@universitatURV Professor agregat Serra Húnter de Dret constitucional i ambiental Universitat Rovira i Virgili § 1. Introducció: Anglaterra i la tradició constitucional. Tot i que no compta amb una constitució escrita, la història politicoconstitucional d’Anglaterra ha estat determinant en la configuració de la tradició constitucional, aportant el substrat fonamental que després, a través d’una aproximació teòrica i abstracta, els il·lustrats han transformat en una doctrina amb vocació d’aplicació universal. Efectivament, la idea del poder limitat i de l’existència d’uns drets inalienables dels membres de la comunitat política es decanta en la història constitucional particular d’Anglaterra des de l’Edat mitjana. La Magna Charta (1215) seria el punt de partida d’una tradició que, en diversos documents posteriors i a través d’un procés històric complex, aniria fixant una sòlida estructura institucional basada en la idea de govern limitat i d’un estatut fonamental de les persones, els birth rights of the Englishmen, que es conceben com a preexistents al propi poder polític (Pereira Menaut 2003, 52). El rule of law, encara que, com a tal, es formula molt més tard, i la idea d’un dominium politicum et regale, que implica la limitació del govern, són fonamentals en el desenvolupament de la història política anglesa ja durant l’Edat Mitjana i posen els fonaments del que seran els desenvolupaments constitucionals posteriors, particularment, a partir de la Revolució de 1688, en la que, en els seus trets fonamentals, s’estableix l’actual règim constitucional, basat en la sobirania del Parlament i el rule of law, per tant, en un govern representatiu i limitat —en realitat, la idea de responsible government, tan important en el constitucionalisme dels dominis de l’Imperi Britànic i, particularment, del Canadà—. Aquestes idees, més o menys fixades en l’obra de John Locke, portaveu intel·lectual de la Revolució Gloriosa, són clarament inspiradores per a la progressiva decantació de la tradició constitucional com a moviment històric de vocació universal. § 2. El ‘common law’ com a matriu del constitucionalisme anglès. Les particularitats de la tradició constitucional anglesa, a partir de les quals es desenvolupa tant el camí singular del constitucionalisme britànic, com idees fonamentals que s’han adoptat en tots els sistemes polítics del món occidental, com ara el contractualisme, la centralitat dels drets fonamentals o el govern limitat, parteix del desenvolupament d’una cultura jurídica pròpia, el common law, definida per la distinció entre el dret i la voluntat del poder polític, que apareixen plegades en la tradició cesarista francesa i, per influència d’aquesta, en el dret constitucional continental. Des d’aquest punt de vista, el desenvolupament del common law juntament amb la promulgació de la Carta Magna (1212), on es codifica l’estatut personal dels homes lliures d’Anglaterra, constitueixen els elements basilars de la tradició jurídica anglesa (Alzaga Villaamil, Gutiérrez Gutiérrez, Rodríguez Zapata 2001, 343). El common law es desenvolupa a partir de la invasió normanda d’Anglaterra el 1066, configurant-se com un conjunt no sistemàtic de normes jurídiques basades en el costum i elaborades per les decisions judicials. Abans de la invasió normanda, la justícia era administrada per tribunals de comtat (county courts) en base al costum local. Després de la invasió, les autoritats centrals es reforcen, tot respectant la pluralitat feudal, i, finalment, Enric II (rei entre 1154 i 1189) racionalitza el sistema judicial a través de l’enviament de jutges reials arreu del territori, els quals decidien segons el dret del país. Amb aquest pas, el camí del dret anglès resta fixat fins al dia d’avui (Ghirardi 1991, 68). Els jutges reials van elaborant el common law primitiu a través de la fixació d’uns costums comuns del regne, basats en els costums locals previs, dels que derivaven les seves decisions. Aquests jutges reials, a més, van començar a atenir-se als precedents a l’hora de fixar el costum del país, tot seguint la regla del stare decisis (literalment, atenir-se al que ha estat decidit). D’aquesta manera, el common law seria, d’acord amb William Wade (1546-1623), el dret i els costums del Regne que han obtingut reconeixement judicial (citat per Alzaga Villaamil, Gutiérrez Gutiérrez, Rodríguez Zapata 2001, 668). Això permet el desenvolupament d’un dret de creació judicial, a partir de la suposada identificació dels costums de la terra, que, progressivament, va fixant-se a partir dels repertoris de casos que determinen les decisions dels jutges reials, encara que se suposa que les basen en el costum. Aquesta fixació del dret d’origen judicial separa els anglesos de la tradició jurídica continental, basada en la recepció del dret romà en l’acadèmia i la seva vinculació al cesarisme. En aquest sentit, cal subratllar que els desenvolupaments jurídics propis de l’Anglaterra normanda es produeixen en un context que ja s’havia allunyat prèviament del món romanitzat del continent, si més no pel que fa al dret, en l’Alta Edat Mitjana (Thornton 2009, 99). Així doncs, en el seu origen, el common law consistia en els costums del regne que el jutge “descobria” i utilitzava en la seva tasca. Tanmateix, ben aviat, la justificació de l’existència del costum es basa en el precedent, els casos anteriors en què els jutges s’han pronunciat. El precedent esdevé, doncs, prova autoritzada de l’existència de costum. Així, ja en el segle XIII, comencen a aparèixer recopilacions de decisions, que els jutges utilitzen com a material i suport per fonamentar les sentències, consolidant-se l’apel·lació al cas precedent com a justificació de la decisió i, amb ell, la regla del stare decisis, és a dir, del respecte a les decisions anteriors que constitueixen el “descobriment” i la fixació del costum del regne, font originària del common law. Durant molt temps, però, la vinculació al precedent és més o menys laxa, en la mesura que la referència real a l’hora de decidir són els costums del regne. Hi havia, doncs, un cert marge per a la discreció del jutge a l’hora de realitzar l’operació de “descobriment” del dret aplicable. Tanmateix, les necessitats de previsibilitat del dret que implica el sistema econòmic capitalista així com les reformes processals reforçaran progressivament, durant el segle XIX, la vinculació dels jutges als precedents a través de la regla
