Arxius de Europa - Col·lectiu Maspons i Anglasell

Gibraltar europeu (i Catalunya)

Autodeterminació, Europa, Opinió / Redacció

Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell. Article publicat a El Nacional el 25 de novembre de 2018 Gibraltar és un dels temes inexhauribles de la política exterior espanyola. El tema inexhaurible. La llarga història que arrenca d’aquell llunyà 1705 ha viscut aquests dies un últim episodi, especialment emocionant, amb les amenaces del Govern espanyol contra el britànic i, de manera més genèrica, contra tota la Unió Europea, ja que han arribat a posar en risc la celebració d’una reunió transcendental del Consell Europeu, com és la que ha d’aprovar l’acord pel qual el Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord abandona la Unió Europea, el famós Brexit. La Pedra de Tarik –que no és altre l’origen àrab de la paraula Gibraltar– s’ha aixecat un cop més com un escull enorme en la relació del Regne d’Espanya amb la Gran Bretanya i la resta d’Europa, per bé que aquest cop una mera declaració d’intencions ha pogut apaivagar la tempesta. De Gibraltar, certament, se n’ha parlat molt i gairebé se n’ha dit tot: els arguments dels espanyols per recuperar Gibraltar, el rebuig dels gibraltarenys a ser espanyols, les reaccions patriòtiques –patrioteres– que Gibraltar desperta a Espanya i a Anglaterra, les negociacions inacabables amb el Foreign Office, el contraban i els problemes fronterers, i per altra banda, la relació de Catalunya amb aquesta qüestió… Però mai com en aquests darrers dies la qüestió gibraltarenya s’havia posicionat al bell mig de la política europea. Vist des de Brussel·les, Gibraltar no era més que un de tants territoris supervivents dels antics imperis colonials d’alguns estats membres de la Unió Europea i un assumpte que, en tot cas, interessava únicament espanyols i britànics. Els fets d’aquests darrers dies, però, han vingut a demostrar el contrari: Gibraltar és Europa i la qüestió gibraltarenya és un afer europeu. Gibraltar és Europa i la qüestió gibraltarenya és un afer europeu. El tractat que va formalitzar la conquesta de Gibraltar es pot considerar un antecedent dels que actualment estructuren les relacions entre Estats europeus, com el mateix Tractat de la UE Això, de fet, no hauria de sorprendre ningú. Malgrat el seu estatus de colònia –l’única colònia a Europa– la incorporació de Gibraltar a la Corona britànica no té res a veure amb la conquesta i ocupació colonial que els britànics van portar a terme en altres territoris d’Amèrica, Àsia, Àfrica o Oceania. Gibraltar fou conquerit militarment en el transcurs d’un conflicte europeu, com va ser la Guerra de Successió d’Espanya, i aquesta conquesta es va formalitzar a través d’un tractat internacional –el Tractat d’Utrecht– que, si bé es va signar entre el Rei d’Espanya i la Reina d’Anglaterra, anava entrelligat amb tot un conjunt de tractats que vinculaven pràcticament totes les potències europees. Uns tractats que van determinar l’ordre europeu en aquell 1713 i es poden considerar, per tant, com els antecedents dels que actualment estructuren les relacions entre els Estats europeus, com el mateix Tractat de la Unió Europea. Justament aquesta dimensió europea del conflicte de Gibraltar és el que explica la reacció espanyola en relació a l’afer. Gibraltar va ser la penyora que Felip V va haver de pagar per tal que les potències europees el reconeguessin com a cap de la monarquia hispànica i el legitimessin per a governar com a monarca absolut sobre tots els seus regnes. Bé, amb una condició, respectar els drets des catalans, als quals es referia expressament l’article XIII del Tractat d’Utrecht, dos-cents anys abans que el Tractat de Versalles parlés de “minories nacionals”. L’article XIII del Tractat d’Utrecht estableix la condició que la corona espanyola ha de respectar els drets des catalans, als quals s’hi refereix expressament Per tant, el projecte hispànic, tal com es concep en les esferes del poder espanyol, no quedarà complet fins que la qüestió de Gibraltar, i també la catalana, quedi resolta amb l’absorció definitiva d’uns i altres. És justament això el que explica les reaccions que desperta el tema de Gibraltar, que contrasten amb la indiferència o conformitat amb què s’assumeix per l’establishment espanyol la pèrdua d’altres territoris de l’Imperi “donde no se ponia el sol”, inclosos Portugal, Iparralde i la Catalunya Nord. Quan l’ex-ministre García-Margallo diu que les seves grans preocupacions són Gibraltar i Catalunya, sap de què parla. El Brexit, al qual s’hi havia oposat la majoria de la població de Gibraltar, era una ocasió formidable per capgirar les coses, i així ho van entendre al Ministeri d’Afers Exteriors. La idea concebuda pels estrategues de Madrid no era dolenta, en principi, ja que es preveia oferir als gibraltarenys la nacionalitat espanyola, que els permetria romandre a la Unió Europea amb independència d’allò que fes Londres. Malauradament, aquesta oferta anava acompanyada d’una condició que Gibraltar ja havia rebutjat de forma contundent en un referèndum celebrat al 2002, com és la co-sobirania hispano-britànica sobre el penyal. No cal dir que amb aquest poderós argument, Downing Street es nega tan sols a considerar aquesta possibilitat. En acabat, com dèiem, el Govern espanyol ha hagut de renunciar a les seves amenaces, el Consell Europeu se celebrarà… i la Roca de Tarik continuarà estant allà, com a part de la negociació del futur marc de relacions entre el Regne Unit i la Unió Europea. O sigui que l’estira-i-arronsa entre espanyols i britànics per compte dels gibraltarenys va encara per llarg. Les negociacions sobre el futur de la relació entre el Regne Unit i la UE són l’ocasió perfecta per a actualitzar els compromisos contrets fa més de 300 anys al Tractat d’Utrecht Sempre, però, hi ha lloc a l’esperança que la negociació que ara començarà obri una nova etapa, més productiva, en aquest contenciós. Això requeriria deixar de banda els plantejaments territorials del segle XVIII o, fins i tot, la doctrina de la descolonització de la segona meitat del segle XX, per abordar aquesta qüestió amb els principis de l’ordre internacional democràtic i equitatiu que es vol impulsar des de les Nacions Unides, un dels quals és el dret d’autodeterminació de tots els pobles. Això implica posar la voluntat

Gibraltar europeu (i Catalunya) Llegeix més »

Espanya, reserva espiritual de la UE

Espanya, Europa, Opinió / Redacció

Article publicat a El Nacional 18 d’abril de 2018 «El discurs oficialista espanyol ha substituït els valors vinculats a la defensa de la fe catòlica per la invocació de la Constitució espanyola i d’“Europa”, però la consciència de “reserva espiritual” roman intacta.» Un dels mites de l’imaginari del nacionalisme espanyol és el de ser dipositari dels valors autèntics de la civilització cristiana i per extensió, europea. Mentre Europa –la resta d’Europa– s’equivoca i cau en falsos paranys, com el protestantisme, la franc-maçoneria, el liberalisme o el comunisme, Espanya és qui manté els valors veritables de la fe, com a martillo de herejes o vigía de Occidente. Això li suposa haver de pagar el preu de la incomprensió d’aquesta esbiaixada Europa, però no per això ha de deixar de defensar, si cal contra tothom, els valors veritables, que són els seus. Aquesta mena de raonament ha evolucionat amb el temps, afortunadament, però més en la forma que en la substància. Així, el discurs oficialista espanyol ha substituït els valors vinculats a la defensa de la fe catòlica per la invocació de la Constitució espanyola i d’“Europa”, però la consciència de “reserva espiritual” dels valors veritables, roman intacta. Així s’ha vist, i s’està veient, en el cas de les ordres europees de detenció (euroordres) sol·licitades a diversos estats per aconseguir l’extradició del president Carles Puigdemont. Després de la retirada tàctica de la primera euroordre davant la justícia belga, el ministre de Justícia espanyol va insinuar que potser caldria modificar la Decisió marc que la regula, per ampliar-la a aquells delictes pels quals es demanava l’extradició de Puigdemont. És a dir, si l’euroordre no ens serveix, és perquè necessita una modificació, i això ho han d’entendre les institucions de la Unió Europea i tots els estats membres. L’èxit d’aquesta mena de proposta era perfectament previsible, tant és així que, de forma gairebé immediata, la Comissió Europea va respondre que la regulació de l’euroordre ja era prou completa. En altres paraules, no calia afegir-hi nous tipus delictius “a la carta” per a satisfer els desitjos del govern espanyol. L’opinió pública alemanya va descobrir amb estupor la part més xenòfoba i intolerant d’aquell país al que consideraven l’alumne espavilat del Sud Res comparat, però, a la plantofada del tribunal de Schleswig-Holstein amb la seva negativa a autoritzar l’extradició de Puigdemont per rebel·lió, amb perspectives que la petició per malversació de fons no tindrà gaire millor recorregut. L’opinió pública alemanya va descobrir amb estupor la part més xenòfoba i intolerant d’aquell país al que consideraven l’alumne espavilat del Sud. Els improperis i amenaces llançats des de la premsa progovernamental contra el poble alemany i les declaracions de polítics del Partit Popular que menyspreaven el tribunal de Schleswig-Holstein, semblaven més propis de la propaganda d’un estat totalitari que dels usos habituals d’un estat democràtic de dret. No és, doncs, estrany que Rajoy i el seu govern hi hagin posat sordina . Però, ep!, això no vol dir que renunciïn a la seva pretensió: “sostenella y no enmendalla”. Les formes són més suaus i civilitzades, els exabruptes i insults s’han substituït per entrevistes i articles a la premsa alemanya, però la qüestió de fons segueix sent la mateixa, i és que els jutges de Schleswig-Holstein s’han equivocat, i amb la seva equivocació han posat en perill tot el projecte europeu. Novament, Espanya vol defensar Europa contra sí mateixa. En aquesta lluita per defensar el veritable esperit europeu, estan disposats a interposar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE, amb la idea que aquest esmeni la plana al tribunal de Schleswig-Holstein i li digui que s’ha excedit en la seva aplicació de l’euroordre. Aquesta acció estaria relacionada amb les reunions que la fiscalia espanyola ha mantingut amb la d’aquell tribunal, al que només tres dies abans es referien com una especie de audiencia provincial, i es justifica amb l’al·legació de diverses sentències relatives a l’aplicació de l’ordre europea de detenció. Bé, no podem descartar en absolut que això pugui passar i tot plegat acabi amb una sentència del Tribunal de Luxemburg sobre els límits de la interpretació de la normativa sobre l’euroordre. Però, honestament, crec que algú els hauria d’advertir dels riscos que els comportaria portar endavant aquest procediment davant el TJUE. S’haurien de pensar bé això de la qüestió prejudicial –tret que es tracti només d’una fantasmada– ja que hi ha un risc molt elevat que acabi en un desastre com el del 1898 D’entrada, cal tenir en compte que, en el moment actual, la decisió d’interposar la qüestió prejudicial correspon exclusivament i única al Landesgericht de Schleswig-Holstein, que és el tribunal que coneix l’assumpte. Ni les parts en el judici, ni tampoc la fiscalia –molt menys un tribunal d’un país tercer– el poden obligar en cap supòsit a plantejar la qüestió, si ell no veu cap dubte d’interpretació o validesa de la normativa de la UE. Això, per cert, ho sap prou bé el Tribunal Suprem, que ha desestimat nombroses peticions de qüestions prejudicials presentades per les parts. En conseqüència, el marge d’actuació al respecte de les autoritats espanyoles és, ara mateix, nul. Tot depèn del que resolgui el tribunal alemany. En segon lloc, i fins i tot en el cas que la qüestió prejudicial s’arribés a tramitar, el que no farà mai el TJUE és entrar a comparar normatives nacionals, ni molt menys a censurar un tribunal d’un estat membre o convertir el procediment prejudicial en una mena de via de recurs contra sentències de tribunals d’altres estats membres. El Tribunal de Luxemburg és molt curós a l’hora d’evitar que les seves sentències es puguin utilitzar per a finalitats més enllà de les previstes als Tractats, és a dir, interpretar o valorar la validesa de les normes comunitàries. Last but not least, el procediment prejudicial no es limita a les parts en el judici principal, ni tan sols a Espanya i Alemanya, sinó que permet la participació de la Comissió Europea i de tots els membres de l’Espai Econòmic Europeu, que són tots els de la UE més Noruega, Islàndia i Liechtenstein, a més de

Espanya, reserva espiritual de la UE Llegeix més »

Per què la Comissió de Venècia no desautoritza el referéndum unilateral

Autodeterminació, Europa, Opinió, Referèndum, Unilateralitat / Redacció

Article publicat a El Nacional el 8 de juny de 2017 «Malgrat que la constitució d’un Estat no contempli la secessió d’una part del territori, això no vol dir que pugui oposar-se a la voluntat d’una part dels ciutadans d’abandonar aquell Estat per crear-ne un altre.» La Comissió Europea per a la Democràcia a través del Dret, més coneguda pel nom de Comissió de Venècia, presentada com a garantia de qualitat jurídica i democràtica, ha aparegut de forma creixent en el debat sobiranista fins a la moció del Parlament on es demanava al Govern que busqués el seu “assessorament, reconeixement i aval” en relació amb el referèndum, la carta que el president Carles Puigdemont va adreçar al president de la Comissió, l’italià Gianni Buquicchio, i la seva cortesa –i gairebé immediata– resposta. No insistiré en la valoració d’aquesta resposta. Sí que trobo interessant, en canvi, entrar en la referència que s’hi fa a la Constitució i l’ordenament jurídic. No cal dir que certs sectors, potser decebuts per la carta de Buquicchio i el seu contingut, han trobat una mena de consol en aquesta apel·lació a l’ordre constitucional, que consideren una desautorització del referèndum unilateral. Tanmateix, si repassem la trajectòria de la Comissió de Venècia i el conjunt de la seva doctrina, no és tan clar que sigui així. D’entrada, és important recordar que la Comissió de Venècia es va crear l’any 1990 i ha admès tots els estats europeus que han accedit a la independència des d’aquella data, que sumen gairebé una tercera part dels seus membres actuals. Un d’ells, per cert, és el Kosovo, bèstia negra de la diplomàcia espanyola, que malgrat tot, comparteix taula a la Comissió amb la delegació d’Espanya. Per tant, l’aparició d’un nou Estat independent a Europa no representa cap novetat, ni res estrany per als membres de la Comissió de Venècia. Tant és així que el desembre del 1999 ja s’hi va aprovar un dictamen on establia la seva postura sobre l’autodeterminació i la secessió. D’una manera molt clara, i gosaria dir pedagògica, la Comissió de Venècia distingeix entre un dret d’autodeterminació interna, que permet als pobles i nacions d’un Estat determinar el seu estatus dins d’aquell mateix Estat, i un dret d’autodeterminació externa, que permet pronunciar-se sobre la secessió. El dret d’autodeterminació interna es fonamenta en les constitucions estatals i el dret d’autodeterminació externa, en el dret internacional. Malgrat que la constitució d’un Estat no contempli la secessió d’una part del territori, això no vol dir que pugui oposar-se a la voluntat d’una part dels ciutadans d’abandonar aquell Estat per crear-ne un altre La conseqüència d’això és que, malgrat que la constitució d’un Estat no contempli el supòsit de la secessió d’una part del territori, això no vol dir que pugui oposar-se a la voluntat d’una part dels ciutadans d’abandonar aquell Estat per crear-ne un altre independent. Per reblar aquesta afirmació, la Comissió es remet al famós dictamen del Tribunal Suprem del Canadà en l’assumpte Quebec, on s’afirma que l’ordre constitucional no pot ser indiferent a la clara expressió d’una clara majoria de quebequesos en resposta a una qüestió clara en el sentit que ja no volen continuar al Canadà. Aquesta és, doncs, la doctrina de la Comissió de Venècia, que l’aplicaria posteriorment als referèndums d’autodeterminació de Montenegro i de Crimea. La conclusió en un cas i en l’altre va ser ben diferent. No podia ser d’una altra manera, tenint en compte que el referèndum de Crimea no tenia més objecte que legitimar l’ocupació d’un territori per la força. És important recordar-ho, tenint en compte la tirada de certs acadèmics pel dictamen de Crimea, al qual han volgut presentar com una mena d’avís del que la Comissió de Venècia podria dir sobre el referèndum català. L’exercici del dret d’autodeterminació externa (per utilitzar la terminologia de la Comissió) és, per tant, plenament legal, es regeix pel dret internacional i no se li pot oposar cap disposició constitucional interna. En l’actualitat, el dret d’autodeterminació es considera un principi estructural de l’ordenament internacional, estretament lligat amb la prohibició de l’ús de la força, al qual les Nacions Unides reconeixen un paper fonamental a l’hora de realitzar un ordre internacional democràtic i equitatiu. No és admissible emparar-se en la Constitució per negar als pobles que formen part de l’Estat espanyol l’exercici del dret d’autodeterminació El seu fonament està en la Carta de les Nacions Unides i en els Pactes de drets civils i polítics i de drets econòmics, socials i culturals, ambdós vigents a Espanya des de 1977. Tots aquests instruments són tractats internacionals ratificats i en vigor al Regne d’Espanya i, com a tals, vinculen totes les autoritats espanyoles –inclosa la Generalitat de Catalunya– i formen part de l’ordenament jurídic espanyol, tal com es desprèn de l’article 96 de la Constitució espanyola i l’article 1.5 del Codi Civil. Encara caldria afegir les nombroses resolucions de Nacions Unides i els acords de caràcter polític dels quals Espanya ha estat part i que proclamen el dret dels pobles a l’autodeterminació. No és, doncs, admissible emparar-se en la Constitució per negar als pobles que formen part de l’Estat espanyol l’exercici del dret d’autodeterminació. En aquest sentit, la condició de Catalunya com a nació o poble és innegable. No té sentit aquí entrar en discussions escolàstiques sobre que sigui un “poble” als efectes de la Carta de les Nacions Unides, i si aquest concepte és aplicable als catalans. Catalunya és nació perquè així ho han sentit els catalans al llarg del temps, ho han expressat en diverses ocasions al llarg de la història, ho han manifestat el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat i, no menys important, ho han admès la Constitució de 1978 i l’Estatut d’Autonomia del 2006 en reconèixer Catalunya com a nacionalitat. El mateix es pot dir de les declaracions sobre l’Espanya plurinacional que últimament s’han deixat sentir: si Espanya és plurinacional és perquè la integren diverses nacions. No cal dir que aquest dret a l’autodeterminació s’ha d’exercir per mitjans democràtics. Naturalment, si el Govern espanyol s’hi avingués, això quedaria garantit de manera consensuada amb les autoritats catalanes, tal com ha passat a Escòcia o al Quebec. Però les coses són com són, i la Generalitat s’ha vist abocada a

Per què la Comissió de Venècia no desautoritza el referéndum unilateral Llegeix més »