Totes les entrades

Aquí hi teniu totes les entrades

LLIBRE: DÈFICIT FISCAL, UNA SITUACIÓ A REVERTIR

El dèficit fiscal és un drenatge de recursos prèviament generats Recursos per finançar els serveis públics bàsics (s
alut, educació, protecció social), per realitzar inversions en equipaments i infraestructures necessàries tant per als esmentats serveis com per afavorir tant el treball com l’empresa (Rodalies, Corredor Mediterrani, aeroport, ports, manteniment i millora dels eixos viaris…), com també per impulsar la recerca bàsica i ajudar les empreses perquè realitzin la recerca aplicada i la innovació.
En definitiva, per impulsar la societat on es viu.

LLIBRE: DÈFICIT FISCAL, UNA SITUACIÓ A REVERTIR Llegeix més »

Sobre subvencions i patrocinis a clubs i fundacions en matèria esportiva

Ricard Brotat Jubert Cap de Serveis Jurídics de l’Ajuntament de Badalona i professor associat de la UAB Membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell Sobre subvencions i patrocinis a clubs i fundacions en matèria esportiva municipal: una referència constitucional i algunes referències a la Llei de l’esport, a la de turisme i al dret de la Unió. 👉🏻 Article publicat al blog de la RCDP Sovint es planteja el dubte en l’àmbit de les administracions públiques sobre si poden acudir al patrocini en matèria esportiva o si, en realitat, aquesta fórmula és una subvenció encoberta. L’opinió que es defensa és que, amb caràcter general i deixant patologies jurídiques a banda, la subvenció i el patrocini són institucions i conceptes jurídics diferents. La subvenció La subvenció és un instrument clàssic en matèria de foment. Aquesta qualificació deriva del concepte de l’activitat administrativa, seguint la definició clàssica infinitament esmentada de Jordana de Pozas (1951) al número 4 de la Revista de Administración Pública a “El problema de los fines de la actividad administrativa” (p. 27). Reglamentàriament, el concepte de subvenció és recollit, en l’àmbit estatal, a l’article 2 de la Llei 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions: Article 2. Concepte de subvenció. 1. S’entén per subvenció, als efectes d’aquesta Llei, qualsevol disposició dinerària realitzada per qualssevol dels subjectes que preveu l’article 3 d’aquesta Llei, a favor de persones públiques o privades, i que compleixi els requisits següents:a) Que el lliurament es faci sense contraprestació directa dels beneficiaris.b) Que el lliurament estigui subjecte al compliment d’un determinat objectiu, l’execució d’un projecte, la realització d’una activitat, l’adopció d’un comportament singular, ja efectuats o per efectuar, o la concurrència d’una situació, i el beneficiari ha de complir les obligacions materials i formals que s’hagin establert.c) Que el projecte, l’acció, la conducta o la situació finançada tingui per objecte el foment d’una activitat d’utilitat pública o interès social o de promoció d’una finalitat pública […] També ho ha estat en l’àmbit de Catalunya, pel Decret 179/1995, de 13 de juny, pel qual s’aprova el Reglament d’obres, activitats i serveis dels ens locals: Article 118 Objecte La subvenció té per objecte la disposició gratuïta de fons públics que els ens locals o els seus organismes autònoms atorguen a persones o entitats públiques o privades per fomentar una activitat d’utilitat o interès social o per promoure la consecució d’un fi públic, sens perjudici del que estableix l’article 121 d’aquest Reglament.    La nota distintiva de les subvencions és el fet de ser una disposició dinerària gratuïta, realitzada per una Administració pública per fomentar una activitat d’utilitat o interès general o per promoure la consecució d’un fi públic. Per tant, la nota distintiva de les subvencions és el fet de ser una disposició dinerària gratuïta, realitzada per una Administració pública per fomentar una activitat d’utilitat o interès general o per promoure la consecució d’un fi públic. D’altra banda, en l’àmbit constitucional, el paràgraf 3 de l’article 43 estableix com a principi que “els poders públics fomentaran l’educació sanitària, l’educació física i l’esport. Facilitaran també la utilització adequada del lleure”. Pel que fa a la joventut, aquest text es completa amb l’article 48 que diu que: “els poders públics promouran les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural”. Aquests dos principis gaudeixen de protecció constitucional a través del paràgraf 3 de l’article 53 de la Constitució, que mana als poders públics (les administracions públiques ho són, evidentment) que la seva activitat estigui “informada” (en el sentit de bastir les polítiques públiques i donar-los “forma”) per complir amb aquests principis. Així, òbviament, l’activitat de subvenció en l’àmbit esportiu està reconeguda (“fomentaran”, es podia dir més fort, però no més clar) i, àdhuc, emparada per la Constitució. Encara que sobre això no hi havia cap dubte. El patrocini El patrocini no és, a diferència de la subvenció, una activitat de foment. Per contra, la ubicació sistemàtica del patrocini la trobem en la matèria de contractació. Es tracta, a més a més, d’un contracte privat per aplicació de la lletra a) del paràgraf 1 de l’article 26 de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic, per la qual es transposen a l’ordenament jurídic espanyol les directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014, perquè no es tracta d’un contracte típic ni d’un contracte nominat. El contracte de patrocini troba la seva regulació legal a la Llei 34/1988, d’11 de novembre, general de publicitat (d’ara endavant LGP), modificada per la Llei 29/2009, de 30 de desembre, per la qual es modifica el règim legal de la competència deslleial i de la publicitat per a la millora de la protecció dels consumidors i usuaris, juntament amb els contractes de publicitat, de difusió publicitària i de creació publicitària: Article 22. El contracte de patrocini publicitari és aquell pel qual el patrocinat, a canvi d’una ajuda econòmica per a la realització de la seva activitat esportiva, benèfica, cultural, científica o d’una altra índole, es compromet a col·laborar en la publicitat del patrocinador. El contracte de patrocini publicitari es regeix per les normes del contracte de difusió publicitària quan li siguin aplicables.    La nota distintiva [del patrocini] aquí és, doncs, que una persona (patrocinat), a canvi d’una contraprestació econòmica (…), s’obliga a prestacions de caràcter publicitari davant de l’altra part (patrocinador). (…) És un contracte. La nota distintiva aquí és, doncs, que una persona (patrocinat), a canvi d’una contraprestació econòmica (o, com diu el precepte regulador desafortunadament “una ajuda econòmica”, cosa que pot derivar a una confusió conceptual, fruit d’una lectura apressada, i portar-nos erròniament a conceptuar el patrocini com a activitat de foment), s’obliga a prestacions de caràcter publicitari davant de l’altra part (patrocinador). Gràcies a la combinació o la relació entre tots dos, el patrocinador podrà beneficiar-se de la notorietat del patrocinat en el desenvolupament de la seva activitat. El que resulta evident, no obstant això, és que, com diu el mateix precepte esmentat, és un contracte.

Sobre subvencions i patrocinis a clubs i fundacions en matèria esportiva Llegeix més »

La mediació preventiva a l’Administració pública, un abans i un després

Montserrat Raga Marimon i Natàlia Ferré Giró Magistrada del Jutjat Contenciós Administratiu, i advocada mediadora Article publicat a la Revista catalana de dret públic el 10 d’abril de 2024 La societat del segle XXI requereix noves formes d’entendre l’Administració i de relacionar-s’hi, i en aquest context el dret a una bona administració i el paradigma de l’Administració relacional adquireixen una rellevància especial, i la mediació administrativa esdevé un instrument idoni per fer-ho efectiu. La pràctica de metodologies autocompositives com a fórmula per gestionar els conflictes entre la ciutadania i l’Administració, mitjançant la intervenció d’una tercera persona mediadora, independent i imparcial, suposa un canvi de paradigma. Ara bé, trobem un primer antecedent normatiu d’aquesta praxi als anys noranta del segle XX amb l’Administrative Dispute Resolution Act dels Estats Units (ADRA), d’aquí la sigla ADR per referir-se a les metodologies de resolució alternativa de conflictes aplicades a l’activitat ordinària de l’Administració pública. 👉🏻 llegir més

La mediació preventiva a l’Administració pública, un abans i un després Llegeix més »

Llibre: “La Pau i la Treva a Catalunya. Origen de les Corts Catalanes”, Gener Gonzalo i  Bou, Edicions de la Mangrana, Barcelona, 1986.

Aqueix llibre és la tesi de llicenciatura de l’autor, dirigida per l’eminent jurista Frederic Udina i Martorell, en la qual hom troba sintetitzada amb rigor i precisió tan jurídica com històrica l’evolució d’una institució cabdal per a la construcció de Catalunya com a nació. He reproduït en aqueix bloc un estudi sobre l’assemblea de Pau i Treva de Toluges l’any 1065, però aqueix treball de Gener Gonzalo  té un abast omnicomprensiu de totes les assembles entre els segles XI i XIII. El ple feudalisme les assemblees de Pau i Treva, inicialment convocades per les autoritats eclesiàstiques autòctones -seguint els precedents en terra occitana- tenen com a finalitat preservar els béns de l’Església i el poble menut de la violenta opressió dels senyors feudals. Poquet a poquet els comtes catalans, començant per Ramon Berenguer I, van introduint-se en aqueixes trobades de les quals en sorgeixen ordenances escrites d’obligada observació per convertir-les en el nucli del nou poder públic que es va estructurant al voltant del casal de Barcelona fins a esdevenir el fonament de les corts catalanes. Atès el seu caràcter sintètic en reprodueixo les conclusions: “Cal començar remarcant que la Pau i la Treva foren en un principi dues institucions diferenciades, però que ben aviat es fusionaren. A Catalunya destaca en un primer moment la figura de l’abat Oliba. Recollint la tradició de la Pau de Déu, originària del sud de França, fou el bisbe vigatà qui formulà la Treva de Déu en els concilis de Toluges (1027) i Vic (1030, 1033). La Treva no permetia la lluita en certs dies de la setmana i en diades determinades del calendari litúrgic, i pocs anys després arribaria a generalitzar-se per Europa, a partir del concili de Niça de 1041. La Pau i Treva fou originalment un moviment dirigit per l’Església per tal de frenar la violència i substituir la manca d’un poder públic efectiu. Així, el poder civil és absent en les primeres assemblees de Pau i Treva. La institució protegia en primer lloc els homes i béns de l’Església, i, en un segon terme, les capes populars. Les primeres penes imposades als violadors de la Pau i Treva eren de caire espiritual, encara que ben aviat s’introduïren penes pecuniàries. L’any 1064 significà la introducció delpoder civil dins de la institució de la Pau i Treva, en el segon concili de Toluges, en l’assemblea de Barcelona de 1064 i en una ssemblea vigatana del 1064-1066. La Treva s’amplià a 319 dies de l’any en el concili de Toluges de 1064-10766. L’assemblea de Barcelona del 1064 suposà la utilització de la Pau i Treva per a enfortir la figura del príncep, responent a un afany de renovació legislativa per part de  Ramon Berenguer I. La Pau i Treva de 1064 fou potenciada també pel papat per tal d’enfortir una croada contra els sarraïns de Barbastre, i a tal fi hi acudí el legat Hug Càndid, present a l’assemblea de Girona del 1068. A Vic es reuní una assemblea que aplicà per a les diòcesis d’Osona i Girona els acords presos en l’assemblea de Barcelona de 1064. A Girona, l’any 1068, Hug Càndid introduí l’esperit reformista menat per Roma. Fou una assemblea d’àmbit eclesiàstic, però el comte Ramon Berenguer I presidí amb el legat l’assemblea, la qual cosa confirma la introducció del poder civil en el comanament de la Pau i Treva. La reaparició de la Pau i Treva es produí en el document d’Olèrdola de 1108, col·laborant en un clàssic procés de repoblació d’antigues terres serraïnes, annexionades pel comte Ramon Berenguer III. La Pau i Treva d’Olèrdola és concedida, per iniciativa del comte, a tots els repobladors de la zona. La Pau i Treva del comtat de Cerdanya (1118) es produí en el moment de l’annexió del comtat al nucli central de Barcelona. Ramon Berenguer III utilitzà la institució per a reafirmar el seu domini sobre la Cerdanya. En el mateix document tenim un primer indici de l’existència de l’impost del bovatge. La Pau i Treva va rebre un nou impuls sota els auspicis d’un personatge en certa manera continuador de l’esperit reformista iniciat per Oliba: Oleguer. L’any 1131, a Barcelona, dirigí l’aprovació d’una Pau i Treva a favor dels interessos reformistes de Roma, malgrat l’assistència de Ramon Berenguer III. Oleguer aplicà principis establerts per concilis anteriors, generals per a tota l’Església. L’any 1134 Ramon Berenguer IV va protegir amb la Pau i Treva els templers, dedicats a lluitar contra l’Islam i assegurant la línia de frontera. D’aquí les proteccions i els privilegis concedits pel comte de Barcelona. Esl concilis lleidatans de 1155 i 1173, en la línia reformista i de predicació de la croada menada per Roma, foren els darrers  de l’antiga Pau i Treva diocesana. La instituciórecauria definitivament en mans de l’autoritat civil. La Pau i Treva de 1173, és la primera celebrada sota els auspicis dels comtes-reis, en aquest cas d’Alfons I. La seva decidida política d’afermament de la figura del rei i de l’autoritarisme el portarà a utilitzar la Pau i Treva per a aquests fins. A poc a poc es desenvolupa el concepte de poder territorial a mans de la figura preeminent del príncep: el Rosselló i Fondarella significaren les primers constitucions de Pau i Treva al servei de la monarquia, i deixen clar que la Pau i Treva és exclusiva de Catalunya. El veguer i el batlle seran els primers funcionaris reials encarregats de vetllar pel compliment de la Pau i Treva. Les constitucions de Fondarella seran el model seguit per les futures constitucions. Així l’any 1187 s’aprovà una Pau i Treva vàlida per al comtat d’Urgell que era, en realitat, una amplicació dels estatuts de Fondarella al comtat urgellenc. A l’assemblea celebrada a Girona l’any 1188 s’entreveu un conflicte que apareixerà amb força continuïtat al llarg dels regnats successius: l’enfrontament entre l’autoritarisme monàrquic i els interessos de la noblesa feudal. La catalanitat de la Pau i Treva es referma quan s’exigeix que el  veguer sigui català. La darrera assemblea de Pau i Treva presidida per Alfons

Llibre: “La Pau i la Treva a Catalunya. Origen de les Corts Catalanes”, Gener Gonzalo i  Bou, Edicions de la Mangrana, Barcelona, 1986. Llegeix més »

Curs: Un Dret Públic Català per al Segle XXI – UAB Barcelona

SEGONA EDICIÓ: noves dates L’objectiu d’aquest curs és conceptualitzar i contextualitzar a què ens referim quan parlem del dret públic català, un dret públic català per al segle XXI Contingut Es pretén donar a conèixer l’esperit i l’essència del Dret Públic Català, els seus principis bàsics, les seves institucions, els seus autors i la seva obra, tot posant de manifest, al mateix temps, que té molt poc a veure amb la majoria del dret públic produït a Catalunya, en els darrers tres-cents anys. El contingut del curs, a més a més, tracta el constitucionalisme tradicional a Catalunya i la seva possible traducció actual: L’universalisme i l’europeisme com a tret característic dels iuspublicistes catalans. De Llull i Eiximenis a la Catalunya actual amb la mirada posada en el futur. També s’analitza el dret públic català en el context del dret comparat. L’organització territorial i el règim local a Catalunya. Tradició i modernitat en la configuració de l’administració institucional. El dret públic català avui dia: pervivència, actualització, present i futur. L’esperit del dret públic català en la modernització de l’administració: drets fonamentals de la ciutadania i bon govern. Viabilitat d’impulsar un dret públic propi, dins del context estatal i europeu. El Dret Públic Català en relació als Drets humans, l’Estat de dret, i el Dret internacional. Posar en valor l’obra dels grans autors del Dret Públic Català: Francesc Eiximenis, Francesc Maspons i Anglasell, i Victor Ferro i Pomà. D’aquesta manera es desenvoluparan competències instrumentals a base de lectura de textos jurídics, debats entre els participants al curs, tot fomentant la creativitat, el lideratge i la sensibilitat envers els problemes nacionals de Catalunya. Característiques del curs Sortides professionals Operadors jurídics públics i privats que vulguin tenir més formació sobre que és l’esperit del dret públic de Catalunya. Es tracta d’un curs que té efectes professionalitzadors, atès que aporta uns coneixements que poden repercutir en la tasca de recuperar la tradició jurídica catalana, i la capacitat d’analitzar des de cada lloc de treball el marge de maniobra interpretatiu del dret català en el marc constitucional espanyol i de la Unió Europea. Dona un bagatge innovador en tractar nous paràmetres interpretatius del dret als juristes teòrics i pràctics interessats en ampliar i canviar la mirada al dret públic existent avui a Catalunya. Direcció Juan Luis Perez Francesch Professorat Ferran Armengol Ferrer Ricard Brotat Jubert Francesc Xavier Forcadell Esteller Joan Anton Font Monclus Judith Gifreu Font Isidre Llucia Sabarich Juan Luis Perez Francesch Consulta tota la informació sobre possibilitats de beques i ajuts a la pàgina de beques, ajuts i convocatòries UAB. Contacte Isidre Llucia Sabarich Telèfons: 972449839 I 609111964 Admissió https://www.uab.cat/web/postgrau/curs-en-un-dret-public-catala-per-al-segle-xxi/admissio-1345468487891.html/param1-4764_ca/ Matrícula https://www.uab.cat/web/postgrau/curs-en-un-dret-public-catala-per-al-segle-xxi/matricula-1345468487919.html/param1-4764_ca/ Centres col·laboradors

Curs: Un Dret Públic Català per al Segle XXI – UAB Barcelona Llegeix més »

L’equitat a la pràctica jurídica

Ricard Gené Casals Advocat President de la Fundació Catalunya Fons Membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell Ponència presentada a les jornades: EQUITAT. Un antic principi per a un model jurídic de futur. LA MEDIACIÓ. 15 de Març de 2024 INTRODUCCIÓ Voldria fer una prèvia. Per a mi les diferents disciplines jurídiques i la distinció entre dret públic o privat no es poden tractar com a compartiments estancs, sinó que són més aviat un “contínuum”, com un tren que va recorrent paisatges diferents. Per això, jo els donaré una visió de l’equitat des de la perspectiva de la meva pràctica en el dret privat, que pot ser complementària amb l’equitat en el dret públic català. Com a segona prèvia, permetin-me que els comenti una anècdota personal: durant tota la carrera de dret només vaig suspendre una vegada. Va ser a cinquè de carrera l’assignatura de “Filosofia del dret”, en la qual el professor intentava transmetre’ns la seva passió pels enunciats de lògica formal, mentre sostenia la panacea que, en un futur, el dret s’estructuraria a base d’enunciats lògics. Això, segons el punt de vista que sostenia l’inefable professor, suposaria que s’eliminarien problemes interpretatius de les normes, que, en la majoria dels casos, es podrien aplicar de forma automàtica, sense el biaix valoratiu del jutge, amb el guany que tot això suposaria per a la seguretat jurídica dels operadors jurídics i dels justiciables. El meu suspens es va deure, bàsicament, a que jo li discutia la jugada, si bé haig de reconèixer que probablement hauria pogut argumentar-li-ho millor si jo llavors jo hagués tingut coneixements sobre l’equitat i sobre la mediació com a mètode per a la resolució de problemes mitjançant la seva aplicació en el moment de resoldre problemes pràctics, problemes que contenen biaixos, contextos, emocions que, en la meva opinió actual, com intuïa l’estudiant de llavors, no és possible resoldre amb una aplicació mecanicista de les normes. PRIMERA PART Com tots vostès saben, la paraula equitat és polisèmica i, a més a més, el concepte d’equitat ha anat evolucionant al llarg de la història. Tot plegat ha donat lloc a múltiples assajos de definició de què és l’equitat i de les diferents modalitats d’aplicació de l’equitat que es poden donar. Així mateix, l’aplicació de l’equitat no és ben bé la mateixa cosa en el dret històric català, en el common law anglosaxó ni és el mateix concepte de les formes d’equitat admeses en els sistemes dits de “dret civil” codificat i, entre ells, l’ordenament jurídic català actual. Tot això, però, segur que ja ha estat tractat abastament pels ponents que m’han precedit. Per tant, per no avorrir-los amb una exposició que altres ponents hauran exposat millor que jo, em salto qualsevol intent de resumir conceptuacions històriques del concepte d’equitat i la seva aplicació, per dir, simplement, que a mi la classificació dels possibles modes d’operar de l’equitat que més em convenç, si més no per enfocar el tema des d’un punt de vista pràctic, serien bàsicament tres: L’equitat substitutiva seria aquella per permetria la no aplicació de la llei al cas concret quan aquesta generi solucions injustes. És, si volen, una aproximació purament aristotèlica al concepte d’equitat, que vindria a suposar que si el legislador hagués pogut imaginar el cas concret, hauria legislat de forma diferent. És a dir, si l’aplicació de la llei al cas concret suposa una injustícia, llavors podrem no aplicar la llei. Si no m’equivoco, aquesta opció era defensada per Francesc Maspons i Anglasell. És una forma d’aplicació de l’equitat que podríem qualificar de “radical”, que desembocaria en una reformulació de l’ordenament jurídic basat en la formulació judicial del Dret. Això pot funcionar en els sistemes de common law i podia funcionar en el sistema català previ al Decret de Nova Planta. De fet, el dret català era, en molt bona part, un dret de construcció jurisprudencial. El dret català, públic o privat, estava poc positivitzat. Ara bé, després de la codificació, i no oblidem que avui el dret català també està codificat, la no aplicació d’una norma necessita una habilitació legal que ho autoritzi expressament. Sostenir el contrari suposaria infringir l’article 111-9 del Codi Civil de Catalunya, que diu: L’equitat s’ha de tenir en compte en l’aplicació de les normes, si bé els tribunals només poden fonamentar llurs resolucions exclusivament en l’equitat quan la llei ho autoritza expressament. La segona forma d’aplicar l’equitat seria l’equitat integradora, quees donaria quan la norma jurídica positiva habilita el jutge per decidir segons equitat perquè la conseqüència jurídica no està prevista amb caràcter general en la norma mateixa, al ser conscient el legislador que no és possible cobrir tota la varietat de situacions que a la pràctica es poden donar. Això no significa que la decisió pugui estar basada en sentiments o valoracions arbitràries, perquè en les situacions d’equitat integradora, el jutge està cridat a usar de l’equitat a través de frases com “tenint en compte les circumstàncies concurrents”, “segons el seu prudent arbitri” o similars, és a dir, a utilitzar conceptes jurídics indeterminats que actuïn com a factors moderadors a la vista del cas concret. El jutge no pot legislar, sinó que desenvolupa una conseqüència jurídica concreta perquè sigui el més justa possible en el marc de la norma i a la vista de la situació concreta. Alguns autors ho equiparen amb “els conceptes elàstics” i d’altres ho estenen a la labor integradora en cas de llacunes del dret, però això últim ho acosta perillosament a l’analogia, més que no pas a l’equitat. Per últim, l’equitat interpretativa s’usaria com un criteri més per fer una interpretació de la norma el més ajustada possible a la intenció del legislador i el que suposadament hauria volgut per al cas concret, per donar-li una solució més justa a una situació que no podia ser resolta pel legislador ex ante, sinó a la vista del cas concret, i també fent una interpretació de la norma per corregir o matisar les imperfeccions de la normatives a l’hora de resoldre el cas concret.

L’equitat a la pràctica jurídica Llegeix més »

Desplaça cap amunt