Col·lectiu Maspons i anglasell @Col_Maspons Conferències del Col·lectiu Maspons i Anglasell A càrrec d’ Isidre Llucià i Sabarich Doctor en Dret i Secretari d’Administració Local Divendres 3 de març a les 6 de la tarda Auditori Josep Irla Edifici de la Generalitat de Catalunya a Girona Plaça Pompeu Fabra, 1 17001 Girona
«La cosa pública local, des d’un passat gris vers un futur emboirat» Llegeix més »
El Col·lectiu Maspons i Anglasell ha estat present al Segon Congrés Català en Defensa de l’Estat de Dret, congrés que ha estudiat les respostes dels juristes a la situació d’excepcionalitat jurídica de Catalunya, per l’interès de les ponències hem fet aquesta crònica David Ros i Serra @EconomRosDavid Economista. Exinterventor d’Administració local. Relator de l’eix sector públic del 3er Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya Cel·lebrat l’11 de febrer de 2023, a l’Aula Magna de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, amb un aforament ple, s’ha estudiat com a la Catalunya del 2023 continuen vigents les preocupacions relacionades amb la situació política, repressiva i judicial. En els darrers anys, hem conegut noves formes de repressió i de restriccions judicials basades en una interpretació del dret no sempre imparcial. Des del món del dret, però també des de les ciències socials i el periodisme, el Congrés ha estudiat aquesta nova situació. Aquesta crònica es fa a partir de les notes agafades directament durant les conferències i amb caràcter d’urgència.. Amb la síntesi volem donar el màxim d’informació en el mínim espai possible, aquesta és la virtut de la síntesi, però també pot tenir el defecte que en algun punt no es transmeti amb tot rigor el que s’hi va expressar. Ens remetem a la publicació que entenem farà l’organització del congrés. Primera sessió.- La causa dels jutges pel dret a decidir, vulneració de drets i empara al TEDH Xavier González de Rivera, Magistrat del jutjat social 3 de Barcelona. En aquest cas s’observa la impunitat portada al límit. Els 33 jutges que consideraven que el dret a decidir era legalment viable van signar un document en el que expressaven la seva opinió favorable. A partir dels seus DNI la policia va publicar noms i fotos dels signataris. Les conseqüències contra els jutges van ser múltiples: comentaris ofensius de companys, peticions d’expulsió de la magistratura, negatives a la promoció professional, difusió constant de les seves fotos, posada en qüestió de les seves resolucions… Han viscut una persecució inacabable que encara avui dura. El TEDH ha reconegut en la seva sentència que s’ha vulnerat el dret a la vida privada. Els afectats consideren que tot i que la sentència és favorable, es queda coixa en el reconeixement en la protecció de la llibertat d’expressió. Andreu Van den Eynde, advocat de la causa dels jutges pel dret a decidir davant del TEDH. Les instruccions contra l’estat són diferents, quan el demandat és l’estat tot és complica. Es va plantejar com un cas dels drets humans al TDEH, en català. Es fonamentava en que no hi ha cap precepte legal que permeti investigar ciutadans. Al contrari són els poders públics els que han de protegir la vida privada. En aquest cas s’ha evidenciat que l’Estat no vol investigar. En canvi els tribunals internacionals són un altre món. Només a fora es poden discutir les coses de veritat. S’hi parla molt i s’escolta. Una de les conseqüències és que s’està aconseguint la solidaritat entre els professionals del dret. Segona sessió.- Excepcionalitat jurídica L’aplicació ordinària del dret penal i administratiu de l’enemic. Construcció del concepte i principals elements. Vulneració en la seva aplicació de les garanties procedimentals i dels drets fonamentals. Perspectiva des de la filosofia i la teoria del dret. Modera: Irene Martín Abellan. Josep Lluís Martí Màrmol, professor de Filosofia del dret a la Universitat Pompeu Fabra, sobre el dret penal de l’enemic. Remarca que no hi ha democràcia sense estat de dret, precondició de democràcia és la protecció dels dret humans, sense protecció dels drets, no hi ha democràcia. No es pot emparar ningú en l’estat de dret per limitar la democràcia. El lawfare és tant antic com el mateix dret. És utilitzar el dret com a arma contra els altres, és un ús tergiversat del dret. Retalla els drets perquè el fi és creu que ho justifica. L’ús directe de l’abús del dret amb finalitat política. En aquest sentit cal entendre el cas Lula. És l’excusa de com s’ha defensat la societat sense respectar el dret. El dret penal de l’enemic considera que contra els enemics s’hi val tot, encara que no es respectin els drets democràtics. Si triem pel camí de l’estat de dret hem d’aplicar el dret de la democràcia sense distingir amic o enemic. El món millora a força de mobilització i reivindicació dels drets democràtics. Guillem Soler Solé, Magistrat del jutjat de primera instància de Barcelona. Excepcionalitat jurídica. “Es grapeja el dret” (cita Benet Salellas). De quina manera tot plegat encaixa en ser escoltat per un jutge imparcial? El TJUE ha assenyalat la incompetència del TS. Quan un tribunal té interès en conèixer una causa no pot ser imparcial. En el TS hi ha un excès d’independència (autonomia) judicial. El president del TS ha fet discursos contra la desjudicialitzaciò, s’ha vist manca d’imparcialitat, oposició a les modificacions legislatives, expressions contra el legislador. Aquests tribunals tenen agenda pròpia incompatible amb la imparcialitat. Si Schleswig-Holstein va denegar l’euroordre és perquè va veure excepcionalitat jurídica. Les excepcionalitats jurídiques sempre cauen del mateix cantó (en el Grup Objectivament Identificable). S’evidencia un tracte discriminatori. Des del poder judicial s’impedeix que un poble pugui regular la seva llengua… Desviació de poder. Realment si el poder judicial ha de resoldre conflictes, el fet de tenir una agenda pròpia sobre el procés limita aquesta possibilitat i pot evidenciar la desviació de poder. «La estratégia que sufrimos», les crítiques al legislador, la traça de les conductes estranyes, el desig aplicat a les resolucions judicials… Isabel Elbal, advocada penalista. Tenim un marc de disfuncions sistèmiques. Molt antidemocràtic. Un sistema imperfecte. El dret penal s’utilitza per tot, pels conflictes polítics, quan hauria de ser d’ús excepcional. Ha actuat un òrgan judicial manifestament incompetent, per això el judici del procés no és just. Es vol neutralitzar un grup de persones a través d’un òrgan incompetent. No hi ha confusió a l’hora d’identificar un grup perseguit. Es va buscant l’entorn, les famílies, les persones que es solidaritzen, els advocats, els que porten
Segon Congrés en Defensa de l’Estat de Dret, crònica no oficial Llegeix més »
Redacció Llibres recomanats pel Col·lectiu Maspons i Anglasells per fer una primera aproximació al coneixement de l’esperit del dret públic català. “Regiment de la cosa pública” Autor: Francesc Eiximenis Núm. col·lecció: 57 Pàgines: 256 ISBN: 9788498244496 Editorial Bromera 👉 El podeu trobar al portal de l’editorial Bromera clicant aquest enllaç. Qui va ser Francesc Eiximenis? Francesc Eiximenis (Girona, 1330?-Perpinyà, 1409) fou un franciscà amb una extensa formació universitària (Oxford, París, Tolosa), conseller àulic i un prolífic escriptor religiós i moralista. L’any 1383 es traslladà a València, on romangué quasi 25 anys i on escrigué la major part de la seua densa obra. Dedicà als jurats de València –denominació dels representants municipals– el Regiment de la cosa pública, un complet compendi de doctrines per al bon govern en què Eiximenis, partint de la seua formació teològica i escolàstica, exposa bellament el sistema pactista medieval. “El Dret Públic Català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta” Autor Victor Ferro Pomà. Hi ha diferents edicions, la primera, de l’editorial Eumo, i la segonareeditada per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics. Editorial IEC Any 1987 ISBN 9788499652863 Nombre de pàgines 687 Mides 165 x 235 x 4 Qui va ser Víctor Ferro Pomà? Barcelona (1936 – 2007. Jurista i historiador del dret. Expatriat amb la seva família arran de la Guerra Civil Espanyola, visqué 25 anys a Montevideo (Uruguai), on acabà la carrera de dret. De retorn a Catalunya, treballà en diverses tasques editorials. Fou funcionari de les Nacions Unides a partir del 1975, primer a Nova York i després a Viena. És autor d’una de les principals obres de referència d’història del dret públic català: El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al decret de Nova Planta (1987). (enciclopèdia.cat). La Societat Catalana d’Estudis Jurídics va retre homenatge el dia 23 d’octubre de 2008, a la persona i l’obra de l’il·lustre professor i historiador del dret, el Dr. Víctor Ferro i Pomà (mort el 2 d’abril de 2007). Les intervencions i les diverses col·laboracions presentades en aquell acte foren publicades en el número 9 de la Revista de Dret Històric Català. La mateixa publicació conté diferents articles i treballs inèdits fins aleshores del Dr. Ferro, i la seva biografia (que es publica en el llibre). Estudiós i gran coneixedor del dret i de les institucions del nostre país, Ferro és un especialista reconegut en les nostres institucions històriques fins la promulgació del Decret de Nova Planta de 1716. La Societat Catalana d’Estudis Jurídics ha reeditat aquesta obra, fonamental en la historiografia jurídica catalana sobre les institucions de dret públic català abans de la publicació del Decret de Nova Planta de la Reial Audiència de Barcelona el gener de 1716. (Societat Catalana d’Estudis Jurídics). La seva primera edició, per EUMO Editorial, és de 1987; i aquesta reedició veu la llum coincidint amb el tercer centenari d’aquell fet transcendental en la història moderna de Catalunya. “L’Esperit del Dret Públic Català” Autor Francesc Maspons i Anglasell Editorial Barcino Edició: LLIBRES DE L’INDEX Any 2022 ISBN 10: 8412341449ISBN 13: 9788412341447 També el trobareu a la pàgina web de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, al següent enllaç 👉 «L’Esperit del Dret Públic Català« Del resum del llibre: «LA NACIÓ CATALANA, QUE va deixar de tenir govern propi l’any 1714, en què el rei d?Espanya Felip V hi entrà com a dominador, per acció de la guerra, no poseí mai una carta constitucional, però va esser de fet, i invariablement, un Estat constitucional d’esperit democràtic. «Dins el nostre règin, el poder moderador no és un home que encarna l’autoritat suprema, ni tan sols una assemblea o conjunt d’homes, sinó uns principis superiors, als quals les Corts i el rei estan subjectes alhora. «La seva primera base, per tant, és la igualtat social, per la comú subjecció de tots els seus elements a unes mateixes normes infranquejables; la qual cosa equival a dir que ho és la llibertat, perquè la conseqüència real de la subjecció és impedir l’abús de facultats del més fort…» F. Maspons i Anglasell L’Esperit del Dret Públic Català del jurista Francsc Maspons i Anglasell és una petita joia sobre les bases i principis rectors del regiment de la cosa pública de l’Estat català històric. Sumari:I. El concepte d’Estat. II. La seva finalitat. III. Els estaments socials. IV. L’esperit de llibertat. V. Els límits de la llibertat. VI. El concepte d’autoritat. VII. Els limits del poder. VIII. La missió de govern. IX. Les normes de govern. X. La funció legislativa. XI. El concepte de llei. XII. La fórmula legal. XIII. Característiques de la llei. XIV. Finalitat de la llei. XV. La llei com a pacte. XVI. Supremacia del costum sobre la llei. XVII. Dret de rebutjar la llei. XVIII. Dret de faltar a la llei. XIX. Innecessitat de la llei. XX. El concepte de justícia. XXI. El concepte d’equitat. XXII. La proscripció de l’abús. XXIII. Subjecció de l’autoritat a la llei. XXIV. El poder legislatiu. XXV. El poder executiu. XXVI. Relació entre els dos poders. XXVII. L’òrgan de coordinació. XXVIII. El poder judicial. XXIX. L’administració de justícia. XXX. Valor de la jurisprudència. XXXI. Els títols professionals. XXXII. Les qualitats ciutadanes. XXXIII. Les facultats de la ciutat. XXXIV. Resum
Llibres bàsics per aproximar-nos a l’esperit del dret públic català Llegeix més »
La desitjable descentralització del règim jurídic dels funcionaris d’Administració local amb habilitació estatal. L’aplicació a Catalunya d’una previsió similar a la previsió especial per al País Basc de 2021 Joan Anton Font@JoanAntonFont Advovat. Doctor en dret. Funcionari d’administració local amb habilitació de caràcter estatal. Secretari General de l’Ajuntament de Tarragona Publicat a Revista Catalana de Dret Públic, 65, 75-92. 2022 https://doi.org/10.2436/rcdp.i65.2022.3788 El fet que molts ajuntaments no puguin resoldre sovint problemes de gestió tant a curt com a llarg termini és en part conseqüència de la manca de professionals amb especial formació i preparació tècnica en la confecció dels pressupostos, la gestió dels ingressos i la despesa, la contractació, la gestió del territori, la rendició dels comptes…, activitats cada vegada més complexes i de major responsabilitat. Joan Anton Font Moclús explica com la recentralització de la selecció dels funcionaris d’Administració local amb habilitació de estatal dificulta disposar d’aquests tècnics, com ho tenia resolt Catalunya, i com s’ha resolt pel País Basc, solució també aplicable a Catalunya. 👉 llegiu l’article clicant aquí
Redacció, 12 de novembre de 2022 L’exmembre de la mesa del Parlament de Catalunya i membre del nostre col·lectiu, Eusebi Campdepedrós, ha donat a conèixer, mitjançant una piulada a Twitter, que ha interposat recurs de cassació contra la sentència del TSJC, tot i ser-li favorable, en defensa de la inviolabilitat del Parlament. Eusebi Campdepadrós afirma que els jutges no tenen potestat per prohibir debats i votacions dels representants electes dels ciutadans. Actualització 24 de gener de 2023 Eusebi Campdeprós conclou en el seu recurs en la impossibilitat de persecució penal dels membres de la mesa, en tractar-se d’actes de tramitació de les iniciatives i exercici del vot basat en les opinions expressades com a membres de la Mesa en actes parlamentaris de naturalesa política, protegits per la inviolabilitat parlamentària. Considera que el Tribunal Suprem ha de ressituar els termes del debat polític a les institucions parlamentàries, ja que la vigència de la Constitució no pot derivar en la prohibició del debat d’idees en seu parlamentària i, ni de bon tros, no ha de suposar ni la persecució penal de qui permet aquest debat parlamentari perquè vulnera la prerrogativa de la inviolabilitat (art. 57.1 EAC) i, amb això, el dret a la llibertat d’expressió, el dret de reunió i el dret de representació política (art. 21 , 20 i 23 CE, articles 10 i 11 CEDH i articles 3 Protocol Addicional). 👉 llegiu aquí el recurs
Eusebi Campdepadrós interposa recurs en defensa de la inviolabilitat parlamentària Llegeix més »
Francesc Maspons i Anglasell «Francesc Maspons i Anglasell (1972-1966) fou un jurista d’una reconeguda trajectòria professional, a més de periodista i escriptor. «Especialista en dret català, va ser una persona de gran repercussió en la seva època, connectat amb les principals figures socials i polítiques de finals de segle XIX i fins a la seva mort. «Maspons i Anglasell va contribuir a la dinamització del periodisme, l’excursionisme, els Jocs Florals, la defensa de l’oficialitat del català en l’ensenyament i la justícia, la millora de les condicions de vida dels treballadors d’extracció més humil… També durant el franquisme.» 👆 Extracte del llibre de Lolo García, veure bibliografia Breu biografia de Francesc Maspons i Anglasell Francesc de Paula Maspons i Anglasell (Barcelona, 22 de juliol de 1872 – Bigues, Vallès Oriental, 26 de novembre de 1966) fou un jurista català, fill de Francesc de Sales Maspons i Labrós. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i el 1897 obtingué la càtedra de dret civil a la Universitat d’Oñati, a Guipúscoa. S’especialitzà en dret català, del 1918 al 1920 fou elegit president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i treballà com en l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, des d’on defensà el dret català. Del 1925 al 1931 també fou president del Centre Excursionista de Catalunya i el 1930 el primer president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya] També fou membre del comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de Nacions i vicepresident del comitè executiu del Congrés de Nacionalitats Minoritàries (1931) i president de l’Association Internationale pour l’Étude des Droits des Minorités de la Haia. El 1951 fou un dels fundadors de la Societat Catalana d’Economia, que presidí del 1955 al 1958. També fou membre d’honor de l’Academia de Jurisprudencia y Legislación de Madrid i de la Comissió Codificadora del Dret Català. 👆 Resum de Wikipedia
Qui era Francesc Maspons i Anglasell? Llegeix més »
Article «Francesc Maspons i Anglasell, un jurista a la Societat de Nacions». Publicat al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 2018, Vol. 29, p. 279-300, https://raco.cat/index.php/ButlletiSCEH/article/view/347713. RESUM Aquest article té per objecte exposar la relació del jurista Francesc Masponsi Anglasell (1872-1966) amb la Societat de Nacions. A aquests efectes, s’aborda l’activitat de Maspons en els òrgans consultius de la Societat de Nacions, referida sobretot a la qüestió catalana, i la seva tasca de divulgació de l’obra d’aquella organització dins l’àmbit de Catalunya. Així mateix, s’analitza la influència queva tenir sobre Maspons l’ideari de la Societat de Nacions i la continuïtat dels seus principis, que ell veia en les Comunitats Europees. 👉 Pots llegir l’article sencer aquí
Francesc Maspons i Anglasell, un jurista a la Societat de Nacions Llegeix més »
President: Ferran Armengol i Ferrer Doctor en Dret (UPF) i Magister en Dret de Catalunya (UAB) Investigador en dret de les organitzacions internacionals, dret internacional públic, democràcia i estat de dret; aplicació judicial del dret de la Unió Europea pels tribunals nacionals; dret autonòmic; història del dret i les institucions publiques… Professor associat de Dret internacional públic (Departament de Dret i Economia Internacionals de la Universitat de Barcelona) i de relacions internacionals de la Universitat Pompeu Fabra Entre altres, ha publicat El sistema de garantías jurisdiccionales de los agentes intervinientes en la Unión Económica y Monetaria (2013) i La memòria del Consell de Cent i la reivindicació moderna de l’autogovern de Barcelona (Quaderns d’Història, núm. 20, 2014) Vicepresident: Isidre Llucià Sabarich Doctor en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona. Funcionari d’administració local amb habilitació de caràcter estatal, Estudiós dels governs locals. Secretària: Cèlia Argilés i Andrés Llicenciada en dret i llicenciada en ciències polítiques. Diplomada en pedagocia infantil. Funcionaria de carrera d’administració local amb habilitació de caràcter estatal. Col·labora en masters i postgraus universitàris en matèria d’hisenda pública i gestió econòmica local Tresorer: Josep Gascon Castillo Presentació del president Els juristes i estudiosos que compartim l’anhel de recuperar i divulgar l’esperit del dret públic català i aplicar-lo efectivament en la pràctica jurídica i en l’estudi universitari ens hem constituït en una associació que vol integrar tothom que vulgui participar en aquesta tasca, tot prenent com a denominació i referència la personalitat i l’obra de Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966), en homenatge a qui fou un dels grans juristes catalans del segle XX. L’objectiu del col·lectiu és posar en valor una forma de desenvolupar el dret públic molt diferent de la que hem heretat del model vigent al Regne d’Espanya —model tributari del dret administratiu francès—, i fer-lo molt més proper al «rule of law», model anglosaxó similar a l’existent a Catalunya amb anterioritat al Decret de Nova Planta, Un model amb uns principis essencials, els principis bàsics del dret públic català, que tot i que s’han d’analitzar amb una adequada perspectiva històrica, són plenament vigents. Aquests principis són: llibertat, equitat, limitació i separació de poders, proscripció de l’abús, entre d’altres. Aquest principis han de poder ser incorporats en el disseny d’una nova administració, d’acord amb models que ja s’apliquen en d’altres indrets del món euro-occidental, però adequats i adaptats a la realitat catalana, i en base als principis que avui en dia exigeixen els ciutadans: democràcia, equitat, ètica, eficàcia, eficiència, transparència, justícia social. Ferran Armengol i Ferrer, 24 de febrer de 2018 Per sol·licitar ser membre del Col·lectiu Maspons tant sols heu d’emplenar el següent formulari i enviar-lo per correu electrònic: info@cmaadmin Baixar document: AQUI EDITAR FORMULARI PENDENT
Ferran Armengol i Ferrer@FerranArmengol1 Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell. Article publicat a la ‘Revista catalana de dret públic‘ el 12 de desembre de 2018 «No menys important que el desplegament estrictament jurídic de la Declaració Universal dels Drets Humans –que ha arribat als textos constitucionals– és la conscienciació sobre els drets humans que ha anat impregnant la societat, cada cop més conscient dels seus drets.» Enguany es commemora el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH). Si bé inicialment se li va voler donar una aparença modesta (una mera resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides), la seva projecció ha estat enorme, tant a nivell internacional com en l’àmbit constitucional intern, tal com prova la menció explícita que en fan l’article 10.2 de la Constitució espanyola de 1978 i l’article 4.1 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. El reconeixement dels drets humans té el seu precedent més remot en les Declaracions de Filadèlfia (1774) i Virgínia (1776) i, sobretot, en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, aprovada en plena Revolució Francesa (1789), que van determinar aquells drets que en endavant es considerarien com a fonamentals de la persona humana i que, amb més o menys extensió, es recollirien en les constitucions de signe liberal. Aquest reconeixement de drets individuals es mantenia, tanmateix, en l’esfera interna dels estats. A nivell internacional, la protecció de drets individuals no anava més enllà de les anomenades “intervencions per causa d’humanitat”, per les quals els estats intervenien en defensa de determinats grups nacionals o religiosos, que ja eren admeses en el dret internacional clàssic. Ja en el Tractat de Versalles es va instituir la política de minories nacionals, encomanada a la Societat de Nacions, i es va crear l’Organització Internacional del Treball. En ambdós casos, però, el reconeixement de drets individuals quedava supeditat a l’objectiu de garantir la pau mundial: evitar, respectivament, els conflictes entre minories ètniques o religioses i els que es podien derivar de la injustícia en les condicions de treball. L’auge dels totalitarismes, a partir dels anys 20 i 30 del segle XX, i el nivell de degradació de la dignitat humana que van comportar, van fer comprendre la necessitat de protegir els drets individuals de les persones mitjançant un instrument d’abast internacional. La primera proposta en aquest sentit la va presentar el Govern nord-americà en el projecte inicial del que seria la Carta de les Nacions Unides, en la qual s’havia inclòs una declaració internacional de drets humans que havia de formar part de la mateixa Carta i havia de ser acceptada com a condició prèvia per a ser admès com a membre de l’organització. La proposta, però, no va convèncer els britànics ni els russos, per la qual cosa aquesta declaració va caure del text definitiu de la Carta. No obstant això, les pressions de l’opinió pública dels Estats Units, a les quals es van afegir els països participants en la Conferència Interamericana celebrada a Ciutat de Mèxic entre febrer i març de 1945, aconseguirien que el text definitiu de la Carta de les Nacions Unides, aprovat a la Conferència de San Francisco el juny de 1945, recollís un compromís inequívoc amb la protecció dels drets humans. Aquest compromís es fa palès des del mateix Preàmbul de la Carta, en el qual els membres de l’ONU es declaren resolts a “(…) reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites”. Ja en el text articulat, i segons l’article 55,c) de la Carta, l’Organització de les Nacions Unides ha de promoure “(…) el respecte universal als drets humans i les llibertats fonamentals de tots, sense fer distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió, i l’efectivitat d’aitals drets i llibertats”. Amb aquesta finalitat, es preveu que tant l’Assemblea General com el Consell Econòmic i Social promoguin estudis i facin recomanacions sobre aquestes qüestions (art. 13.1.b), 62.2) i 68 de la Carta de les Nacions Unides). Tan bon punt l’Organització de les Nacions Unides va començar a funcionar efectivament, els seus membres van voler fer efectiu aquest compromís de la Carta amb els drets humans. Tant és així que tot just constituït el Consell Econòmic i Social, una de les primeres tasques que li foren encomanades va ser l’elaboració d’una carta internacional de drets humans. Amb aquesta finalitat, es va constituir una comissió, d’acord amb l’article 68 de la Carta, que iniciaria els seus treballs l’any 1946, sota la direcció del jurista francès René Cassin. Dins la comissió es van fer patents dues postures sobre l’abast que havia de tenir aquell document. D’una banda, la que el considerava com un text interpretatiu de la Carta de les Nacions Unides i en compartiria, per tant, la força vinculant. De l’altra, la que l’entenia com un compromís de caràcter moral, sense contingut jurídic. Aquesta segona interpretació s’acabaria imposant i es va veure reflectida en el projecte de resolució que la comissió va trametre a l’Assemblea General de les Nacions Unides, la tardor de 1948. El text sotmès a aprovació constava de cinc apartats, dels quals la DUDH n’era el primer (apartat A). Els restants eren “el dret de petició” (B), “la sort de les minories” (C), la publicitat que els Estats havien de donar a la DUDH, que havia de ser el més àmplia possible (D) i un “projecte de Pacte sobre els drets humans” (E). És a dir, els drets humans quedaven recollits en la DUDH com un “ideal comú” compartit per tots els membres de Nacions Unides, que els estats havien de difondre al màxim possible i desenvolupar en el futur a través de l’aplicació de mesures nacionals i internacionals. Així es desprèn del preàmbul de la Declaració, que es proclama “(…) com l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi
70 anys de la declaració universal dels drets humans Llegeix més »
Montesquieu es regira a la seva tomba Eusebi Campdepadrós i Pucurull@ECampdepadros Advocat. Exsecretari de la Mesa del Parlament. Secretari per a l’Administració de Justícia XIV Legislatura Article pubicat al Diari de Tarragona el 20 de desembre de 2023 Al final ho han perpetrat, un Tribunal Constitucional dividit i polititzat ha prohibit continuar al Senat el debat i la votació d’una iniciativa legislativa. Ho ha fet amb membres amb el mandat caducat, i amb magistrats que han participat en el debat i votació de les seves pròpies recusacions, quan hi tenien un interès personal i directe, donat que de prosperar la reforma quedaven automàticament cessats, ignorant el més elemental principi del dret d’abstenir-se quan hi ha conflicte d’interessos. «Que la presidenta del Congrés i el president del Senat hagin acatat el requeriment del Tribunal Constitucional que paralitza una tramitació parlamentària ha estat la culminació patètica de la nova crisi constitucional que està vivint l’Estat« Que la presidenta del Congrés i el president del Senat hagin acatat el requeriment del Tribunal Constitucional que paralitza una tramitació parlamentària ha estat la culminació patètica de la nova crisi constitucional que està vivint l’Estat. Els presidents d’ambdues cambres, si complissin la seva obligació institucional com a màxims representants del poder legislatiu, no haguessin hagut ni tan sols d’admetre la notificació del Tribunal, tal i com fèiem al Parlament, perquè en un estat de dret amb separació de poders els parlaments son inviolables. La inviolabilitat dels parlaments i l’autonomia del seu funcionament els protegeixen de qualsevol interferència dels altres poders de l’estat, perquè és en els parlaments on rau la sobirania popular, on els representants del poble escollits de forma directa per la ciutadania exerceixen el poder legislatiu, poder primigeni en una democràcia. Un Tribunal Constitucional dividit i polititzat ha prohibit continuar al Senat el debat i la votació d’una iniciativa legislativa. Ho ha fet amb membres amb el mandat caducat, i amb magistrats que han participat en la votació de les seves pròpies recusacions «Aquestes interferències dels tribunals en els parlaments no son noves a l’Estat, ja les han viscut els parlaments d’Astúries, del País Basc i de Catalunya» Aquestes interferències dels tribunals en els parlaments no son noves a l’Estat, ja les han viscut el parlaments d’Astúries i del País Basc. També han estat constants les ingerències del Tribunal Constitucional al Parlament de Catalunya, impedint la investidura de presidents de la Generalitat o debats parlamentaris sobre autodeterminació o reprovació de la monarquia. Aquests requeriments han donat lloc a portar les Meses del Parlament davant dels tribunals per una suposada desobediència. Acusació que en el darrer judici a la Mesa no va prosperar. Hi ha però una diferència rellevant, si be els diputats dels parlaments dits autonòmics gaudeixen d’inviolabilitat i immunitat, com els del Congrés i el Senat, poden ser processats sense necessitat de tramitar un suplicatori, a diferència dels de les Corts Generals. Per tant, encara que els presidents del Congrés i el Senat no complissin el requeriment rebut de paralitzar el debat i votació de la reforma sobre les majories per nomenar els magistrats del Constitucional, no podrien ser jutjats sense l’autorització de les respectives cambres. Però com en el cas del Parlament de Catalunya, no hi ha desobediència quan de complir el requeriment del Tribunal Constitucional es vulnerarien drets fonamentals en una democràcia i les normes de funcionament d’un estat de dret i de la separació de poders, i s’incompliria la jurisprudència del TEDH, màxim tribunal europeu i que obliga també al Tribunal Constitucional. Aquesta concepció formalista de l’estat de dret del Tribunal Constitucional, que ignora el fonament democràtic de la separació de poders com a garant dels drets de participació política d’electes i electors, deriva de la reforma de la seva llei orgànica de 2015, atorgant-li facultat executives, que no tenen paral·lelisme en cap altre estat europeu i la Comissió de Venècia va qüestionar. No podem obviar que aquesta reforma, junt amb altres iniciatives legislatives de 2015, com la Llei Mordassa, va ser feta ad hoc per combatre l’independentisme, i ara els que l’aplaudien quan s’aplicava als catalans, quan en son les víctimes, s’esquincen farisaicament les vestidures. Quan deixes anar el drac s’acabarà menjant tots els xais.
