Estudi-postulat
Isidre Llucià i Sabarich
Dr. en Dret
ABSTRACT
Analitzada a la primera part d’aquest treball l’obra Leyes Históricas de Cataluña, de Josep Serrano de 2496 pàgines repartides en 4 volums, editats dins la col·lecció de Leyes Históricas de España pel Boletín Oficial del Estado del Regne d’Espanya, s’arriba a la conclusió que el concepte Corona d’Aragó no ha estat mai un subjecte polític amb aquesta denominació. Però és que si aprofundim en aquesta línia d’investigació, es dedueix que la denominació de la lliga d’estats composta pel Principat de Catalunya, Regne d’Aragó, Regne de València i Regne de Mallorca, era coneguda arreu del món d’aquella època, essencialment segles XIII, XIV i XV, com a Catalunya, i els seus pobladors, com a catalans.
Analizada la obra Leyes Históricas de Cataluña, de 2496 páginas repartidas en 4 volúmenes, editados dentro de la colección de Leyes Históricas de España por el Boletín Oficial del Estado del Reino de España, se llega a la conclusión que el concepto Corona de Aragón no ha sido nunca un sujeto político con esta denominación. Pero es que, profundizando en esta línea de investigación, se deduce que la denominación de la liga de estados compuesta por el Principado de Cataluña, Reino de Aragón, Reino de València y Reino de Mallorca, era conocido en todo el mundo de aquella época, esencialmente siglos XIII, XIV y XV, como Cataluña, y sus pobladores, como catalanes.
Analyzed the work Leyes Históricas de Cataluña, of 2496 pages distributed in 4 volumes, edited within the collection of Leyes Históricas de España by the Official Bulletin of the State of the Kingdom of Spain, it is concluded that the concept Corona de Aragón has never been a political subject with this denomination. But it is that deepening in this line of research, it follows that the name of the league of states composed of the Principality of Catalonia, Kingdom of Aragon, Kingdom of Valencia and Kingdom of Mallorca, was known throughout the world of that time, essentially 13th, 14th and 15th centuries, as in Catalonia, and its inhabitants, as Catalans.
ÍNDEX
1.- Introducció. 2.- Supòsit de Fet. Qüestió de noms. 3.- Cronologia. 4.- Tesi. 4.1- Fonament I, el numeral de cada monarca. 4.2.- Fonament II, els usatges. 4.3.- Fonament III, les Corts Generals coincidien en un mateix lloc però no es celebraven en comú. 4.4.- Fonament IV, la creació de la Generalitat de Catalunya. 4.5.- Fonament V, les compilacions de les constitucions i altres drets de Catalunya dels anys 1413/1422 -1495, 1588/1589 i 1704. 4.6.- Fonament VI, el 7 de setembre de 1640, es signa a Ceret una aliança políticomilitar entre la Generalitat de Catalunya i la Corona Francesa. 4.7.- Fonament VII, el Tribunal de Contrafaccions 4.8.- Fonament VIII, Tractat de Gènova. 4.9.- Fonament IX, aquella Catalunya vista i tractada per les altres nacions del seu temps. 4.10.- Fonament X, consideracions de reflexió obligada. 5.- Conclusions. 6.- Hipòtesi. 7.- Post Scriptum. Proposta de línia de recerca i de treball a seguir. 8.- Bibliografia. 9.- Webgrafia. 10.- Notes al final
1.- INTRODUCCIÓ
Aquest treball (Article Introductori + Estudi-Postulat) és, com ja s’explica a l’article introductori Quaderns Maspons – Col·lectiu Maspons i Anglasell publicat avui mateix, també al Blog de Quaderns Maspons i Anglasell, és el resultat de la curiositat constant en la recerca i l’estudi d’aquelles matèries que ens interessen. Però també, és el fruit de l’estranyesa en comprovar l’existència d’un llegat d’aproximadament 1400 anys de lleis històriques de Catalunya, mentre no hi ha cap referència a una sola llei relativa a la Corona d’Aragó. Així doncs, l’objectiu d’aquest estudi és posar de manifest amb arguments sòlids i contrastats, que el sintagma Corona d’Aragó no ha estat mai la designació de cap subjecte polític ni jurídic: no amb aquesta denominació.
Ara bé, amb això no volem pas dir que no existís un subjecte polític ─o una lliga de subjectes polítics?─ en el conjunt d’aquest àmbit territorial format pel Principat, el Regne de València, el Regne de Mallorca i el Regne d’Aragó, fins i tot, el professor Tomàs de Montagut, considera que el privilegi de 1319, disposició Reial de Jaume II promulgada a Tarragona el 14 de desembre de 1319, és el privilegi de la Unió, car és una provisió reial que es qualifica a sí mateix com estatut, com ordenança i com a sanció i no pas com una constitució de Catalunya, ni un fur de València ni un fur d’Aragó, i els seus efectes abasta tot l’àmbit territorial dels seus regnes i terrers: Regne d’Aragó, Regne de València, Comtat de Barcelona, amb el domini directe i altres drets universals que li pertanyen, com a feus honoraris, sobre el Regne de Mallorca i illes adjacents i en els comtats de Rosselló, de Cerdanya, de Conflent i de Vallespir i en els vescomtats de l’Omeladès i del Carladès. Tanmateix, insistim en aquest fet, enlloc apareix fins a finals del segle XV el sintagma Corona d’Aragó i, quan apareix, ho fa sense base jurídica, de manera que, el que afirmem, és que aquest subjecte polític mai es va dir Corona d’Aragó.
«Si les denominacions no són correctes, si no corresponen a les realitats, el llenguatge no té objecte. Quan el llenguatge no té objecte, l’acció esdevé impossible i, com a conseqüència, tots els esforços humans es desintegren.» Confuci, citat per Simon Leys. Una introducció a Confuci. Acadèmia Reial de Llengua i Literatura Franceses de Bèlgica. 4 de novembre de 1995.[1]
Així, doncs, tenim per endavant tot un repte: intentar demostrar que l’enunciat del present estudi es fidel a la realitat, amb exactitud i rigor. Evidentment no és exhaustiu ─no ho potser, per la dimensió que això requeriria i el temps que seria menester esmerçar-hi─, tanmateix, es tracta de començar a treballar una línia de recerca que ens pot portar a conclusions inesperades, fins i tot sorprenents ─o potser no tant─, sobre una part molt important de la nostra història, aportant un relat radicalment allunyat de les corrents oficials, oficioses i políticament correctes imperants. Per aquest motiu ens agradaria pensar que estem posant un granet de sorra per donar a conèixer una realitat històrica que ha estat explicada de forma molt diferent, plena d’alts i baixos, moltes vegades incomprensibles, cenyida al discurs políticament correcte i a l’ortodòxia. Intentarem, doncs, obrir grans finestrals per on pugui entrar la llum. Afegirem que per a desenvolupar aquesta recerca, hem acudit a aquelles fonts més acreditades i fiables, i hem analitzat aquella documentació que ens ha semblat més oportuna i adient per a l’obtenció del resultat final que teniu a les mans.
Per a finalitzar aquesta introducció, permeteu-nos una qüestió prèvia sobre una realitat objectiva que, sobretot en aquest cas, ha estat cabdal: la història l’escriuen, i l’han d’escriure els historiadors, sense cap mena de dubte, ara bé, la historia, sense una anàlisi jurídica acurada i rigorosa, a voltes, pot quedar distorsionada[2] i, fins i tot, tergiversada, com, probablement, és el supòsit que s’estudia en aquest treball.
2.- SUPÒSIT DE FET. QÜESTIÓ DE NOMS
El Dr. Josep Serrano Daurà, a la seva obra, Leyes Históricas de Cataluña, de 2496 pàgines repartides en 4 volums, editats dins la col·lecció de Leyes Históricas de España pel Boletín Oficial del Estado del Regne d’Espanya, fa una extraordinària aportació a la ciència jurídica i a la història del dret. És l’anàlisi i lectura d’aquesta obra la que ens ha obert els ulls sobre el postulat objecte d’aquest treball. Serrano aporta una visió general de la història política i jurídica de Catalunya en forma de síntesis històricojurídica o, si ho voleu dir d’una altra manera, un inventari de les lleis de Catalunya des del segle VIII (capitular de Carlemany de l’any 780) fins el segle XX (1931, final del regnat d’Alfons XIII), tot advertint de la impossibilitat material de poder fer un estudi complet i minuciós.
Així, tot i que el treball de Serrano acaba el segle XX, a Catalunya s’ha continuat fent lleis fins el present, per tant, catorze segles de lleis catalanes, catorze segles elaborant lleis de Catalunya. Ara bé, una vegada feta la lectura, la qüestió que hom es planteja, la pregunta que immediatament ens va sorgir fou: i Aragó, la Corona d’Aragó, on és en aquest context?
El Dr. Tomàs de Montagut Estragués, ho ha tractat abastament en la seva dilatada producció de llibres especialitzats i publicacions ad hoc. En un article ─ja citat a la part introductòria─ intitulat Drets Històrics de Catalunya, a la revista Ivs Fugit, núm. 15. De Montagut ens diu:
“Per altra banda, la jurisdicció general del comte de Barcelona —el príncep de Catalunya— es va veure aviat condicionada per algunes constitucions de Catalunya i pel pactisme, la doctrina contractual d’acord amb la qual alguns juristes van establir diversos principis constitucionals que afectaven la naturalesa del poder polític suprem de Catalunya i la producció, l’aplicació i la interpretació del dret català. Així, s’establí la necessària intervenció dels estaments socials dirigents de Catalunya en la labor del seu govern suprem, en mans del príncep, i s’obligà el monarca a jurar l’observança del dret català si volia accedir a la titularitat de la jurisdicció general a Catalunya. En aquest sentit, el dret català, que avui denominen dret històric català, estava integrat pels Usatges de Barcelona, per les constitucions i capítols aprovats per les Corts Catalanes, i pels altres drets de Catalunya, sintagma que remetia als privilegis, a les llibertats i als costums de les universitats (municipis i corporacions diverses) i dels seus singulars (de manera individual o com a agregació d’una pluralitat). També formava part del dret històric català el dret comú (romà canònic) i l’equitat i la bona raó, que constituïen els juristes en l’exercici pràctic dels seus oficis (jutges, advocats, consultors, etc.) i al resoldre els casos concrets que coneixien i valoraven o decidien.”
“Per tant, el dret històric català es caracteritzava per ser un sistema jurídic pluralista per raó del nombre de fonts que l’integraven: lleis i costums propis de Catalunya, jurisprudència judicial i doctrinal de Catalunya i d’Europa, i normes civils i canòniques comunes a l’Europa cristiana. Una altra nota distintiva del dret històric català era la de configurar un sistema jurídic obert, perquè l’aplicació a cada cas concret depenia del context cultural i jurisdiccional del lloc i del moment i de la labor interpretativa dels juristes i notaris que hi intervenien. El dret català no estava «tancat» en un sol codi o llibre de lleis!”. (MONTAGUT, Tomàs de. 2008, p. 127)
El Dr. Borja de Riquer i Permanyer, en una entrevista feta al Diari ARA el 22 de març de 2025, declara literalment el següent: “La Corona d’Aragó és un invent dels historiadors, els historiadors s’inventen coses.”[3]
L’historiador anglès David Abulafia en el seu llibre de recent publicació «La lluita pel domini de la Mediterrània. La gran expansió catalana del 1200 al 1500», afirma: “En realitat, «Aragó» és un nom inadequat. La història primerenca de l’Aragó muntanyós i de la Catalunya marítima va divergir significativament fins a mitjan segle XII, i fins i tot llavors la llengua i les estructures econòmiques van continuar sent —i encara són— factors que dividien permanentment les dues regions: la parla aragonesa és part de la família de llengües i dialectes que inclou el castellà estàndard, mentre que el català és una llengua romànica separada, molt més acostada a les llengües provençals o occitanes que es parlaven al migdia francès a l’època medieval.” (ABULAFIA, 2025, P. 72)
3.- CRONOLOGIA
El treball de recerca endegat exigeix que treballem sobre una cronologia focalitzada en aquelles dades i dates que hem considerat necessàries per al desenvolupament de la investigació. Com s’expressa al ja citat article introductori “I. CORONA D’ARAGÓ: UN SUBJECTE POLÍTIC INEXISTENT” , publicat el Blog Quaderns Maspons – Col·lectiu Maspons i Anglasell, de vegades tenim les coses davant i, de tant evidents que són, som incapaços de veure-les. La història és la que és, però la seva interpretació no sempre és fruit de l’exigible rigor i de l’asèpsia científica. Tots coneixem i sabem quins són els fets històrics però la seva interpretació és susceptible de no haver estat, massa sovint, efectuada de forma adequada, acceptant tesis proporcionades per la inèrcia de l’ortodòxia dominant, i per la comoditat del que és políticament correcte.
Com ja hem citat més amunt, la primera llei històrica de Catalunya que Josep Serrano inclou a la seva obra, és la Capitular de Carlemany de l’any 780 que regula la situació jurídica dels catalans que fugen de la pressió dels musulmans, refugiats, i acollits sota protecció dels francs, donant-los llicència per posseir terres que cultivar per mitjà de l’aprisió, amb els mateixos drets i deures que els seus súbdits francs, inclosa la llibertat de disposició mitjançant actes entre vius o per causa de mort. El sobirà també els permet organitzar les seves comunitats allà on s’estableixi població, garantint-los la deguda administració de justícia per part dels seus oficials en tot litigi, qualsevol que fos la seva naturalesa, segons explica Serrano (SERRANO, 2024, p. 151).
És a l’any 987 que s’ha de considerar que neix la Nació Catalana com a subjecte polític. Això és així atès que Borrell II (947-993), net de Guifré el Pilós, trenca de facto amb l’imperi carolingi. El motiu no és altre que la constatació que el citat Imperi Carolingi ja no es capaç de prestar la deguda protecció als seus súbdits, constatació que es fa dramàticament palesa l’any 985, en que els exèrcits d’Ibn Abi Amir al-Mansur arrasen i saquegen Barcelona, a més de capturar molts dels seus habitants —incloses persones de rellevància política com vescomtes i eclesiàstics— que són portats presoners a Al-Andalus. Una campanya a més molt ràpida, de sis dies a primers de juliol. En aquell moment, davant l’amenaça sarraïna, el comte Borrell II, demana ajuda a l’emperador Lotari per raó de la seva fidelitat; però amb la mort del monarca (986) i la del seu fill Lluís II (l’últim carolingi, el 987), el comte s’ha de dirigir al nou sobirà, Hug Capet a través del noble Gerbert (el 987). El rei respon al comte que abans d’enviar la seva ajuda, vol que li confirmi la seva fidelitat; però davant la situació d’incapacitat de resposta militar i d’abandonament en tots els sentits, afegit a les lluites entre Hug Capet i Carles de Lorena, descendent de Carlemany i aspirant al tron franc, Borrell II decideix no confirmar el vassallatge donant per trencat així el vincle de subjecció que l’uneix al monarca franc; fins i tot França passa a ser considerada un país estranger, mentre el comte de Barcelona s’intitula a si mateix «principis Borrellum, ducis Gothae», amb sobirania sobre el poble got; fins i tot se’l cita com a «hibereo duci atque marchiso», i «duce Citerioris Hispaniae» (SERRANO, 2024, p. 14).
L’any 1058, s’esdevé la promulgació dels Usatges, el primer Codi Jurídic que es compila a Europa. S’atribueix la promulgació a Ramon Berenguer I i a la seva esposa Almodis. Els usos i costums concrets recollits en la compilació, posen de manifest que el mecanisme del pacte no fou aplicat en lloc més d’Europa[4] amb tant rigor, efectes i implicacions com a Catalunya on, s’elabora, es produeix, es perfecciona i, sobretot, es regula, normalitza i metoditza de forma clara com a procediment legislatiu propi.
El 1137, es produeix la unió dinàstica amb Aragó pel matrimoni de Ramon Berenguer IV, amb Peronella filla del rei aragonès Ramir II i la cessió d’aquest regne al seu favor. A partir de llavors, el comte fa servir el títol de príncep i de dominador d’Aragó — «comes Barchinonensis et Dei Gratia regni dominator Aragonensis virtute Spiritus Sancti»—, reservant el de rei per al seu sogre. Es tracta d’una unió dinàstica personal atès que el vincle entre ambdós territoris és la persona del rei (SERRANO, 2024, p. 28-29), essent Alfons I qui a partir de 1162 assumeix la doble titularitat de Comte de Barcelona i Rei d’Aragó.
Un fet cabdal en la història jurídica d’aquest país, és la compilació dels usatges. La compilació escrita més antiga dels Usatges de Barcelona que ha sobreviscut fins avui data del 1173, del regnat d’Alfons I el Cast. No obstant això alguns autors de destacat prestigi i coneixements acreditats, situen sobre l’any 1140 una primera complicació i traducció al català a càrrec d’un, o uns, compiladors anònims que s’encarregaren de redactar-la a partir de textos anteriors. Altres autors atribueixen la compilació a Ramon Berenguer IV entre el 1149 i el 1151.
Les Corts de Cervera de 1359, constitueixen la data formal considerada generalment com la de la creació de la Generalitat de Catalunya. En ocasió de la concessió d’un important donatiu, es disposa que aquest sigui recaptat i administrat sense la intervenció dels funcionaris reals, sinó per una institució estamental: la Diputació del General o Generalitat. Tanmateix fou un procés històric gradual que s’inicia i es gesta 76 anys abans a la Cort de Barcelona de l’any 1283 amb Pere II el Gran.
Entre el 1413 i 1422 es procedeix a la primera compilació manuscrita dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort. L’any 1409 mitjançant un capítol de Cort del Rei Martí l’Humà, en el que defineixen les fonts que conformen el model jurídic català: usatges, constitucions i capítols de cort, usos, costums, privilegis, immunitats i llibertats de les universitats, dret comú, equitat i bona raó. La Cort General, reunida a Barcelona entre el 1412 i el 1413, decidí l’ordenació, l’agrupament, la sistematització i la traducció del llatí al català dels elements, fins aleshores dispersos, del Dret general de Catalunya, acumulats successivament des d’alguns segles enrere. És a les Corts del 1413, que es publica el mandat oficial que exhortà a l’elaboració de la citada compilació. La compilació és manuscrita perquè encara no estava inventada la impremta —invent datat a mitjans del segle XV—. S’imprimeix per primer cop el 1495 amb el següent encapçalament: “Taula e sumari molt util dels títols en general: en special de tots los usatges de barçalona constitucions e capítols de cort: e consuetuds scrites de cathalunya: e commemoracions de Pere Albert contengudes en los deu llibres dela present compilacio ab la qual quiscu pora facilment veure e trobar tot lo effecte deles coses contengudes en aquelles:” .
L’any 1588 finalitzen els treballs de revisió per dur a terme la segona compilació de les constitucions i altres drets de Catalunya, d’acord amb l’encàrrec acordat a les Corts de Montsó de l’any 1585. Això és així com a resultat de la tasca efectuada pels juristes encarregats d’aquesta compilació[5] els quals finalitzaren els seus treballs el 18 de desembre de 1588. Aquesta compilació, que també és totalment en català, es va imprimir el 1589.
El 7 de setembre de 1640 es signa a Ceret una aliança políticomilitar entre la Generalitat de Catalunya i la Corona Francesa. Aquest fet significa, explícitament, el trencament amb la monarquia hispana. L’ajuda militar francesa era oferta primer juntament amb el dret de constituir-se en república lliure sota la protecció de la corona francesa el16 de gener de 1641. Ben aviat, 7 dies més tard el 23 de gener de 1641, es va haver de renunciar a la promesa de república lliure, i el Principat de Catalunya es va sotmetre a l’obediència de Lluís XIII de França, per poder obtenir realment l’ajuda militar pagada contra l’exèrcit de Felip IV de Castella (Felip III a Catalunya), que, aparellat amb Aragó ja havia ocupat la ciutat de Tortosa.
L’any 1704 finalitza la tercera compilació de les Constitucions i altres drets de Catalunya per mandat de les Corts de Barcelona de l’any1702, sota el regnat de Felip IV (Felip V a Castella). Josep M. Pons i Guri, a l’estudi introductori de l’edició facsímil de Constitucions y altres drets de Cathalunya, Compilacions de 1495, 1588-1589 i 1704. Diu el següent:
“EDICIÓ DE LA TERCERA COMPILACIÓ.- Constitucions y altres drets de Cathalunya, compilats en virtut del capítol de cort LXXXII de las Corts per la S.C. y R. Majestat del Rey don Filip IV nostre senyor celebrades en la ciutat de Barcelona. Any M.DCC.II. Aquest és el Volum Primer. Al peu presenta la indicació Barcelona: en casa Joan Pau Martí y Joseph Llopis estampers. Any 1704.
Pragmàticas y altres drets de Cathalunya. Compilats en virtut del cap. De cort XXIV de las Corts per la S. C. Y R. Majestat del rey don Philip nostre senyor, celebrades en la ciutat de Barcelona. Any M.DCC.II. Indicació de ser el Volumen segon. El mateix peu, Barcelona: En casa Joan Pau Martí y Joseph Llopis estampers M.DCC.IV.
El tercer volum, que respon totalment a la compilació estampada el 1588, conserva a la portada Constitucions y altres drets de cathalunya superfluos, contraris y corregits, compilats en virtut del Ca. De Cort XXIII de las Corts per la S.C. y reyal Majestat del Rey don Philip nostre senyor celebrades en la vila de Montsó. Any M.D.LXXXV. Expressa ser el Volum Tercer. Només varia el peu d’impressió, que ara, com en els altres dos volums d’aquesta estampació, és Barcelona en casa de Joan Pau Martí y Josep Llopis estampers. Any 1704.
L’estampació dels tres volums, tal com ordenava el capítol de cort abans esmentat, es feu a despeses i profit de la Generalitat de Catalunya sota l’administració dels diputats i oïdors, que adjudicaren l’obra a subhasta entre els impressors de Barcelona” (CONSTITUCIONS Y ALTRES DRETS DE CATHALUNYA. COMPILACIONS DE 1495, 1588-1589, I 1704, 2004, p. 11)
A les Corts de Barcelona dels anys 1701-1702 convocades per Felip IV (Felip V de Castella) i ratificades en les, també de Barcelona de 1705-1706, convocades per Carles III, neix el Tribunal de contrafaccions. Dirimia les actuacions contràries a les constitucions i els litigis entre les autoritats del Principat de Catalunya i els representants reials. Fou vigent entre el 1702 i el 1713 actuant d’instància judicial suprema amb funcions que avui dia s’entenen com a pròpies d’una Cort Suprema o Tribunal de Garanties Constitucionals. Per tant, i sense cap mena de dubte, ha de ser considerat el primer Tribunal Constitucional del món. El seu precedent, a Catalunya mateix, fou l’audiència reial creada per Ferran II el 1493.
El 20 de juny de 1705, en el marc de la Guerra de Successió pel tron espanyol, el Principat de Catalunya i el Regne d’Anglaterra, signen el Tractat de Gènova. Aquest Tractat va ser un acord de col·laboració que van signar representants dels estats, ambdós països partidaris de Carles III d’Àustria. El Tractat fou signat a la capital de la República de Gènova, essent els representants de Catalunya, Antoni de Peguera i Eimeric i Domènec Perera, i el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe. En aquest tractat, Catalunyaes compromet a reconèixer com a rei de la monarquia hispànica a Carles d’Àustria i entrar en guerra facilitant el desembarcament dels Aliats –la Gran Aliança– a Catalunya aportant homes per a l’exèrcit. Anglaterra es compromet a aportar soldats, armes i pertrets, i a respectar i fer respectar les constitucions i privilegis catalans –tant per part d’Anglaterra com de Carles III- fins i tot en el cas que els aliats perdessin la guerra o es produïssin altres esdeveniments adversos[6].
Entre 1707 i 1716, es dicten els quatre Decrets de Nova Planta que afecten el Regne de València el Regne d’Aragó, el Regne de Mallorca i el Principat de Catalunya. Cronològicament, són aquests:
- 29 de juny de 1707 es va promulgat el Decret de derogació dels furs d’Aragó i de València.
- El 13 d’abril de 1711 es va promulgar un segon decret a Aragó que restablí part dels furs aragonesos i regulà una nova organització de l’Audiència de Saragossa.
- El 28 de novembre de 1715 es promulga la nova planta de la Reial Audiència del Regne de Mallorca
- El 16 de gener de 1716, es promulga el Decret de Nova Planta de la Real Audiència del Principat de Catalunya.
Perquè quatre Decrets de Nova Planta? Si la Corona d’Aragó hagués existit com a subjecte polític no tindria cap sentit la promulgació de quatre decrets diferents, no? De manera que és evident que els mateixos Decrets signifiquen un reconeixement explícit d’aquesta obvietat com a subjectes polítics de cada territori de forma individualitzada i no com un sol ens unitari.
4.- TESI
Aquesta cronologia que s’ha exposat, tot i ser ben succinta, aporta la llum necessària per a fer evident i justificar l’enunciat del present treball: el concepte de Corona d’Aragó no apareix per enlloc.
El Dr. Serrano, a la seva obra, sempre fa referència a les lleis històriques de Catalunya: catorze segles —des del segle VIII fins el 1931, que és on acaba l’obra de Serrano, als que cal afegir un segle més, fins avui, 2026, segle XXI— de lleis a Catalunya. Com ja s’ha citat anteriorment, aquesta gran obra forma part de la Colección Leyes Históricas de España, col·lecció editada per l‘Agencia Estatal del Boletin Oficial del Estado del Regne d’Espanya que al seu torn és part de la col·lecció de col·leccions anomenada: Colecciones de Historia de la Editorial BOE. Analitzant el catàleg de la pròpia Colección de Leyes Historicas de España, observem que es compon de les obres següents:
1.- El Código de Eurico; 2.- Fuero Real de Alfonso X el Sabio; 3.- Primera Crónica General. Estoria de España de Alfonso X; 4.- Lapidario del Rey D. Alfonso X El Sabio. Códice Original; 5.- Fuero Juzgo de Juan de la Reguera Valdelomar 1798; 6.- Fuero Juzgo por la Real Academia Española 1815; 7.- Liber Iudiciorum; 8.- Los Fueros de Navarra; 9.- Legislación Foral Aragonesa. La compilación romance de Huesca (1247/1300); 10.- Los Fueros del Reino de Toledo y Castilla la Nueva; 11.- Los Fueros del Reino de Andalucía: de Fernando III a los Reyes Católicos; 12.- Fueros locales del Reino de León (910-1230); 13.- Legislación Histórica Mallorquina. Época medieval y moderna; 14.- Cedulario Indiano o Cedulario de Encinas. Estudio e índices por Alfonso Garcia Gallo. Edición de 1945-1946; 15.- Textos Jurídicos Marítimos Medievales; 16.- Opúsculos del Rey Sabio: el Espéculo; 17.- El Fuero de Madrid; 18.- El primer Derecho Foral Escrito de Álava y Guipúzcoa; 19.- Novísima Recopilación de las Leyes del Reino de Navarra (1735); 20.- Fueros del Reyno de Navarra desde su creación hasta su feliz unión con el de Castilla; 21.- Fueros locales de la vieja Castilla (Siglos IX-XIV); 22.- Las Siete Partidas. Edición de 1807 de la Imprenta Real; 23.- Fueros y Ordenanzas de Asturias Siglos XI-XV; 24.- Fuentes del Derecho Histórica de Bizkaia; 25.- Las Leyes del Estilo. Conmemoración del octavo centenario del nacimiento de Alfonso X (1221- 2021); 26.- Nueva Recopilación de la Leyes de Castilla; 27.- Leyes Históricas de Cataluña (4 volúmenes).
27 obres totes elles relatives a lleis històriques d’Espanya. I no obstant això, cap referència a possibles lleis de la Corona d’Aragó, ni una! Enlloc apareix una sola llei de la Corona d’Aragó, i això, aquesta realitat, aquest fet de no aparèixer cap llei de la Corona d’Aragó és el que crida l’atenció i el que va motivar que ens replantegéssim i ens qüestionéssim molt seriosament la seva existència.
Questionament que també es planteja quan s’analitzen amb rigor els 4 decrets de nova planta. Insistint en aquesta línia de recerca, sobre la més que probable inexistència de la Corona d’Aragó, analitzem l’encapçalament del Decret de Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya, on observem que, literalment transcrit, diu així: “.- Don Phelipe por la Gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Serdeña, de Cordova, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarves, de Algecira, de Gibraltar, de las Islas de Canarias, de las Indias orientales y occidentales, Islas y tierra firme del Mar océano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Brabante y Milán, conde de Aspurg, de Flandes, Tirol y Barcelona, señor de Vizcaya de de Molina, etc. Marqués de Castel Rodrigo, Primo Cavallero del insigne órden del Toyson de oro, de mi Consejo de Guerra, Governador y Capitán General del exército y Principado de Cataluna, Regente y oidores de la mi Real Audiencia de la Ciudad de Barcelona.” Constatem que fa ostentació del conjunt de possessions sobre les quals regna el monarca, entre les que també hi ha, de forma explícita, el Regne d’Aragó, el Regne de València, el Regne de Mallorca i el Principat de Catalunya i, tanmateix, ni el més mínim esment, ni la més petita referència a cap Corona d’Aragó.
De manera que a aquestes alçades d’aquest treball, podem afirmar que la recerca efectuada ofereix pocs dubtes: la Corona d’Aragó, com a tal, no ha estat mai un subjecte polític ni n’existeix cap fonament jurídic. Posar al descobert quelcom d’aquesta transcendència, és un trencament radical amb el discurs actualment imperant, per això és imprescindible poder acreditar-ho de forma empírica i sense pal·liatius. Ho analitzarem, a través de deu fonaments, amb rigor, amb dades documentades i contrastades, en pro de l’exactitud i precisió necessàries evitant de caure en dogmatismes, però sense subterfugis, d’acord amb la cronologia exposada més amunt.
4.1- Fonament I, EL NUMERAL DE CADA MONARCA
El Dr. Serrano, a la pàgina 3 de l’Estudi Introductori (SERRANO, 2024, p. 3) fa la següent advertència —que amb el seu permís es tradueix de l’original—, «Advertim que els diferents monarques se citen segons el seu numeral propi a Catalunya diferent del d’Aragó, fins a Felip IV (V de Castella)». Doncs bé, això és així perquè a tota la documentació escrita de les actes, usatges, constitucions, capítols i actes de corts que es celebraven, així constava el nom i numeral del monarca corresponent. Aquesta no és una qüestió menor: el nom i el numeral de tots i cadascun dels monarques, segons tota la documentació oficial existent de les actes de corts, era el que corresponia als del Casal de Barcelona, els del Principat de Catalunya.
4.2.- Fonament II, ELS USATGES.
Els Usatges de Barcelona (en llatí: Usatici Barchinonae) foren una recopilació de normes jurídiques de diferents procedències des del segle XII. Històricament, el dret comú a la Catalunya Vella es va bastir sobre la base dels Usatges de Barcelona que recollien part de la Lex Visigothorum (Liber Iudiciorum), i que tingueren una influència decisiva en el dret català. En el període comprès entre el 1170 i 1195 es recopilaren els Usatici Barchinonae, el Liber feudorum maior i les Gesta Comitum Barchinonensium, conjunt que ha estat denominat com els tres monuments de la identitat política catalana. Altres procedències d’aquestes normes les trobem a: les assembles de Pau i Treva, Capitulars Carolíngies, Lex Romana Visigothorum.
Segons el Dr. Anscari Manuel Mundó i Marcet, “aleshores és quan apareixen aquells grups d’Usatges que cap el 1140 ja estaven en disposició d’ésser traduïts, justament amb un epítom del Liber Iudiciorum, Com és lògic, la traducció es devia fer per a utilitzar-la en els judicis, perquè la majoria de la gent ja només entenia el català”[7]
La unió amb el Regne d’Aragó ja s’havia produït el 1137, tanmateix, els Usatges es tradueixen exclusivament en català a partir del 1140 i, posteriorment entre el 1170 i 1195.
4.3.- Fonament III, LES CORTS GENERALS COINCIDIEN EN UN MATEIX LLOC PERÒ NO ES FEIEN EN COMÚ.
Aquesta dada és més que significativa, i per posar-la de manifest ens limitarem a manllevar allò amb que Victor Ferro ens il·lustra al respecte: “…les corts generals, a les quals els reis convocaven alhora catalans, aragonesos i valencians, i que se celebraven en alguna localitat de la regió deçà del Cinca que Aragó i Catalunya consideraven simultàniament com a pròpia, generalment Montsó. En la inauguració solemne d’aquestes reunions, els braços eclesiàstic i militar de Catalunya seien a la dreta del rei, llurs homòlegs d’Aragó i de València, a l’esquerra, i al mig, davant el monarca, els braços reials o populars dels tres regnes (des del segle XIV no assistiren a Corts els representants de Mallorca, els quals, fins llavors, s’hi havien assegut amb els catalans). El Rei presidia des del soli i als peus de l’estrada es posaven el justícia d’Aragó i els consellers reials. El sobirà adreçava als reunits, en català, la seva proposició i la resposta de cortesia, en nom dels assistents la feia generalment l’arquebisbe de Saragossa.
Hem dit que havíem de caracteritzar negativament com a institució aquest tipus de reunions. Efectivament, no hi ha cap norma que obligués a celebrar-les, ni que establís preceptivament que certes qüestions devien ésser debatudes i resoltes en comú i, després d’obertes, els braços de cada país passaven a deliberar per separat. La iniciativa de convocar-les obeïa a raons de comoditat o d’oportunitat política. Les lleis que s´hi aprovaven eren fonamentalment diferents per a cada Estat participant: constitucions per a Catalunya, furs per a Aragó i València. Ultra això, malgrat que s’haguessin inaugurat conjuntament, es cloïen separadament, fins i tot després d’haver estat traslladades a un altre punt.” (FERRO, 1999, pp. 50-51)
En aquesta cita hi trobem tres elements essencials que ens ajuden a entendre el marc i el context d’aquells tres regnes: primer, no fou mai un estat unitari; segon, les disposicions legislatives que s’hi aprovaven eren específiques i pròpies de cada un dels estats membres; tercer, la llengua que utilitzava el monarca era la catalana. A aquests tres elements encara n’hi podríem afegir dos més de subjacents: cal considerar Mallorca com implícitament, i de facto, imbricada al Principat de Catalunya; i enlloc apareix la Corona d’Aragó.
4.4.- Fonament IV, LA CREACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
La data formal del naixement de la Generalitat de Catalunya és el 1359 a la Cort de Cervera. Tanmateix, s’ha de considerar que la seva creació és fruit de tot un procés històric que es va iniciar a la Cort de Barcelona de 1283, presidida per Pere II el Gran. En tot cas, pel que respecta a la data en concret, a la pàgina web de la Generalitat de Catalunya hi diu de forma literal el següent: “El 1359, a la Cort de Cervera, van ser nomenades dues comissions, una del Braç reial i l’altre dels Braços eclesiàstic i militar. A les Corts Generals de Montsó de 1362-1363, foren creats a Catalunya, Aragó i València impostos sobre el comerç (entrades i eixides i bolla de plom), anomenats “generalitats” o drets del General. Arran de la Cort de Barcelona-Lleida-Tortosa de 1364-1365, davant la insuficiència de la recaptació, es va configurar un deute consolidat, mitjançant la venda de censals i violaris carregats sobre aquells drets, fet que va implicar l’estabilització definitiva d’una única Diputació del General privativa de Catalunya, amb seu a la ciutat de Barcelona i residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de l’actual Palau de la Generalitat.”
4.5.- Fonament V. LES COMPILACIONS DE LES CONSTITUCIONS I ALTRES DRETS DE CATALUNYA DELS ANYS 1413/1422 -1495, 1588/1589 I 1704.
Les compilacions són un fonament clau per a poder entendre la no existència de cap altre subjecte polític que no fos Catalunya, més enllà dels règims i lligams d’associació que pogués tenir establerts amb els regnes d’Aragó, València i Mallorca —que no són objecte de tractament en aquest treball, però que, en tot cas, no seria sobrer un acurat tractament científic i rigorós, des de, i a partir, de la vesant jurídica.
Una vegada més, el simple anàlisi del text i, en concret, dels encapçalaments i les portades de les compilacions són suficients per acreditar la tesi sostinguda en el present treball.
Primera compilació: 1413/1422-1495
Sense entrar en el procés històric d’aquesta primera compilació —que allargaria innecessàriament aquest treball, atès que l’objectiu no és aquest—, a grans trets, té dues etapes: la de 1413/1422, manuscrita i, una segona, 1495, impresa sobre la base de la manuscrita. A l’incunable de 1495 amb la primera compilació a l’encapçalament —no hi ha portada— literalment hi diu així: «Taula e ſumari molt util dels títols en general: e en ſpecial de tots los uſatges de barcelona conſtitucions e capitols de cort: e conſuetuts ſcrites de cathalunya: e commemoracions de Pere albert contengudes enlos deu libres de la preſent compilació ab la qual quiſcu pora fàcilment veure e trobar tot lo efecte de les coſes contengudes en aquelles:”
Efectivament, el 1413, a la Cort General de Barcelona (1412-1413), presidida per Ferran I, acordaren la traducció del llatí al català, la compilació dels usatges, constitucions i capítols de cort. Aquesta primera compilació fou manuscrita. Els treballs d’aquesta compilació finalitzaren el 1422. Posteriorment, i sense que es conegui el títol habilitant per a procedir a la seva impressió, el 1495 fou impresa.
Segona Compilació: 1588-1589
Com en la primera compilació, anirem directament al seu encapçalament, passant prèviament per la portada. El text literal de la portada, tot mirant de respectar la seva grafia, fa així: “CONSTITUTIONS Y ALTRES DRETS DE CATHALUNYA COMPILATS EN VIRTUT DEL CAP. DE CORT XXIIII DE LAS CORTS PER LA S.C.Y REYAL MAIESTAT FRL REY DON PHILIP NOSTRE SENYOR CELEBRADES EN LA VILA DE MONTSO ANY M.D.LXXXV. VOLUM PRIMER. EN BARCELONA Any M.D.LXXXVIII.” i l’encapçalament de la part dispositiva, que comença fent referència a la primera compilació esmentada de forma explícita la Cort de Barcelona de 1413 i al monarca que la presidia, Ferran I, diu, en el seu redactat literal, i també tot mirant de respectar la seva grafia, diu així: “EN NOM DE NOSTRE SENYOR DEU IESU CHRIST COMENA LA NOVA COMPILACIÓ DELS USATGES DE BARCELONA, CONSTITUTIONS, CAPITOLS, Y ACTES DE CORT, Y ALTRAS LEYS DE CATALUNYA. FERRANDO primer, en la Cort de Barcelona, Any M.ccccxiij. Cap xxiiij.”
Tercera compilació: 1704.
Com en les dues compilacions anteriors, no cal estendre-s’hi massa, anem directament a la portada i després a l’encapçalament de la part dispositiva. Portada de la tercera compilació diu literalment així: “CONSTITUTIONS Y ALTRES DRETS DE CATHALUNYA COMPILATS EN VIRTUT DEL CAPITOL DE CORT LXXXII DE LAS CORTS PER LA S.C.Y R. MAJESTAT DEL REY DON PHILIP IV. NOSTRE SENYOR CELEBRADAS EN LA CIUTAT DE BARCELONA ANY M.DCCII.” per la seva banda, l’encapçalament literal de la part dispositiva comença així: “EN NOM DE NOSTRE SENYOR DEU JESU-CHRIST COMENÇA LA NOVA COMPILATIO DELS USATGES DE BARCELONA, CONSTITUTIONS, CAPITOLS, Y ACTES DE CORT, Y ALTRAS LEYS DE CATHALUNYA.”
Tant les portades com els encapçalaments, són extraordinàriament clars sobre allò que trobarem en el seu interior: compilació dels Usatges de Barcelona, les Constitucions de Catalunya, actes de Cort i altres lleis de Catalunya. A partir d’aquí hom es planteja un seguit de qüestions i també de reflexions:
- Perquè en cap de les tres compilacions es parla mai, ni es fa cap referència explícita o implícita, en lloc, ni en cap moment, a la Corona d’Aragó?
- Perquè no existeix cap llibre d’actes o de lleis de la Corona d’Aragó?
Sense cap mena de dubte, doncs, hom només pot argüir que la resposta és molt clara: perquè no ha existit mai la Corona d’Aragó. La resposta ja ens l’ha donada Victor Ferro més amunt: “Les lleis que s´hi aprovaven eren fonamentalment diferents per a cada Estat participant: constitucions per a Catalunya, furs per a Aragó i València.” (FERRO, 1999, pp. 50-51).
Finalment una qüestió també fonamental, prou eloqüent i definitòria: tots aquests llibres de que estem parlant, tota la documentació oficial i formal de la Monarquia, Generalitat i les Corts, estan escrits en català, i només en català.
4.6.- Fonament VI: EL 7 DE SETEMBRE DE 1640, ES SIGNA A CERET UNA ALIANÇA POLÍTICOMILITAR ENTRE LA GENERALITAT DE CATALUNYA I LA CORONA FRANCESA
És a dir, la Generalitat signa en nom del Principat de Catalunya i per al Principat de Catalunya, una aliança políticomilitar amb la Corona Francesa, en una primera instància per a esdevenir una república, trencant amb la Monarquia Hispànica. Aquí els actors són la Generalitat de Catalunya en nom del Principat de Catalunya i la Corona Francesa. Ni el Regne d’Aragó, ni el Regne de València, ni el Regne de Mallorca, ni molt menys cap Corona d’Aragó. El problema amb la Monarquia Hispànica el tenia el Principat de Catalunya, no el Regne d’Aragó, ni el Regne de València ni el Regne de Mallorca. Si la suposada Corona d’Aragó hagués existit, el problema hauria estat del conjunt de la corona, no només d’una part del territori d’aquell suposat subjecte polític.
En tot cas, i sense entrar en més consideracions, que es deixen per a altres treballs posteriors, en el que aquí ens ocupa, és evident i manifest que la Generalitat de Catalunya actua com a govern del Principat de Catalunya, un subjecte polític que posseeix totes les atribucions, potestats i competències per a decidir que fer, com fer-ho i quan fer-ho.
4.7.- Fonament VII: EL TRIBUNAL DE CONTRAFACCIONS
El Tribunal de Contrafaccions fou una instància judicial suprema, en el que les sentències i actuacions no podien ésser objecte de cap classe de recurs, llevat d’emprar la via de greuge davant la Cort General. En cap lloc de l’Europa del seu temps hi hagué cap òrgan ni cap institució amb funcions similars o anàlogues.
“Va esdevenir una efímera clau de volta de la nostra cultura pactista i iuscentrista, la culminació de l’estructura política i jurídica històrica de Catalunya, que el Decret de Nova Planta /1715-1716) de Felip V triturà
El Tribunal de contrafaccions constituí l’estructura més elevada i reeixida per garantir el respecte al dret de la comunitat dels catalans. Respecte, si, degut per tots els membres de la comunitat política, incloent-hi —i destacant— el rei i els seus ministres i oficials.” (CAPDEFERRO, 2017, p. 41)
I com en el cas de la Generalitat de Catalunya, la seu és a Barcelona, el seu àmbit d’actuació són les Constitucions catalanes, la llengua emprada és la catalana i és “l’estructura més elevada i reeixida per garantir el respecte al dret de la comunitat dels catalans”. I també, seguint el fil conductor de tot aquest treball, enlloc apareix mai el sintagma Corona d’Aragó.
4.8.- Fonament VIII: TRACTAT DE GÈNOVA
El 20 de juny de 1705, el Principat de Catalunya i el Regne d’Anglaterra, signen el Tractat de Gènova. En aquest pacte, a grans trets, Anglaterra es comprometia a lliurar armament i a intervenir amb un cos d’exèrcit de 8.000 homes més 2.000 genets que s’unirien a les forces aliades. Es comprometia a garantir i a confirmar a Carles III en el seu tron i que es respectarien les constitucions catalanes. El Principat reconeixia la sobirania de Carles III i una vegada alliberada Barcelona, la Generalitat havia de ratificar el citat pacte amb les corresponents estipulacions.
És a dir, la Generalitat de Catalunya, en nom del Principat de Catalunya i dels catalans pacta, d’igual a igual, amb el Regne d’Anglaterra un tractat d’aliança, col·laboració militar i respecte mutu. Una vegada més, enlloc apareix la Corona d’Aragó, ni la resta de subjectes polítics integrants de l’equació, tot sigui dit. És molt interessant reproduir aquí una paràgraf del text del tractat, text recollit per Francesc de Castellví i Obando —capità de la Coronela de Barcelona— en les seves memòries escrites a l’exili de Viena “Narracions històriques des de l’any 1700 fins a l’any 1725”: “El real i piadós ànim de la Sereníssima Reina d’Anglaterra, compadida en general de la molt noble i preclara nació espanyola i en particular de la ínclita nació catalana, s’ha dignat amb plena autoritat delegar a l’il·lustre Mitford Crow amb pleníssims poders degudament corroborats per a tractar, convenir i signar una estreta aliança i amistat entre la Corona d’Anglaterra i el molt il·lustre i preclar Principat de Catalunya,…” (Memorial 1714. https://www.memorial1714.cat/tractat-de-genova/)
4.9.- Fonament IX: AQUELLA CATALUNYA VISTA I TRACTADA PER LES ALTRES NACIONS DEL SEU TEMPS
En aquest fonament veurem com Catalunya és tractada com a Nació per tots els seus iguals, i d’igual a igual, a banda i banda de la mediterrània i a Europa. En contraposició, mai apareix el sintagma de Corona d’Aragó, mai.
La porta que s’obre en aquest treball pot ser essencial per a “descobrir” ─redescobrir?─ una realitat històrica, jurídica, sociològica, política i econòmica d’aquella etapa de la nostra història, d’aquell passat medieval, diferent de com ens ha anat arribant fins avui dia. És per això que per a reforçar les conclusions d’aquest document, s’ha acudit a altres fonts de confiança contrastada per a poder elaborar-lo. Així doncs, citarem, manllevarem, i transcrivim fragments, fins i tot de forma literal, de treballs contrastats d’autors com Caius Parellada, Pascal Ory, Heinrich Finke, Antoni de Capmany, Johannes Vincke i Antoni Rubió.
A l’Acta Aragonensia, de H. Finke[8] hi trobem les frases següents “«Fruisse ad iter veniendi partes Catalonie pro complimento tractatus pacis inter nos et vos habiti[9]» (pàg.27); «dix que la Cort no li havia volgut donar diners per a fer l’armada de Catalunya» (pàg.48); a la pàg. 30 «e per acabament de la dita pau van ser a Catalunya lo rey Karles e el cardenal de Marsella e menen madona Blanca, filla del rey Karles»; a la pàg. 638, «deliveraverunt accipere publice guerram contra cathalanos[10]»; a la pàg. 716, «domino Frederico vel eius filius quod propter propinquitatem quam habent cum Cathalonia[11]»” “…a la pàg. 741, en una lletra de Jaume I a Roger de Llúria, «cum ipsi subspe ad securitate nostra de partibus Cathalonie et partibus Romanie[12]» (volum I). I al volum III, pàg. 449, hi trobem aquella frase que és tota una definició de quina era la nació, «et dico vobis quod Januuenses intrinseci et Rex et Papa qui nunc est cognoscunt quod destructi essent si Catalani heberent Sardineum[13]». O sigui, que eren els catalans i no pas els aragonesos els qui conqueriren Sardenya. (PARELLADA, 2008, pp. 117-118). “Si agafem ara les magnes Memorias Históricas, d’Antoni de Capmany i de Mont palau, hi trobem moltes mostres del mateix tenor: la més colpidora és aquell famós guiatge del rei Eduard III d’Anglaterra en favor de tots e sengles mercatores fideles de partibus Ispaniae, Catalonie et Majoricarum”. (PARELLADA, 2008, p. 118).
D’Antoni de Capmany i de Montpalau, a través del mateix Caius Parellada, ens assabentem que en el seu suara citat llibre Memorias Históricas sobre la marina, comercio y artes de la Antigua Ciudad de Barcelona, Capmany hi publica “aquelles imprecacions de Guillem de Baux, príncep d’Orange, trobador, adreçades a «l’emperador de Barcelona», l’any 1210, responent a Rimbau de Vaqueiras: «Allez vers le roi de Barcelone». I el trobador Marcabru, l’any 1261, escrivia: «Avec l’aide de Portugal e de Navarre e pourvú que l’empereur de Barcelone se torne vers Tolede nous pourrons en sureté faire le cri royale de guerre» . (PARELLADA, 2008, p. 119). De la mateixa font: “Dos altres documents publicats a les dites Memórias són altament significatius (…) el primer és una carta del soldà d’Egipte «als venerables, gloriosos, grans, magnífics adoradors de la Creu, fermes columnes dels batejats, nobles, sublims animosos Consellers de la nació Catalana, fem saber: que havent l’Enviat del rei de la dominació de Catalunya… Així ho hem tramès al rei dels Catalans perquè ho tingui entès i en sa conseqüència ho faci saber a la Nació Catalana». (PARELLADA, 2008, p. 119).
Antoni Rubió i Lluch, a Documents per a la història de la cultura catalana medieval, publica, com a document notable, en els seus magnífics Documents, aquella lletra de Jaume II dirigida al Dux de Venecia on li diu: ex parte Raymonde de Montanerii cives Valentie fidelis subditi nostri humiliter expositum coram nobis quod cum ipse veniret de partibus imperi Constantinopolis in Sicilia et Catalomie in servitio nostro[14](…) El mateix es desprèn d’una lletra del rei Ferran el Catòlic publicada per A. De la Torre i del cerro, a Documentos sobre relaciones internacionales de los Reyes Católicos, os es fa referència als consuli mercatorum tam catalanorum quam castellanorum[15], en la qual frase veiem com el rei contraposa els mercaders castellans als catalans, o sia aquells dels seus territoris castellans als dels territoris de l’altra corona als quals anomena catalans. (PARELLADA, 2008, p. 121).
Pascal Ory ens il·lustra com classificava la Universitat de Bolonya, al voltant del 1230, els seus estudiants en funció de la nació de procedència «Le plus ancien document attestant de l’administration, à Bologne, de la plus ancienne université en montre les étudiants ─vers 1230 il ne s’agit encore que de ceux de droit─ organisés en nations. Le terme mélange déjà des données géographiques et historiques. L’ensemble des nations de l’Université de Bologne est réparti entre citramontains et ultramontains, et ce qui réunit les premiers, en deçà des Alpes, identifie, de fait, ceux que les Temps modernes qualifieront comme Italiens, ici partagés en Lombards, Romains et Toscans. Les ultramontains, quant à eux en rassemblent des 1265 plus d’une douzaine : Allemands, Anglais, Bourguignons, Catalans, Espagnols, Français, Hongrois, Normands, Picards, Poitevins, Polonais, Provençaux, Tourangeaux. On voit que l’identification tient compte de la géopolitique du temps mais mélange plusieurs statuts de principautés, le tout très lacunaire. La France implicite de ces Français-là doit être comprise ici par défaut, comme équivalent approximatif de ce que les siècles suivants appelleront l’Ile-de-France. On notera cependant déjà qu’une Catalogne (et non Aragon) est distinguée d’une Espagne qui, elle, ne distingue pas entre Castille, Léon ou Portugal»[16] (ORY, 2020, pp. 86-87)
No ens entretindrem més en aquest tema, però a tall de conclusió citarem, novament, Heinrich Finke i també Johannes Vincke[17] que a través de la visió de Parellada ens la faciliten: “Així Vinke escriu: «la nació catalana i després l’espanyola van influir decisivament en el Concili de Constança en la restauració de l’esglèsia» i H. Finke escrigué: «els sentiments que dominaven els Papes envers els reis de Catalunya»; i també «cap Estat al món no ha conservat la seva correspondència sobre afers eclesiàstics com Catalunya». Com és evident en aquestes citacions, que es podrien augmentar, la noció de Catalunya no es limita pas al Principat, sinó que és tota la nació i l’Estat general els que són designats amb el nom de Catalunya.” (PARELLADA, 2008, p. 125).
Observem doncs, una petita mostra de la infinitat d’exemples que hi ha sobre aquesta realitat i sobre la que caldria aprofundir-hi intensament: en lloc apareix la Corona d’Aragó i si, i abastament i documentada, la Nació catalana, Catalunya i els catalans. No és un assumpte menor, ben al contrari, i això mateix, ens obliga a treballar-hi, fer recerca, estudiar-ho i documentar-ho amb rigor absolut i una pulcritud inqüestionable.
4.10.- Fonament X: CONSIDERACIONS DE REFLEXIÓ OBLIGADA
Les Constitucions Catalanes són això: normes que regien Catalunya i el seu funcionament institucional i social, així com la Monarquia i les seves institucions i oficis.
Els monarques consideraren sempre llurs regnes i comtats com a entitats distintes i diferenciades, només unides pels vincles personals —patrimonials— amb el rei i amb la monarquia. Tota l’obra política creada fou catalana.
És un Estat català regit per una monarquia Catalana: el Casal de Barcelona, la Casa de Barcelona[18]. Les armes del Casal de Barcelona són les emprades per tot l’Estat. Barcelona era la casa dels monarques i la seu del poder. El Consell Reial era a Barcelona, La Cancelleria era a Barcelona, La Generalitat era a Barcelona, el Mestre Racional era a Barcelona. El Panteó dels Reis és a Catalunya.
És innegable, i evident, que el principat té una vida pròpia: Consolat de Mar, domini de la mediterrània, comerç mediterrani català, expansió catalana, tractats internacionals en nom de Catalunya i només per a Catalunya, institucions amb seu a Catalunya, a Barcelona, per a tot el conjunt de la lliga de territoris.
Sorprèn la persistent denominació i conceptualització com a catalans i com Catalunya emprada per la majoria dels grans i notables historiadors internacionals a l’hora de referir-se als fets i esdeveniments de la nostra història. També la de focalitzar la innegable centralitat de Catalunya com a eix vertebrador d’aquell conjunt de subjectes polítics.
Tota la documentació, obres i manuscrits que existeix per a estudiar amb rigor aquesta realitat història estan redactats en català, fins i tot malgrat que una part important d’aquests, són conservats per l’administració de l’Estat, documents que es poden consultar a: El Escorial, Biblioteca Nacional, Biblioteca de Palacio, Archivo Histórico Nacional i Real Academia de la Historia. En cap d’aquestes institucions citades hi ha cap document en castellà o aragonès, sobre aquest període històric, prova evident que els escrits del govern d’aquella monarquia eren tots en català perquè aquesta era la llengua oficial d’aquell conglomerat polític.
Tots els indicadors seriosos consultats ens adrecen a una realitat diferent del relat majoritari i de la historiografia dominant i, ni que sigui per saber de que estem parlant, requereix un estudi exhaustiu del tema.
5.- CONCLUSIONS
Primera.- La Corona d’Aragó no ha existit mai com a subjecte polític ni jurídic. Les dades obtingudes i exposades, ofereixen poc marge de dubte, són diàfanes, inqüestionables, i empíriques. Enlloc de les Constitucions Catalanes trobem cap referència a aquest suposat ens polític ni jurídic. Cap monarca no n’ha ostentat mai aquest títol.
Segona.- El concepte Corona d’Aragó apareix en determinada historiografia a partir del segle XIX i, per comoditat dels uns, per deixadesa dels propis i per interessos obvis dels altres, s’instal·la en l’ideari i discurs col·lectiu tant d’erudits com de profans, sense que cap rigor científic ni històric ho empari.
Es dedueix que el concepte Corona d’Aragó ha estat i és una convenció historicista, una forma còmoda de designar una malgama política, aparentment, sense una denominació específica i concreta en la seva època.
Tercera.- No és descabellat plantejar-se una reformulació dels noms i dels conceptes que designaven i designen aquell període històric, tot i que atenent-nos a tot allò que hem posat de manifest, es pot afirmar sense por a errors: que es tracta d’un estat medieval que neix a Catalunya i parla català. S’expandeix des de Catalunya i en català, llevat de la zona del Regne d’Aragó on s’utilitza l’aragonès.
Quarta.- El monarca és Rei a Aragó, Rei a València i Comte al Principat. No obstant això, a les actes de Corts, sempre hi consten com a reis d’Aragó i comtes de Barcelona. Cada un dels estats, nacions, regnes, subjectes polítics integrants d’aquest conglomerat polític, gaudeixen d’autonomia/independència sota la sobirania d’un mateix monarca.
El català és la llengua pròpia del monarca i és la llengua de les Corts i de les institucions com la Diputació del General, del Mestre Racional, del Tribunal de Contrafaccions, l’Arxiu Reial, la Cancelleria Reial, i el Consell reial.
Cinquena.- Totes les institucions cabdals per al govern i la gestió del conjunt de territoris que conformen el conglomerat polític i institucional regits pels Reis d’Aragó i Comtes de Barcelona, tenen la seva seu a Barcelona —llevat de les Corts Generals, que són itinerants, tot i que una majoria es celebren a Barcelona—, i la llengua emprada és, en un estadi més llunyà el llatí, per passar al català quan el llatí va deixar de ser útil.
La seu palatina és a Barcelona, on resideix el monarca fins a Ferran II, així com les institucions de la monarquia quina seu és sempre Barcelona. El panteó reial és a Catalunya.
Sisena.- Aragó té les seves propis institucions: El Justícia d’Aragó i el Consell d’Aragó. Són institucions exclusives i pròpies d’Aragó, no del conjunt del conglomerat polític. El mateix passa amb València quines institucions pròpies són la Generalitat Valenciana a partir de 1418, tot i que com la catalana, havia estat creada molt abans durant la segona meitat del segle XIV,
Setena.- Catalunya pacta i convenia a voluntat en tant que subjecte polític. És evident i notori, que Catalunya té capacitat per a decidir i pactar, d’instituir i governar
Vuitena.- Ens atreviríem a afirmar que hi ha hagut una voluntat d’amagar la realitat d’aquella Catalunya, uns perquè aquesta grandesa els feia ombra, els altres, potser perquè aquesta mateixa grandesa els feia mal, a la vista de com s’ha esdevingut en els darrers tres segles.
6.- POSTULAT
A l’article introductori fem servir la metàfora de l’elefant que ningú veu dins la cambra. Però, i si per comptes d’un elefant a la sala el que hi tenim és tot un ramat? I si no és només el concepte de Corona d’Aragó allò que ha estat manipulat sinó tot el relat històric? És evident que entre la història explicada pels catalans, i no catalans, fins el segle XVIII, és una i, la que s’explica després, sobre tot a partir del Decret de Nova Planta és una altra, reexplicada, cada vegada més allunyada de la primera i més irrecognoscible de la que s’explica a les grans cròniques i pels cronistes nostrats.
De la bibliografia, cròniques i documentació de l’època, com de la bibliografia posterior, sobre tot dels grans historiadors de tots els temps, semblaria, perquè així es desprèn de la seva lectura i estudi, que quan es refereixen a Catalunya en genèric ho fan sobre un tot: el Principat, Aragó, València i Mallorca, és a dir el monarca de Catalunya és el Rei d’Aragó i Comte de Barcelona, aliança política composta pel Principat de Catalunya, Regne d’Aragó, Regne de València i Regne de Mallorca. Aquesta és la visió que més s’aproxima a allò que es dedueix dels estudis realitzats. Si això és així, políticament com podríem definir Catalunya (aquesta Catalunya que acabem de descriure)? Una república? “El monarca —anomenat pràcticament sempre «rei»: el «Senyor Rei» (Dominus Rex), des de la unió amb Aragó— era el cap del «cos místic» o «República» de Catalunya” (FERRO, 1999, p. 28). Una confederació, la Confederació Catalano-Aragonesa? “Aquesta peculiar articulació, que no troba paral·lel a l’Europa occidental, ha estat sovint denominada, especialment pels historiadors del segle XIX, «confederació catalano-aragonesa», però aquest nom, si prenem la paraula confederació en el sentit que té en el modern dret constitucional (Staatenbrund), és inadequat per a descriure la seva realitat institucional. Més aviat podríem dir que presentava algun tret que recorda les actuals monarquies federals (el Canadà, Austràlia) i més encara les velles monarquies duals (sueco-noruega i austro-hongaresa). Més acceptable és la denominació moderna de «Corona catalano-aragonesa». (FERRO, 1999, p. 24). Un imperi? “…. en quina mesura els reis d’Aragó concebien els territoris que adquirien —les Balears, València, Sicília, Sardenya…— com un «imperi» coherent.”? (ABULAFIA, 2025, p.71.)
La sobirania, el títol de rei i el regne d’Aragó, pertanyien al Comte de Barcelona, al Casal de Barcelona. La unió ja ha quedat palès que es tracta d’una unió personal —La unión de Barcelona y Aragón es personal, en tanto que el vínculo entre ambos territorios «lo constituye una persona, que es el rey». Y el conde efectivamente, figura como «comes Barchinonensis et Dei Gratia regni dominator Aragonensis virtute Spiritus Sancti», e incluso en alguna ocasión se proclama «nitor Ispaniae» (SERRANO, 2024, p.29)—, en la que el Comte de Barcelona juxtaposa el Comtat de Barcelona al Regne d’Aragó, de manera que el nou “estat” és indiscutiblement de caràcter català.
Com a mostra significativa, el ja citat més amunt, reputat professor emèrit d’Història de la Mediterrània de la Universitat de Cambridge, l’historiador anglès David Abulafia, en el seu llibre La lluita pel domini de la Mediterrània. La gran expansió catalana del 1200 al 1500,[19] ens il·lustra de forma ben explícita utilitzant sense complexos els conceptes de Catalunya i de catalans. Es refereix als mercaders catalans, especificant que ho són el de Barcelona, ciutat de Mallorca i València; situa els territoris catalans no només a Europa sinó també a Àfrica. Explica que tot una generació d’historiadors anglesos i sobretot americans, es van adonar del fet que la història de les terres catalanes no només era interessant, sinó també important, i una de les claus per entendre els fets esdevinguts, a més de Catalunya, Mallorca i València, també a Itàlia —especialment a Sicília, Sardenya i el sud de la península— i a tota la resta de la Mediterrània, amb ramificacions tan allunyades, com el nord d’Europa, on les naus catalanes van arribar a partir del 1281; esmenta el concepte d’imperi català concebut pel seu col·lega Jocelyn Nigel Hillgarth; que dues de les més grans dinasties de l’edat mitjana, fórem el Casal de Barcelona i la casa d’Anjou.
És evident, doncs, una certa incomoditat, indecisió i inseguretat a l’hora d’haver de designar aquest conglomerat de subjectes polítics. El reguitzell d’eufemismes emprats per a designar el que en el seu temps, insistim, aparentment, no tenia una denominació específica ni concreta, ho posa de manifest. Ara bé, i si tot plegat fos molt més senzill? I si la realitat, que sempre és tossuda, posa de manifest que el subjecte polític és Catalunya[20], en majúscules, integrada pel principat de Catalunya, el Regne d’Aragó, el Regne de València i el Regne de Mallorca, amb un sobirà de la Casa de Barcelona al capdavant que és el Rei d’Aragó i Comte de Barcelona? I si resulta que la denominació que rebien els habitants d’aquesta Catalunya integrada pel principat de Catalunya, el Regne d’Aragó, el Regne de València i el Regne de Mallorca, simplement, era el de catalans? Perquè justament això és el que sembla i es desprèn de la literatura escrita i de la documentació existent i, molt probablement, era així. Com s’explicaria sinó, que les quatre barres, l’escut d’armes del Casal de Barcelona era l’escut de la monarquia i, al mateix temps, identificava tot aquest conglomerat polític que, probablement, anomenaven Catalunya i era considerada en el seu temps com la nació catalana?
7.- POST SCRIPTUM. PROPOSTA DE LÍNIA DE RECERCA I DE TREBALL A SEGUIR
Amb una total asèpsia i amb un necessari i escrupolós rigor científic, però també sense por, amb valentia per anomenar pel seu nom allò que és i dir les coses tal com són, cal engegar un treball de recerca en la línia suara apuntada com a hipòtesi: a priori sembla que hi ha prou elements per considerar que el nom és Catalunya, integrada pel Principat de Catalunya, el Regne d’Aragó, el Regne de València i el Regne de Mallorca, amb un sobirà de la Casa de Barcelona al capdavant que és el Rei d’Aragó i Comte de Barcelona. I els ciutadans d’aquesta Catalunya, eren, simplement, catalans, com es dedueix de tota la documentació citada i tot allò que es posa de manifest en el decurs d’aquest treball.
La recerca en aquest camp és sempre, i malauradament, només fruit de la iniciativa personal, de la voluntat individual i compromesa de l’investigador decidit a desenvolupar temes i/o àmbits concrets i específics, difícilment de caràcter més general atès que per al científic individual la quantitat de recursos humans, econòmics i materials necessaris són gairebé d’impossible assoliment amb els medis propis. La porta que s’obre a redós d’aquest treball[21] és de tal magnitud que, només mitjançant un equip multidisciplinari i transversal, així com un finançament veritablement compromès en la i per a la recerca, serà possible de materialitzar.
8.- BIBLIOGRAFIA
ABULAFIA, David. La lluita pel domini de la Mediterrània. La gran expansió catalana del 1200 al 1500. Traducció d’Oriol Ràfols Grifell. Col·lecció Consolat de Mar. Edicions Veles i Vents. Barcelona: 2025.
ALBERT I CORP, Esteve. L’obra social i política de l’Abat -Bisbe Oliba. Col·lecció Episodis de la Historia, núm. 79. Rafael Dalmau, Editor. (1a edició 1966). 2a edició. Barcelona: 1999.
CAPDEFERRO I PLA, Josep; SERRA I PUIG, Eva. La defensa de les constitucions de Catalunya. El Tribunal de Contrafaccions (1702-1713). Rafael Dalmau Editor. Barcelona: 2017
CONSTITUCIONS Y ALTRES DRETS DE CATHALUNYA. COMPILACIÓ DE 1495. «Col·lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callícó». Edició Facsímil. Editorial Base. Barcelona: 2004.
CONSTITUCIONS Y ALTRES DRETS DE CATHALUNYA. COMPILACIONS DE 1588-1589. «Col·lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callícó». Edició Facsímil. Editorial Base. Barcelona: 2004.
CONSTITUCIONS Y ALTRES DRETS DE CATHALUNYA. COMPILACIONS DE 1704. «Col·lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callícó». Edició Facsímil. Editorial Base. Barcelona: 2004.
CONSTITUCIONS Y ALTRES DRETS DE CATHALUNYA. COMPILACIONS DE 1495, 1588-1589, I 1704. [Estudis introductoris: Josep M. Pons i Guri i Josep M. Font i Rius]. Edició Facsímil. Editorial Base. Barcelona: 2004.
CONSTITUCIONS, CAPÍTOLS I ACTES DE CORT, FETAS I ATORGATS, PER LA S.C.R. MAGESTAT DEL REY NOSTRE SENYOR DON FELIP IV. «Col·lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callícó». Edició Facsímil. Editorial Base. Barcelona: 2004.
CONSTITUCIONS, CAPÍTOLS I ACTES DE CORT, FETAS I ATORGATS, PER LA S.C.R. MAGESTAT DEL REY NOSTRE SENYOR DON CARLOS III. «Col·lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callícó». Edició Facsímil. Editorial Base. Barcelona: 2004.
FERRO, Victor (i Pomà). El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins el Decret de Nova Planta. Eumo Editorial. (primera edició 1987) Vic: 1999.
FERRO POMÀ, Victor. El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins el Decret de Nova Planta. «Col·lecció d’estudis, núm. 2» Societat Catalana d’Estudis Jurídics Eumo Editorial. Segona edició desembre 2015. Barcelona: 2015.
GONZALO I BOU, Gener. Les assemblees de Pau Treva. Revista de dret Històric Català. Vol. 10. Pp.95-103. Barcelona: 2010
DE MONTAGUT ESTRAGUÉS, Tomàs. Els Drets Històrics de Catalunya. Revista Ivs Fugit, núm. 15. Pp. 125-137. Girona: 2008
DE MONTAGUT ESTRAGUÉS, Tomàs, FERRO POMÀ, Víctor, SERRANO DAURA, Josep. Història del dret català. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya. Col·lecció Manuals 41. (1a edició, gener 2001) 1a edició format digital 2015. Barcelona: 2015.
PALOMO REINA, Cristian. Denominaciones históricas de la Corona de Aragon. Balance critico e historiográfico. eHumanista. Journal of Iberian Studies. University of California Santa Barbara. eHumanista/IVITRA 16, pp 160-180 Santa Barbara: 2019
PARELLADA I CARDELLACH, Caius. «Corona d’Aragó» Denominació impròpia de l’Estat Català Medieval. Centre d’Estudis Colombins. Rafael Dalmau, editor. (1ª edició novembre 2002) 2ª edició: febrer 2008. Barcelona: 2008
ORY, Pascal. Qu’est-ce qu’une nation? Une histoire mondiale. Nrf. Éditions Gallimard. France: 2020
DE PEGUERA, Lluys. Pràctica forma y estil, de celebrar Corts Generals en Cathalunya, y materias incidents en aquelles. Estudi introductori TOMÀS DE MONTAGUT ESTRAGUÉS. Colección: Clásicos del Pensamiento Político y Constitucional Español. Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia. Centre d’Estudis Jurídics i Formació especialitzada. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. Madrid: 1998.
SERRANO DAURA, Josep. Leyes Históricas de Cataluña. Colección Leyes Históricas de España. Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado. Madrid: 2024
SOLER I IBAÑEZ, Núria. La Pau i Treva, un element clau en el naixement (o renaixement) d’Europa. Anàlisi de l’origen i del desenvolupament de la institució al sínode de Toluges de 1027 i als de Vic de 1030 i 1033. Treball de final de grau de dret. Doble grau d’Administració i Direcció d’Empreses i Dret. Universitat Autònoma de Barcelona. Barcelona: 2020.
9.- WEBGRAFIA
Diari ARA. Borja de Riuer: “El terme ?Corona d’Aragó? És una invenció del historiadors” https://www.ara.cat/cultura/historia/borja-riquer-historia-catalans-terme-corona-arago-invencio-dels-historiadors_128_5321143.html
Consideracions a l’entorn del nucli originaria dels «Usatici Barchinonae» Frederic Udina Martorell i Antoni Ma. Udina i Abelló. Universitat Autònoma de Barcelona. https://revistes.udg.edu/estudi-general/article/view/2082/3619
Enciclopèdia.cat. https://www.enciclopedia.cat/historia.-politica-societat-i-cultura-dels-paisos-catalans/els-usatges-de-barcelona
Enciclopèdia.cat. https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/usatges-de-barcelona
Enciclopèdia.cat. https://www.enciclopedia.cat/diccionari-dhistoriografia-catalana/constitucions-i-altres-drets-de-catalunya
Enciclopèdia.cat. https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/pacte-de-genova
Generalitat https://web.gencat.cat/ca/generalitat/historia/la-diputacio-del-general/
Memorial 1714. https://www.memorial1714.cat/tractat-de-genova/
DE MONTAGUT, Tomàs. Els drets històrics a Catalunya. Revista Ius Fugit. Núm. 15 (pp 125-137) https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/29/26/06montagut.pdf
Pons i Guri, Josep Maria. Documents sobre aplicació dels Usatges de Barcelona, anteriors al segle XIII. https://raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/view/193860/288046
Viquipèdia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Usatges_de_Barcelona
Viquipèdia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_de_G%C3%A8nova#Antecedents
10.- NOTES AL FINAL
[1] Epígraf de la pàgina 7 del llibre d’ORY, Pascal. Qu’est-ce qu’une nation? Une histoire mondiale. ORY, Pascal. Qu’est-ce qu’une nation? Une histoire mondiale. Nrf. Éditions Gallimard. France: 2020.
[2] Un cas paradigmàtic n’ és el Decret de Nova Planta que, malgrat tot, té dues virtuts: reconeix el Principat de Catalunya com a subjecte polític i reconeix i respecta les Constitucions Catalanes, malgrat la dissolució de totes les institucions. Aquestes dos elements són, des d‘un punt de vista jurídic, molt importants.
[3] En remetem a la cita reproduïda a l’Article Introductori.
[4] El gran valor del pacte es objecte actualment d’un important projecte de recerca conjunt entre el Col·lectiu Maspons i Anglasell i l’ European Institute of Science in Management que oportunament es donarà a conèixer, i quina transcendència pot significar un abans i un després en relació al que representà el model jurídic català.
[5] “…en les Corts de l/any 1585, a Montsó, s’acorda revisar la compilació i posar-la al dia inserint-hi les noves constitucions i capítols de cort. Els juristes que foren nomenats pels estaments per compiladors, van ésser: Onofre Pau Celles, Joan Cella i Nicolau Frexenet, que fou substituït per Miquel Pomet; el rei designà Miquel Cordellas, Martí Joan Franquesa i Francesc Puig”. (CONSTITUCIONS Y ALTRES DRETS DE CATHALUNYA. COMPILACIONS DE 1495, 1588-1589, I 1704, 2004, p. 9)
[6] https://www.memorial1714.cat/tractat-de-genova/
[7] Pàgina 106 Consideracions a l’entorn del nucli originaria dels «Usatici Barchinonae» Frederic Udina Martorell i Antoni Ma. Udina i Abelló. Universitat Autònoma de Barcelona. https://revistes.udg.edu/estudi-general/article/view/2082/3619
[8] Acta Aragonensis. Berlin-leipzig, 1908. Autor: Heinrich Finke (1844 – 1938) Historiador alemany, dedicat especialment a estudiar la història de l’Església a la baixa edat mitjana i la de la confederació catalanoaragonesa. Investigà a fons en els arxius vaticans i catalans, i especialment a l’Arxiu Reial de Barcelona, i aprofundí sobretot els temes relacionats amb la història de la cultura i de la política internacional catalanes.
[9] «He gaudit del viatge a les parts de Catalunya per a la finalització del tractat de pau celebrat entre nosaltres i vosaltres.»
[10] «Van acordar públicament declarar la guerra contra els catalans».
[11] «El Rei Frederick i els seus fills per la proximitat que tenen amb Catalunya.»
[12] «amb ells, per la nostra seguretat, des de les parts de Catalunya i les parts de Roma.»
[13] «I us dic que els intrínsecament genovesos, el Rei i el Papa que hi ha ara saben que serien destruïts si els catalans ocupessin Sardenya.»
[14] «En nom de Ramon de Montaneri, ciutadà de València, nostre fidel súbdit, es declara humilment davant nostre que quan va venir de les parts de l’imperi de Constantinoble a Sicília i Catalunya al nostre servei»
[15] «al cònsol dels mercaders catalans i castellans»
[16] “El document testimonial més antic de l’administració, a Bolonya, de la universitat més antiga mostra els estudiants ─cap al 1230 encara no es tracta més que dels de dret─ organitzats en nacions. El terme ja barreja dades geogràfiques i històriques. El conjunt de les nacions de la Universitat de Bolonya es distribueix entre citramontans i ultramontans, i el que reuneix els primers, per sota dels Alps, identifica de fet els que els Temps moderns qualificaran com a italians, aquí compartits en Llombards, romans i Toscans. Els ultramontans, per la seva banda, en reuneixen del 1265 més d’una dotzena: alemanys, anglesos, borgonyons, catalans, espanyols, francesos, hongaresos, normands, picards, Poitesvins, polonesos, Provençals, Turingians. Es veu que la identificació té en compte la geopolítica del temps però barreja diversos estatuts de principats, tot molt incomplert. La França implícita d’aquests francesos ha de ser compresa aquí per defecte, com a equivalent aproximat del que els segles següents anomenaran l’illa de França. No obstant això, cal assenyalar que una Catalunya (i no Aragó) és distingida d’una Espanya que no distingeix entre Castella, Lleó o Portugal”
[17] Johannes Vincke (11 de maig de 1892 – 3 de març de 1975) fou un teòleg catòlic alemany especialitzat en dret canònic i història eclesiàstica, particularment de la Corona d’Aragó i en les relacions entre l’Església i els estats de la Corona d’Aragó.
[18] Ens remetem a l’explícita imatge que acompanya l’article introductori, l’Apoteosi heràldica del 1681, amb l’escut de Barcelona voltat pels escuts del conjunt de territoris units que componia aquella lliga d’estats.
[19] Ens prenem la llicència de reproduir tot el prefaci pel seu valor en allò que volem posar de manifest: Catalunya i els catalans. I ho fem, perquè aquest prefaci es pot considerar que informa —o s’informa de— tot el contingut de l’obra publicada, i no només per ell, sinó també d’altres destacats i reconeguts autors que també excel·leixen en aquesta matèria. El prefaci de l’edició catalana, diu així: “En aquest llibre s’aborda un conflicte pel control de grans zones de la Mediterrània que va durar més de dos-cents anys. S’hi enfrontaren* dues de les més grans dinasties de l’edat mitjana, el Casal de Barcelona i la casa d’Anjou. Va ser una disputa que les va embrancar en lluites per Provença, Sicília, el sud d’Itàlia, i pels seus interessos a l’Àfrica i a altres parts de la Mediterrània. A més, encara la van complicar més les rivalitats comercials, en les quals els mercaders catalans de Barcelona, Ciutat de Mallorca i València, entre d’altres ports, van tenir un paper excepcionalment important. Crec que aquest conflicte només es pot entendre si ens fixem simultàniament en què passava als territoris catalans i italians. Així obtindrem una perspectiva vital sobre l’ascens dels catalans que situa els seus territoris en un context ampli, no només europeu, sinó, a vegades, també africà i asiàtic.
En presentar aquest llibre als lectors catalans, he d’explicar-ne el que, vist des d’una perspectiva catalana —i també des de la italiana— poden semblar certes peculiaritats. El gran nombre de referències a obres i articles en anglès és un reflex de les necessitats dels meus lectors anglòfons, per als quals vaig escriure el llibre. Alhora, això també ens dóna una idea de la interessant evolució de la historiografia de la península Ibèrica, en particular sobre el període medieval. Una generació d’historiadors, alguns d’anglesos però la majoria americans, es van adonar del fet que la història de les terres catalanes no només era interessant, sinó també important, i una de les claus per entendre els fets esdevinguts, a més de Catalunya, Mallorca i València, també a Itàlia —especialment a Sicília, Sardenya i el sud de la península— i a tota la resta de la Mediterània, amb ramificacions tan allunyades, com el nord d’Europa, on les naus catalanes van arribar a partir del 1281. Aquest èmfasi en la història catalana fou liderat per historiadors distingits que he tingut la fortuna de conèixer, com el jesuïta Robert Burns, gran autoritat en la conquesta de València: Jocelyn Hillgarth, que va reconsiderar el concepte d’un imperi català i es va establir a Mallorca; Thomas Bisson, que ha escrit algunes obres fonamentals sobre l’administració a les terres catalanes; Alan Ryder, el biògraf d’Alfons el Magnànim; i més tard, Paul Freedman, amb els seus estudis sobre la pagesia catalana, john Boswell, que ha escrit sobre els musulmans de la Corona d’Aragó, i Mark Meyerson, l’autor d’una obra fascinant sobre els jueus de València. La llista continua, encara que avui, sobre tot a Amèrica del Nord i la Gran Bretanya, l’atenció s’ha desviat d’aquesta part de la Mediterrània.” (ABULAFIA, 2025, pp. 25-26)
[20] Josep Guia escriu el 1985 un assaig amb el nom És molt senzill: digueu-li Catalunya. Centre i perifèria en la nació catalana, en el que proposa l’ús del terme Catalunya per al conjunt de territoris de parla catalana, el que avui en diem Països Catalans. També Joan Fuster, en el seu assaig Qüestió de noms (del 1962) suggeria que el nom ideal per a designar tota la nació catalana era el de Catalunya. En la mateixa línia, el poeta i prosista mallorquí Gabriel Alomar i Villalonga es referia sense complexes a tota la Catalunya com a agrupació de la Catalunya continental (s’entén Principat, València, Catalunya Nord i Andorra) i la Catalunya insula
[21] Com d’altres que estem obrint i hem obert des del col·lectiu Maspons i Anglasell, portes i finestres que van donant llum a realitats poc conegudes ─desconegudes pel pas del temps i la desídia d’una societat estabornida, però també, volgudament amagades pels uns i subreptíciament ignorada pels altres─, i que sense les quals no és possible que tot allò que estem donant a conèixer pugui tenir la coherència necessària.