Nom de l'autor: masponsianglasellweb

EL CATALÀ COM A LLENGUA NORMAL OBLIGATÒRIA D’ÚS INTERN PER PART DE TOTES LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES CATALANES, AMB ESPECIAL REFERÈNCIA ALS ENS LOCALS. Joan Anton Font Monclús Doctor en dret Secretari General de l’Ajuntament de Tarragona Professor associat de la URV de Tarragona Membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell Tarragona, juliol 2025 L’ús del català com a llengua normal de relació entre persones i institucions, tant des de l’àmbit privat com públic, sembla que estigui en permanent debat, jurídic i social, i fins i tot actualment s’està entrant en la denúncia de discriminació per tots costats pel seu ús. No entraré en aquest article en qüestions ètiques, culturals, lingüístiques o similars. Intentaré fer una cosa més clara i senzilla, una anàlisi jurídica, per reconduir el debat, al menys pel que fa a l’ús del català per part dels  òrgan de les administracions públiques catalanes, amb especial referència a les entitats locals. La última referència jurídica d’aquest qüestió la trobem a la Sentència del Jutjat Contenciós Administratiu número 1 de Tarragona, número 168/2025, de 23 de juny, que resol acceptant la l’obligatorietat que les mocions presentades pels grups municipals  pel seu debat i coneixement al ple municipal de l’ajuntament de Tarragona ho han de ser al menys en català, sense perjudici que també es puguin presentar en castellà si així es desitja. La controvèrsia la provoca el fet que l’Ajuntament de Tarragona no acceptés a tràmit una moció presentada pel Grup Municipal de VOX per incorporar-la a l’ordre del dia d’un  ple, pel fet d’haver-la presentat només en castellà, i requerint per a la seva tramitació que també es presentés en català. I això es feia en base a una interpretació conjunta del Reglament per a l’ús de la llengua catalana de l’ajuntament, la Llei 1/1998, de política lingüística, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la STC 31/2010, de 28 de juny i les sentencies de la Secció 5ena de la Sala Contenciós Administrativa del TSJC 316/2012, 444/2012 i 177/2013, referents als reglaments d’ús de la llengua catalana de l’Ajuntament de Barcelona,  de la Diputació de Barcelona i de Girona. La Sentència del JCA de Tarragona admet la doctrina que es desprèn d’aquestes sentències, afegint-hi la sentencia de la Secció 5ena de la Sala Contenciós Administrativa del TSJC 178/2013, referent a la Diputació de Lleida. En base a aquesta normativa i sentències, en podem extreure unes conclusions clares pel que fa al posicionament relatiu a l’ús del català per part de totes les administracions públiques catalanes, i a la obligació que aquest hi sigui sempre present. Tant la Constitució Espanyola en el seu article 3, com l’Estatut d’autonomia de Catalunya  (EAC) en el seu article 6è, com la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, bàsicament en el seu article 9, fan referència a la llengua catalana. Pel que fa als reglaments per a l’ús de la llengua catalana, els de l’Ajuntament de Tarragona i Barcelona i les Diputacions de Barcelona, Girona i Lleida, són pràcticament idèntics. Aquest reglaments preveuen l’obligació de l’ús del català en les seves relacions internes, en les actes dels seus òrgans col·legiats i dels seus ens instrumentals, així com en la producció de documentació interna D’aquesta norma se’n desprèn de forma clara i contundent quina és la llengua a utilitzar en totes les actuacions internes i les actuacions dels membres dels càrrecs electes de les administracions pel que fa a informes i propostes. Per tant, tots els suports documentals interns d’aquestes administracions ho han de ser en català. No obstant, aquesta obligació ja es desprèn de la  Llei  1/1998, de política lingüística. El Capítol I de la llei regula l’ús institucional del català, i l’art. 9 especifica de forma clara: La llengua de les administracions de Catalunya 1. La Generalitat, les administracions locals i les altres corporacions públiques de Catalunya, les institucions i les empreses que en depenen i els concessionaris de llurs serveis han d’emprar el català en llurs actuacions internes i en la relació entre ells. També l’han d’emprar normalment en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a rebre-les en castellà, si ho demanen. 2. El Govern de la Generalitat ha de regular, mitjançant disposicions reglamentàries, l’ús del català en les activitats administratives de tots els òrgans de la seva competència. 3. Les corporacions locals i les universitats han de regular l’ús del català en l’àmbit de les competències respectives, d’acord amb el que disposa l’apartat 1. També l’han de regular, en aquest mateix sentit, totes les altres corporacions públiques. En conseqüència, la llei ratifica l’obligatorietat de l’ús del català en les actuacions internes de la Generalitat, les administracions locals de Catalunya, així com dels seus ens instrumentals i concessionaris. L’art. 6.1 de l’EAC defineix el català com a llengua pròpia de Catalunya. En la seva versió aprovada abans de la STC es deia que era la llengua d’ús normal i preferent  de les administracions públiques de Catalunya.  En el seu article 50.5 es preveu de forma clara també que l’Administració local ha d’emprar el català en les seves actuacions internes. Aquests  articles han estat modificats pel TC en la seva Sentència 31/2010. El Fonament Jurídic 14 de la Sentència aclareix: El art. 6.1 EAC, además de “la lengua de uso normal”, declara que el catalán como lengua propia de Cataluña es también la lengua de uso “preferente” de las Administraciones Públicas y de los medios de comunicación públicos de Cataluña. A diferencia de la noción de “normalidad”, el concepto de “preferencia”, por su propio tenor, trasciende la mera descripción de una realidad lingüística e implica la primacía de una lengua sobre otra en el territorio de la Comunidad Autónoma, imponiendo, en definitiva, la prescripción de un uso prioritario de una de ellas, en este caso, del catalán sobre el castellano, en perjuicio del equilibrio inexcusable entre dos lenguas igualmente oficiales y que en ningún caso pueden tener un trato privilegiado. La definición del catalán