El TEDH va admetre les demandes de Costa i Campdepadrós per la ingerència del TC al parlament
El TEDH admetles demandes de Costa i Campdepadrós per la ingerència del TC al parlament
Autodeterminació
Fa sis anys: Valoració del resultat del referèndum d’autodeterminació de l’1-0
El Col·lectiu Maspons i Anglasell va fer el 7 d’octubre de 2017 la següent “Valoració del resultat del referèndum d’autodeterminació de l’1-0“, Davant del moment de confusió actual creiem que és un bon moment per recordar aquella valoració. “La violència desfermada pels cossos policials en la repressió del referèndum ha suposat un punt d’inflexió en el debat sobre la independència de Catalunya. La violació sistemàtica de drets fonamentals de ciutadans col·loca el cas català dins el grup de secessions que es qualifiquen de “remeieres” i d’acord amb determinades teories de filosofia política com les presentades per Allen Buchanan justifiquen moralment la secessió. La violació sistemàtica de drets fonamentals de ciutadans (…) justifiquen moralment la secessió. “Però és que també d’acord amb dret internacional i la doctrina desenvolupada per les institucions de Nacions Unides, de l’Assemblea General a la Cort Internacional de Justícia, la violació sistemàtica de drets contra una població per raó del caràcter nacional del seu grup habilita a invocar el dret a l’autodeterminació externa, això és, a la creació d’un estat independent. La previsible continuïtat en la violació d’aquests drets per part de les autoritats espanyoles és susceptible de legitimar encara més la causa catalana en el marc del dret internacional. La previsible continuïtat en la violació d’aquests drets per part de les autoritats espanyoles és susceptible de legitimar encara més la causa catalana en el marc del dret internacional. “D’altra banda, a la vista de la intervenció (violenta i privada de base jurídica) de l’Estat espanyol, és evident que no s’ha pogut fer el recompte dels vots vàlidament emesos d’acord amb l’article 4.4 de la Llei 19/2017 (ja que n’hi ha que han estat segrestats) i que no s’ha fet en les condicions que fixa la mateixa llei, confereix àmplia legitimitat al referèndum de secessió (tal com han posat de manifest els diversos informes dels observadors internacionals), i més si tenim en consideració que la llei del referèndum aprovada pel Parlament de Catalunya no fixa llindars de participació. “De fet, el dret a l’autodeterminació ja consta a la motivació de la Llei 19/2017, de 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació, i en base a aquest se’n defensava la seva vigència més enllà de les resolucions del Tribunal Constitucional. Els fets succeïts el dia 1 d’octubre legitimen encara més la seva vigència, que com a tal, obliga al Parlament de Catalunya a actuar d’acord amb les previsions del seu article 4.4. En conseqüència, dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials, tenint en compte que hi ha més vots afirmatius que negatius, el Parlament de Catalunya ha de celebrar una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent. També, a partir d’aquesta data, entrarà en vigor la Llei 20/2017, de 8 de setembre, de transitorietat jurídica i fundacional de la república. El Parlament de Catalunya ha d’actuar d’acord amb la pròpia normativa i amb el dret internacional que la legitima i li dóna vigència. “Dins l’ordenament jurídic català en vigor, no hi ha cap altre actuació possible, que no suposi incompliment de la normativa pròpia. I aquest compliment, en aquests moments, tant sols està en mans del Parlament de Catalunya que ha d’actuar d’acord amb la pròpia normativa i amb el dret internacional que la legitima i li dóna vigència.”
Fa sis anys: Valoració del resultat del referèndum d’autodeterminació de l’1-0 Llegeix més »
Segon Congrés en Defensa de l’Estat de Dret, crònica no oficial
El Col·lectiu Maspons i Anglasell ha estat present al Segon Congrés Català en Defensa de l’Estat de Dret, congrés que ha estudiat les respostes dels juristes a la situació d’excepcionalitat jurídica de Catalunya, per l’interès de les ponències hem fet aquesta crònica David Ros i Serra @EconomRosDavid Economista. Exinterventor d’Administració local. Relator de l’eix sector públic del 3er Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya Cel·lebrat l’11 de febrer de 2023, a l’Aula Magna de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, amb un aforament ple, s’ha estudiat com a la Catalunya del 2023 continuen vigents les preocupacions relacionades amb la situació política, repressiva i judicial. En els darrers anys, hem conegut noves formes de repressió i de restriccions judicials basades en una interpretació del dret no sempre imparcial. Des del món del dret, però també des de les ciències socials i el periodisme, el Congrés ha estudiat aquesta nova situació. Aquesta crònica es fa a partir de les notes agafades directament durant les conferències i amb caràcter d’urgència.. Amb la síntesi volem donar el màxim d’informació en el mínim espai possible, aquesta és la virtut de la síntesi, però també pot tenir el defecte que en algun punt no es transmeti amb tot rigor el que s’hi va expressar. Ens remetem a la publicació que entenem farà l’organització del congrés. Primera sessió.- La causa dels jutges pel dret a decidir, vulneració de drets i empara al TEDH Xavier González de Rivera, Magistrat del jutjat social 3 de Barcelona. En aquest cas s’observa la impunitat portada al límit. Els 33 jutges que consideraven que el dret a decidir era legalment viable van signar un document en el que expressaven la seva opinió favorable. A partir dels seus DNI la policia va publicar noms i fotos dels signataris. Les conseqüències contra els jutges van ser múltiples: comentaris ofensius de companys, peticions d’expulsió de la magistratura, negatives a la promoció professional, difusió constant de les seves fotos, posada en qüestió de les seves resolucions… Han viscut una persecució inacabable que encara avui dura. El TEDH ha reconegut en la seva sentència que s’ha vulnerat el dret a la vida privada. Els afectats consideren que tot i que la sentència és favorable, es queda coixa en el reconeixement en la protecció de la llibertat d’expressió. Andreu Van den Eynde, advocat de la causa dels jutges pel dret a decidir davant del TEDH. Les instruccions contra l’estat són diferents, quan el demandat és l’estat tot és complica. Es va plantejar com un cas dels drets humans al TDEH, en català. Es fonamentava en que no hi ha cap precepte legal que permeti investigar ciutadans. Al contrari són els poders públics els que han de protegir la vida privada. En aquest cas s’ha evidenciat que l’Estat no vol investigar. En canvi els tribunals internacionals són un altre món. Només a fora es poden discutir les coses de veritat. S’hi parla molt i s’escolta. Una de les conseqüències és que s’està aconseguint la solidaritat entre els professionals del dret. Segona sessió.- Excepcionalitat jurídica L’aplicació ordinària del dret penal i administratiu de l’enemic. Construcció del concepte i principals elements. Vulneració en la seva aplicació de les garanties procedimentals i dels drets fonamentals. Perspectiva des de la filosofia i la teoria del dret. Modera: Irene Martín Abellan. Josep Lluís Martí Màrmol, professor de Filosofia del dret a la Universitat Pompeu Fabra, sobre el dret penal de l’enemic. Remarca que no hi ha democràcia sense estat de dret, precondició de democràcia és la protecció dels dret humans, sense protecció dels drets, no hi ha democràcia. No es pot emparar ningú en l’estat de dret per limitar la democràcia. El lawfare és tant antic com el mateix dret. És utilitzar el dret com a arma contra els altres, és un ús tergiversat del dret. Retalla els drets perquè el fi és creu que ho justifica. L’ús directe de l’abús del dret amb finalitat política. En aquest sentit cal entendre el cas Lula. És l’excusa de com s’ha defensat la societat sense respectar el dret. El dret penal de l’enemic considera que contra els enemics s’hi val tot, encara que no es respectin els drets democràtics. Si triem pel camí de l’estat de dret hem d’aplicar el dret de la democràcia sense distingir amic o enemic. El món millora a força de mobilització i reivindicació dels drets democràtics. Guillem Soler Solé, Magistrat del jutjat de primera instància de Barcelona. Excepcionalitat jurídica. “Es grapeja el dret” (cita Benet Salellas). De quina manera tot plegat encaixa en ser escoltat per un jutge imparcial? El TJUE ha assenyalat la incompetència del TS. Quan un tribunal té interès en conèixer una causa no pot ser imparcial. En el TS hi ha un excès d’independència (autonomia) judicial. El president del TS ha fet discursos contra la desjudicialitzaciò, s’ha vist manca d’imparcialitat, oposició a les modificacions legislatives, expressions contra el legislador. Aquests tribunals tenen agenda pròpia incompatible amb la imparcialitat. Si Schleswig-Holstein va denegar l’euroordre és perquè va veure excepcionalitat jurídica. Les excepcionalitats jurídiques sempre cauen del mateix cantó (en el Grup Objectivament Identificable). S’evidencia un tracte discriminatori. Des del poder judicial s’impedeix que un poble pugui regular la seva llengua… Desviació de poder. Realment si el poder judicial ha de resoldre conflictes, el fet de tenir una agenda pròpia sobre el procés limita aquesta possibilitat i pot evidenciar la desviació de poder. “La estratégia que sufrimos”, les crítiques al legislador, la traça de les conductes estranyes, el desig aplicat a les resolucions judicials… Isabel Elbal, advocada penalista. Tenim un marc de disfuncions sistèmiques. Molt antidemocràtic. Un sistema imperfecte. El dret penal s’utilitza per tot, pels conflictes polítics, quan hauria de ser d’ús excepcional. Ha actuat un òrgan judicial manifestament incompetent, per això el judici del procés no és just. Es vol neutralitzar un grup de persones a través d’un òrgan incompetent. No hi ha confusió a l’hora d’identificar un grup perseguit. Es va buscant l’entorn, les famílies, les persones que es solidaritzen, els advocats, els que porten
Segon Congrés en Defensa de l’Estat de Dret, crònica no oficial Llegeix més »
L’autodeterminació a judici
Ferran Armengol Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell. Article publicat a El Nacional el 23 de març de 2019 «El dret d’autodeterminació ha agafat una nova dimensió, com un dels fonaments de l’ordre internacional democràtic i equitatiu que promouen les Nacions Unides. Com a conseqüència lògica de la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals, si està prohibit l’ús de la força en la modificació de fronteres, la conseqüència lògica és que els conflictes territorials s’han de resoldre per mitjans pacífics, a través de la negociació política o de la intervenció d’un àrbitre o mediador, i de l’expressió democràtica que és el referèndum.» Una cosa que m’ha agradat —si es pot dir així— del judici al procés és la naturalitat amb què la majoria dels processats han assumit la defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya. Evidentment, això és tabú per a la classe política espanyola i també per una part significativa de juristes, que segueixen creient la cantarella que l’autodeterminació només s’aplica en casos determinats, com els processos de descolonització. Aquella defensa també contradiu aquella idea, que tant va prosperar a l’entorn del 9-N, d’un presumpte “dret a decidir” dins la Constitució, que alguns acadèmics s’entestaven en defensar com alternativa a “l’impossible” dret d’autodeterminació, potser amb la noble (i equivocada) idea que, assumint el discurs de la fera, aconseguirien domesticar-la. Avui dia, el dret d’autodeterminació dels pobles —de tots els pobles— és un principi estructural del dret internacional, recollit en la Carta de les Nacions Unides, alhora que encapçala els Pactes internacionals sobre drets humans promoguts per l’ONU mateixa. És justament per aquesta raó que no té cap sentit tornar a insistir en unes resolucions dictades fa més de mig segle i en un context molt diferent de l’actual, com és el de la descolonització i la Guerra Freda. El dret d’autodeterminació és democràcia, és llibertat i és pau. La idea de llibertat comprèn la de decidir com agrupar-se en comunitat i això permet connectar el dret d’autodeterminació amb el conjunt dels drets fonamentals de la persona que aquells Pactes inclouen, com són el de reunió, manifestació, llibertat d’expressió o participació en els afers públics. En el context actual, amb el risc d’involució global dels valors democràtics, el dret d’autodeterminació té una nova dimensió com a conseqüència lògica de la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals A la vegada, és pau, resolució pacífica de les controvèrsies. Certament, la propaganda soviètica va transformar el dret d’autodeterminació per adaptar-lo a la “lluita contra l’imperialisme” amb què els dirigents soviètics debilitaven les potències colonials, tot emparant els “moviments d’alliberament nacional”, que s’assimilaven als combatents de les forces armades regulars. Aquesta, diguem-ne, “orientació” de l’autodeterminació tenia, a més, una conseqüència afegida, i era que no s’aplicava a Europa, de manera que el Kremlin podia patrocinar la invasió de països de la seva àrea d’influència o el trasllat forçós de poblacions senceres. Stalin havia estat un dels teòrics del dret d’autodeterminació dels pobles i, per això mateix, va saber com utilitzar aquella doctrina per afirmar el seu domini un cop arribat al Kremlin. No té res d’estrany que alguns vells comunistes s’aferrin encara a aquesta interpretació del dret d’autodeterminació. Tot això ja és història, però. En el context actual, amb el risc d’involució dels valors democràtics que es pateix a escala mundial, el dret d’autodeterminació ha agafat una nova dimensió, com un dels fonaments de l’ordre internacional democràtic i equitatiu que promouen les Nacions Unides. És la conseqüència lògica de la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals i, concretament, en la modificació de fronteres. Si està prohibida l’adquisició de territoris per la força, la conseqüència lògica és que els conflictes territorials s’han de resoldre per mitjans pacífics, a través de la negociació política o de la intervenció d’un àrbitre o mediador, i de l’expressió democràtica que és el referèndum. D’aquesta manera, la voluntat de les persones preval sobre els drets hereditaris o els derivats de la conquesta militar. El Tribunal Europeu de Drets Humans determinarà la relació entre l’exercici del dret d’autodeterminació i els altres drets humans fonamentals —per als catalans i per a tots els europeus Catalunya, els catalans, no són una excepció en aquest sentit. Puc recordar encara les mirades displicents i els comentaris burletes quan es parlava fa pocs anys “d’internacionalitzar” el procés català. A hores d’ara, el procés ja és internacional. Mentre rebutja de forma contundent l’autodeterminació de Catalunya, el govern espanyol combat l’independentisme en l’esfera internacional: ha iniciat una campanya de propaganda adreçada als governs i a l’opinió pública mundial, ha condicionat al procés el conjunt de la seva política exterior (els famosos “favors” de Margallo) i fins i tot s’ha entrebancat en algun conflicte diplomàtic. Però la batalla més important és, sense dubte, el judici. La posició oficial del Tribunal Suprem, expressada en la documentació lliurada a la premsa internacional, és que el dret d’autodeterminació només s’aplica a la descolonització i, per tant, no té res a veure en aquest assumpte. Així ho entenen també a la Moncloa i a la Zarzuela. A la vegada, però, són plenament conscients que aquest judici té una enorme transcendència internacional, i que de forma gairebé inevitable acabarà en una jurisdicció internacional com és el Tribunal Europeu de Drets Humans. Sens dubte, en la sentència d’aquest tribunal quedarà determinada la relació entre l’exercici del dret d’autodeterminació i els altres drets humans fonamentals, per als catalans i per a tots els europeus. Enllaç a l’article publicat a EL NACIONAL.CAT 👉«L’autodeterminació a judici»
L’autodeterminació a judici Llegeix més »
Sobirania
Ferran Armengol i Ferrer@FerranArmengol1 Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell. Article publicat a L’Unilateral el 31 d’agost de 2016 «Els principis d’integritat territorial i d’autodeterminació tenen el mateix rang en l’àmbit internacional, per la qual cosa el dret d’autodeterminació és aplicable també fora dels contextos colonials, […] el que cal per aconseguir la independència és, sobretot, determinació i no perdre’s en detalls legals o vies alternatives que no farien el procés més legal ni legítim, ni tampoc més eficaç.» Ho acaba de dir Rajoy, i no és la primera vegada que ho fa. “Nuestra primera obligación… es preservar la soberanía nacional y, con ella, la unidad de España“. Sobirania, sí senyor!!!. Una paraula, tanmateix, absent del diàleg polític català, on debatem, en canvi, sobre dret a decidir, processos constituents, referèndums pactats o convalidatoris, estats generals i no sé quantes coses més, però ens resistim tenaçment a assumir el que significa aconseguir la independència. Tenir o no tenir sobirania és el quid de la qüestió. La sobirania és inherent a l’estat independent i és el que el distingeix d’una autonomia, com sap qualsevol estudiant de dret mínimament informat. Però no us penseu que he dedicat a la tarda a escoltar Rajoy. No. He estat llegint uns articles escrits per la doctora Araceli Mangas Martín, catedràtica de Dret internacional públic de la Universitat de Salamanca, considerada una de les millors especialistes en la matèria, i que a més té l’infreqüent costum d’agrair amb una nota la tramesa del llibre d’un doctorand a qui no coneix de res. Parlo per experiència pròpia. La doctora Mangas és –ai!- una fervent defensora de la unitat d’Espanya i la qüestió de Catalunya (i Euskadi) l’angoixa profundament. Però moltes vegades, veure les coses des de l’altre costat ens pot ajudar a sortir de debats estèrils i veure realment on som. “El dret d’autodeterminació és aplicable també fora de contextos colonials“ “El reconeixement de la independència és una qüestió fàctica“ En síntesi, la doctora Mangas recorda que els principis d’integritat territorial i d’autodeterminació tenen el mateix rang en l’àmbit internacional, per la qual cosa s’han de cohonestar, que el dret d’autodeterminació és aplicable també fora de contextos colonials, si bé en uns supòsits determinats, i que el reconeixement de la independència és una qüestió fàctica. Aplicant aquests principis a Catalunya, entén que el cas català no encaixa en els supòsits del dret d’autodeterminació però que això no impediria que Catalunya accedís a la independència, encara que no tingués ni tan sols parlament, només amb que un grup la promogués. Per això mateix, critica el cofoisme i la passivitat que, en la seva opinió, ha mantingut el Govern espanyol en “tolerar” que les coses arribin fins on han arribat a Catalunya i adverteix que si Catalunya es proclama independent, això serà imparable. És evident que la doctora Mangas escombra cap a casa, però, insisteixo, ens deixa unes reflexions molt valuoses. D’entrada, que el que cal per aconseguir la independència és, sobretot, determinació i no perdre’s en detalls legals o vies alternatives que no farien el procés més legal ni legítim, ni tampoc més eficaç. No menys reveladora és la seva argumentació per a rebutjar l’autodeterminació de Catalunya, que aquest dret només es pot aplicar quan el govern no representa tot el territori o en casos excepcionals, situacions que en el seu parer, no es donen a Espanya. Deixaré per una altra ocasió discutir aquests arguments, però en tot cas, queda clar que es tracta d’un criteri valoratiu, la qual cosa ens porta a l’altre element: la facticitat. I en aquest sentit sí que hauríem d’entendre que en un context democràtic, la via més eficaç i acceptable per fer efectiva la independència és el referèndum d’autodeterminació. A Madrid ho saben bé. No és casualitat que l’única mesura a la qual es refereix expressament el pacte PP-Ciutadans, per prohibir-la, sigui precisament el referèndum d’autodeterminació, i en canvi, ningú parli de fulls de ruta, processos constituents o declaracions unilaterals del Parlament. Enllaç a l’article 👉«Sobirania»
El dret a l’autodeterminació com a principi fonamental dels drets humans
Jornada d’estudi, examen i anàlisi, 17 de maig de 2018 Amb la col·laboració del Cercle Català de Negocis, l’Institut d’Estudis Catalans (SCEJ) i DRETS, el Col·lectiu Maspons i Anglasell (representats per: Dr. Ferran Armengol Ferrer, Sr. Josep Cruanyes i Tor, Sr. Ramon Setó i Andreu, i el Sr. Albert Pont i Serranova) ha coorganitzatt una jornada d’estudi, examen i anàlisi del dret a l’autodeterminació. Les conferències han anat a càrrec de: Dr. Alfred-Maurice De Zayas, expert independent de l’Organització de Nacions Unides, del Dr. Karl Albrecht Schachtschneider, professor de dret constitucional, Internacional i europeu, i activista polític del Nou Dret. La primera taula rodona ha comptat amb la participació de: Dr. Ferran Armengol Ferrer, Dr. Joan Lluís Pérez Francesch, Dr. Alfred-Maurice De Zayas, Dr. Karl Albrecht Schachtschneider i la Sra. Dolors Miravet i Masip. En la segona ronda de conferències han participat el Dr. Ramón Cotarelo, amb ‘Una visió des de la ciència política’; el Dr. Gonçal Mayos i Solsona, amb ‘Una visió des de la filosofia’ amb la presentació respectivament del Dr. Josep Ramon Barberà i de la Sra. Fadua Khrourouch Azeh. La segona taula rodona ha comptat amb la Sra. Beatriz Talegón (en streaming), la Sra. Anna Arqué Solsona, el Sr. Joan Puig i Cordón la Sra. Cèlia Argilés i André. La importància del relat en els mitjans de comunicació. Les conclusions han anat a càrrec del Dr. Ferran Armengol Ferrer i el Dr. Isidre Llucià i Sabarich i ha realitzat la cloenda el secretari primer de la Mesa del Parlament, l’Hble.Sr. Eusebi Campdepadrós i Pucurull. 👉 mira el programa de la jornada
El dret a l’autodeterminació com a principi fonamental dels drets humans Llegeix més »