El català a les administracions: un ús obligatori

EL CATALÀ COM A LLENGUA NORMAL OBLIGATÒRIA D’ÚS INTERN PER PART DE TOTES LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES CATALANES, AMB ESPECIAL REFERÈNCIA ALS ENS LOCALS.

L’ús del català com a llengua normal de relació entre persones i institucions, tant des de l’àmbit privat com públic, sembla que estigui en permanent debat, jurídic i social, i fins i tot actualment s’està entrant en la denúncia de discriminació per tots costats pel seu ús. No entraré en aquest article en qüestions ètiques, culturals, lingüístiques o similars. Intentaré fer una cosa més clara i senzilla, una anàlisi jurídica, per reconduir el debat, al menys pel que fa a l’ús del català per part dels  òrgan de les administracions públiques catalanes, amb especial referència a les entitats locals. La última referència jurídica d’aquest qüestió la trobem a la Sentència del Jutjat Contenciós Administratiu número 1 de Tarragona, número 168/2025, de 23 de juny, que resol acceptant la l’obligatorietat que les mocions presentades pels grups municipals  pel seu debat i coneixement al ple municipal de l’ajuntament de Tarragona ho han de ser al menys en català, sense perjudici que també es puguin presentar en castellà si així es desitja.

La controvèrsia la provoca el fet que l’Ajuntament de Tarragona no acceptés a tràmit una moció presentada pel Grup Municipal de VOX per incorporar-la a l’ordre del dia d’un  ple, pel fet d’haver-la presentat només en castellà, i requerint per a la seva tramitació que també es presentés en català. I això es feia en base a una interpretació conjunta del Reglament per a l’ús de la llengua catalana de l’ajuntament, la Llei 1/1998, de política lingüística, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la STC 31/2010, de 28 de juny i les sentencies de la Secció 5ena de la Sala Contenciós Administrativa del TSJC 316/2012, 444/2012 i 177/2013, referents als reglaments d’ús de la llengua catalana de l’Ajuntament de Barcelona,  de la Diputació de Barcelona i de Girona. La Sentència del JCA de Tarragona admet la doctrina que es desprèn d’aquestes sentències, afegint-hi la sentencia de la Secció 5ena de la Sala Contenciós Administrativa del TSJC 178/2013, referent a la Diputació de Lleida.

En base a aquesta normativa i sentències, en podem extreure unes conclusions clares pel que fa al posicionament relatiu a l’ús del català per part de totes les administracions públiques catalanes, i a la obligació que aquest hi sigui sempre present.

Tant la Constitució Espanyola en el seu article 3, com l’Estatut d’autonomia de Catalunya  (EAC) en el seu article 6è, com la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, bàsicament en el seu article 9, fan referència a la llengua catalana. Pel que fa als reglaments per a l’ús de la llengua catalana, els de l’Ajuntament de Tarragona i Barcelona i les Diputacions de Barcelona, Girona i Lleida, són pràcticament idèntics.

Aquest reglaments preveuen l’obligació de l’ús del català en les seves relacions internes, en les actes dels seus òrgans col·legiats i dels seus ens instrumentals, així com en la producció de documentació interna

D’aquesta norma se’n desprèn de forma clara i contundent quina és la llengua a utilitzar en totes les actuacions internes i les actuacions dels membres dels càrrecs electes de les administracions pel que fa a informes i propostes. Per tant, tots els suports documentals interns d’aquestes administracions ho han de ser en català.

No obstant, aquesta obligació ja es desprèn de la  Llei  1/1998, de política lingüística. El Capítol I de la llei regula l’ús institucional del català, i l’art. 9 especifica de forma clara:

La llengua de les administracions de Catalunya

1. La Generalitat, les administracions locals i les altres corporacions públiques de Catalunya, les institucions i les empreses que en depenen i els concessionaris de llurs serveis han d’emprar el català en llurs actuacions internes i en la relació entre ells. També l’han d’emprar normalment en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a rebre-les en castellà, si ho demanen.

2. El Govern de la Generalitat ha de regular, mitjançant disposicions reglamentàries, l’ús del català en les activitats administratives de tots els òrgans de la seva competència.

3. Les corporacions locals i les universitats han de regular l’ús del català en l’àmbit de les competències respectives, d’acord amb el que disposa l’apartat 1. També l’han de regular, en aquest mateix sentit, totes les altres corporacions públiques.

En conseqüència, la llei ratifica l’obligatorietat de l’ús del català en les actuacions internes de la Generalitat, les administracions locals de Catalunya, així com dels seus ens instrumentals i concessionaris.

L’art. 6.1 de l’EAC defineix el català com a llengua pròpia de Catalunya. En la seva versió aprovada abans de la STC es deia que era la llengua d’ús normal i preferent  de les administracions públiques de Catalunya.  En el seu article 50.5 es preveu de forma clara també que l’Administració local ha d’emprar el català en les seves actuacions internes. Aquests  articles han estat modificats pel TC en la seva Sentència 31/2010.

El Fonament Jurídic 14 de la Sentència aclareix:

El art. 6.1 EAC, además de “la lengua de uso normal”, declara que el catalán como lengua propia de Cataluña es también la lengua de uso “preferente” de las Administraciones Públicas y de los medios de comunicación públicos de Cataluña. A diferencia de la noción de “normalidad”, el concepto de “preferencia”, por su propio tenor, trasciende la mera descripción de una realidad lingüística e implica la primacía de una lengua sobre otra en el territorio de la Comunidad Autónoma, imponiendo, en definitiva, la prescripción de un uso prioritario de una de ellas, en este caso, del catalán sobre el castellano, en perjuicio del equilibrio inexcusable entre dos lenguas igualmente oficiales y que en ningún caso pueden tener un trato privilegiado. La definición del catalán como lengua propia de Cataluña no puede justificar la imposición estatutaria del uso preferente de aquella lengua, en detrimento del castellano, también lengua oficial en la Comunidad Autónoma, por las Administraciones Públicas y los medios de comunicación públicos de Cataluña, sin perjuicio, claro está, de la procedencia de que el legislador pueda adoptar, en su caso, las adecuadas y proporcionadas medidas de política lingüística tendentes a corregir, de existir, situaciones históricas de desequilibrio de una de las lenguas oficiales respecto de la otra, subsanando así la posición secundaria o de postergación que alguna de ellas pudiera tener. No admitiendo, por tanto, el inciso “y preferente” del art. 6.1 EAC una interpretación conforme con la Constitución, ha de ser declarado inconstitucional y nulo.

En conseqüència desapareix la característica de “preferent” de l’ús del català. El Fonament Jurídic 23 analitza l’ús del català en les actuacions internes de l’administració autonòmica i local:

Por su parte, el apartado 5 del art. 50 EAC prescribe a las Administraciones autonómica y local, así como a las instituciones, empresas y concesionarios dependientes de las mismas, la utilización del catalán “en sus actuaciones internas y en sus relaciones entre ellos”. Deber que se extiende para el caso de las comunicaciones y notificaciones dirigidas a los particulares residentes en Cataluña, bien que “sin perjuicio del derecho de los ciudadanos a recibirlas en castellano si lo piden”.

Hay que precisar que al referirse el precepto a las instituciones y las empresas que dependen de la “Generalitat, la Administración local y las demás corporaciones públicas de Cataluña”, ha de entenderse que su ámbito de aplicación queda acotado a los supuestos en que las mismas “ejercen funciones públicas” en concordancia con el art. 33.1 EAC, último inciso, lo que es coherente con la inclusión en el art. 50.5 EAC de los concesionarios de servicios públicos. El ejercicio de funciones públicas es el elemento que configura el supuesto de hecho de esta norma, que, en consecuencia, no afecta a la actividad privada que pueda ejercer cualquier entidad o empresa, por lo que no se producen las vulneraciones que aducen los recurrentes de los arts. 10.1, 38 y 139.2 CE.

En relación con todo ello hemos de recordar que al pronunciarnos en el fundamento jurídico 14 sobre la constitucionalidad del art. 6.1 EAC afirmamos que la consideración de una de las dos lenguas oficiales en Cataluña como lengua de uso preferente del poder público, siquiera sea sólo del poder público autonómico, contradice una de las características constitucionalmente definidoras de la oficialidad lingüística, cual es, en palabras de la repetida STC 82/1986, que las lenguas oficiales constituyen “medio normal de comunicación en y entre [los poderes públicos] y en su relación con los sujetos privados, con plena validez y efectos jurídicos”. Toda lengua oficial es, por tanto -también allí donde comparte esa cualidad con otra lengua española-, lengua de uso normal por y ante el poder público. También, en consecuencia, lo es el castellano por y ante las Administraciones públicas catalanas, que, como el poder público estatal en Cataluña, no pueden tener preferencia por ninguna de las dos lenguas oficiales.

Sólo los particulares, en tanto que titulares del derecho de opción lingüística garantizado por el propio art. 33.1 EAC, pueden preferir una u otra de ambas lenguas en sus relaciones con el poder público radicado en Cataluña. Y hacerlo, además, en perfecta igualdad de condiciones por cuanto hace a las formalidades y requisitos de su ejercicio, lo que excluye que, como pudiera resultar de una interpretación literal del apartado 5 del art. 50 EAC, quienes prefieran que su lengua de comunicación con las Administraciones sea el castellano hayan de pedirlo expresamente. El precepto, sin embargo, es conforme con la Constitución ya que puede interpretarse en el sentido de que, en el marco de la política de fomento y difusión del catalán, las entidades públicas, instituciones y empresas a que el precepto se refiere, pueden utilizar la lengua catalana con normalidad, sin perjuicio de poder utilizar también con normalidad el castellano, en sus relaciones internas, en las relaciones entre ellas y en sus comunicaciones con los particulares, siempre que se arbitren los mecanismos pertinentes para que el derecho de los ciudadanos a recibir tales comunicaciones en castellano pueda hacerse efectivo sin formalidades ni condiciones que redunden para ellos en una carga u obligación que les constituya en la posición de sujeto activo en sus relaciones con la Administración pública.

Interpretado en esos términos, el art. 50.5 EAC no es contrario a la Constitución, y así se dispondrá en el fallo.

Les conclusions bàsiques d’aquesta sentència serien:

1. L’ús del català a les administracions públiques és normal, però no preferent, ja que això suposaria la primacia d’una llengua sobre l’altra.
2. L’art. 50.5 EAC és constitucional sempre que, tal com diu la sentència, s’arbitrin els mecanismes pertinents per tal que el dret dels ciutadans a rebre comunicacions en castellà es pugui fer efectiu sense formalitats ni condicions que suposin una càrrega.
3. Això no priva que, en aplicació de la normalitat de l’ús del català en les relacions internes,  els membres electes de les administracions públiques catalanes  puguin presentar també en castellà la documentació corresponent. En conseqüència, o es presenten en català, o es presenten en català i castellà.

La interpretació correcta de la Sentència del Tribunal Constitucional, prou clara per ella mateixa  entenent que les úniques objeccions són que l’elecció de la llengua pel ciutadà no suposi una càrrega, l’ha concretat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en les Sentències emeses per la secció 5ena de la Sala Contenciós Administrativa  números 316/2012, 444/2012,  177/2013 i 178/2013. Aquestes sentències es dicten per recursos que van interposar el Grup Municipal del Partit Popular de l’Ajuntament de Barcelona contra el seu reglament d’ús de la llengua catalana, l’associació “Impulso ciudadano” contra el mateix reglament, i l’associació “convivència cívica catalana” contra el reglament d’ús de la llengua catalana de les diputacions  de Girona i de Lleida.

Les tres primeres sentències (a les que es remet la última), en l’apartat “C” del seu Fonament de Dret SISE reprodueixen la mateixa conclusió jurídica:

En allò que es refereix a la utilització de la llengua en l’àmbit intern, l’art. 3 es refereix únicament al català. Com s’ha argumentat, aquest plantejament no resulta per si sol inconstitucional. Succeeix que el mateix enunciat es troba als articles 2.2.a, 9.1 i 10.1 de la Llei de política lingüística i a l’article 50.5 de l’Estatut d’Autonomia, plantejament que va ser abordat a la sentència 31/2010 sense més objeccions que la necessitat que l’elecció del ciutadà no quedi sotmesa a càrregues.

Amb aquesta argumentació, les quatre sentències mantenen la vigència dels reglaments, motiu que ens fa concloure que són conformes amb la Constitució, d’acord amb la interpretació que en fa el Tribunal Constitucional i El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

No hi ha cap dubte que totes les actuacions internes de les administracions públiques de Catalunya s’han de fer en català; i pel que fa als ens locals,  els dictàmens, informes i propostes redactats per l’alcaldia i els grups municipals o les regidories que s’hagin de sotmetre al coneixement de qualsevol òrgan de govern, els precs, preguntes i petició d’informació, han d’estar redactats en català.

En conseqüència no hi ha cap dubte que totes les actuacions internes de les administracions públiques de Catalunya s’han de fer en català; i pel que fa als ens locals,  els dictàmens, informes i propostes redactats per l’alcaldia i els grups municipals o les regidories que s’hagin de sotmetre al coneixement de qualsevol òrgan de govern, els precs, preguntes i petició d’informació, han d’estar redactats en català. També ho poden fer en castellà, de forma conjunta al català, en aplicació dels criteris del Tribunal Constitucional. Però sempre hi haurà d’haver el document redactat en català. 

Pel que fa a la naturalesa des Grups Municipals,  són un element propi de l’organització dels ens locals, que agrupa regidors d’afinitat política i de forma voluntària, amb les condicions previstes a l’art. 50 del Text Refós de la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya. En Aquest sentit es pronuncia la Sentència del Tribunal Suprem de 8 de febrer de 1994 que a part de definir-los com a element organitzatiu de l’ens del que formen part, són el mitjà pel qual els representants polítics participen en la seva activitat decisòria. En conseqüència, els grups municipals, com els mateixos regidors, formen part de l’organització interna dels ens locals dels que formen part.

En conclusió, les mocions, dictàmens, precs, preguntes, sol·licituds d’informació i altra documentació   que  presentin els grups municipals als òrgans de govern de les respectives corporacions locals, s’han de redactar en català d’acord amb la  Llei  1/1998, de política lingüística, i els principis que es desprenen de la Constitució, d’acord amb les previsions expresses de la STC  31/2010 i les Sentencies de la Secció 5ena de la Sala Contenciós Administrativa del TSJC 316/2012, 444/2012,  177/2013 i 178/.

Això no priva que, en aplicació de la normalitat de l’ús del castellà en les relacions internes,  els grups municipals i els regidors puguin presentar també en castellà els seus documents. En conseqüència, o es presenten en català, o es presenten en català i castellà. El fet de presentar-los per part d’un grup municipal només en castellà s’ha d’entendre contrari a dret.

Però és més. Aquesta conclusió, d’acord amb el previst a l’article 9 de la  Llei  1/1998, de política lingüística, és també aplicable a la Generalitat (i per tant a la relació de tots els parlamentaris i grups parlamentaris amb qualsevol dels seus òrgans de govern i administració), als ens que en depenen, als concessionaris en l’ús de funcions públiques. I si aquests documents redactats per membres d’aquestes administracions ho són només en castellà, s’han d’inadmetre a tràmit.

Tarragona, juliol 2025

JURISPRUDÈNCIA UTILITZADA:

1.- La STC 31/2010, de 28 de juny. https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-11409

2.- Sentència de la Secció 5ena de la Sala Contenciós Administrativa del TSJC 316/2012. ECLI:ES:TSJCAT:2012:7409

3.- Sentència de la Secció 5ena de la Sala Contenciós Administrativa del TSJC 444/2012. ECLI:ES:TSJCAT:2012:10399

4.- Sentència de la Secció 5ena de la Sala Contenciós Administrativa del TSJC 177/2013. ECLI:ES:TSJCAT:2013:3491

5.- Sentència de la Secció 5ena de la Sala Contenciós Administrativa del TSJC 178/2013. ECLI:ES:TSJCAT:2013:3637.