Damià del Clot i Jaume-Alonso Cuevillas entrevistats per Jaume Marfany Quan el poder judicial és utilitzat per reprimir la disidència Cicant aquí podeu veure 👉 l’entrevista a Jaume-Alonso Cuevillas i a Damià del Clot
La persecució judicial de l’independentisme Llegeix més »
Sebastià Frau i Gaià LLicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona (1975) Membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell La transcendent sentència del Tribunal Constitucional (TC) de 28 de juny de 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) comportà un bon grapat d’efectes negatius per a l’autogovern català i per a les llibertats públiques del país. Veritablement, a partir d’aquesta sentència es derivaren tot un seguit de conseqüències lesives que, bé per la anul·lació de determinats articles de l’Estatut de 2006 per inconstitucionals, bé per l’obligada interpretació conforme de molts d’altres preceptes, condicionen negativament el present i, sens dubte, el futur més immediat i a llarg termini de les reivindicacions nacionals. Els drets històrics de Catalunya varen ser tractats per la sentència en qüestió, sia per la literalitat de les paraules, sia per allò que s’entén que diu sense dir-ho explícitament, com quelcom sobrer, com quelcom mancat de la més mínima consistència. Val a dir que sobre aquesta qüestió (i d’altres que no és el cas tractar ara) la sentència representà poc menys que una autèntica humiliació col·lectiva (i així va ser llegida en una diversitat d’àmbits). Com veurem, el fet de dir que només es pot parlar de drets històrics de Catalunya de forma impròpia té aquest significat inequívoc de degradar la realitat nacional de Catalunya i menystenir la seva història fins a gairebé anihilar-la. Talment. Vegem alguns d’aquests pronunciaments de la sentència. Un dels paràgrafs qüestionats pels recurrents és el penúltim del preàmbul de l’Estatut, que deia (i diu): El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. Doncs bé, l’apartat primer del veredicte de la sentència sosté que estan mancats d’eficàcia jurídica interpretativa les referències del preàmbul de l’Estatut de Catalunya a «Catalunya com a nació» i a la «realitat nacional de Catalunya», amb els termes textuals següents: Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del preámbulo del Estatuto de Cataluña a «Cataluña como nación» y a «la realidad nacional de Cataluña». Amb independència del fet que la sentència, abans d’aquest veredicte, hagué de superar l’obstacle, aixecat per la seva mateixa jurisprudència, que assenyalava que els preàmbuls o les exposicions de motius de les lleis no eren normatius i, per tant, no es podien impugnar, valgui significar que el TC declarà constitucional l’article 5 de l’Estatut només si s’interpretava d’una determinada forma (que veurem més endavant). La transcripció del ressenyat article 5 ajudarà a situar-nos: Article 5. Els drets històrics L’autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana, que aquest Estatut incorpora i actualitza a l’empara de l’article 2, la disposició transitòria segona i altres preceptes de la Constitució, dels quals deriva el reconeixement d’una posició singular de la Generalitat amb relació al dret civil, la llengua, la cultura, la projecció d’aquestes en l’àmbit educatiu, i el sistema institucional en què s’organitza la Generalitat. El Govern i el Parlament catalans sostingueren, en oposició als recurrents, que l’esment als drets històrics traduïa la pervivència en el temps d’un sentit del dret, atès que la tradició jurídica catalana hauria estat diferent de la castellana, de la mateixa manera que també hauria estat diversa la recepció del dret romà i del Sacre Imperi. Especialment significada és la referència que fan les defenses de la posició catalana al fet que Catalunya, en els primers moments de la transició democràtica, hagués recuperat, de forma provisional, la Generalitat (1977) abans que la Constitució (1978). Però encara caldria afegir —això, les defenses catalanes ho ometeren en els seus escrits— que Josep Tarradellas Joan fou nomenat president de la Generalitat de Catalunya per mitjà del RD 2596/1977, de 17 d’octubre, dictat a penes dues setmanes més tard del restabliment de la Generalitat (el 29 de setembre del mateix any). El significat d’aquest nomenament és prou clar i entra en oberta contradicció amb els pronunciaments de la sentència del TC: l’Estat espanyol reconeixia així la legitimitat del nomenament de Josep Tarradellas a l’exili, el dia 5 d’agost de 1954, a Ciutat de Mèxic, a la seu de l’ambaixada de la República Espanyola. Per tant, això acredita que durant el franquisme la Generalitat reinstaurada a la II República perdurà a l’exili i, després del franquisme, com acabem de veure, fou recuperada abans que s’aprovés la Constitució. Si ens féssim enrere en el temps, la institucionalització de la Generalitat durant la II República (1931-1936) enllaçava amb la que perdurà secularment fins als decrets de Nova Planta (1714 i voltants), amb la qual realitat històrica es volgué mantenir el vincle i, al cap i a la fi, la continuïtat institucional. És a dir, si la Constitució va suposar la instauració d’un nou règim polític a Espanya que, en conseqüència, va néixer legalment quan es promulgà, això no obligava, ans al contrari, a menystenir o negar les realitats polítiques anteriors, com la catalana. Molt més encara si es considera que es pretenia sortir precisament d’una dictadura en què les llibertats públiques i els drets nacionals havien estat negats. Tanmateix, la pretensió de l’Estatut d’enllaçar amb una realitat jurídica —i també política— prou antiga i històricament objectivable, prèvia, molt prèvia, aquesta realitat, a la Constitució de 1978, fou vana. El TC resolgué de forma expeditiva la qüestió i establí com s’havia d’entendre la referència als drets històrics perquè fos constitucionalment acceptable, en aquests termes: [FJ 10] Tanto los derechos históricos como las instituciones seculares y la tradición jurídica de Cataluña invocados en el precepto son únicamente aquellos «de los que deriva el reconocimiento de una posición singular de la Generalitat en relación con el derecho civil, la lengua, la cultura, la proyección de éstas en el ámbito educativo, y el sistema institucional en que se organiza la Generalitat», según concluye el propio artículo 5 del EAC. Se trata, pues, de derechos históricos en
El tractament dels drets històrics de Catalunya per part del Tribunal Constitucional Llegeix més »
JORNADES “Institucions que han obert camí al món” – 21 de febrer de 2026 EL CONSOLAT DE MAR
II Cicle DEMOCRÀCIA I PAÍS Llegeix més »
Estudi-postulat Isidre Llucià i Sabarich Dr. en Dret ABSTRACT Analitzada a la primera part d’aquest treball l’obra Leyes Históricas de Cataluña, de Josep Serrano de 2496 pàgines repartides en 4 volums, editats dins la col·lecció de Leyes Históricas de España pel Boletín Oficial del Estado del Regne d’Espanya, s’arriba a la conclusió que el concepte Corona d’Aragó no ha estat mai un subjecte polític amb aquesta denominació. Però és que si aprofundim en aquesta línia d’investigació, es dedueix que la denominació de la lliga d’estats composta pel Principat de Catalunya, Regne d’Aragó, Regne de València i Regne de Mallorca, era coneguda arreu del món d’aquella època, essencialment segles XIII, XIV i XV, com a Catalunya, i els seus pobladors, com a catalans. Analizada la obra Leyes Históricas de Cataluña, de 2496 páginas repartidas en 4 volúmenes, editados dentro de la colección de Leyes Históricas de España por el Boletín Oficial del Estado del Reino de España, se llega a la conclusión que el concepto Corona de Aragón no ha sido nunca un sujeto político con esta denominación. Pero es que, profundizando en esta línea de investigación, se deduce que la denominación de la liga de estados compuesta por el Principado de Cataluña, Reino de Aragón, Reino de València y Reino de Mallorca, era conocido en todo el mundo de aquella época, esencialmente siglos XIII, XIV y XV, como Cataluña, y sus pobladores, como catalanes. Analyzed the work Leyes Históricas de Cataluña, of 2496 pages distributed in 4 volumes, edited within the collection of Leyes Históricas de España by the Official Bulletin of the State of the Kingdom of Spain, it is concluded that the concept Corona de Aragón has never been a political subject with this denomination. But it is that deepening in this line of research, it follows that the name of the league of states composed of the Principality of Catalonia, Kingdom of Aragon, Kingdom of Valencia and Kingdom of Mallorca, was known throughout the world of that time, essentially 13th, 14th and 15th centuries, as in Catalonia, and its inhabitants, as Catalans. ÍNDEX 1.- Introducció. 2.- Supòsit de Fet. Qüestió de noms. 3.- Cronologia. 4.- Tesi. 4.1- Fonament I, el numeral de cada monarca. 4.2.- Fonament II, els usatges. 4.3.- Fonament III, les Corts Generals coincidien en un mateix lloc però no es celebraven en comú. 4.4.- Fonament IV, la creació de la Generalitat de Catalunya. 4.5.- Fonament V, les compilacions de les constitucions i altres drets de Catalunya dels anys 1413/1422 -1495, 1588/1589 i 1704. 4.6.- Fonament VI, el 7 de setembre de 1640, es signa a Ceret una aliança políticomilitar entre la Generalitat de Catalunya i la Corona Francesa. 4.7.- Fonament VII, el Tribunal de Contrafaccions 4.8.- Fonament VIII, Tractat de Gènova. 4.9.- Fonament IX, aquella Catalunya vista i tractada per les altres nacions del seu temps. 4.10.- Fonament X, consideracions de reflexió obligada. 5.- Conclusions. 6.- Hipòtesi. 7.- Post Scriptum. Proposta de línia de recerca i de treball a seguir. 8.- Bibliografia. 9.- Webgrafia. 10.- Notes al final 1.- INTRODUCCIÓ Aquest treball (Article Introductori + Estudi-Postulat) és, com ja s’explica a l’article introductori Quaderns Maspons – Col·lectiu Maspons i Anglasell publicat avui mateix, també al Blog de Quaderns Maspons i Anglasell, és el resultat de la curiositat constant en la recerca i l’estudi d’aquelles matèries que ens interessen. Però també, és el fruit de l’estranyesa en comprovar l’existència d’un llegat d’aproximadament 1400 anys de lleis històriques de Catalunya, mentre no hi ha cap referència a una sola llei relativa a la Corona d’Aragó. Així doncs, l’objectiu d’aquest estudi és posar de manifest amb arguments sòlids i contrastats, que el sintagma Corona d’Aragó no ha estat mai la designació de cap subjecte polític ni jurídic: no amb aquesta denominació. Ara bé, amb això no volem pas dir que no existís un subjecte polític ─o una lliga de subjectes polítics?─ en el conjunt d’aquest àmbit territorial format pel Principat, el Regne de València, el Regne de Mallorca i el Regne d’Aragó, fins i tot, el professor Tomàs de Montagut, considera que el privilegi de 1319, disposició Reial de Jaume II promulgada a Tarragona el 14 de desembre de 1319, és el privilegi de la Unió, car és una provisió reial que es qualifica a sí mateix com estatut, com ordenança i com a sanció i no pas com una constitució de Catalunya, ni un fur de València ni un fur d’Aragó, i els seus efectes abasta tot l’àmbit territorial dels seus regnes i terrers: Regne d’Aragó, Regne de València, Comtat de Barcelona, amb el domini directe i altres drets universals que li pertanyen, com a feus honoraris, sobre el Regne de Mallorca i illes adjacents i en els comtats de Rosselló, de Cerdanya, de Conflent i de Vallespir i en els vescomtats de l’Omeladès i del Carladès. Tanmateix, insistim en aquest fet, enlloc apareix fins a finals del segle XV el sintagma Corona d’Aragó i, quan apareix, ho fa sense base jurídica, de manera que, el que afirmem, és que aquest subjecte polític mai es va dir Corona d’Aragó. «Si les denominacions no són correctes, si no corresponen a les realitats, el llenguatge no té objecte. Quan el llenguatge no té objecte, l’acció esdevé impossible i, com a conseqüència, tots els esforços humans es desintegren.» Confuci, citat per Simon Leys. Una introducció a Confuci. Acadèmia Reial de Llengua i Literatura Franceses de Bèlgica. 4 de novembre de 1995.[1] Així, doncs, tenim per endavant tot un repte: intentar demostrar que l’enunciat del present estudi es fidel a la realitat, amb exactitud i rigor. Evidentment no és exhaustiu ─no ho potser, per la dimensió que això requeriria i el temps que seria menester esmerçar-hi─, tanmateix, es tracta de començar a treballar una línia de recerca que ens pot portar a conclusions inesperades, fins i tot sorprenents ─o potser no tant─, sobre una part molt important de la nostra història, aportant un relat radicalment allunyat de les corrents oficials, oficioses i políticament correctes imperants. Per aquest motiu ens
II. CORONA D’ARAGÓ: UN SUBJECTE POLÍTIC INEXISTENT Llegeix més »
Article introductori Isidre Llucià i Sabarich Dr. en Dret 1.- INTRODUCCIÓ Els apassionats de la recerca i l’estudi mai negligeixen els cops de mà de l’atzar, també en el camp de les ciències jurídiques. Clar que sense la recerca i l’estudi, l’atzar no tindria gaire recorregut, de manera que tant l’acció investigadora com la circumstància atzarosa es complementen i es retroalimenten. I si a totes dues coses hi afegim una proverbial alineació dels astres, podem obtenir i, a vegades obtenim, com a resultat una troballa excepcional, un fet que pot significar una línia divisòria entre l’abans i el després. La suma d’aquestes variables i el seu desenllaç és l’article introductori que teniu a les mans i l’estudi postulat publicat també a Quaderns Maspons l’enllaç del qual és el següent: “II. CORONA D’ARAGÓ: UN SUBJECTE POLÍTIC INEXISTENT. Estudi-postulat.” Per a tenir una visió global de tot l’estudi i recerca, s’han de llegir sense solució de continuïtat. No obstant això, el present treball (I.-Article Introductori + II.- Estudi-Postulat) és només una primera i breu aproximació a una temàtica que s’ha de tractar de forma molt més àmplia i amb més profusió i profunditat. Les dades aquí contingudes provenen de fonts rigoroses i suficients per a assolir el primer objectiu que és posar en evidència una realitat que ha estat, potser volgudament, amagada: la Corona d’Aragó no ha existit mai com a ens polític ni jurídic. És a través de la magna i important obra del també membre del COL·ECTIU MASPONS I ANGLASELL i bon amic Dr. Josep Serrano Daurà, Leyes Históricas de Cataluña de 2496 pàgines repartides en 4 volums, editats dins la col·lecció de Leyes Históricas de España pel Boletín Oficial del Estado del regne d’Espanya. catorze segles de lleis històriques de Catalunya i hom no pot deixar de preguntar-se, quantes nacions hi ha al món que puguin presentar un currículum amb una realitat legislativa de catorze segles? De fet, va ser fent una primera lectura en diagonal de la seva obra que sorgeix la pregunta objecte de tot aquest estudi: la Corona d’Aragó on és? En tota aquesta magna obra no hi apareix ni una sola vegada el sintagma “Corona d’Aragó”. Els drets històrics de Catalunya és un tema recurrent del que, sobretot en els darrers temps, se n’ha parlat abastantament. Un destacat i prolífic expert en la matèria és el Dr. Tomàs de Montagut Estragués qui fa anys que en parla i que ho ha tractat, analitzat i estudiat en diverses de les moltes publicacions seves, ens diu que des del punt de vista ,material, els drets històrics, es recondueixen naturalment als orígens, a l’evolució i al contingut de la història del dret català, de manera que el comte de Barcelona, amb el temps, esdevé príncep de Catalunya per l’autoritat dels Usatges de Barcelona, el primer codi que aplega el dret general de Catalunya, recopilat el segle XII. (publicat l’any 2008 a la revista Ivs Fugit, núm. 15) Per la seva banda, el Dr. Borja de Riquer i Permanyer el gran prestigi professional i acadèmic del qual, és fora de qualsevol dubte, en una entrevista al Diari ARA el dia 22 de març de 2025, declara literalment el següent: “En l’època medieval, no se’n deia així. Quan Jaume I anava a l’Aragó era el rei d’Aragó. Quan entrava a Catalunya, era el comte de Barcelona. I quan anava a València, rei de València. És a partir dels segles XVI i XVII que va quallant Corona d’Aragó en l’àmbit historiogràfic. És una invenció dels historiadors. Al XIX, per evitar que la documentació marxés a Madrid, es defensa la idea de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.” L’historiador anglès David Abulafia, en el seu llibre de recent publicació «La lluita pel domini de la Mediterrània. La gran expansió catalana del 1200 al 1500», afirma el següent: “En realitat, «Aragó» és un nom inadequat.” (ABULAFIA, 2025, P. 72) FOTO:Apoteosi heràldica del 1681, amb l’escut de Barcelona voltat pels escuts del conjunt de territoris units que componia aquella lliga d’estats: Principat de Catalunya, Regne de València, Regne de Mallorca, Regne de Menorca, illa d’Eivissa, Regne de Nàpols, Regne de Sicília, Regne de Jerusalem, Regne de Sardenya, Regne de Navarra i Regne d’Aragó. (Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona – MHC-Barcelona). Foto: Llicència Creative Commons 2.- CRONOLOGIA De vegades tenim les coses davant i, de tant evidents que són, som incapaços de veure-les, és talment, com la metàfora de l’elefant dins la cambra que ningú veu. Això és el que ens ha passat amb els fets històrics que tots sabem i coneixem però que no hem estat capaços d’interpretar acuradament ni adequada, o simplement ens hem deixat arrossegar per la inèrcia i el discurs políticament correcte per a no molestar als que qualsevol realitat catalana els ofèn, irrita i incomoda, bandejant massa lleugerament el sempre imprescindible rigor crític. És per això que considerem que per a una bona resolució d’aquest treball és necessari establir una mínima i succinta cronologia de dates —ampliada convenientment a l’Estudi-Postulat Quaderns Maspons – Col·lectiu Maspons i Anglasell—, fets i esdeveniments essencials tal com tot seguit es relaten: La primera llei històrica de Catalunya que Josep Serrano inclou a la seva obra, és la Capitular de Carlemany de l’any 780 que regula la situació jurídica dels catalans que fugen de la pressió dels musulmans, refugiats, i acollits sota protecció dels francs. (SERRANO, 2024, p. 151). L’any 987, neix Catalunya com a subjecte polític. Borrell II (947-993), net de Guifré el Pilós, trenca de facto amb l’imperi carolingi i ho hem de considerar com el naixement de la Nació Catalana. L’any 1058, es promulguen els Usatges, essent el primer Codi Jurídic que es compila a Europa. Aquesta promulgació s’atribueix a Ramon Berenguer I i a la seva esposa Almodis. L’any 1137, amb Ramon Berenguer IV, es produeix la unió dinàstica amb Aragó pel matrimoni amb Peronella filla del rei aragonès Ramir II i la cessió d’aquest regne al seu favor, essent el seu fill, Alfons I, qui a partir de 1162 assumeix la doble titularitat de
I. CORONA D’ARAGÓ: UN SUBJECTE POLÍTIC INEXISTENT Llegeix més »
Curs: Edició 2025-2026. 4a edició Modalitat semipresencial Deien els clàssics que on hi ha societat, hi ha dret. I en aquest sentit, el dret ha estat, juntament amb la llengua, un dels elements definitoris de la societat catalana. Aquesta vinculació s’havia vist històricament reflectida en el desenvolupament d’un sistema institucional i jurídic propi que es va mantenir entre els més avançats d’Europa fins al col· lapse de 1714. Des de llavors, i malgrat no disposar d’un ordenament jurídic propi, aquesta vinculació dels catalans al dret s’ha mantingut fins a arribar als nostres dies com a senyal d’identitat. Tanmateix, aquesta evolució ha estat desigual si es comparen el dret privat i el dret públic. Mentre que en el dret privat s’han pogut mantenir i fins i tot, actualitzar les normes i institucions pròpies, en canvi, el dret públic es va anar veient progressivament anorreat a partir del decret de Nova Planta i solament s’ha pogut recuperar a partir de 1977, com a part del dret autonòmic espanyol. Tot i això, el dret públic continua ben present en els debats més transcendentals que encara la societat catalana del segle XXI: el dret a fer ús de la llengua catalana i el seu reflex en l’ensenyament, el sistema de finançament i la seva repercussió sobre la pressió fiscal que pateixen els catalans, l’aspiració a una societat inclusiva i els principis d’igualtat i no-discriminació, l’eficàcia de l’Administració, la solució dels conflictes entre administració i ciutadania, l’organització territorial del país i per sobre de tot, l’abast i els límits del caràcter nacional de Catalunya en les seves relacions amb l’Estat espanyol, la Unió Europea i el conjunt de la comunitat internacional, són temes recurrents en els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Per tot això resulta especialment pertinent fer una reflexió sobre el dret públic català en el segle XXI. Allò que és i allò que podria ser. I en aquest sentit proposem fer una anàlisi de l’ordenament juridicopúblic aplicable a Catalunya prenent com a referència els antecedents històrics, d’una banda, i el dret comparat, de l’altra. Aquest enfocament obre una perspectiva en l’estudi del dret públic de Catalunya que va molt més enllà de la mera descripció del sistema institucional autonòmic per analitzar el dret públic de Catalunya com un tot, amb totes les potencialitats que ofereix per a respondre als interessos i les aspiracions de la ciutadania catalana. Titulació Certificat d’aprofitament emès per la Universitat Autònoma de Barcelona. Curs equivalent a 8 crèdits. Informació Import: Gratuït. Subvencionat per l’ACM. Període lectiu: Del 4 de febrer al 17 de juny de 2026 Dies i hores: Dimecres de 16:00h a 18:30h. Format: Semipresencial (10 sessions online i 2 presencials) Sessions presencials: • 4 de febrer: Presencial UAB (Sala de Graus, Facultat de dret, Campus Bellaterra) • 17 de juny: presencial ACM (carrer València, 231, plantabaixa, Barcelona. Sessions virtuals: Plataforma virtual zoom ACM-FAAEE Destinataris • Juristes i lletrats de les administracions públiques catalanes • Professionals dels ens locals interessats en el Dret públic • Alumni de la UAB Calendari de sessions • 1a sessió, 4 de febrer: Inauguració i presentació del curs i conferència inaugural (Presencial a la UAB) • 2a sessió, 18 de febrer: tema 1 (online) • 3a sessió, 4 de març: tema 2 (1a part) (online) • 4a sessió, 18 de març: tema 2 (2a part) (online) • 5a sessió, 8 d’abril: tema 3 (online) • 6a sessió, 22 d’abril: exercici de control i taula rodona (online) • 7a sessió, 29 d’abril: tema 4 (online) • 8a sessió, 6 de maig: tema 5 (online) • 9a sessió, 20 de maig: tema 6 (online) • 10a sessió, 3 de juny: tema 7 (online) • 11a sessió, 10 de juny: tema 8 (online) • 12a sessió, 17 de juny: presentació treballs finals, acte de cloenda i entrega de certificats. Programa Tema I 1. Conceptualització i contextualització. A que ens referim quan parlem d’esperit del dret públic català? 1.1 A que ens referim quan parlem d’esperit del Dret Públic Català? 1.2 Què és i que entenem per dret públic? 1.3 Hi ha un Dret Públic Català? 1.4 Dret Públic Català i aplicació a Catalunya del dret públic espanyol. 1.5 L’empremta del droit administratif. És inevitable? Possibles alternatives en la creació d’un dret públic propi. Tema II (1a part) 2. Esperit i essència del Dret Públic Català (1a part) 2.1 Principis bàsics del Dret Públic Català. 2.2 Les institucions del Dret Públic Català 2.3 El retiment de comptes 2.4 L’Equitat Tema II (2a part) 2. Esperit i essència del Dret Públic Català (2a part) 2.5 Paral·lelismes de les institucions del Dret Públic Català amb el d’altres drets passats i presents (una mena de dret comparat atemporal): el Rule of law 2.6 El Rule of law és un model d’èxit o de fracàs? 2.7 Continuïtat i dret comparat en l’evolució del dret públic català. a. L’impacte del dret espanyol, de la Unió Europea i del dret internacional en conjunt. b. Institucions històriques i dret comparat com a motor de canvi. Tema III 3. Circumscripció i enquadrament. L’Esperit del Dret Públic Català com a “Leit Motiv” 3.1 La llei, el poder, la justícia i el dret en les constitucions catalanes i els seus comentaristes (Mieres, Ferrer, Xammar, Fontanella i altres). Context històric europeu i lectura actual. 3.2 Els autors i la seva obra. 3.3 Francesc Eiximenis, Francesc Maspons i Anglasell, i Victor Ferro i Pomà. 3.4 Exemples pràctics d’institucions del Dret Públic Català avui dia.. 3.5 La protecció dels drets : similituds i diferències entre el règim català medieval i l’actual sistema de protecció . Antecedents en el dret històric català del Síndic de Greuges i del Tribunal Constitucional. Comparació amb les institucions actuals Exercici de control i taula rodona Els alumnes han d’anunciar el títol i el tema sobre el que elaboraran el treball de final de curs. Tema IV 4. Acció exterior : utopia, reivindicacions, possibilitats 4.1 El pensament català en el Dret internacional públic i les relacions internacionals : una lectura històrica 4.2 L’acció
Reenfoquem el dret públic català. Un dret públic català per al Segle XXI Llegeix més »
EL CATALÀ COM A LLENGUA NORMAL OBLIGATÒRIA D’ÚS INTERN PER PART DE TOTES LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES CATALANES, AMB ESPECIAL REFERÈNCIA ALS ENS LOCALS. Joan Anton Font Monclús Doctor en dret Secretari General de l’Ajuntament de Tarragona Professor associat de la URV de Tarragona Membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell Tarragona, juliol 2025 L’ús del català com a llengua normal de relació entre persones i institucions, tant des de l’àmbit privat com públic, sembla que estigui en permanent debat, jurídic i social, i fins i tot actualment s’està entrant en la denúncia de discriminació per tots costats pel seu ús. No entraré en aquest article en qüestions ètiques, culturals, lingüístiques o similars. Intentaré fer una cosa més clara i senzilla, una anàlisi jurídica, per reconduir el debat, al menys pel que fa a l’ús del català per part dels òrgan de les administracions públiques catalanes, amb especial referència a les entitats locals. La última referència jurídica d’aquest qüestió la trobem a la Sentència del Jutjat Contenciós Administratiu número 1 de Tarragona, número 168/2025, de 23 de juny, que resol acceptant la l’obligatorietat que les mocions presentades pels grups municipals pel seu debat i coneixement al ple municipal de l’ajuntament de Tarragona ho han de ser al menys en català, sense perjudici que també es puguin presentar en castellà si així es desitja. La controvèrsia la provoca el fet que l’Ajuntament de Tarragona no acceptés a tràmit una moció presentada pel Grup Municipal de VOX per incorporar-la a l’ordre del dia d’un ple, pel fet d’haver-la presentat només en castellà, i requerint per a la seva tramitació que també es presentés en català. I això es feia en base a una interpretació conjunta del Reglament per a l’ús de la llengua catalana de l’ajuntament, la Llei 1/1998, de política lingüística, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la STC 31/2010, de 28 de juny i les sentencies de la Secció 5ena de la Sala Contenciós Administrativa del TSJC 316/2012, 444/2012 i 177/2013, referents als reglaments d’ús de la llengua catalana de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona i de Girona. La Sentència del JCA de Tarragona admet la doctrina que es desprèn d’aquestes sentències, afegint-hi la sentencia de la Secció 5ena de la Sala Contenciós Administrativa del TSJC 178/2013, referent a la Diputació de Lleida. En base a aquesta normativa i sentències, en podem extreure unes conclusions clares pel que fa al posicionament relatiu a l’ús del català per part de totes les administracions públiques catalanes, i a la obligació que aquest hi sigui sempre present. Tant la Constitució Espanyola en el seu article 3, com l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) en el seu article 6è, com la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, bàsicament en el seu article 9, fan referència a la llengua catalana. Pel que fa als reglaments per a l’ús de la llengua catalana, els de l’Ajuntament de Tarragona i Barcelona i les Diputacions de Barcelona, Girona i Lleida, són pràcticament idèntics. Aquest reglaments preveuen l’obligació de l’ús del català en les seves relacions internes, en les actes dels seus òrgans col·legiats i dels seus ens instrumentals, així com en la producció de documentació interna D’aquesta norma se’n desprèn de forma clara i contundent quina és la llengua a utilitzar en totes les actuacions internes i les actuacions dels membres dels càrrecs electes de les administracions pel que fa a informes i propostes. Per tant, tots els suports documentals interns d’aquestes administracions ho han de ser en català. No obstant, aquesta obligació ja es desprèn de la Llei 1/1998, de política lingüística. El Capítol I de la llei regula l’ús institucional del català, i l’art. 9 especifica de forma clara: La llengua de les administracions de Catalunya 1. La Generalitat, les administracions locals i les altres corporacions públiques de Catalunya, les institucions i les empreses que en depenen i els concessionaris de llurs serveis han d’emprar el català en llurs actuacions internes i en la relació entre ells. També l’han d’emprar normalment en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a rebre-les en castellà, si ho demanen. 2. El Govern de la Generalitat ha de regular, mitjançant disposicions reglamentàries, l’ús del català en les activitats administratives de tots els òrgans de la seva competència. 3. Les corporacions locals i les universitats han de regular l’ús del català en l’àmbit de les competències respectives, d’acord amb el que disposa l’apartat 1. També l’han de regular, en aquest mateix sentit, totes les altres corporacions públiques. En conseqüència, la llei ratifica l’obligatorietat de l’ús del català en les actuacions internes de la Generalitat, les administracions locals de Catalunya, així com dels seus ens instrumentals i concessionaris. L’art. 6.1 de l’EAC defineix el català com a llengua pròpia de Catalunya. En la seva versió aprovada abans de la STC es deia que era la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques de Catalunya. En el seu article 50.5 es preveu de forma clara també que l’Administració local ha d’emprar el català en les seves actuacions internes. Aquests articles han estat modificats pel TC en la seva Sentència 31/2010. El Fonament Jurídic 14 de la Sentència aclareix: El art. 6.1 EAC, además de “la lengua de uso normal”, declara que el catalán como lengua propia de Cataluña es también la lengua de uso “preferente” de las Administraciones Públicas y de los medios de comunicación públicos de Cataluña. A diferencia de la noción de “normalidad”, el concepto de “preferencia”, por su propio tenor, trasciende la mera descripción de una realidad lingüística e implica la primacía de una lengua sobre otra en el territorio de la Comunidad Autónoma, imponiendo, en definitiva, la prescripción de un uso prioritario de una de ellas, en este caso, del catalán sobre el castellano, en perjuicio del equilibrio inexcusable entre dos lenguas igualmente oficiales y que en ningún caso pueden tener un trato privilegiado. La definición del catalán
El català a les administracions: un ús obligatori Llegeix més »
Joan Lluís Pérez Francesch Catedràtic de Dret Constitucional (UAB) Membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell Us presentem el blog “Quaderns Maspons i Anglasell”, on publicarem aportacions diverses entorn els múltiples camps que va conrear en Francesc Maspons i Anglasell, però especialment del dret, en la línia de la reivindicació de la tradició jurídica catalana i la necessitat de recuperar conceptes i institucions, tot al servei d’una nova manera de fer en la gestió dels afers públics. El col·lectiu Maspons i Anglasell vol potenciar escenaris de futur nous, perquè es tracta d’idear nous paradigmes al servei dels interessos generals de la ciutadania de Catalunya. Línies de treball del col·lectiu com ara la mediació administrativa o la funció de l’equitat en el sistema jurídic son una bona mostra d’aquests plantejaments. El dret públic català originari és molt poc conegut, tot esdevenint somort, ignorat, bandejat, perquè el Decret de Nova Planta el va deixar sense operadors jurídics el 1714. Tot així, res impedeix que inspiri avui en dia el dret aplicable a Catalunya, en qualsevol de les seves branques i àmbits. L’actualització de la tradició jurídica catalana, amb els nous marcs competencials, dota el dret català d’una singularitat i d’unes potencialitats que cal que siguin conegudes. És aquesta una proposta basada en la regeneració, el bon govern, la transparència i la bona fe. Cal repensar i refer-ho tot. El col·lectiu Maspons i Anglasell es troba en primera línia per tal de divulgar, investigar i empènyer una nova manera de fer, que tingui en la tradició jurídica catalana el seu fonament i el seu punt d’arribada. Aquest blog pretén contribuir de forma notable a un canvi de llenguatge, de mentalitat, d’argumentació, de propostes. Es tracta de construir una nova cultura arrelada a la catalanitat i oberta a un present i un futur allunyat de dogmatismes. Cal dir per finalitzar que el blog “Quaderns Maspons i Anglasell” publicarà apunts ( s’entén que els originals tindran unes quatre o cinc pagines) i documents de treball (aportacions més extenses).
Podeu enviar els vostres apunts a: quadernsmaspons@masponsianglasell.cat El blog publica apunts d’anàlisi de temes d’actualitat jurídica ciències polítiques, socials, relacions internacionals, economia…, escrits per acadèmics i experts en aquesta matèria. Es publicaran també recensions de llibres, comentaris de normes i sentències. Es donarà preferència als treballs que tinguin relació amb els objectius, principis i esperit que inspiren el Col·lectiu Maspons i Anglasell i a tots aquells que encaixin amb l’activitat polifacètica i prolífica del personatge que dóna nom al nostre col·lectiu, Francesc Maspons i Anglasell. Els textos publicats es poden reproduir, distribuir i publicar amb la condició que se n’esmenti l’autor i la procedència. El Col·lectiu Maspons i Anglasell no es fa responsable de les opinions dels autors que col·laboren en el blog. Recomanacions de publicació 1. Títol: ha de ser clar i creatiu, que capti l’atenció del lector. És millor que no sigui gaire llarg. 2. Estructura: les idees han d’estar exposades de forma clara i concisa. Els paràgrafs han de contenir una idea o diverses idees clares i no ser gaire llargs. 3. Mida: es recomana que els apunts tinguin una extensió d’entre 500 i 2000 paraules, aproximadament. 4. Imatge: la imatge que acompanya l’apunt la podran proposar els autors, tenint present que cal complir criteris d’autoria i/o reutilització lliure de drets d’autor. En cas de no facilitar la imatge, el coordinador del blog triarà una imatge relacionada amb el contingut de l’apunt. 5. Matèria: caldrà indicar quina és la matèria principal de l’apunt. També caldrà incloure entre 3 i 5 paraules clau o etiquetes. 6. Referències: cal afegir-hi les referències (bibliogràfiques, enllaços a Internet,…) necessàries que ampliïn la informació, que complementin el contingut i permetin una navegació fàcil. Aquestes referències s’han de posar en la modalitat ‘nota al final’ (al ser un format de pàgina web no hi poden haver notes al peu de pàgina). 7. Taules i gràfics: es recomana, en la mesura del possible, l’ús d’un nombre reduït de taules i imatges en el cos de l’article. Quan es posin imatges i taules, s’hauran de lliurar guardades preferentment en modalitat imatge (jpeg), transmetent com annexe la taula o imatge original (.doc, .xls…) pel cas que l’editor del blog necessiti fer alguna compaginació d’adaptació als requisits de l’edició del (p.e.: tipogràfica). 8. Llengües: com a norma general els apunts es publiquen en la llengua d’arribada. Es recomana que els apunts siguin en català, tot i que s’admetran en castellà, francès, l’anglès i l’italià, en especial si els autors son de fora de Catalunya. Només es traduiran, si escau, els articles que no estiguin en cap d’aquestes llengües. Els apunts seran enviats amb la revisió lingüística feta. 9. Citació bibliogràfica: les citacions bibliogràfiques s’han de fer d’acord amb els criteris APA. 10. Exemples de citació: Llibres o monografies: Capítols o parts d’un llibre: Publicacions en sèrie: Blogs: Altres recomanacions: cliqueu 👉 aquí
