Nom de l'autor: Redacció

Article publicat a El Nacional el 8 de juny de 2017 «Malgrat que la constitució d’un Estat no contempli la secessió d’una part del territori, això no vol dir que pugui oposar-se a la voluntat d’una part dels ciutadans d’abandonar aquell Estat per crear-ne un altre.» La Comissió Europea per a la Democràcia a través del Dret, més coneguda pel nom de Comissió de Venècia, presentada com a garantia de qualitat jurídica i democràtica, ha aparegut de forma creixent en el debat sobiranista fins a la moció del Parlament on es demanava al Govern que busqués el seu “assessorament, reconeixement i aval” en relació amb el referèndum, la carta que el president Carles Puigdemont va adreçar al president de la Comissió, l’italià Gianni Buquicchio, i la seva cortesa –i gairebé immediata– resposta. No insistiré en la valoració d’aquesta resposta. Sí que trobo interessant, en canvi, entrar en la referència que s’hi fa a la Constitució i l’ordenament jurídic. No cal dir que certs sectors, potser decebuts per la carta de Buquicchio i el seu contingut, han trobat una mena de consol en aquesta apel·lació a l’ordre constitucional, que consideren una desautorització del referèndum unilateral. Tanmateix, si repassem la trajectòria de la Comissió de Venècia i el conjunt de la seva doctrina, no és tan clar que sigui així. D’entrada, és important recordar que la Comissió de Venècia es va crear l’any 1990 i ha admès tots els estats europeus que han accedit a la independència des d’aquella data, que sumen gairebé una tercera part dels seus membres actuals. Un d’ells, per cert, és el Kosovo, bèstia negra de la diplomàcia espanyola, que malgrat tot, comparteix taula a la Comissió amb la delegació d’Espanya. Per tant, l’aparició d’un nou Estat independent a Europa no representa cap novetat, ni res estrany per als membres de la Comissió de Venècia. Tant és així que el desembre del 1999 ja s’hi va aprovar un dictamen on establia la seva postura sobre l’autodeterminació i la secessió. D’una manera molt clara, i gosaria dir pedagògica, la Comissió de Venècia distingeix entre un dret d’autodeterminació interna, que permet als pobles i nacions d’un Estat determinar el seu estatus dins d’aquell mateix Estat, i un dret d’autodeterminació externa, que permet pronunciar-se sobre la secessió. El dret d’autodeterminació interna es fonamenta en les constitucions estatals i el dret d’autodeterminació externa, en el dret internacional. Malgrat que la constitució d’un Estat no contempli la secessió d’una part del territori, això no vol dir que pugui oposar-se a la voluntat d’una part dels ciutadans d’abandonar aquell Estat per crear-ne un altre La conseqüència d’això és que, malgrat que la constitució d’un Estat no contempli el supòsit de la secessió d’una part del territori, això no vol dir que pugui oposar-se a la voluntat d’una part dels ciutadans d’abandonar aquell Estat per crear-ne un altre independent. Per reblar aquesta afirmació, la Comissió es remet al famós dictamen del Tribunal Suprem del Canadà en l’assumpte Quebec, on s’afirma que l’ordre constitucional no pot ser indiferent a la clara expressió d’una clara majoria de quebequesos en resposta a una qüestió clara en el sentit que ja no volen continuar al Canadà. Aquesta és, doncs, la doctrina de la Comissió de Venècia, que l’aplicaria posteriorment als referèndums d’autodeterminació de Montenegro i de Crimea. La conclusió en un cas i en l’altre va ser ben diferent. No podia ser d’una altra manera, tenint en compte que el referèndum de Crimea no tenia més objecte que legitimar l’ocupació d’un territori per la força. És important recordar-ho, tenint en compte la tirada de certs acadèmics pel dictamen de Crimea, al qual han volgut presentar com una mena d’avís del que la Comissió de Venècia podria dir sobre el referèndum català. L’exercici del dret d’autodeterminació externa (per utilitzar la terminologia de la Comissió) és, per tant, plenament legal, es regeix pel dret internacional i no se li pot oposar cap disposició constitucional interna. En l’actualitat, el dret d’autodeterminació es considera un principi estructural de l’ordenament internacional, estretament lligat amb la prohibició de l’ús de la força, al qual les Nacions Unides reconeixen un paper fonamental a l’hora de realitzar un ordre internacional democràtic i equitatiu. No és admissible emparar-se en la Constitució per negar als pobles que formen part de l’Estat espanyol l’exercici del dret d’autodeterminació El seu fonament està en la Carta de les Nacions Unides i en els Pactes de drets civils i polítics i de drets econòmics, socials i culturals, ambdós vigents a Espanya des de 1977. Tots aquests instruments són tractats internacionals ratificats i en vigor al Regne d’Espanya i, com a tals, vinculen totes les autoritats espanyoles –inclosa la Generalitat de Catalunya– i formen part de l’ordenament jurídic espanyol, tal com es desprèn de l’article 96 de la Constitució espanyola i l’article 1.5 del Codi Civil. Encara caldria afegir les nombroses resolucions de Nacions Unides i els acords de caràcter polític dels quals Espanya ha estat part i que proclamen el dret dels pobles a l’autodeterminació. No és, doncs, admissible emparar-se en la Constitució per negar als pobles que formen part de l’Estat espanyol l’exercici del dret d’autodeterminació. En aquest sentit, la condició de Catalunya com a nació o poble és innegable. No té sentit aquí entrar en discussions escolàstiques sobre que sigui un “poble” als efectes de la Carta de les Nacions Unides, i si aquest concepte és aplicable als catalans. Catalunya és nació perquè així ho han sentit els catalans al llarg del temps, ho han expressat en diverses ocasions al llarg de la història, ho han manifestat el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat i, no menys important, ho han admès la Constitució de 1978 i l’Estatut d’Autonomia del 2006 en reconèixer Catalunya com a nacionalitat. El mateix es pot dir de les declaracions sobre l’Espanya plurinacional que últimament s’han deixat sentir: si Espanya és plurinacional és perquè la integren diverses nacions. No cal dir que aquest dret a l’autodeterminació s’ha d’exercir per mitjans democràtics. Naturalment, si el Govern espanyol s’hi avingués, això quedaria garantit de manera consensuada amb les autoritats catalanes, tal com ha passat a Escòcia o al Quebec. Però les coses són com són, i la Generalitat s’ha vist abocada a