcticament impossible, ja que la Constitució espanyola de 1978 preveu el referèndum en uns casos taxats i n’atribueix la iniciativa exclusivament al Govern de l’Estat. Per altra banda, es parla d’unes accions unilaterals de “desobediència” per trencar amb l’Estat. En el meu entendre, un plantejament i l’altre parteixen d’una premissa equivocada, pensar que el text de la Constitució espanyola incorpora la totalitat de la legalitat i per tant, només se’n pot sortir d’una forma il·legal. D’entrada, cal tenir en compte que, tant la Constitució espanyola com també l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no són textos jurídics aïllats, sinó que s’integren en un conjunt de normes que regulen els drets humans fonamentals. L’article 10 de la Constitució obliga a interpretar els drets fonamentals d’acord amb els convenis internacionals sobre drets humans, i l’article 4 de l’Estatut sotmet els poders públics de Catalunya a l’obligació de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets fonamentals, les condicions per fer reals i efectives la llibertat i la igualtat dels individus, i els valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme o la pau, entre d’altres. Tots aquests drets i llibertats es poden reconduir cap a un sol principi, que és el d’autodeterminació, és a dir, el dret de determinar lliurement i sense ingerència externa la pròpia condició política, social i econòmica, reconegut als pobles i per tant, a Catalunya com a nació. És a dir, l’autodeterminació dels pobles va més enllà del “dret a la independència” per garantir a totes les nacions la capacitat d’establir sense ingerència de tercers el model de societat i d’economia que volen seguir. “Aquesta ruptura no seria, per tant, una il·legalitat, sinó la defensa d’uns drets que la ciutadania té reconeguts per l’ordenament jurídic, l’internacional i també fins i tot, l’espanyol” Per tant, tots els poders públics catalans estan vinculats al respecte d’aquest principi i obligats a garantir-lo a la població. Per això, quan el govern de l’Estat -que per cert, també hi està obligat- pugui perjudicar-ne l’exercici per la ciutadania, és lícit que els restants poders actuïn, emprant tots els mitjans jurídics al seu abast. I naturalment, quan aquesta actuació de l’Estat es du a terme abusant de l’ordenament jurídic i de les institucions establertes per a preservar-lo, bloquejant de fet les vies de recurs existents, han de protegir aquests drets i llibertats de la ciutadania d’una forma rupturista. Aquesta ruptura no seria, per tant, una il·legalitat, sinó la defensa d’uns drets que la ciutadania té reconeguts per l’ordenament jurídic, l’internacional i també fins i tot, l’espanyol. Tanmateix, un moviment d’aquest tipus, per tal d’estar legitimat tant a nivell nacional com internacional, s’ha de dur a terme d’una forma democràtica i eficaç, i aquests requisits només els pot complir un referèndum unilateral. Seria l’única manera de dir a la comunitat internacional que la societat catalana “s’autodetermina” i escull el seu destí d’acord amb la pràctica política i jurídica acceptada per la comunitat internacional en el seu conjunt. Dins del conjunt de les institucions catalanes, la convocatòria d’aquest referèndum correspondria al Parlament, com a representació del poble de Catalunya. La convocatòria es podria fer, bé sotmetent una declaració d’independència al referèndum del poble català o bé plantejant una pregunta dual sobre la independència, en el benentès que, si s’imposés l’opció favorable, el Parlament n’aprovaria una declaració. I en qualsevol cas, si alguna d’aquestes accions fos portada al Tribunal Constitucional, la resposta hauria de ser que la qüestió surt de la seva competència. Enllaç a l’article 👉«Unilateralitat no és il·legalitat»
Unilateralitat no és il·legalitat Llegeix més »
Sobirania
Ferran Armengol i Ferrer@FerranArmengol1 Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell. Article publicat a L’Unilateral el 31 d’agost de 2016 «Els principis d’integritat territorial i d’autodeterminació tenen el mateix rang en l’àmbit internacional, per la qual cosa el dret d’autodeterminació és aplicable també fora dels contextos colonials, […] el que cal per aconseguir la independència és, sobretot, determinació i no perdre’s en detalls legals o vies alternatives que no farien el procés més legal ni legítim, ni tampoc més eficaç.» Ho acaba de dir Rajoy, i no és la primera vegada que ho fa. “Nuestra primera obligación… es preservar la soberanía nacional y, con ella, la unidad de España“. Sobirania, sí senyor!!!. Una paraula, tanmateix, absent del diàleg polític català, on debatem, en canvi, sobre dret a decidir, processos constituents, referèndums pactats o convalidatoris, estats generals i no sé quantes coses més, però ens resistim tenaçment a assumir el que significa aconseguir la independència. Tenir o no tenir sobirania és el quid de la qüestió. La sobirania és inherent a l’estat independent i és el que el distingeix d’una autonomia, com sap qualsevol estudiant de dret mínimament informat. Però no us penseu que he dedicat a la tarda a escoltar Rajoy. No. He estat llegint uns articles escrits per la doctora Araceli Mangas Martín, catedràtica de Dret internacional públic de la Universitat de Salamanca, considerada una de les millors especialistes en la matèria, i que a més té l’infreqüent costum d’agrair amb una nota la tramesa del llibre d’un doctorand a qui no coneix de res. Parlo per experiència pròpia. La doctora Mangas és –ai!- una fervent defensora de la unitat d’Espanya i la qüestió de Catalunya (i Euskadi) l’angoixa profundament. Però moltes vegades, veure les coses des de l’altre costat ens pot ajudar a sortir de debats estèrils i veure realment on som. “El dret d’autodeterminació és aplicable també fora de contextos colonials“ “El reconeixement de la independència és una qüestió fàctica“ En síntesi, la doctora Mangas recorda que els principis d’integritat territorial i d’autodeterminació tenen el mateix rang en l’àmbit internacional, per la qual cosa s’han de cohonestar, que el dret d’autodeterminació és aplicable també fora de contextos colonials, si bé en uns supòsits determinats, i que el reconeixement de la independència és una qüestió fàctica. Aplicant aquests principis a Catalunya, entén que el cas català no encaixa en els supòsits del dret d’autodeterminació però que això no impediria que Catalunya accedís a la independència, encara que no tingués ni tan sols parlament, només amb que un grup la promogués. Per això mateix, critica el cofoisme i la passivitat que, en la seva opinió, ha mantingut el Govern espanyol en “tolerar” que les coses arribin fins on han arribat a Catalunya i adverteix que si Catalunya es proclama independent, això serà imparable. És evident que la doctora Mangas escombra cap a casa, però, insisteixo, ens deixa unes reflexions molt valuoses. D’entrada, que el que cal per aconseguir la independència és, sobretot, determinació i no perdre’s en detalls legals o vies alternatives que no farien el procés més legal ni legítim, ni tampoc més eficaç. No menys reveladora és la seva argumentació per a rebutjar l’autodeterminació de Catalunya, que aquest dret només es pot aplicar quan el govern no representa tot el territori o en casos excepcionals, situacions que en el seu parer, no es donen a Espanya. Deixaré per una altra ocasió discutir aquests arguments, però en tot cas, queda clar que es tracta d’un criteri valoratiu, la qual cosa ens porta a l’altre element: la facticitat. I en aquest sentit sí que hauríem d’entendre que en un context democràtic, la via més eficaç i acceptable per fer efectiva la independència és el referèndum d’autodeterminació. A Madrid ho saben bé. No és casualitat que l’única mesura a la qual es refereix expressament el pacte PP-Ciutadans, per prohibir-la, sigui precisament el referèndum d’autodeterminació, i en canvi, ningú parli de fulls de ruta, processos constituents o declaracions unilaterals del Parlament. Enllaç a l’article 👉«Sobirania»