LLIBRE: DÈFICIT FISCAL, UNA SITUACIÓ A REVERTIR

El llibre, escrit per l’economista Josep Reyner @jreynerserra, President de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya i publicat per la Fundació Vincle.

El llibre és de difusió gratuïta i es pot descarregar clicant al següent 👉 enllaç

El llibre destaca per la gran quantitat d’informació actualitzada que incorpora i per la quantitat de gràfics i infografies que ajuden a entendre perquè, malgrat que Catalunya és un dels territoris que més aporta al Regne d’Espanya, és dels que pateix més mancances en molts serveis, perquè el risc d’exclusió i de pobresa de la seva població és dels més elevats.

El drenatge fiscal al qual de forma constant i sistemàtica des de fa molts anys es veuen sotmesos els habitants de Catalunya té unes conseqüències clares sobre el seu benestar bàsic i sobre les seves capacitats de progrés.
Progrés i benestar són la base de la qualitat de vida i de les nostres oportunitats vitals i professionals. El progrés i el benestar se sustenten en diferents polítiques que, per poderdur-les a terme, necessiten recursos. Recursos per finançar els serveis públics bàsics (salut, educació, protecció social), per realitzar inversions en equipaments i infraestructures necessàries tant per als esmentats serveis com per afavorir tant el treball com l’empresa (Rodalies, Corredor Mediterrani, aeroport, ports, manteniment i millora dels eixos viaris…), com també per impulsar la recerca bàsica i ajudar les empreses perquè realitzin la recerca aplicada i la innovació.
En definitiva, per impulsar la societat on es viu.

El dèficit fiscal, que no és sinó un drenatge de recursos prèviament generats, té en si mateix uns efectes sobre l’economia, no només en forma de menors recursos per dur a terme les polítiques públiques que sustenten el progrés i el benestar anteriorment esmentats, sinó que en si mateix comporta una sèrie de conseqüències de llarg abast. El territori que pateix aquest dèficit fiscal reté menys renda
disponible del conjunt de rendes generades (del PIB), i això comporta menys capacitat d’estalvi i de consum i és un llast tant per a les persones, que no poden gaudir d’una part de la seva renda, com per a les empreses, que necessiten compensar la manca de demanda interna amb demanda externa. És a dir, buscar fora la demanda que no es pot trobar dins. Això últim, que en si mateix no és dolent, també té conseqüències, com per exemple la necessitat, més imperativa com més oberta és l’economia del territori, de mantenir la competitivitat d’aquestes empreses (costos salarials i altres) davant de l’exterior.

El dèficit fiscal es genera per diferents vies i instruments.


D’altra banda, els catalans no poden aprofitar la seva major generació de riquesa al veure’s constrets pels mecanismes redistributius existents, tant d’àmbit aut onòmic (com elsistema de finançament) com estatal (per exemple, les pensions o la protecció de l’atur), fins al punt de quedar-nos situats en termes de capacitat de despesa en salut, educació o protecció social molt per sota de regions amb menor productivitat, menys renda i menys recaptació però més beneficiades pels mecanismes redistributius. L’exemple més
evident el tenim amb el sistema de finançament autonòmic.


Està caducat des del 2014 i la seva renovació està bloquejada pels interessos dels territoris més beneficiats. És arbitrari perquè la redistribució que realitza entre territoris del règim comú la fa sense atendre a necessitats reals, sinó a situacions heretades anteriors que sacralitzen un statu quo anterior i, a més, castiga alguns territoris on la renda per càpita és inferior a la mitjana i en beneficia d’altres amb renda per càpita superior. És injust perquè conviu amb els sistemes forals, l’aplicació pràctica dels quals determina una
situació de privilegi per als residents d’aquestes comunitats. O també perquè deixa les regions cedents en pitjor posició que les receptores. Ignora les necessitats pròpies dels territoris amb més creixement demogràfic, més entrada migratòria o més demanda universitària. Una situació que es veu encara més agreujada si es tenen en compte les diferències relatives de preus entre els diferents territoris.

Però també, d’altra banda, el mateix Estat espanyol va perdent impuls davant del nucli dels estats més pròspers del món o de la UE. El PIB per càpita espanyol, en termes reals, ha crescut menys que el dels països de l’OCDE. Si l’any 2000 es trobava un 78,3 % per sota del nivell mitjà de l’OCDE, el 2022 havia retrocedit fins al 70,6 %. Similar situació es produeix respecte als països de la zona euro (passa d’un 77,3 % a un 73,2 % en el mateix període).

Catalunya, al no disposar de capacitat de decisió per sostreure’s de les polítiques dutes a terme en el context espanyol, també es
veu arrossegada cap a aquesta pèrdua de competitivitat… (segueix en el resum executiu del llibre).


. Podeu ampliar informació clicant 👉 aquí


Comparteix-ho
Desplaça cap amunt