Jaume Renyer
@JaumeRenyer
Jurista.
Membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell
Aqueix llibre és la tesi de llicenciatura de l’autor, dirigida per l’eminent jurista Frederic Udina i Martorell, en la qual hom troba sintetitzada amb rigor i precisió tan jurídica com històrica l’evolució d’una institució cabdal per a la construcció de Catalunya com a nació. He reproduït en aqueix bloc un estudi sobre l’assemblea de Pau i Treva de Toluges l’any 1065, però aqueix treball de Gener Gonzalo té un abast omnicomprensiu de totes les assembles entre els segles XI i XIII.
El ple feudalisme les assemblees de Pau i Treva, inicialment convocades per les autoritats eclesiàstiques autòctones -seguint els precedents en terra occitana- tenen com a finalitat preservar els béns de l’Església i el poble menut de la violenta opressió dels senyors feudals. Poquet a poquet els comtes catalans, començant per Ramon Berenguer I, van introduint-se en aqueixes trobades de les quals en sorgeixen ordenances escrites d’obligada observació per convertir-les en el nucli del nou poder públic que es va estructurant al voltant del casal de Barcelona fins a esdevenir el fonament de les corts catalanes.
Atès el seu caràcter sintètic en reprodueixo les conclusions:
“Cal començar remarcant que la Pau i la Treva foren en un principi dues institucions diferenciades, però que ben aviat es fusionaren. A Catalunya destaca en un primer moment la figura de l’abat Oliba. Recollint la tradició de la Pau de Déu, originària del sud de França, fou el bisbe vigatà qui formulà la Treva de Déu en els concilis de Toluges (1027) i Vic (1030, 1033). La Treva no permetia la lluita en certs dies de la setmana i en diades determinades del calendari litúrgic, i pocs anys després arribaria a generalitzar-se per Europa, a partir del concili de Niça de 1041.
La Pau i Treva fou originalment un moviment dirigit per l’Església per tal de frenar la violència i substituir la manca d’un poder públic efectiu. Així, el poder civil és absent en les primeres assemblees de Pau i Treva. La institució protegia en primer lloc els homes i béns de l’Església, i, en un segon terme, les capes populars. Les primeres penes imposades als violadors de la Pau i Treva eren de caire espiritual, encara que ben aviat s’introduïren penes pecuniàries.
L’any 1064 significà la introducció delpoder civil dins de la institució de la Pau i Treva, en el segon concili de Toluges, en l’assemblea de Barcelona de 1064 i en una ssemblea vigatana del 1064-1066. La Treva s’amplià a 319 dies de l’any en el concili de Toluges de 1064-10766. L’assemblea de Barcelona del 1064 suposà la utilització de la Pau i Treva per a enfortir la figura del príncep, responent a un afany de renovació legislativa per part de Ramon Berenguer I. La Pau i Treva de 1064 fou potenciada també pel papat per tal d’enfortir una croada contra els sarraïns de Barbastre, i a tal fi hi acudí el legat Hug Càndid, present a l’assemblea de Girona del 1068.
A Vic es reuní una assemblea que aplicà per a les diòcesis d’Osona i Girona els acords presos en l’assemblea de Barcelona de 1064. A Girona, l’any 1068, Hug Càndid introduí l’esperit reformista menat per Roma. Fou una assemblea d’àmbit eclesiàstic, però el comte Ramon Berenguer I presidí amb el legat l’assemblea, la qual cosa confirma la introducció del poder civil en el comanament de la Pau i Treva.
La reaparició de la Pau i Treva es produí en el document d’Olèrdola de 1108, col·laborant en un clàssic procés de repoblació d’antigues terres serraïnes, annexionades pel comte Ramon Berenguer III. La Pau i Treva d’Olèrdola és concedida, per iniciativa del comte, a tots els repobladors de la zona. La Pau i Treva del comtat de Cerdanya (1118) es produí en el moment de l’annexió del comtat al nucli central de Barcelona. Ramon Berenguer III utilitzà la institució per a reafirmar el seu domini sobre la Cerdanya. En el mateix document tenim un primer indici de l’existència de l’impost del bovatge.
La Pau i Treva va rebre un nou impuls sota els auspicis d’un personatge en certa manera continuador de l’esperit reformista iniciat per Oliba: Oleguer. L’any 1131, a Barcelona, dirigí l’aprovació d’una Pau i Treva a favor dels interessos reformistes de Roma, malgrat l’assistència de Ramon Berenguer III. Oleguer aplicà principis establerts per concilis anteriors, generals per a tota l’Església. L’any 1134 Ramon Berenguer IV va protegir amb la Pau i Treva els templers, dedicats a lluitar contra l’Islam i assegurant la línia de frontera. D’aquí les proteccions i els privilegis concedits pel comte de Barcelona. Esl concilis lleidatans de 1155 i 1173, en la línia reformista i de predicació de la croada menada per Roma, foren els darrers de l’antiga Pau i Treva diocesana. La instituciórecauria definitivament en mans de l’autoritat civil.
La Pau i Treva de 1173, és la primera celebrada sota els auspicis dels comtes-reis, en aquest cas d’Alfons I. La seva decidida política d’afermament de la figura del rei i de l’autoritarisme el portarà a utilitzar la Pau i Treva per a aquests fins. A poc a poc es desenvolupa el concepte de poder territorial a mans de la figura preeminent del príncep: el Rosselló i Fondarella significaren les primers constitucions de Pau i Treva al servei de la monarquia, i deixen clar que la Pau i Treva és exclusiva de Catalunya.
El veguer i el batlle seran els primers funcionaris reials encarregats de vetllar pel compliment de la Pau i Treva. Les constitucions de Fondarella seran el model seguit per les futures constitucions. Així l’any 1187 s’aprovà una Pau i Treva vàlida per al comtat d’Urgell que era, en realitat, una amplicació dels estatuts de Fondarella al comtat urgellenc. A l’assemblea celebrada a Girona l’any 1188 s’entreveu un conflicte que apareixerà amb força continuïtat al llarg dels regnats successius: l’enfrontament entre l’autoritarisme monàrquic i els interessos de la noblesa feudal.
La catalanitat de la Pau i Treva es referma quan s’exigeix que el veguer sigui català. La darrera assemblea de Pau i Treva presidida per Alfons fou la celebrada el 1192, paral·lelament a una accentuació de la lluita entre el rei i la noblesa. Amdues parts reclamen els seus drets acudint a un mateix cos legal: els Usatges. El 1192 significa també la incorporació de l’estament urbà dins la Pau i Treva, veritable impulsor de l’expansió econòmica, comercial i territorial de la corona d’Aragó. El rei incorpora els burgesos com a fidels seus enfront de la noblesa. La Pau i Treva els era necessària per a assolir els seus objectius de benestar. La burgesia serà l’estament que completarà el quadre de formació de les Corts catalanes, i, en aquest sentit, la Pau i Treva serà la via adequada per a canalitzar aquest procés.
L’assemblea de Barcelona de 1198 és la primera promulgada per Pere I. Tanmateix la lluita feudal s’accetuà. S’inclogueren els jueus dins la Pau i Treva, minoria molt lligada al procés de creixement urbà i comercial, especialitzada en tasques financeres. Foren d’utilitat per a la monarquia, que els incorporà en el grup d’estaments fidels als principis monàrquics. A poc a poc la Pau i Treva s’entén com a pròpia de la monarquia, i la noblesa la refusa. Així en l’assemblea de Cervera de 1202 la Pau i Treva és considerada com a patrimoni del rei, i els feudals declinen llur compromís envers la Pau i Treva. L’assemblea de Puigcerdà de 1207 marcà un moment de confusió de la institució de Pau, justament per l’oposició de l’estament feudal.
Aquestes tensions vingueren a desembocar en el llarg i cabdal regnat de Jaume I. Definitivament la Pau i Treva fou lligada als interessos de la monarquia. Simultàniament, en aquest període, s’aconseguí la consolidadció d’una veritable administració pública, recolzada en un procés legislatiu important i, sobretot, amb el fenomen de formació de les Corts. L’assemblea de 1214 la presidí el legat pontifici. Després del desastre de Muret, Romà salvà la continuïtat política de la Corona d’Aragó durant la minoritat de Jaume I. El legat alliberà Jaume. ostatge dels croats de Simó de Montfort, i organitzà una regència.
Per altra banda, hi ha el 1214 el problema plantejat de considerar-la una Cort conjunta de’aragonesos i catalans. El cert és que la Pau i Treva fou en tot moment exclusivament catalana. Es poden considerar Corts aquestes assemblees amb participació de l’estament urbà ? Més aviat creiem que ens trobem en un moment de transició. S’introduí el jurament generalitzat dels estatuts de Pau i Treva. En realitat es jurava fidelitat a la reialesa. L’assemblea de Vilafranca de 1218 refermà els jueus com a aliats del rei. La Pau i Treva de Tortosa de 1225 deixa entreveure l’afermament en el tron de Jaume I. Són els estatuts més complets i evolucionats a partir de 1214.
El rei, fent front comú als interessos feudals, ha reunit ja tots els aliats necessaris: burgesia, escleàstics, ordes militars i jueus. Tots aquests elements participaren l’inici de l’expaansió territorial que donaria lloc a la formació de la Corona d’Aragó. L’assemblea de 1228 preparà l’expedició a Mallorca, en la qual estaven molt interessats els mercaders catalans. En aquesta assemblea reapareix la Treva de Déu en la seva forma clàssica. Per altra banda el rei i la noblesa pactaren en aquesta ocasió a causa de l’eempresa mallorquina. El pactisme ajudarà en el procés de formulació del sistema de Corts.
Les tensions, però, no acabaren aquí. Els estatuts de 1228 són el punt culminant de la institució de la Pau i Treva sota Jaume I. En ella els braços hi són molt ben definits. Aquests estatuts foren els darrers en què la Pau i Treva fou explicitada exhaustivament. D’ara endavant la institució restarà fossolitzada, limitant-se a confirmar les constitucions anteriors, especialment les de 1228, i predominant-hi una major atenció envers els interessos eclesiàstics, com el parlament eclesiàstic de Tarragona de 1235.
A les Corts de Tarragona del mateix 1235, la Pau i Treva es mostra insuficient per a satisfer la complexitat de les tasques de l’estat format per Jaume I. Aquesta assemblea es limita a renovar sense cap alteració els estatuts de 1228. En l’assemblea de 1251 la Pau i teva es troba molt bandejada dels afers polítics i econòmics importants: el govern es veu en la necessitat de fromular constitucions a part de les de Pau i Treva. A poc a poc la institució es limita a unes funcions estrictament processals, però l’estat consolidat no la necessitarà més per assolir èxits polítics o institucionals.
La darrera constitució de Pau i Treva en temps de Jaume I (Lleida, 1257) fou una assemblea eclesiàstica on es renovaren els estatuts de Pau i Treva sense cap alteració. Certament aquí acabà el protagonisme de la Pau i Treva. Integrada en els Usatges de Barcelona, i més endavant en les Constitucions de Catalunya, quedava reconeguda la seva vàlua de llei estatal. Només que, amb el reconeixement oficial de les Corts (1283) i la creixent complexitat dels organismes estatals, el seu paper restà limitat a l’àmbit judicial, amb poques implicacions polítiques destacables, i caigué en desús al llarg del segle XVI. Tanmateix, des de l’antiga Pau diocesana fins al naixement de les Corts, la Pau i Treva demostrà -amb la defensa de la pau pública, dels sectors socials desarmats i dels principals béns econòmics- ésser una de les institucions desfeudalitzadores que més contribuí a la construcció de l’estat medieval català.”
Post Scriptum, 26 de gener del 2017.
Abans d’ahir va morir Gener Gonzalo i Bou. Aqueixa és la ressenya biogràfica que publica avui Reus Digital:
Aquest dimarts, 24 de gener, ha mort Gener Gonzalvo i Bou, medievalista i especialista en la història del Monestir de Poblet, entre altres. Segons la biografia elaborada per Josep Maria Grau i Pujol, Gener Gonzalvo havia nascut a Barcelona l’any 1958 encara que per la branca materna era originari de l’Espluga de Francolí. Era nebot del monjo i organista de Poblet, el pare Jordi Maria Bou, i es va llicenciar en història medieval per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva tesi de llicenciatura, presentada el 1984, portava per títol Pau i Treva a Catalunya. Orígens i descabdellament fins a Jaume I i va ser dirigida pel Doctor Frederic Udina.
Arxiver de professió, Gener Gonzalvo va treballar a la Xarxa d’Arxius de la Generalitat de Catalunya, sent director de l’Arxiu Comarcal de l’Urgell a Tàrrega entre els anys 1986 i 2004.També va treballar als arxius de Lleida, Reus i Tarragona. L’any 1985 va obtenir una beca del Centro Superior de Investigaciones Científicas per estudiar la Cancelleria Reial el 1209, durant el regnat de Jaume II, i una altra, també el 1985, per investigar la paleografia notarial de l’any 1316 a l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona. És autor de nombroses publicacions i estudis i darrerament col·laborava amb el periòdic ‘Nova Tàrrega’.
Josep Maria Grau i Pujol ha elaborat una extensa biografia i recull dels treballs publicats per Gener Gonzalvo que apareixerà editada a la propera edició de la revista ‘Podall’, del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, amb el títol Gener Gonzalvo i Bou, arxiver i medievalista originari de la Conca de Barberà. Grau també és autor d’una entrevista a Núvol que es pot consultar en aquest enllaç.