El ‘rule of law’ en el context de la tradició constitucional d’Anglaterra: una aproximació

Jordi Jaria-Manzano

@universitatURV

Professor agregat Serra Húnter de Dret constitucional i ambiental

Universitat Rovira i Virgili

§ 1. Introducció: Anglaterra i la tradició constitucional. Tot i que no compta amb una constitució escrita, la història politicoconstitucional d’Anglaterra ha estat determinant en la configuració de la tradició constitucional, aportant el substrat fonamental que després, a través d’una aproximació teòrica i abstracta, els il·lustrats han transformat en una doctrina amb vocació d’aplicació universal. Efectivament, la idea del poder limitat i de l’existència d’uns drets inalienables dels membres de la comunitat política es decanta en la història constitucional particular d’Anglaterra des de l’Edat mitjana. La Magna Charta (1215) seria el punt de partida d’una tradició que, en diversos documents posteriors i a través d’un procés històric complex, aniria fixant una sòlida estructura institucional basada en la idea de govern limitat i d’un estatut fonamental de les persones, els birth rights of the Englishmen, que es conceben com a preexistents al propi poder polític (Pereira Menaut 2003, 52).

El rule of law, encara que, com a tal, es formula molt més tard, i la idea d’un dominium politicum et regale, que implica la limitació del govern, són fonamentals en el desenvolupament de la història política anglesa ja durant l’Edat Mitjana i posen els fonaments del que seran els desenvolupaments constitucionals posteriors, particularment, a partir de la Revolució de 1688, en la que, en els seus trets fonamentals, s’estableix l’actual règim constitucional, basat en la sobirania del Parlament i el rule of law, per tant, en un govern representatiu i limitat —en realitat, la idea de responsible government, tan important en el constitucionalisme dels dominis de l’Imperi Britànic i, particularment, del Canadà—. Aquestes idees, més o menys fixades en l’obra de John Locke, portaveu intel·lectual de la Revolució Gloriosa, són clarament inspiradores per a la progressiva decantació de la tradició constitucional com a moviment històric de vocació universal.

Les cases del Parlament. Autor foto: Henry Kellner Wikimedia Commons

§ 2. El ‘common law’ com a matriu del constitucionalisme anglès. Les particularitats de la tradició constitucional anglesa, a partir de les quals es desenvolupa tant el camí singular del constitucionalisme britànic, com idees fonamentals que s’han adoptat en tots els sistemes polítics del món occidental, com ara el contractualisme, la centralitat dels drets fonamentals o el govern limitat, parteix del desenvolupament d’una cultura jurídica pròpia, el common law, definida per la distinció entre el dret i la voluntat del poder polític, que apareixen plegades en la tradició cesarista francesa i, per influència d’aquesta, en el dret constitucional continental. Des d’aquest punt de vista, el desenvolupament del common law juntament amb la promulgació de la Carta Magna (1212), on es codifica l’estatut personal dels homes lliures d’Anglaterra, constitueixen els elements basilars de la tradició jurídica anglesa (Alzaga Villaamil, Gutiérrez Gutiérrez, Rodríguez Zapata 2001, 343).

El common law es desenvolupa a partir de la invasió normanda d’Anglaterra el 1066, configurant-se com un conjunt no sistemàtic de normes jurídiques basades en el costum i elaborades per les decisions judicials. Abans de la invasió normanda, la justícia era administrada per tribunals de comtat (county courts) en base al costum local. Després de la invasió, les autoritats centrals es reforcen, tot respectant la pluralitat feudal, i, finalment, Enric II (rei entre 1154 i 1189) racionalitza el sistema judicial a través de l’enviament de jutges reials arreu del territori, els quals decidien segons el dret del país. Amb aquest pas, el camí del dret anglès resta fixat fins al dia d’avui (Ghirardi 1991, 68). Els jutges reials van elaborant el common law primitiu a través de la fixació d’uns costums comuns del regne, basats en els costums locals previs, dels que derivaven les seves decisions. Aquests jutges reials, a més, van començar a atenir-se als precedents a l’hora de fixar el costum del país, tot seguint la regla del stare decisis (literalment, atenir-se al que ha estat decidit).

D’aquesta manera, el common law seria, d’acord amb William Wade (1546-1623), el dret i els costums del Regne que han obtingut reconeixement judicial (citat per Alzaga Villaamil, Gutiérrez Gutiérrez, Rodríguez Zapata 2001, 668). Això permet el desenvolupament d’un dret de creació judicial, a partir de la suposada identificació dels costums de la terra, que, progressivament, va fixant-se a partir dels repertoris de casos que determinen les decisions dels jutges reials, encara que se suposa que les basen en el costum. Aquesta fixació del dret d’origen judicial separa els anglesos de la tradició jurídica continental, basada en la recepció del dret romà en l’acadèmia i la seva vinculació al cesarisme. En aquest sentit, cal subratllar que els desenvolupaments jurídics propis de l’Anglaterra normanda es produeixen en un context que ja s’havia allunyat prèviament del món romanitzat del continent, si més no pel que fa al dret, en l’Alta Edat Mitjana (Thornton 2009, 99).

Així doncs, en el seu origen, el common law consistia en els costums del regne que el jutge “descobria” i utilitzava en la seva tasca. Tanmateix, ben aviat, la justificació de l’existència del costum es basa en el precedent, els casos anteriors en què els jutges s’han pronunciat. El precedent esdevé, doncs, prova autoritzada de l’existència de costum. Així, ja en el segle XIII, comencen a aparèixer recopilacions de decisions, que els jutges utilitzen com a material i suport per fonamentar les sentències, consolidant-se l’apel·lació al cas precedent com a justificació de la decisió i, amb ell, la regla del stare decisis, és a dir, del respecte a les decisions anteriors que constitueixen el “descobriment” i la fixació del costum del regne, font originària del common law.

Durant molt temps, però, la vinculació al precedent és més o menys laxa, en la mesura que la referència real a l’hora de decidir són els costums del regne. Hi havia, doncs, un cert marge per a la discreció del jutge a l’hora de realitzar l’operació de “descobriment” del dret aplicable. Tanmateix, les necessitats de previsibilitat del dret que implica el sistema econòmic capitalista així com les reformes processals reforçaran progressivament, durant el segle XIX, la vinculació dels jutges als precedents a través de la regla del stare decisis, que assegura que el dret aplicable és cognoscible amb caràcter previ a un capteniment determinat.

Abans, l’existència d’un numerus clausus d’accions (writs) delimitava l’accés a la justícia i les possibilitats de pronunciament del jutge, delimitats d’una manera molt estricta des del punt de vista formal, la qual cosa garantia la seguretat jurídica, però, al mateix temps, donava lloc a resolucions que podien arribar a ser considerades injustes, per la qual cosa ja durant l’Edat Mitjana es va desenvolupar l’apel·lació al Lord Chancellor, que, en determinats casos i en tant que consciència del Rei, en el nom del qual es dictaven les resolucions dels jutges reials, “would act […] to admit «merciful exceptions» to the King’s general laws to ensure that the King’s conscience was right before God” (Watt 2020, 5). Progressivament, però, la Chancery va evolucionar d’una court of conscience cap a una court of equity, la qual cosa va provocar un conflicte amb els jutges i tribunals ordinaris que aplicaven el common law. En tot cas, l’equity va consolidar-se com un sistema normatiu desenvolupat pels seus tribunals específics que, amb la unificació de les jurisdiccions, establerta per la Judicature Act de 1873, va romandre com una part substantiva del dret d’Anglaterra i Gal·les.

Per la seva banda, el common law també evoluciona cap a una estructuració menys formal en relació amb l’accés a la jurisdicció. Ara bé, quan els writs es suprimeixen, la regla del precedent trasllada a la clausura del procés el formalisme que es perd a l’entrada, tot limitant les possibilitats de discrecionalitat del jutge i garantint així la previsibilitat del dret. Aquesta situació ha canviat a partir del Practice Statement de Lord Gardiner, Lord Chancellor, del 1966, en el qual es lleva l’obligació del Judicial Committee de la Cambra dels Lords de resoldre d’acord amb els propis precedents, encara que no l’obligació dels tribunals inferiors de seguir-los, cosa que ha limitat l’impacte pràctic de la mesura. Posteriorment, la Cambra dels Lords ha estat substituïda en el cim de l’organització judicial pel Tribunal Suprem del Regne Unit.

Per comparació amb el dret continental, el common law es pot caracteritzar per quatre tres fonamentals bàsics, a saber:

El stare decisis com a norma fonamental d’aplicació del dret enfront de la força vinculant de la llei com a punt de partida per a l’aplicació del dret en el cas del civil law.
La comprensió de la judicatura com un càrrec. Si en el cas del dret continental, el jutge tipus és un jutge de carrera que accedeix a la professió a través d’un procés selectiu, que, normalment, afronta tot just acabats els estudis universitaris, en el cas del common law, el jutge és un professional experimentat que és nomenat per un càrrec judicial determinat en funció del seu perfil i trajectòria.
L’estudi del dret es desenvolupa a través d’una aproximació inductiva en el context d’una formació professional canalitzada a través dels Inns of Court, cosa que s’allunya de la visió sistemàtica i acadèmica de la tradició continental.
El precedent com a font del dret fonamental per oposició a la producció legislativa (codificada) en el cas dels sistemes continentals.

En el context del common law, els jutges no formen part d’un cos professional específic de caràcter funcionarial, sinó que imparteixen justícia a partir del seu nomenament, que és conseqüència dels mèrits acumulats prèviament en l’exercici de professions jurídiques, particularment l’advocacia. El prestigi personal i professional és clau enfront de les proves selectives que determinen l’accés a la professió judicial en els sistemes continentals. Cal notar, en tot cas, que l’exercici de professions jurídiques no està vinculat a uns estudis universitaris complets i específics de dret a nivell de grau.

Ens trobem doncs, amb un dret més professional que acadèmic, en que el precedent judicial determina els continguts. En aquest context, la seguretat jurídica és garantida pel principi regulador de l’aplicació del dret, a saber, el stare decisis, d’acord amb el qual l’òrgan jurisdiccional es vincula al seu propi precedent. Aquest és particularment rígid en el cas d’Anglaterra i Gal·les, on prima la previsibilitat de les decisions, cosa que limita l’impacte de la literatura jurídica en la jurisprudència, més aviat autoreferencial, la qual cosa reforça el caràcter “poc acadèmic” de la tradició anglesa en comparació amb la continental. La doctrina del precedent a Anglaterra i Gal·les funciona de la manera següent:

Un òrgan jurisdiccional està vinculat pels precedents establerts per òrgans jurisdiccionals jeràrquicament superiors.
Un òrgan jurisdiccional està vinculat pels seus propis precedents, llevat d’algunes excepcions.
Un òrgan jurisdiccional no està vinculat pels precedents dels òrgans jurisdiccionals jeràrquicament inferiors.
Una decisió del Parlament aixeca la vinculació dels precedents judicials que li són incompatibles, essent vinculant ella mateixa (efecte derogatori del statutory law sobre el common law).

Tot plegat dona lloc a dret que no és el resultat de les decisions del poder polític —la qual cosa matisa la sobirania del Parlament, a la que em referiré més endavant—, sinó que, d’alguna manera, el precedeix i, per aquest motiu, està en condicions de limitar-lo. En aquests sentit, cal remarcar la diferència entre els atributs de sobirania propis del creador del dret en la tradició francesa i el caràcter limitat de la monarquia anglesa, cosa que ja es posa de manifest al final de l’Edat Mitjana quan el common law ja està consolidat. Així, John Fortescue (1394-1479), a De Laudibus Legum Angliae, assenyala que “non potest rex Angliae ad libitum suum leges mutare regni sui, principatu namque nedum regali, sed et politico ipse suo populo dominatur” (Fortescue 1949, 24).

“En el cas anglès el dret precedeix el poder; en la tradició continental, el dret és l’expressió ordenada del poder”

La idea de dominium politicum et regale i no merament regale, subratllada per Fortescue, es consolida com a element fonamental de la monarquia parlamentària britànica, que esdevindrà el mirall del constitucionalisme a partir de la Revolució del 1688. Així, el mateix Fortescue es refereix, pel que fa al dret civil, a la màxima quod principi placuit legis habet vigorem, que es recull tant al Digest com a les Institutiones de Justinià (Fortescue 1949, 24), i que trobaria acollida en el common law. Aquesta és diferència fonamental entre els països de common law i els països de dret civil. D’aquesta manera, a Anglaterra, el dret d’origen legislatiu ―el statutory law― té força derogatòria en relació amb el costum, però, contràriament al que succeeix en els sistemes continentals, el common law no deu la seva validesa ni la seva eficàcia jurídica a la llei. En resum, en el cas anglès el dret precedeix el poder; en la tradició continental, el dret és l’expressió ordenada del poder.

§ 3. La Revolució anglesa. La matriu del common law és determinant en la configuració de la tradició constitucional anglesa i tindrà una influència molt notable, a través de les revolucions francesa i americana, en l’evolució posterior del constitucionalisme. Però aquesta influència es deriva, en bona part, de la transformació de la tradició jurídica medieval, representada per la pervivència del common law, en un projecte modernitzador singular que es distingeix la construcció de l’estat a França a través de l’absolutisme, procés que també tindrà una influència remarcable en la tradició constitucional continental. La Revolució anglesa representa un projecte alternatiu a l’estat absolutista de Lluís XIV, que Jaume II (1633-1701) havia provat d’importar a Anglaterra. Amb els esdeveniments de 1688, aquesta via resta avortada i se’n basteix una d’alternativa que distingirà durant molt de temps la Modernitat política continental i l’anglosaxona.

Durant el segle XVII hi havia a Anglaterra dues qüestions polítiques clau: determinar si el dret estava per damunt del Rei, confirmant, per tant, la idea medieval del dominium politicum et regale i allunyant la Modernitat política anglesa de l’absolutisme triomfant a França; i si el dret del Parlament s’imposava sobre el common law. Aquestes qüestions es van resoldre amb la Revolució Gloriosa del 1688. A partir d’aquí, el Rei es convertia en el primer servidor de la llei, no el seu amo, tot desapareixent els seus drets divins. En aquest sentit, cal tenir en compte que, durant el regnat de Jaume II, com he apuntat, s’havia anat imposant un programa de modernització inspirat en l’absolutisme francès, amb la consegüent centralització del poder en el Rei. La Revolució va reinvertir aquest procés i va donar lloc a una modernització alternativa, protagonitzada pel Parlament, que es configura com la reunió del Rei, la Cambra dels Lords i la Cambra dels Comuns (Esmein 1914, 73). En aquest context, l’Estat deixa lloc a la societat civil, la qual cosa permet el desplegament dels drets al mateix temps que consolida la idea de la sobirania del Parlament, que esdevé l’expressió de la modernitat jurídica a Anglaterra.

D’altra banda, correlativament, es va imposar la idea de què les lleis del Parlament prevalien sobre el common law, contradient allò que defensaven diversos juristes abans de la Revolució, com ara Edward Coke (1552-1634), en el sentit de què “[i]n many cases, the common law will control Acts of Parliament, and sometimes adjudge them to be utterly void: for when an Act of Parliament is against common right and reason, or repugnant, or impossible to be performed, the common law will control it, and adjudge such Act to be void” (Desdentado Daroca 1999, 15ss.). A partir d’aquí, es bastia la idea de la sobirania del Parlament, que tot ho podia i, en particular, podia derogar el common law, malgrat que, en tot cas, la pràctica judicial permetia conservar-lo, en la mesura que el dret d’origen parlamentari operava com a excepció en la matriu ja consolidada de casos i principis que constituïa (i constitueix) el common law.

Des del punt de vista però, de la tradició constitucional, la importància més remarcable de la Revolució anglesa té a veure amb el fet que marca l’inici del desplegament de la cultura dels drets com a nucli del pensament polític modern i, per tant, contribueix de manera decisiva al desplegament de les institucions polítiques modernes. Així, la Glorious Revolution implica la consolidació d’una idea de drets, que si bé s’inspira en la tradició, respon a l’organització social del capitalisme, com expressa l’obra de John Locke, un dels primers partidaris i inversors del Banc d’Anglaterra, la institució que impulsarà la revolució financera determinant en el desenvolupament de les estructures capitalistes emergents (Pincus 2013, 649).

Cal subratllar el vincle entre el marc constitucional liberal i el capitalisme emergent. La visió predominant consisteix en posar l’èmfasi en la limitació del poder polític, de manera que s’ajusti al seu paper de garant de l’esfera intangible de l’individu propietari, de manera que l’estat com a vigilant nocturn esdevé un instrument al seu servei. Tot i això, aquest estat pretesament mínim és una estructura política molt més potent que el complex entramat institucional medieval, ja que, d’acord amb la necessitat de crear les condicions de possibilitat per al desplegament del subjecte lliure i propietari, s’han de dur a terme modificacions econòmiques, jurídiques i socials de gran importància que els individus, per si manteixos, no són capaços de desenrotllar. Per això i malgrat la problematicitat del concepte d’estat en el dret anglès, el desenvolupament del liberalisme i de l’industrialisme a Anglaterra durant els segles XVIII i XIX requerirà una significativa acció pública, entre altres coses per incorporat tots els béns a un règim de propietat privada, eliminant així aquells aspectes economicojurídics de l’Edat Mitjana que col·lisionaven amb l’individualisme emergent, com ara les terres comunals, suprimides per lleis del Parlament de Westminster (Gray 2008, 108). En aquest context, la resolució de conflictes, la defensa de la propietat privada i el manteniment de l’ordre es converteixen en les funcions principals dels poders públics (Crook, Patulski, Waters 1992, 14).

En aquest sentit, els drets de la Revolució anglesa, tot i que es basen en les franquícies medievals preexistents, tenen ja una configuració moderna, ja que parteixen de l’individu com a base de la societat i, per tant, trenquen amb les idees i les institucions comunitàries de l’Edat Mitjana. D’aquesta manera, la concepció lockeana del contracte social, basat en l’associació d’individus que donen naixement a la societat política, es desplega a partir del projecte polític de la Revolució anglesa. En relació amb això, és crucial l’aprovació de la Declaration of Rights (1689), que estableix tota una sèrie de limitacions al poder polític, les quals, d’entrada, es refereixen al procés previ de modernització absolutista en el regnat de Jaume II, però que anticipen el constitucionalisme que es desenvoluparà a partir de les revolucions americana i francesa un segle més tard.

A més, des del punt de vista religiós, la Revolució consolida la idea de la tolerància, a través de la Toleration Act (1689), que concedia la llibertat de culte als dissidents protestants. El reconeixement de drets, que enllaçava amb les antigues llibertats dels Englishmen, es veia complementat per la llibertat religiosa, que avançava el terreny per a la consolidació d’una cultura dels drets individualista, en què la propietat i la consciència individuals eren el fonament del sistema polític. D’aquesta manera, es trencava amb l’evolució cap a l’absolutisme del període jacobita i, en conseqüència, es reforçava l’autoritat del Parlament enfront del Rei.

Així, amb la Glorious Revolution,s’imposa al Rei la primacia de la Llei, voluntat del Parlament, en una estructura constitucional, en tot cas, complexa i plural, cosa que ha dut a qualificar-la d’una plurilegal unity of sovereignty (De Vergottini 2004, 68). En tot cas, és crucial notar que el pretès continuisme del sistema constitucional anglès des de l’Edat mitjana no es correspon amb la ruptura —social i política, però també jurídica— que representa la Revolució de 1688. Sigui com sigui, a partir de la Revolució francesa i justament per defensar-se d’un contagi eventual, així com per marcar les distàncies, la tradició majoritària, la de l’establishment whig, representat per l’obra historiogràfica de Macaulay, ha estat la de defensar la continuïtat. Aquesta idea no és estranya a altres processos d’implantació del liberalisme polític —i, en conseqüència, a l’adaptació del model institucional a l’economia capitalista.

En aquest sentit, pot adduir-se el cas de Suïssa el 1848 o el cas d’Espanya el 1812. En tot cas, en el centenari de la Glorious Revolution, encara es pot veure la divergència entre l’establishment whig i els dissidents, a través de la polèmica entre el pastor Richard Price (1723-1791) i Edmund Burke (1729-1797), que representa la visió que, finalment, triomfarà (Pincus 2013, 41ss.). Amb la perspectiva del temps, però, cal admetre tant el caràcter revolucionari dels fets de l’hivern de 1688-1689, com el fet, més decisiu des del punt de vista de la tradició constitucional, que les institucions i els fonaments del sistema polític sorgit de la Revolució representaven més aviat el primer projecte polític modern, basat en la centralitat de l’individu i no pas un retorn a unes venerables institucions del passat.

§ 4. L’evolució constitucional i la idea de constitució flexible. El vescomte de Bryce (1838-1922) distingeix entre constitucions flexibles i constitucions rígides, tot prenent inspiració en la diferència entre la Constitució no escrita d’Anglaterra i la Constitució escrita dels Estats Units (Alzaga Villaamil, Gutiérrez Gutiérrez, Rodríguez Zapata 2001, 143). La constitució flexible expressaria la manca d’una norma suprema formalment diferenciada, de manera que totes les lleis tindrien el mateix rang, per procedir del mateix òrgan (Alzaga Villaamil, Gutiérrez Gutiérrez, Rodríguez Zapata 2001, 341). En aquest sentit, la constitució no seria tant una llei, o un conjunt de lleis, sinó més aviat com un conjunt de pràctiques històricament decantades, cosa que enllaçaria amb el relat de la continuïtat constitucional amb l’Edat mitjana que s’imposa per part de la historiografia whig en relació amb la Revolució Gloriosa, diferent de la voluntat fundacional de les revolucions francesa i americana.

“La Revolució anglesa no pretén substituir, sinó conservar les antigues institucions, encara que les modifiqui, de manera que el canvi polític no es concreta en una constitució formal, norma suprema i document fundacional, sinó en modificacions en les pràctiques de govern i les relacions institucionals que van evolucionant fins al dia d’avui”

Efectivament, la Revolució anglesa no pretén substituir, sinó conservar les antigues institucions, encara que les modifiqui, de manera que el canvi polític no es concreta en una constitució formal, norma suprema i document fundacional, sinó en modificacions en les pràctiques de govern i les relacions institucionals que van evolucionant fins al dia d’avui, sense que s’hagi experimentat la necessitat de codificar-les en una norma jurídica que, a més, jugui el paper de norma suprema d’un sistema jurídic jerarquitzat com el que és propi del dret continental. En conseqüència, el Regne Unit no té una constitució escrita, sinó que es configura més aviat com un conjunt de pràctiques de govern històricament consolidades, que se superposen al common law i que, eventualment, produeixen innovacions jurídiques que el deroguen.

El costum parlamentari es presenta, en aquest context, com una part substancial del dret constitucional britànic (Duguit 1923, 36). En aquest sentit, encara avui dia sembla un valor mantenir la Constitució “out of the Courts and within the political system”, com mostra la gestió del referèndum escocès, tot fent de la fluïdesa constitucional un valor i promovent l’adaptació del sistema a gestió deliberativa de les crisis polítiques (Casañas Adam 2017, 93). En definitiva, el fet que el sistema es basi en l’existència de convencions constitucionals fa que, en definitiva, les disputes constitucionals es desenvolupin fora de la jurisdicció.

Per tant, la idea anglesa de constitució no es correspon amb una concepció formal normativa tal com predomina a l’Europa continental i, de fet, a la resta del món, sinó que més aviat és una concepció material fonamentada en pràctiques de govern, sostingudes per valors fonamentals que enllacen amb la tradició jurídica local; per tant, fortament vinculades amb el common law i les institucions tradicionals, particularment, la Corona i el Parlament. Aquestes pràctiques que defineixen la Constitució britànica es concreten en dos trets fonamentals: d’una banda, el sistema parlamentari; de l’altra, el rule of law. Són aquests elements materials els que funcionen, en darrer terme, com a garantia dels drets i llibertats, a manca tant d’una constitució escrita com d’un control de constitucionalitat del legislador. L’eventual abús del poder, doncs, és evitat pel mateix entramat constitucional històricament decantat.

§ 5. El parlamentarisme. La forma de govern parlamentària caracteritza el constitucionalisme anglès des de la Glorious Revolution. D’acord amb l’evolució a partir de la praxi institucional que el caracteritza, per oposició a l’existència d’una constitució escrita i formal, el sistema parlamentari ha anat desenvolupant-se des de la matriu institucional originària establerta amb la Revolució, que, d’alguna manera, enllaçava amb el dret històric, tot transformant-lo. Com diu Walter Bagehot (1826-1877), “[t]hough the rule of Parliament was definitely established in 1688, yet the mode of exercising that rule has since changed” (Bagehot 2004, 179). De fet, poc després de la Revolució, a partir del 1707, el veto reial sobre les decisions del Parlament va desapareixent per desuetud, mentre es va consolidant la dissolució reial dels Comuns, que serà determinant en la delimitació del règim parlamentari actual, una vegada passi del Rei al Primer Ministre.

Efectivament, la Glorious Revolution implica una transferència del gruix del poder polític al Parlament per oposició al monarca, després del fracàs de la modernització absolutista promoguda per Jaume II, de manera que es pot parlar, des d’aleshores, de la sobirania del Parlament. El Parlament és una institució que preexisteix a la Revolució. En una primera etapa, havia esdevingut un òrgan permanent en el que l’aristocràcia, a la Cambra dels Lords, i el poble, a la Cambra dels Comuns, hi eren representats. El Parlament jugava diverses funcions en el sistema institucional prerevolucionari, entre les que havia arribat a assumir la de màxim tribunal. De fet, el Parlament provenia de l’organització institucional posterior a la conquesta normanda, existint primer el Magnum Concilium, on hi havia representats els barons, que aconseguiran limitar el poder reial a través de la prerrogativa d’autorització dels impostos a partir de la Magna Charta, concedida per Joan sense Terra el 1215, i, després, el Comune Concilium, representant la població que no tenia accés a l’altre consell. El primer donarà lloc a la Cambra dels Lords i el segon a la Cambra dels Comuns (Chantebout 1978, 100). A partir del segle XV, s’admet que l’aprovació d’una llei requereix el consens de la Corona i les dues cambres.

Per contra, a partir de la Revolució, la sobirania se centra en el Parlament, la qual cosa, lligada amb la idea de govern responsable, acaba produint la forma de govern parlamentària. La idea fonamental és que, tot i que el poder executiu roman formalment en mans del Rei, aquest nomena un primer ministre que és qui l’exerceix realment. Ara bé, aquest primer ministre necessita comptar amb la confiança del Parlament. Quan aquest li retira, ha d’abandonar el seu càrrec. D’aquesta manera, es poden exigir responsabilitats al Govern, sense que la Corona quedi afectada. La relació de confiança entre el primer ministre i el Parlament, que deixa a la Corona en una posició merament representativa —el Rei regna però no governa— defineix l’essència de la forma de govern parlamentària, que cristal·litza al llarg del segle XVIII, sobretot durant el govern de Robert Walpole (1721-1742), que s’aprofita de la ignorància de l’anglès de Jordi I (1660-1727) i del desinterès pels afers britànics de Jordi II (1683-1760), tots dos també electors de Hannover alhora que reis d’Anglaterra, (Esmein 1914, 163).

Walpole, finalment, abandona el càrrec davant l’amenaça d’una persecució penal per part del Parlament, cosa que consolida la idea de la responsabilitat del Primer Ministre davant del Parlament, això és el trànsit de la responsabilitat penal a la responsabilitat política. La responsabilitat conjunta del gabinet en la persona del Primer Ministre s’estableix a partir de la dimissió de Lord North (1732-1792) el 1782 (Chantebout 1978, 146). En tot cas, la personalitat de William Pitt el Jove (1759-1806), primer ministre des de 1783 i líder del partit whig, consolida la posició del cap de l’executiu així com la disciplina de partit a la Cambra dels Comuns que en garanteix la majoria (Esmein 1914, 172-173).

El tercer pas en l’evolució del Parlament en la història constitucional anglesa, després de la seva institució i l’assumpció de la sobirania a partir de 1688, és la imposició de la Cambra dels Comuns sobre la Cambra dels Lords, procés que es produirà al llarg del segle XIX. Mitjançant una modificació electoral el 1832, impulsada pel Primer Ministre Lord Charles Grey, l’aristocràcia perd el seu predomini a la Cambra dels Comuns, la composició de la qual depenia en bona part dels processos electorals dominats pels propietaris rurals en els rotten boroughs, pràcticament despoblats per comparació a les ciutats industrials emergents, com Birmingham o Manchester, excloses (Fontana 2018, 92).

A partir de la reforma esmentada, la composició dels Comuns, dominada per la classe mitjana, passa a ser netament diferent de la Cambra dels Lords, tot i que, en realitat l’extensió del sufragi derivada de la reforma va continuar deixant capes àmplies de la població sense representació electoral. Amb això, les dues cambres no només passen a diferenciar-se, sinó que la cambra baixa, la dels Comuns, esdevé hegemònica, malgrat les resistències dels lords davant de la reforma (Bagehot 2004, 203). D’una banda, la Cambra dels Lords no pot exigir la responsabilitat del Gabinet, que se substancia davant de la Cambra dels Comuns; d’altra banda, tot i que pot bloquejar el procés legislatiu, en realitat, això és una eina més aviat feble davant la possibilitat per part del Primer Ministre de nomenar nous Lords fins aconseguir una majoria favorable (Chantebout 1978, 149). Aquesta possibilitat, de fet, es va utilitzar com a amenaçar per forçar l’aprovació per part de la Cambra dels Lords de la Reform Act de 1832, que va representar un canvi significatiu en els equilibris del sistema parlamentari (Esmein 1914, 179). De fet, a partir d’aquella reforma, es consolida, en particular, la regla d’acord amb la qual el Primer Ministre necessita només tenir el suport de la majoria a la Cambra dels Comuns, la qual, d’altra banda, encapçala (Esmein 1914, 174). Posteriorment, l’elecció per sufragi universal de la Cambra dels Comuns a partir de 1918 desplaçarà encara més el pes del sistema institucional cap a ella en relació amb la dels Lords, responent a la idea ja consolidada anteriorment de què la primera representa efectivament el poble britànic (Esmein 1914, 87).

En aquest context, s’acaba de perfilar el funcionament del parlamentarisme britànic. El líder de la majoria als Comuns assumeix la funció de Primer Ministre, que manté en la mesura que manté el control de la majoria, la qual cosa fa que, contràriament a la visió de Montesquieu, no hi hagi pròpiament en el sistema constitucional britànic una divisió de poders, sinó més aviat una fusió entre l’executiu i el legislatiu, en la mesura que el primer és ocupat per qui controla el segon. El gabinet —això és, el Govern— és vincle entre ambdós poders (Bagehot 2004, 9). La relació de confiança entre el Parlament i el Govern no només té com a resultat el difuminació de la divisió de poders, sinó que també implica que el cap de l’executiu, contràriament a un sistema presidencialista, no és escollit directament pel poble, sinó que deu el seu càrrec a una majoria parlamentària, de manera que la principal ocupació del poder legislatiu no és tant fer lleis com escollir i mantenir l’executiu (Bagehot 2004, 9). Aquesta relació de confiança implica que, quan el primer ministre perd la confiança de la Càmera, ha de dimitir o sol·licitar al Rei que convoqui noves eleccions.

Des del segle XIX aquesta forma de govern s’ha mantingut invariable, fora de la progressiva ampliació del dret de sufragi, que ha convertit la Cambra dels Comuns en un cambra d’elecció popular. En tot cas, la seva funció a l’hora d’escollir i mantenir l’executiu és la mateixa, la qual cosa explica que, de fet, les eleccions al Parlament se centrin, en bona part, al voltant dels líders dels partits, en la mesura que el Parlament electe haurà d’escollir un primer ministre, el qual, en definitiva, serà el líder de qui hagi obtingut la majoria en les eleccions. Amb diverses variants, la forma de govern parlamentària desenvolupada en el si del constitucionalisme britànic ha estat adoptada en els diversos estats d’Europa occidental, amb les excepcions relatives de França i Suïssa.

“El rule of law expressa una sèrie de pràctiques adreçades a la limitació de l’exercici del poder polític que es relacionen amb la superposició d’aquest a un dret prèviament existent, el common law“

§ 6. El ‘rule of law’. Traduïda habitualment com l’’imperi de la llei’ i associada al concepte de l’estat de dret, l’expressió ‘rule of law’ ha estat tradicionalment malentesa en el món del dret continental. Més que la idea de què el poder polític s’expressa a través del dret, com és el cas de la concepció formal de l’estat de dret, el rule of law expressa una sèrie de pràctiques adreçades a la limitació de l’exercici del poder polític que es relacionen amb la superposició d’aquest a un dret prèviament existent, el common law, que, encara que és susceptible de ser modificat pel legislador, implica la idea de què el dret precedeix el poder i no pas, com en el cas de l’estat de dret i la seva formulació més conspícua, el principi de legalitat, a l’inrevés.

Per tant, en definitiva, la idea de rule of law lliga amb una concepció de la constitució associada a determinades pràctiques polítiques, més que a la idea d’una norma suprema formal. En aquest sentit, és important assenyalar la concepció de la pràctica professional del dret separada de l’estudi sistemàtic en el context de la Universitat, com és el cas dels sistemes continentals, cosa que subratlla la idea del dret com a praxi i explica la naturalesa essencialment pragmàtica del rule of law, per oposició al concepte abstracte i general que representa l’estat de dret. En aquest senti, cal destacar que, a Anglaterra i Gal·les, l’exercici de professions jurídiques no està vinculat a uns estudis universitaris específics de dret. De fet, l’ensenyament del dret s’ha desvinculat de la Universitat des de l’Edat Mitjana, quan els Inns of Court, a la ciutat de Londres, van esdevenir escola professional per als aspirants a execir les diferents professions jurídiques (Fortescue 1949, 116).

En definitiva, el rule of law significa el sotmetiment del poder al dret, d’una manera general i des d’un punt de vista essencialment pragmàtic, de manera que les autoritats enquadren la seva actuació en una substància jurídica que preexisteix a la pròpia existència del poder polític, el qual només es legitima en la mesura que actua de manera respectuosa amb els drets preexistents, fixats en el common law, la qual cosa, enllaça amb la naturalesa particular de la Revolució anglesa. Per això, tot i que, de vegades, s’utilitzen de manera equivalent, el rule of law, que no pressuposa l’estat, és diferent de l’estat de dret. D’acord amb la idea del rule of law, en definitiva, el poder polític ajusta la seva actuació un dret, preexistent, encara que el principi de sobirania de Parlament li permet transformar-lo. Això, d’altra banda, també avala una aproximació més pragmàtica al dret que no es limita a la mera subsumpció d’un supòsit de fet concret en una norma de caràcter general, posant l’èmfasi en la solució del conflicte particular que no pas en la realització de la voluntat sobirana.

“El Regne Unit té una llarga trajectòria d’adherència al rule of law, de manera que les seves institucions polítiques han garantit una protecció consistent i continuada dels drets de les persones, malgrat l’absència d’una constitució formal”

En aquest context, la previsibilitat del dret, el que, en termes continentals, s’anomenaria la seguretat jurídica, està garantida pels continguts del statutory law, és a dir, el dret d’origen legislatiu, i pel sotmetiment dels tribunals al precedent, en el cas del common law. Tot això, en un esquema general en què la substància del rule of law, això és els birth rights of the Englishmen, són previs a la constitució del poder polític i apareixen davant seu com a llibertats negatives, sobre les quals es pot projectar la força derogatòria de la sobirania parlamentària, tot i que preexisteixen a el mateix Parlament. D’aquesta manera, el Regne Unit té una llarga trajectòria d’adherència al rule of law, de manera que les seves institucions polítiques han garantit una protecció consistent i continuada dels drets de les persones, malgrat l’absència d’una constitució formal, jeràrquicament superior a la legislació ordinària (Rosenfeld 2012, 764).

NOTA BIBLIOGRÀFICA

Gianmaria Ajani, Sistemi giuridici comparati. Lezioni e materiali, Giappichelli. Torí, 2006 2a. edició; Óscar Alzaga Villaamil, Ignacio Gutiérrez Gutiérrez, Jorge Rodríguez Zapata, Derecho político español, según la Constitución de 1978 (I), Centro de Estudios Ramón Areces. Madrid, 2001, 3a. edició; Ignacio Aymerich Ojea, Lecciones de derecho comparado, Colección Universitas. Castelló, 2004; Walter Bagehot, The English Constitution, Cambridge University Press. Cambridge, 2004, edició de Paul Smith; Anthony W. Bradley, Cesare Pinelli, “Parliamentarism”, Michel Rosenfeld, András Sajó, The Oxford Handbook of Comparative Constitutional Law, Oxford University Press. Oxford, 2012, p. 650-670; Elisenda Casañas Adam, “An Unanswered or Unanswerable Question? The Scottish Parliament’s competence to legislate for an Independence Referendum for Scotland”, Revista Catalana de Dret Públic 54, 2017, 81-99; Bernard Chantebout, Droit constitutionnel et science politique, Economica. París, 1978; Stephen Crook, Jan Patulski, Malcolm Waters, Postmodernization. Change in Advanced Society, Sage. Londres, Thousand Oaks, Nova Delhi, 1992; Giuseppe de Vergottini, Diritto costituzionale comparato (I), Cedam, Pàdua, 2004, 6ª. edició; Eva Desdentado Daroca, La crisis de identidad del Derecho Administrativo: privatización, huida de la regulación pública y Administraciones independientes, Tirant lo Blanch. València, 1999; Léon Duguit, Manuel de droit constitutionnel, E. de Boccard Éditeur. París, 1923, 4a. edició; Adhémar Esmein, Éléments de droit constitutionnel français et comparé, Sirey. París, 1914, 6a. edició revisada per Joseph Barthélemy; Josep Fontana, Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany, Edicions 62. Barcelona, 2018; John Fortescue, De Laudibus Legum Angliae, Cambridge University Press. Cambridge, 1949, edició de S. B. Chrimes; Manuel García-Pelayo, Derecho constitucional comparado, Alianza, Madrid, 1984 [reimpressió de la 7a. edició de 1961]; Olsen A. Ghirardi, “Un problema siempre actual. «Common law», Derecho continental y el problema de los universales”, Informatica e diritto XIX(1-3), 1991, p. 63-87; H. PatrickGlenn, Legal Traditions of the World, Oxford University Press. Oxford, 2007, 3a. edició; John Gray, Misa negra. La religión apocalíptica y la muerte de la utopía, Paidós. Barcelona, 2008, edició castellana d’Albino Sánchez Mosquera; Antonio-Carlos Pereira Menaut, ‘Rule of Law’ o Estado de Derecho, Marcial Pons. Barcelona, Madrid, 2003; Steve Pincus, 1688. La primera revolución moderna, Acantilado. Barcelona, 2013, edició castellana d’Agustina Luengo; Alessandro Pizzorusso, Curso de Derecho Comparado, Ariel, Barcelona, 1987; Michel Rosenfeld, “Constitutional Identity”, Michel Rosenfeld, András Sajó, The Oxford Handbook of Comparative Constitutional Law, Oxford University Press. Oxford, 2012, p. 756-776; Lucia Scaffardi, Elin Weston, “The Use of Comparative Law in the Legislative Process at Westminster”, Nicola Lupo, Lucia Scaffardi, Comparative Law in Legislative Drawing. The Increasing Importance of Dialogue amongst Parliaments, Eleven. La Haia, 2014, p. 139-158; David E. Thornton, “Community and Kinship”, Pauline Stafford (ed.), A Companion to the Early Middles Ages. Britain and Ireland c. 500-1100, Wiley-Blackwell. Malden, Oxford, Chichester, 2009, p. 91-106; R. Van Caenegem, “Government, law and society”, J. H. Burns, The Cambridge History of Medieval Political Thought, Cambridge University Press, Cambridge, 1988, p. 174-210; Gary Watt, Trusts and Equity, Oxford University Press. Oxford, 2020, 9a. edició; Konrad Zweigert, Hein Kötz, Introduction to Comparative Law, Oxford University Press. Oxford, 1998, 3a. edició.

Comparteix-ho