Col·lectiu Maspons i Anglasell

Ferran Armengol i Ferrer@FerranArmengol1 Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell. Article publicat a la ‘Revista catalana de dret públic‘ el 12 de desembre de 2018 «No menys important que el desplegament estrictament jurídic de la Declaració Universal dels Drets Humans –que ha arribat als textos constitucionals– és la conscienciació sobre els drets humans que ha anat impregnant la societat, cada cop més conscient dels seus drets.» Enguany es commemora el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH). Si bé inicialment se li va voler donar una aparença modesta (una mera resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides), la seva projecció ha estat enorme, tant a nivell internacional com en l’àmbit constitucional intern, tal com prova la menció explícita que en fan l’article 10.2 de la Constitució espanyola de 1978 i l’article 4.1 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. El reconeixement dels drets humans té el seu precedent més remot en les Declaracions de Filadèlfia (1774) i Virgínia (1776) i, sobretot, en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, aprovada en plena Revolució Francesa (1789), que van determinar aquells drets que en endavant es considerarien com a fonamentals de la persona humana i que, amb més o menys extensió, es recollirien en les constitucions de signe liberal. Aquest reconeixement de drets individuals es mantenia, tanmateix, en l’esfera interna dels estats. A nivell internacional, la protecció de drets individuals no anava més enllà de les anomenades “intervencions per causa d’humanitat”, per les quals els estats intervenien en defensa de determinats grups nacionals o religiosos, que ja eren admeses en el dret internacional clàssic. Ja en el Tractat de Versalles es va instituir la política de minories nacionals, encomanada a la Societat de Nacions, i es va crear l’Organització Internacional del Treball. En ambdós casos, però, el reconeixement de drets individuals quedava supeditat a l’objectiu de garantir la pau mundial: evitar, respectivament, els conflictes entre minories ètniques o religioses i els que es podien derivar de la injustícia en les condicions de treball. L’auge dels totalitarismes, a partir dels anys 20 i 30 del segle XX, i el nivell de degradació de la dignitat humana que van comportar, van fer comprendre la necessitat de protegir els drets individuals de les persones mitjançant un instrument d’abast internacional. La primera proposta en aquest sentit la va presentar el Govern nord-americà en el projecte inicial del que seria la Carta de les Nacions Unides, en la qual s’havia inclòs una declaració internacional de drets humans que havia de formar part de la mateixa Carta i havia de ser acceptada com a condició prèvia per a ser admès com a membre de l’organització. La proposta, però, no va convèncer els britànics ni els russos, per la qual cosa aquesta declaració va caure del text definitiu de la Carta. No obstant això, les pressions de l’opinió pública dels Estats Units, a les quals es van afegir els països participants en la Conferència Interamericana celebrada a Ciutat de Mèxic entre febrer i març de 1945, aconseguirien que el text definitiu de la Carta de les Nacions Unides, aprovat a la Conferència de San Francisco el juny de 1945, recollís un compromís inequívoc amb la protecció dels drets humans. Aquest compromís es fa palès des del mateix Preàmbul de la Carta, en el qual els membres de l’ONU es declaren resolts a “(…) reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites”. Ja en el text articulat, i segons l’article 55,c) de la Carta, l’Organització de les Nacions Unides ha de promoure “(…) el respecte universal als drets humans i les llibertats fonamentals de tots, sense fer distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió, i l’efectivitat d’aitals drets i llibertats”. Amb aquesta finalitat, es preveu que tant l’Assemblea General com el Consell Econòmic i Social promoguin estudis i facin recomanacions sobre aquestes qüestions (art. 13.1.b), 62.2) i 68 de la Carta de les Nacions Unides). Tan bon punt l’Organització de les Nacions Unides va començar a funcionar efectivament, els seus membres van voler fer efectiu aquest compromís de la Carta amb els drets humans. Tant és així que tot just constituït el Consell Econòmic i Social, una de les primeres tasques que li foren encomanades va ser l’elaboració d’una carta internacional de drets humans. Amb aquesta finalitat, es va constituir una comissió, d’acord amb l’article 68 de la Carta, que iniciaria els seus treballs l’any 1946, sota la direcció del jurista francès René Cassin. Dins la comissió es van fer patents dues postures sobre l’abast que havia de tenir aquell document. D’una banda, la que el considerava com un text interpretatiu de la Carta de les Nacions Unides i en compartiria, per tant, la força vinculant. De l’altra, la que l’entenia com un compromís de caràcter moral, sense contingut jurídic. Aquesta segona interpretació s’acabaria imposant i es va veure reflectida en el projecte de resolució que la comissió va trametre a l’Assemblea General de les Nacions Unides, la tardor de 1948. El text sotmès a aprovació constava de cinc apartats, dels quals la DUDH n’era el primer (apartat A). Els restants eren “el dret de petició” (B), “la sort de les minories” (C), la publicitat que els Estats havien de donar a la DUDH, que havia de ser el més àmplia possible (D) i un “projecte de Pacte sobre els drets humans” (E). És a dir, els drets humans quedaven recollits en la DUDH com un “ideal comú” compartit per tots els membres de Nacions Unides, que els estats havien de difondre al màxim possible i desenvolupar en el futur a través de l’aplicació de mesures nacionals i internacionals. Així es desprèn del preàmbul de la Declaració, que es proclama “(…) com l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi