Referèndum

Ferran Armengol Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell. Article publicat a El Nacional el 23 de març de 2019 «El dret d’autodeterminació ha agafat una nova dimensió, com un dels fonaments de l’ordre internacional democràtic i equitatiu que promouen les Nacions Unides. Com a conseqüència lògica de la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals, si està prohibit l’ús de la força en la modificació de fronteres, la conseqüència lògica és que els conflictes territorials s’han de resoldre per mitjans pacífics, a través de la negociació política o de la intervenció d’un àrbitre o mediador, i de l’expressió democràtica que és el referèndum.» Una cosa que m’ha agradat —si es pot dir així— del judici al procés és la naturalitat amb què la majoria dels processats han assumit la defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya. Evidentment, això és tabú per a la classe política espanyola i també per una part significativa de juristes, que segueixen creient la cantarella que l’autodeterminació només s’aplica en casos determinats, com els processos de descolonització. Aquella defensa també contradiu aquella idea, que tant va prosperar a l’entorn del 9-N, d’un presumpte “dret a decidir” dins la Constitució, que alguns acadèmics s’entestaven en defensar com alternativa a “l’impossible” dret d’autodeterminació, potser amb la noble (i equivocada) idea que, assumint el discurs de la fera, aconseguirien domesticar-la. Avui dia, el dret d’autodeterminació dels pobles —de tots els pobles— és un principi estructural del dret internacional, recollit en la Carta de les Nacions Unides, alhora que encapçala els Pactes internacionals sobre drets humans promoguts per l’ONU mateixa. És justament per aquesta raó que no té cap sentit tornar a insistir en unes resolucions dictades fa més de mig segle i en un context molt diferent de l’actual, com és el de la descolonització i la Guerra Freda. El dret d’autodeterminació és democràcia, és llibertat i és pau. La idea de llibertat comprèn la de decidir com agrupar-se en comunitat i això permet connectar el dret d’autodeterminació amb el conjunt dels drets fonamentals de la persona que aquells Pactes inclouen, com són el de reunió, manifestació, llibertat d’expressió o participació en els afers públics. En el context actual, amb el risc d’involució global dels valors democràtics, el dret d’autodeterminació té una nova dimensió com a conseqüència lògica de la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals A la vegada, és pau, resolució pacífica de les controvèrsies. Certament, la propaganda soviètica va transformar el dret d’autodeterminació per adaptar-lo a la “lluita contra l’imperialisme” amb què els dirigents soviètics debilitaven les potències colonials, tot emparant els “moviments d’alliberament nacional”, que s’assimilaven als combatents de les forces armades regulars. Aquesta, diguem-ne, “orientació” de l’autodeterminació tenia, a més, una conseqüència afegida, i era que no s’aplicava a Europa, de manera que el Kremlin podia patrocinar la invasió de països de la seva àrea d’influència o el trasllat forçós de poblacions senceres. Stalin havia estat un dels teòrics del dret d’autodeterminació dels pobles i, per això mateix, va saber com utilitzar aquella doctrina per afirmar el seu domini un cop arribat al Kremlin. No té res d’estrany que alguns vells comunistes s’aferrin encara a aquesta interpretació del dret d’autodeterminació.  Tot això ja és història, però. En el context actual, amb el risc d’involució dels valors democràtics que es pateix a escala mundial, el dret d’autodeterminació ha agafat una nova dimensió, com un dels fonaments de l’ordre internacional democràtic i equitatiu que promouen les Nacions Unides. És la conseqüència lògica de la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals i, concretament, en la modificació de fronteres. Si està prohibida l’adquisició de territoris per la força, la conseqüència lògica és que els conflictes territorials s’han de resoldre per mitjans pacífics, a través de la negociació política o de la intervenció d’un àrbitre o mediador, i de l’expressió democràtica que és el referèndum. D’aquesta manera, la voluntat de les persones preval sobre els drets hereditaris o els derivats de la conquesta militar. El Tribunal Europeu de Drets Humans determinarà la relació entre l’exercici del dret d’autodeterminació i els altres drets humans fonamentals —per als catalans i per a tots els europeus Catalunya, els catalans, no són una excepció en aquest sentit. Puc recordar encara les mirades displicents i els comentaris burletes quan es parlava fa pocs anys “d’internacionalitzar” el procés català. A hores d’ara, el procés ja és internacional. Mentre rebutja de forma contundent l’autodeterminació de Catalunya, el govern espanyol combat l’independentisme en l’esfera internacional: ha iniciat una campanya de propaganda adreçada als governs i a l’opinió pública mundial, ha condicionat al procés el conjunt de la seva política exterior (els famosos “favors” de Margallo) i fins i tot s’ha entrebancat en algun conflicte diplomàtic. Però la batalla més important és, sense dubte, el judici. La posició oficial del Tribunal Suprem, expressada en la documentació lliurada a la premsa internacional, és que el dret d’autodeterminació només s’aplica a la descolonització i, per tant, no té res a veure en aquest assumpte. Així ho entenen també a la Moncloa i a la Zarzuela. A la vegada, però, són plenament conscients que aquest judici té una enorme transcendència internacional, i que de forma gairebé inevitable acabarà en una jurisdicció internacional com és el Tribunal Europeu de Drets Humans. Sens dubte, en la sentència d’aquest tribunal quedarà determinada la relació entre l’exercici del dret d’autodeterminació i els altres drets humans fonamentals, per als catalans i per a tots els europeus. Enllaç a l’article publicat a EL NACIONAL.CAT 👉«L’autodeterminació a judici»