Totes les entrades

Aquí hi teniu totes les entrades

70 anys de la declaració universal dels drets humans

Drets humans, Opinió /

Ferran Armengol i Ferrer@FerranArmengol1 Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell. Article publicat a la ‘Revista catalana de dret públic‘ el 12 de desembre de 2018 «No menys important que el desplegament estrictament jurídic de la Declaració Universal dels Drets Humans –que ha arribat als textos constitucionals– és la conscienciació sobre els drets humans que ha anat impregnant la societat, cada cop més conscient dels seus drets.» Enguany es commemora el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH). Si bé inicialment se li va voler donar una aparença modesta (una mera resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides), la seva projecció ha estat enorme, tant a nivell internacional com en l’àmbit constitucional intern, tal com prova la menció explícita que en fan l’article 10.2 de la Constitució espanyola de 1978 i l’article 4.1 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. El reconeixement dels drets humans té el seu precedent més remot en les Declaracions de Filadèlfia (1774) i Virgínia (1776) i, sobretot, en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, aprovada en plena Revolució Francesa (1789), que van determinar aquells drets que en endavant es considerarien com a fonamentals de la persona humana i que, amb més o menys extensió, es recollirien en les constitucions de signe liberal. Aquest reconeixement de drets individuals es mantenia, tanmateix, en l’esfera interna dels estats. A nivell internacional, la protecció de drets individuals no anava més enllà de les anomenades “intervencions per causa d’humanitat”, per les quals els estats intervenien en defensa de determinats grups nacionals o religiosos, que ja eren admeses en el dret internacional clàssic. Ja en el Tractat de Versalles es va instituir la política de minories nacionals, encomanada a la Societat de Nacions, i es va crear l’Organització Internacional del Treball. En ambdós casos, però, el reconeixement de drets individuals quedava supeditat a l’objectiu de garantir la pau mundial: evitar, respectivament, els conflictes entre minories ètniques o religioses i els que es podien derivar de la injustícia en les condicions de treball. L’auge dels totalitarismes, a partir dels anys 20 i 30 del segle XX, i el nivell de degradació de la dignitat humana que van comportar, van fer comprendre la necessitat de protegir els drets individuals de les persones mitjançant un instrument d’abast internacional. La primera proposta en aquest sentit la va presentar el Govern nord-americà en el projecte inicial del que seria la Carta de les Nacions Unides, en la qual s’havia inclòs una declaració internacional de drets humans que havia de formar part de la mateixa Carta i havia de ser acceptada com a condició prèvia per a ser admès com a membre de l’organització. La proposta, però, no va convèncer els britànics ni els russos, per la qual cosa aquesta declaració va caure del text definitiu de la Carta. No obstant això, les pressions de l’opinió pública dels Estats Units, a les quals es van afegir els països participants en la Conferència Interamericana celebrada a Ciutat de Mèxic entre febrer i març de 1945, aconseguirien que el text definitiu de la Carta de les Nacions Unides, aprovat a la Conferència de San Francisco el juny de 1945, recollís un compromís inequívoc amb la protecció dels drets humans. Aquest compromís es fa palès des del mateix Preàmbul de la Carta, en el qual els membres de l’ONU es declaren resolts a “(…) reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites”. Ja en el text articulat, i segons l’article 55,c) de la Carta, l’Organització de les Nacions Unides ha de promoure “(…) el respecte universal als drets humans i les llibertats fonamentals de tots, sense fer distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió, i l’efectivitat d’aitals drets i llibertats”. Amb aquesta finalitat, es preveu que tant l’Assemblea General com el Consell Econòmic i Social promoguin estudis i facin recomanacions sobre aquestes qüestions (art. 13.1.b), 62.2) i 68 de la Carta de les Nacions Unides). Tan bon punt l’Organització de les Nacions Unides va començar a funcionar efectivament, els seus membres van voler fer efectiu aquest compromís de la Carta amb els drets humans. Tant és així que tot just constituït el Consell Econòmic i Social, una de les primeres tasques que li foren encomanades va ser l’elaboració d’una carta internacional de drets humans. Amb aquesta finalitat, es va constituir una comissió, d’acord amb l’article 68 de la Carta, que iniciaria els seus treballs l’any 1946, sota la direcció del jurista francès René Cassin. Dins la comissió es van fer patents dues postures sobre l’abast que havia de tenir aquell document. D’una banda, la que el considerava com un text interpretatiu de la Carta de les Nacions Unides i en compartiria, per tant, la força vinculant. De l’altra, la que l’entenia com un compromís de caràcter moral, sense contingut jurídic. Aquesta segona interpretació s’acabaria imposant i es va veure reflectida en el projecte de resolució que la comissió va trametre a l’Assemblea General de les Nacions Unides, la tardor de 1948. El text sotmès a aprovació constava de cinc apartats, dels quals la DUDH n’era el primer (apartat A). Els restants eren “el dret de petició” (B), “la sort de les minories” (C), la publicitat que els Estats havien de donar a la DUDH, que havia de ser el més àmplia possible (D) i un “projecte de Pacte sobre els drets humans” (E). És a dir, els drets humans quedaven recollits en la DUDH com un “ideal comú” compartit per tots els membres de Nacions Unides, que els estats havien de difondre al màxim possible i desenvolupar en el futur a través de l’aplicació de mesures nacionals i internacionals. Així es desprèn del preàmbul de la Declaració, que es proclama “(…) com l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi

70 anys de la declaració universal dels drets humans Llegeix més »

“No hi ha desobediència quan de complir el requeriment del Tribunal Constitucional es vulnerarien drets fonamentals”

Inviolabilitat, Opinió /

Montesquieu es regira a la seva tomba Eusebi Campdepadrós i Pucurull@ECampdepadros Advocat. Exsecretari de la Mesa del Parlament. Secretari per a l’Administració de Justícia XIV Legislatura Article pubicat al Diari de Tarragona el 20 de desembre de 2023 Al final ho han perpetrat, un Tribunal Constitucional dividit i polititzat ha prohibit continuar al Senat el debat i la votació d’una iniciativa legislativa. Ho ha fet amb membres amb el mandat caducat, i amb magistrats que han participat en el debat i votació de les seves pròpies recusacions, quan hi tenien un interès personal i directe, donat que de prosperar la reforma quedaven automàticament cessats, ignorant el més elemental principi del dret d’abstenir-se quan hi ha conflicte d’interessos. “Que la presidenta del Congrés i el president del Senat hagin acatat el requeriment del Tribunal Constitucional que paralitza una tramitació parlamentària ha estat la culminació patètica de la nova crisi constitucional que està vivint l’Estat“ Que la presidenta del Congrés i el president del Senat hagin acatat el requeriment del Tribunal Constitucional que paralitza una tramitació parlamentària ha estat la culminació patètica de la nova crisi constitucional que està vivint l’Estat. Els presidents d’ambdues cambres, si complissin la seva obligació institucional com a màxims representants del poder legislatiu, no haguessin hagut ni tan sols d’admetre la notificació del Tribunal, tal i com fèiem al Parlament, perquè en un estat de dret amb separació de poders els parlaments son inviolables. La inviolabilitat dels parlaments i l’autonomia del seu funcionament els protegeixen de qualsevol interferència dels altres poders de l’estat, perquè és en els parlaments on rau la sobirania popular, on els representants del poble escollits de forma directa per la ciutadania exerceixen el poder legislatiu, poder primigeni en una democràcia. Un Tribunal Constitucional dividit i polititzat ha prohibit continuar al Senat el debat i la votació d’una iniciativa legislativa. Ho ha fet amb membres amb el mandat caducat, i amb magistrats que han participat en la votació de les seves pròpies recusacions “Aquestes interferències dels tribunals en els parlaments no son noves a l’Estat, ja les han viscut els parlaments d’Astúries, del País Basc i de Catalunya” Aquestes interferències dels tribunals en els parlaments no son noves a l’Estat, ja les han viscut el parlaments d’Astúries i del País Basc. També han estat constants les ingerències del Tribunal Constitucional al Parlament de Catalunya, impedint la investidura de presidents de la Generalitat o debats parlamentaris sobre autodeterminació o reprovació de la monarquia. Aquests requeriments han donat lloc a portar les Meses del Parlament davant dels tribunals per una suposada desobediència. Acusació que en el darrer judici a la Mesa no va prosperar. Hi ha però una diferència rellevant, si be els diputats dels parlaments dits autonòmics gaudeixen d’inviolabilitat i immunitat, com els del Congrés i el Senat, poden ser processats sense necessitat de tramitar un suplicatori, a diferència dels de les Corts Generals. Per tant, encara que els presidents del Congrés i el Senat no complissin el requeriment rebut de paralitzar el debat i votació de la reforma sobre les majories per nomenar els magistrats del Constitucional, no podrien ser jutjats sense l’autorització de les respectives cambres. Però com en el cas del Parlament de Catalunya, no hi ha desobediència quan de complir el requeriment del Tribunal Constitucional es vulnerarien drets fonamentals en una democràcia i les normes de funcionament d’un estat de dret i de la separació de poders, i s’incompliria la jurisprudència del TEDH, màxim tribunal europeu i que obliga també al Tribunal Constitucional. Aquesta concepció formalista de l’estat de dret del Tribunal Constitucional, que ignora el fonament democràtic de la separació de poders com a garant dels drets de participació política d’electes i electors, deriva de la reforma de la seva llei orgànica de 2015, atorgant-li facultat executives, que no tenen paral·lelisme en cap altre estat europeu i la Comissió de Venècia va qüestionar. No podem obviar que aquesta reforma, junt amb altres iniciatives legislatives de 2015, com la Llei Mordassa, va ser feta ad hoc per combatre l’independentisme, i ara els que l’aplaudien quan s’aplicava als catalans, quan en son les víctimes, s’esquincen farisaicament les vestidures. Quan deixes anar el drac s’acabarà menjant tots els xais.

“No hi ha desobediència quan de complir el requeriment del Tribunal Constitucional es vulnerarien drets fonamentals” Llegeix més »

Francesc Maspons i Anglasell, defensor de la recuperació del dret públic català

Activitat del col·lectiu, Jornades, Jornades d’estudi /

150 anys del naixement de Francesc Maspons i Anglasell, defensor de la recuperació del dret públic català Jordi Jaria i Manzano@JordiJaria És doctor en Dret i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell Article publicat en el web #autogovern el 17 de novembre de 2022 Enguany es commemora el cent-cinquantè aniversari del naixement de Francesc Maspons i Anglasell, un dels iuspublicistes més destacats del primer terç del segle XX, compromès amb la recuperació de l’esperit del dret públic de Catalunya després de la seva desaparició amb el Decret de Nova Planta. Maspons i Anglasell va estar actiu justament en el moment en què la recuperació de l’autogovern de Catalunya —primer, amb la Mancomunitat; i, després, amb la recuperació de la Generalitat— permetia novament la producció de dret públic. Amb la seva obra d’aquell període històric i un context de consolidació del positivisme legalista en el context del dret continental, Maspons i Anglasell va tornar a les fonts premodernes del dret públic de Catalunya per afirmar les limitacions del poder polític davant del costum consolidat pels usos populars, en una línia similar al que succeeix a la common law i la tradició jurídica anglesa. Maspons i Anglasell va néixer a Barcelona l’any 1872, però va mantenir un vincle profund amb les seves arrels familiars a Bigues, al Vallès Oriental, on hi tenia la casa pairal i on va morir l’any 1966. Precisament, el municipi de Bigues i Riells, va acollir el passat dia 23 de juliol l’acte commemoratiu de l’efèmeride, organitzat pel Col·lectiu Maspons i Anglasell i l’Ajuntament, que va comptar amb la presència del Conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent i Ramió. El Col·lectiu, constituït l’any 2017, té com a finalitat preservar-ne el llegat i impulsar la reflexió contemporània sobre el dret públic català. Actiu en diversos camps, entre els quals, de manera destacada, en l’àmbit de l’excursionisme, Francesc Maspons i Anglasell fou el Director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, circumstància a través de la qual va aprofundir l’estudi en relació amb el dret públic previ a l’ensulsiada de les institucions catalanes el 1714. Així, va pronunciar la lliçó inaugural del curs 1917-1918 a la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, amb el títol de “La reivindicació jurídica de Catalunya”, en la qual ja assenyalava la limitació del dret escrit que havien defensat històricament les Corts Catalanes en benefici del costum i contra el cesarisme, circumstància que, d’acord amb el seu criteri, constituïa no només una caracterització del dret històric, sinó un camí de futur, malauradament interromput amb el final de la Guerra de Successió, però recuperable en el context del nou règim d’autogovern. Aquesta visió va inspirar sempre la seva interpretació en relació amb les possibilitats del restabliment de l’autogovern des d’un punt de vista jurídic, desconfiat en relació amb les implicacions del mecanicisme positivista, el qual, en última instància, encloïa una voluntat absoluta del sobirà que el principi de legalitat velava amb prou feines. Les seves idees, certament, partien d’una concepció tradicionalista del dret, però, en tot cas, es projectaven cap al futur amb el mateix esperit pragmàtic i liberal que caracteritza els sistemes de common law, on la conservació de les institucions jurídiques tradicionals ha estat sempre un antídot contra els excessos de la voluntat sobirana i una garantia per als drets de les persones, com demostra a bastament la història constitucional anglesa. El compromís de Maspons i Anglasell amb la recuperació i el desplegament de l’autogovern es va mantenir en temps de la Segona República, on va esforçar-se per defensar que la Generalitat restaurada era el resultat d’un acte polític originari que es relacionava amb l’exercici amb el dret a l’autodeterminació que havia presidit la fundació dels nous estats europeus a resultes del final de la Primera Guerra Mundial. Així mateix, també va sostenir el vincle entre noves institucions republicanes i les tradicionals d’autogovern prèvies al Decret de Nova Planta en el dictamen que va escriure amb motiu de la tramitació de l’Estatut de Núria davant de les Corts de la República Espanyola, titulat “La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola”. Aquest dictamen va donar lloc a un acte commemoratiu del norantè aniversari de la seva publicació, que es va dur a terme a l’Institut d’Estudis Catalans el passat 23 de febrer. En aquell acte, un seguit de ponències, a càrrec de Lluís Duran i Solà, Josep Cruanyes i Tor, Ferran Armengol Ferrer i Jordi Jaria-Manzano, van contribuir a posar en context i projectar en el present aquell treball, que va ser l’aportació més significativa de Maspons i Anglasell en temps de la Segona República i que recull en bona part les perspectives que havia adquirit com a membre del comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de Nacions, del qual en va formar part entre 1926 i 1933. 17 de novembre de 2022

Francesc Maspons i Anglasell, defensor de la recuperació del dret públic català Llegeix més »

150è aniversari del naixement de Francesc Maspons i Anglasell – Bigues i Riells del Fai

Activitat del col·lectiu, Jornades, Jornades d’estudi /

Per redacció El disssabte 23 de juliol del 2022, amb motiu del 150è aniversari del naixement de Francesc Maspons i Anglasell, es realitzà l’acte de commemoració al Teatre Auditori Polivalent de Bigues i Riells del Fai. La inauguració de l’acte va ser a càrrec de l’Il·lm. Sr. Joan Galiano i Peralta, alcalde de Bigues i Riells del Fai, del M. Hble. Sr. Roger Torrent i Ramió, conseller d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya i del Dr. Ferran Armengol i Ferrer, president del Col·lectiu Maspons i Anglasell Les conferències que es van fer es van centrar en: 👉 Mira aquí el programa de la jornada

150è aniversari del naixement de Francesc Maspons i Anglasell – Bigues i Riells del Fai Llegeix més »

Manifest:  Pel català a l’escola, rebutgem la proposició de modificació de la llei de política lingüística

Activitat del col·lectiu, Llengua catalana, Manifestos /

MANIFEST, ADHESIONS I NOTA DE PREMSA 1. MANIFEST La proposta de modificació de la Llei de Política Lingüística infringeix de manera flagrant els drets lingüístics reconeguts a la població catalana en el seu conjunt. És per aquest motiu que el Col·lectiu Maspons i Anglasell ha redactat el  manifest “Pel català a l’escola, rebutgem la proposició de modificació de la Llei de Política Lingüística”, i convida a juristes, professionals de l’ensenyament i d’altres àmbits i entitats representatives de la societat a adherir-s’hi. MANIFEST:  PEL CATALÀ A L’ESCOLA, REBUTGEM LA PROPOSICIÓ DE MODIFICACIÓ DE LA LLEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA En data 24 de març de 2022, els grups parlamentaris d’Esquerra Republicana, Socialistes de Catalunya i Units per Avançar, Junts per Catalunya i En Comú Podem han presentat una proposició de llei de modificació de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, i de la Llei 35/2010, de l’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran. Aquesta modificació, que els seus promotors volen tramitar pel procediment de lectura única i per urgència extraordinària, té com a principals objectius aconseguir que el català i l’occità perdin el caràcter de llengua vehicular exclusiva a l’ensenyament que tenen reconegut per les normes vigents, deixar a l’arbitri de cada centre, a través del projecte educatiu corresponent, la introducció del castellà com a llengua vehicular i garantir una “presència adequada” (sic) d’ambdues llengües en els currículums i en els projectes educatius de centre. Els sotasignats, juristes, professionals de l’ensenyament i d’altres àmbits i entitats representatives de la societat civil, considerem que aquesta proposta infringeix de manera flagrant els drets lingüístics reconeguts a la població catalana en el seu conjunt i resulta a més, innecessària i ineficaç a la vista del comportament fins ara seguit pels tribunals de justícia en relació a la llengua de l’ensenyament a Catalunya, i del que és previsible en el futur, a partir de les consideracions següents: Per tot això, MANIFESTEM Catalunya, abril de 2022 Col.lectiu Maspons i Anglasell 2. ADHESIONS AL MANIFEST 👉 Cliqueu aquí per veure les adhesions 3. NOTA DE PREMSA 👉 Nota de premsa del col·lectiu Maspons i Anglasel a proposit del Manifest “Pel català a l’esolà, rebutgem la proposició de modificació de la Llei de Política Lingüística”

Manifest:  Pel català a l’escola, rebutgem la proposició de modificació de la llei de política lingüística Llegeix més »

El dictamen “La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola”, de Francesc Maspons i Anglasell. 90 anys del dictamen

Activitat del col·lectiu, Jornades, Jornades d’estudi, Personalitat jurídica de Catalunya /

Per David Ros Serra El dicremes 23 de febrer de 2022 va tenir lloc la commemoració del 90è aniversari del dictamen “La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola” a L’Institut d’Estudis Catalans. 👉 Podeu llegir aquí el programa amb els temes tractats i els ponents de la jornada El dictamen L’estudi d’aquest dictàmen, és fonamental per entendre les relacions Generalitat de Catalunya i la República Espanyola, tant en el context en el que es va redactar, com el moment en que viu Catalunya a l’actualitat. La crisi de la Dictadura de Primo de Rivera i la posterior caiguda de la monarquía van desembocar en la proclamació de la República Catalana, que seria seguida per la de la República Espanyola en el conjunt de l’Estat. En aquesta situació excepcional de canvi de règim, no va quedar a l’Estat Espanyol cap més sortida que reconèixer la personalitat política de Catalunya. La negociació entre el President Macià i els representants de l’Estat es va tancar amb una solució de compromis: la restauració de la institució històrica de la Generalitat i l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia, aprovat en referèndum pel poble català el 2 d’agost de 1931, i posteriorment retallat i aprovat per les Corts de la República el 1932. En aquest context històric, s’ha de situar el dictàmen de Francesc Maspons i Anglasell, La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola, que analitza el reconeixement o no del caràcter bilateral de la relació i, per tant, de la negociació del marc polític comú. (Extracte del pròleg del llibre sobre el dictamen). El dictamen de Maspons és clau per entendre millor us aspecte fonamental de la situació que vivim, la personalitat política de Catalunya. El podeu trobar a la llibreria de la Generalitat de Catalunya. 👇 “Catalunya com a subjecte polític té una continuïtat que justifica la seva independència en el marc del dret a l’autodeterminació dels pobles”(citat per Joan lluís Pérez Francesch, catedràtic de dret constitucional i membre del Col·lectiu, en relació al dictamen) Nom del llibre: República Catalana, Generalitat de Catalunya i República Espanyola. A l’entorn de la Generalitat de Catalunya i la República Espanyola, de F. Maspons Editor:   Departament de la Presidència Autors:   López Bofill, Hèctor / Duran i Solà, Lluís / Armengol, Ferran / Maspons Anglasell, Francesc Col·lecció: Història i pensament ISBN: 978-84-393-7005-5 EAN: 9788439370055 👉 Aquí podeu veure l’edició facsímil del dictàmen

El dictamen “La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola”, de Francesc Maspons i Anglasell. 90 anys del dictamen Llegeix més »

La Biblioteca de Catalunya i la Societat de Nacions

La Societat de Nacions, comentari dels documents de la Biblioteca de Catalunya

Maspons i Anglasell, Obra /

David Ros Serra Per l’interès que té amb l’obra de Francesc Maspons i Anglasell reproduïm aquí els materials que la Biblioteca de Catalunya va exposar entre el 24/01/2022 i el 23/02/2022 a la sala Zero siguent-ne comissari Manuel Manonelles. Els estudiosos poden trobar a la Biblioteca de Catalunya un fons d’un gran valor històric i de molta actualitat, ja que hi ha una part dedicada a les minories nacionals. Custodia un important fons vinculat a la Societat de Nacions (1920-1946), l’organització internacional creada arran del Tractat de Versalles que va posar fi a la Primera Guerra Mundial i fou precursora de l’ONU. L’origen d’aquest fons es troba en la Conferència Internacional de Comunicacions i Trànsit, la primera conferència intergovernamental de la Societat de Nacions, que es va celebrar a Barcelona del 20 de març al 10 d’abril de 1921. Arran d’aquella conferència, i amb la intermediació d’Eugeni Xammar –que aleshores treballava a la Secció d’Informació de la Societat de Nacions–, la Biblioteca va passar a ser dipositària de les publicacions d’aquella institució, de manera que durant més de dues dècades va rebre les seves publicacions, així com dels seus organismes dependents. Mireu aquí el vídeo de l’exposició   1 – La Societat de Nacions i la Conferència de Barcelona – Documents 2 – El Fons de la Societat de Nacions I – Documents 3 – El Fons de la Societat de Nacions II – Documents 4 – El Fons de la Societat de Nacions III – Documents 5 – Els catalans i les minories nacionals I – Documents 6 – Els catalans i les minories nacionals II – Documents 7 – Els intel·lectuals catalans i la Societat de Nacions – Documents Aquest fons, format per milers de documents, és heterogeni donat l’ampli ventall de temàtiques que abordava la primera institució de governança global: des de la pau i la seguretat internacional, passant pel desarmament, la justícia internacional, la salut i les epidèmies, els refugiats, l’economia i l’estadística o la cooperació intel·lectual. Però també sobre l’estatut de la dona –essent la primera organització intergovernamental que treballarà aquesta qüestió–, les minories nacionals, l’esclavatge, el terrorisme o les comunicacions i el trànsit. Es tracta, doncs, d’un conjunt que conforma una radiografia de l’evolució del món d’entreguerres que, encara avui, té un interès per investigadors, acadèmics i estudiosos. La Biblioteca compta també amb altres fons que l’aproximen des de diversos prismes a la tasca de la Societat de Nacions, també coneguda en el seu moment a Catalunya com la “Lliga de Nacions”. Un cas particularment rellevant és el del fons de Joan Estelrich qui, a través d’Expansió Catalana finançada per Cambó, durant anys es mogué intensament en els entorns internacionals de Ginebra i, en especial, dels Congressos de Minories Nacionals a Europa organitzats a redós de la Societat de Nacions. Tasca en la que també hi destacaren personatges com en Francesc Maspons i Anglasell, entre d’altres. Igualment cal destacar la recepció de la Societat de Nacions entre els intel·lectuals catalans dels anys vint, en part pels ideals de modernització i civilització del noucentisme que es trobaven reflectits en la visió més idealista d’aquesta institució. Interès al que se suma el creixent internacionalisme d’una part de la societat catalana, atreta per la fi de la Primera Guerra Mundial i les il·lusions que despertà, també des de la perspectiva nacional, l’anomenada “doctrina Wilson”. Quelcom que es veu reflectit en la presència de publicacions relacionades amb la Societat de Nacions en diversos fons personals que també custodia la Biblioteca: des del d’Eugeni d’Ors, passant pel de Jordi Rubió –primer director de la Biblioteca–, el d’en Gaziel, Carles Riba o el del poeta J.V. Foix.

La Societat de Nacions, comentari dels documents de la Biblioteca de Catalunya Llegeix més »

Espanya, una democràcia defectuosa

Documents, Qualitat democràtica /

Redacció Índexs sense prou fiabilitat blanquegen els credencials democràtics d’Espanya. Un grup d’estudiosos format per Eduard Gracia, Oriol Martínez, Jaume Pérez, Josep Reyner, el company del nostre col·lectiu David Ros i Lluís Verbon van interpel·lar dues de les principals institucions que elaboren els denominats índex de democràcia mitjançant els quals classifiquen els països segons el seu grau de democràcia, en aquest cas The Economist i el V-Dem Institue de la Unversitat de Göteborg. Aquesta interpel·lacio partía d’observar que després dels fets de l’1 d’octubre i la repressió posterior Espanya era qualificada com a democràcia plena. Actualització 26 de Març de 2022 No hi ha necessàriament una relació de causa efecte, però el cert és que al mateix 2022, pocs dies després de fer-se públic l’informe que adjuntem més avall, els índex han qualificat Espanya com democràcia defectuosa. El 26 de gener de 2022 es va presentar a l’Ateneu de Barcelona l’informe «Prejudici i manipulació sota l’aparença de ciència: la dubtosa qualificació d’Espanya com a “democràcia plena” i els febles fonaments dels índexs de qualitat democràtica», fet per un grup d’estudiosos del tema. En l’informe es fa palès que els índexs que serveixen per a acreditar —contra l’evidència dels fets— la qualificació d’Espanya com a plena democràcia es basen en opinions d’experts, però no tenen mecanismes prou consistents per a limitar els biaixos, prejudicis o, fins i tot, manipulacions que poden condicionar aquestes opinions. Al mateix temps, més de dos-cents professionals, personalitats i professorat universitari s’han adherit a un manifest en què es denuncia l’ús d’índexs basats en opinions subjectives per a qualificar Espanya com a “democràcia plena”. DOCUMENTS: Adjuntem, a continuació, l’informe en català, castellà i anglès, així com el manifest  i la llista d’adhesions al manifest (en català). INFORME Ínforme en català 👉 Prejudici i manipulació sota l’aparença de ciència: la dubtosa qualificació d’Espanya com a “democràcia plena” elsfebles fonaments dels ínexs de qualitat democràtica. Informe en castellà 👉 Prejuicio y manipulación bajo la apariencia de ciencia: la dudosa calificación de España como“democracia plena” y los débiles fundamentos de los índices de calidad democrática. Report in english 👉 Prejudice and manipulation under the cloak of science: Spain’s dubious “full democracy”rating and the shaky foundations of democracy indices MANIFEST I LLISTA D’ADHESIONS 👉 Llegeix el manifest i la llista d’adhesions

Espanya, una democràcia defectuosa Llegeix més »

La descentralizació de la gestió dels funcionaris d’administració local

Activitat del col·lectiu, Documents, Manifestos, Règim local /

Col·lectiu Maspons i anglasell@Col_Maspons Informe-manifest sobre la descentralització dels funcionaris d’administració local 22 de gener de 2022 La professionalització dels ens locals catalans requereix de forma urgent la descentralització de competències de l’estat en relació a secretaris, interventors i tresorers en favor de la Generalitat. El Col·lectiu Maspons i Anglasell ha redactat un informe-manifest sobre aquesta problemàtica, que pots llegir a continuació INFORME-MANIFEST LA NECESSITAT D’UNA FUNCIÓ PÚBLICA LOCAL ESTABLE I PROFESSIONALITZADA. RECLAM PER LA DESCENTRALIZACIÓ DE LA GESTIÓ DELS FUNCIONARIS D’ADMINISTRACIÓ LOCAL AMB CARÀCTER ESTATAL A CATALUNYA 1.- La regulació inicial a l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) El març de 2007, es va aprovar l’EBEP. En la seva disposició addicional segona es  va substituir íntegrament la normativa reguladora vigent fins aleshores dels funcionaris d’administració local amb habilitació de caràcter nacional (FALHN). La Disposició Derogatòria Única derogava els articles 92 i el capítol III del Títol VII (articles 98 i 99) de la Llei de Bases de Règim Local 7/1985 , de 2 d’abril (LRBRL), i el capítol III del Títol VII (articles 158 a 166) del Text Refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local, aprovat per RDL 781/1986, de 18 d’abril (TRRL), que són precisament els que feien referència a aquells. El text final, pel que fa als FALHN, va ser fruit de les negociacions entre les forces polítiques, les aportacions i negociacions del “Consejo General de Colegios de Secretarios, Interventores i Tesoreros de Administración Local” (COSITAL). L’EBEP, més que aportar novetats en el règim jurídic dels actuals FHE, el que va provocar és una forta descentralització en les Comunitats Autònomes (CCAA). Es van mantenir les funcions com a necessàries i estructurals, així com l’habilitació i la competència bàsica estatal. Però, es va traspassar a les CCAA el desenvolupament del seu règim jurídic: creació, classificació, supressió, oferta pública d’ocupació, selecció, provisió i situacions administratives. Un dels punts més conflictius i que més desconfiança provocava en el col·lectiu era el de l’oferta pública d’ocupació. Finalment, en el punt 4, aquesta es deixava en mans de les CCAA.  Aquest sistema tenia un punt positiu, també reivindicat per part del col·lectiu, sobretot els representants catalans. Amb el sistema anterior, la convocatòria pública corresponia a l’Estat, i les places es repartien pel territori en proporció a les sol·licituds dels aspirants. Les CCAA amb escassa tradició “opositora” (com el cas de Catalunya), sortien perjudicades per aquest sistema, provocant una gran quantitat de places sense cobrir i, per tant, cobertes interinament. El fet de passar la competència a les CCAA, si aquestes actuaven responsablement, suposava adequar les ofertes públiques a les necessitats reals del territori. Però, no totes les CCAA van actuar  responsablement. Cal afirmar que Catalunya va ser la CCAA que més places va convocar de tot l’Estat espanyol (en els anys de vigència de la DA 2a EBEP), actuant amb gran dosis de responsabilitat en aquest sentit, i demostrant que, amb l’actuació responsable, aquest règim resol de forma més satisfactòria les necessitats reals del territori per a la cobertura de llocs de treball reservats a FALHN. En els 4 anys d’exercici de competències es van convocar 423 places, d’acord amb la següent distribució (quadres d’elaboració pròpia): Oferta pública ocupació Catalunya: Any OPC Secretaria-intervenció Secretaria Entrada Secretaria superior Intervenció-Tresoreria entrada Intervenció-Tresoreria superior TOTAL 2009 50 17   44   111 2010 50 15   35   100 2012 40 15 5 35 5 100 2013 40 18 12 30 12 112 TOTALS 180 65 17 144 17 423 Si es compara aquest quadre amb els quatre anys  posteriors d’oferta pública que es van convocar a Espanya, es pot apreciar en el següent quadre com, proporcionalment, és clarament inferior a l’efectuada per Catalunya. També es pot constatar com a Catalunya es va donar prioritat a la subescala de secretaria-intervenció, i a Espanya a la d’intervenció-tresoreria, categoria d’entrada: Any OPC Secretaria-intervenció Secretaria Entrada Secretaria superior Intervenció-Tresoreria entrada Intervenció-Tresoreria superior TOTAL 2014 90 30   131   251 2015 115 35 20 125 45 340 2016 145 75   195   415 2017 150 100 22 148 30 450 2018 200 68 60 90 60 478 2019 200 30 50 190 30 500 TOTALS 900 338 152 879 165 2434 En conclusió, l’EBEP va efectuar una important descentralització del règim jurídic dels FALHN, reservant-se el règim jurídic bàsic de l’habilitació estatal; les funcions mínimes necessàries encomanades a aquests funcionaris; els sistemes de provisió; les titulacions i programes mínims d’accés; els criteris basics de la selecció i deixant la resta pel desenvolupament autonòmic. I aquest va ser un model molt exitós, al menys per Catalunya. Catalunya va ser la CCAAS que es va prendre més seriosament i responsable  aquest nou règim descentralitzat. De fet la manca de compromís i de desenvolupament efectuat per la resta de les CCAA, sobretot pel que fa a selecció de nous FALHN, va ser el que va provocar la reacció centralitzadora posterior. O sigui, no va ser una reacció contra el desenvolupament d’una competència per part de Catalunya, sinó com una reacció a la manca de responsabilitat de la resta de CC AA. Aquest règim va tenir una durada curta, a partir de propostes de regulacions molt més conservadores, retornant la regulació complerta cap a l’Estat i desapoderant les CCAA de qualsevol competència en relació a aquests funcionaris, excepte les simplement executores. Aquest  pas enrere que es va concretar el desembre de l’any 2013 amb la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL). 2.- La centralització provocada per la LARSAL La nova regulació dels FALHN que es desprèn de la LRSAL suposa una centralització absoluta, fins i tot superior a les previsions inicials de la LRBRL del règim d’aquests funcionaris. La nova regulació comporta que qüestions com la selecció i la formació, que abans de l’EBEP s’efectuaven de forma descentralitzada per les diferents comunitats autònomes, se centralitzin de nou a l’Estat, modificant una actuació que s’havia demostrat correcta i exitosa. I això, sense cap motivació específica. A partir de l’entrada en

La descentralizació de la gestió dels funcionaris d’administració local Llegeix més »

Més de dos-cents professionals, personalitats i professorat universitari denunciem que es qualifiqui Espanya com a plena democràcia.

Manifestos /

Redacció Emplacem a The Economist i al V-Dem Institute a introduir controls més robusts a les seves metodologies per tal de limitar el risc de biaix, prejudici i manipulació que avui seves metodologies per tal de limitar el risc de biaix, prejudici i manipulació que avui enterboleix el seu valor objectiu MANIFEST Més de dos-cents professionals, personalitats i professorat universitari denunciem que es qualifiqui Espanya com a plena democràcia.Les persones signants d’aquest document denunciem l’ús d’índexs de democràcia basats en reculls d’opinions subjectives, com ara els publicats per The Economist i pel V-Dem Institute,per a acreditar, contra l’evidència objectiva, la qualificació d’Espanya com a “democràcia plena”. A partir del treball i la publicació de l’estudi “Prejudici i manipulació sota l’aparença de ciència: la dubtosa qualificació d’Espanya com a “democràcia plena” i els febles fonaments dels índexs de qualitat democràtica”, realitzat per sis estudiosos del tema, publicat a la Revista de Catalunya el 27 de setembre de 2021, en el qual s’ha interpel·lat els autors dels índexs, podem afirmar: Catalunya, gener de 2022 👉 Mira la llista d’adhesions

Més de dos-cents professionals, personalitats i professorat universitari denunciem que es qualifiqui Espanya com a plena democràcia. Llegeix més »

Desplaça cap amunt