Equitat

Elena Gaju Advocada col.legiada a París i a Barcelona Membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell Resum Aquest article reconstrueix la genealogia del dret públic català -del pactisme i l’equitat fins a la mediació horitzontal i la responsabilitat- per sostenir que la mediació entre administracions públiques no és la importació d’una tècnica aliena, sinó la recuperació d’una tradició jurídica pròpia. Aquesta tradició, vertebrada pel pactisme -la idea que el poder i la llei neixen d’un pacte- i per l’equitat -la recerca de la solució justa del cas concret-, es desplega en una successió d’institucions -dels Usatges i les Constitucions de Catalunya a les assemblees de Pau i Treva, el Consolat de Mar, el Tribunal de Contrafaccions i la purga de taula- en què l’autoritat està sotmesa a la llei i al control. Sobre aquest fonament, i partint del fet que la funció primera de l’Administració és servir l’interès general (l’article 103 de la Constitució fixa els deures i principis constitucionals de la bona administració i l’article 30 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya concreta aquests principis des de la perspectiva dels drets de la ciutadania a una bona administració), es formulen dues propostes complementàries, que reprenen les dues respostes que aquell dret donava al conflicte i a l’exercici del poder. La primera configura la mediació administrativa horitzontal com a criteri de procedibilitat previ al procés contenciós administratiu, transformant el requeriment potestatiu de l’article 44 de la Llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa i traslladant a l’eix interadministratiu la lògica que la Llei orgànica 1/2025 ha consagrat en l’àmbit civil i mercantil. La segona recupera la purga de taula com a mecanisme contemporani de responsabilitat i de rendició de comptes dels càrrecs electes, integrat en el sistema del bon govern vigent. L’equitat n’és el fil conductor. Tot plegat es planteja en un doble horitzó «viable amb les reformes necessàries en el marc actual i plenament desplegable en la República catalana.” Paraules clau pactisme · equitat · dret públic català · mediació administrativa horitzontal · mediació interadministrativa · criteri de procedibilitat · lleialtat institucional · purga de taula · rendició de comptes · bona administració · tradició jurídica catalana. Índex 1. Introducció: el canvi de paradigma 2. Marc teòric i metodològic Part I. Els fonaments conceptuals I.1. El pactisme com a matriu del dret públic català I.2. L’equitat, concepte vertebrador I.3. L’«esperit del dret públic català» Part II. Genealogia historicoinstitucional II.1. La columna normativa: Usatges, Constitucions i Observança II.2. Les assemblees de Pau i Treva II.3. La doctrina: Llull i Eiximenis II.4. El Consolat de Mar II.5. El Tribunal de Contrafaccions II.6. La purga de taula Part III. La mediació administrativa horitzontal a Catalunya III.1. El canvi de paradigma i els dos eixos III.2. El precedent vertical: les ordenances de Tarragona i Barcelona III.3. L’eix horitzontal vigent III.4. L’experiència comparada III.5. Primera proposta: la mediació horitzontal com a criteri de procedibilitat III.6. La frontera de l’ordre públic: un model gradual III.7. La implementació: via del Parlament i via subsidiària municipal III.8. La transició cultural com a projecte III.9. Segona proposta: la recuperació de la purga de taula III.10. L’horitzó constituent: la República catalana Conclusions Bibliografia i fonts 1. Introducció: el canvi de paradigma L’Administració pública catalana s’articula com una organització polièdrica, integrada per una pluralitat d’ens, òrgans i centres de decisió que interactuen entre si. Al costat de la Generalitat hi conviuen els municipis, les comarques, les diputacions, les àrees metropolitanes i tot un teixit d’ens supramunicipals, consorcis i entitats instrumentals, amb competències que sovint se superposen i s’entrecreuen. Quan dues d’aquestes administracions discrepen, la resposta predominant és portar la controvèrsia davant la jurisdicció contenciosa administrativa. És aquesta relació entre administracions -i no la que cadascuna manté amb el ciutadà- el que constitueix l’objecte central d’aquest article. Ara bé, a Catalunya, aquest reflex contenciós resulta profundament paradoxal, perquè contradiu la seva pròpia tradició jurídica. El mateix Estatut d’autonomia fonamenta l’autogovern en els drets històrics i en la tradició jurídica catalana (article 5), una tradició bastida sobre dos principis: el pactisme -a idea que el poder i la llei neixen d’un pacte- i l’equitat -la recerca de la solució justa del cas concret-. El model adversarial que avui presideix els conflictes entre les administracions catalanes no procedeix d’aquesta tradició, sinó del fons comú del dret administratiu continental -fill de l’autotutela i de la cultura del recurs-, que Catalunya comparteix amb els altres sistemes d’arrel francesa, però que mai no ha estat el seu horitzó propi. Les conseqüències d’aquesta deriva recauen, en darrer terme, sobre la ciutadania de Catalunya. Quan dues administracions catalanes porten les seves diferències als tribunals, el dret a una bona administració que l’Estatut reconeix a tothom (article 30) queda sistemàticament vulnerat: els procediments s’allarguen, la inseguretat jurídica s’instal·la i sovint queden paralitzats serveis, obres o projectes que depenen de l’acord entre administracions, de manera que el ciutadà es veu privat de prestacions i de drets. A aquesta lesió s’hi afegeix una paradoxa pressupostària: els recursos públics de Catalunya acaben finançant les dues bandes d’una mateixa controvèrsia. I tot plegat s’inscriu en el rerefons d’una jurisdicció contenciosa crònicament congestionada i lenta, en què Catalunya figura, a més, entre els territoris amb una litigiositat més elevada. El problema, doncs, no és de mera eficiència: és que les administracions de Catalunya han abandonat la seva pròpia manera d’entendre el poder i la resolució dels conflictes. La tesi d’aquesta recerca és que convé recuperar-la. La bona administració, com ha subratllat Joan Lluís Pérez Francesch, no és tant un problema de legalitat com d’una gestió pública «centrada en la proximitat, l’atenció i el bon tracte» a les persones – una ética de la cura que ell proposa com a paradigma legitimador de l’actuació dels poders públics-. I aquesta exigència ètica enllaça directament amb una concepció que el dret públic històric català ja havia formulat, la de l’autoritat com a càrrec d’obligacions i no com a privilegi. Aquell dret va concebre, en efecte, el poder com el fruit d’un pacte entre el príncep i la terra,