Informe tecnicojurídic i analític de la sentència, a partir de la Llei de contractes del sector públic

PREÀMBUL

Sobre els autors de l’informe

Els autors d’aquest informe hem servit a l’Administració local en diferents categories (a tercera i a primera categoria) i poblacions (poblacions de tota mida, fins a 200.000 habitants) i durant un període que s’acosta als 40 anys. Fonamentalment hem exercit com a secretaris, interventors i tresorers, càrrecs als que vàrem accedir mitjançant oposicions i concursos públics i lliures convocats en l’àmbit estatal per l’Instituto Nacional de Administración Pública INAP). David Ros ha exercit de professor en cursos del mateix INAP i ha participat en cursos de formació als nous secretaris-interventors a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC). Isidre Llucià és doctor en dret i ha estudiat en la seva tesi doctoral la dimensió òptima de les administracions locals. També és professor en el curs “Un dret públic català per al segle XXI”, a la UAB. Tots dos s’han trobat de forma permanent amb tot el ventall de problemàtiques municipals, des de l’urbanisme a les contractacions de personal, d’obres i serveis…

El perquè d’aquest informe

Aquesta àmplia experiència és la que ens fa escriure aquest informe per a qui li pugui interessar i per a qui el vulgui utilitzar on cregui millor. Ningú ens l’ha encarregat i l’hem escrit en consciència.

No ens mouen tant les nostres opinions ideològiques personals, que tothom en té, com el rigor tecnicojurídic del cas que hem estudiat.

Tant la resolució judicial com la decisió de la Mesa del Parlament ens han creat alarma en veure com s’ha utilitzat de forma tergiversada el dret.

És per això que, sobre la base d’aquest rigor, no podíem restar al marge en un cas palmari de persecució judicial (lawfare) ¹contra, en aquell moment, la segona autoritat del país, sigui quin sigui el seu o la seva destinatària.

La presidenta Laura Borràs no deixa indiferent ningú, els seus admiradors destaquen la claredat en les seves exposicions, de la mateixa manera que els seus detractors la consideren un perill pel seu compromís amb l’independentisme i els incomoda la vehemència en la seva defensa. Els mecanismes de l’Estat no li perdonen, com a tants altres activistes que pateixen diferents formes de repressió, els seus posicionaments clars per la independència.

A nosaltres no ens correspon entrar en les intrigues de palau i sí analitzar amb rigor jurídic, més enllà de noms i persones; per això hem volgut, a través del present informe, posar llum a un passatge fosc d’evident guerra judicial (lawfare).

INFORME

Informe que emetem David Ros Serra i Isidre Llucià Sabarich.

Un sistema judicial honest i ètic només condemna un acusat si té l’absoluta certesa de la seva culpabilitat. Davant de qualsevol dubte el declara innocent (in dubio pro reo), i no tan sols això, sinó que se li aplica d’entrada el principi de la presumpció d’innocència. Tothom és innocent fins que no es demostri la seva culpabilitat. Paradoxalment hem vist que quan es tracta dels independentistes catalans (Grup Objectivament Identificable (GOI) segons denominació del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, TJUE), són els acusats els qui han hagut de demostrar la seva innocència davant les acusacions formulades contra ells.

En el cas de la presidenta del Parlament de Catalunya ja abans del judici es va produir l’anomenada condemna del telenotícies, ja que en els mesos anteriors al judici, es va formular per part dels seus adversaris un relat que ja la condemnava públicament per corrupció i amiguisme. I, per si no havia quedat prou clar encara,quan parlem d’adversaris volem referir-nos als uns i als altres, als d’aquí i als d’allà.

Així és que es descrivien de forma sincronitzada en la major part dels mitjans de comunicació dues idees: primera, que Laura Borràs havia fraccionat contractes i segona, que l’informàtic Isaías Herrero era amic seu. El relat ja estava muntat, Laura Borràs era corrupta, amb l’agreujant d’amiguisme. En l’article que en David Ros, un dels autors d’aquest article va escriure al seu bloc a Vilaweb, titulat “Com fer encaixar un servei adequat en qualitat i preu en les limitacions pressupostàries”, desmuntava precisament aquests dos arguments.

Malauradament aquest relat és el que es va imposar mediàticament i és el fil conductor que a grans trets va fer servir la fiscalia.

La sentència del TSJC

El primer suposat delicte: prevaricació

El mes de març de 2023 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar sentència condemnatòria contra la presidenta Borràs², i la declarava culpable d’un delicte de prevaricació administrativa i un altre de falsedat en document públic, pels quals la condemnava a una pena de quatre anys i mig de presó i a tretze anys d’inhabilitació, per la contractació de diferents projectes quan va ser presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).

El mateix tribunal considerava desproporcionada la pena de privació de llibertat i proposava un indult parcial per a rebaixar a menys de dos anys la condemna per falsedat documental amb la finalitat que la condemnada no hagués d’ingressar a la presó. Tanmateix, en no estendre la petició d’indult a la inhabilitació era obvi que això comportaria apartar de les institucions una de les persones més actives de l’independentisme després del 2017, activisme que l’havia portat a ser la segona autoritat del país com a presidenta del Parlament de Catalunya.

La sentència ha estat formulada pel tribunal format pels magistrats Sr. José Maria Barrientos Pacho i Sr. Fernando Lacaba Sánchez i per la magistrada María Jesús Manzano Meseguer, la qual va formular el vot particular a què fem atenció en aquest informe.

Els advocats de la presidenta Borràs van presentar el corresponent recurs de cassació davant del Tribunal Suprem amb una argumentació que s’afegeix a l’exposada en el vot particular emès per la magistrada.

A l’entrar en l’anàlisi de la sentència, volem conceptualitzar alguns aspectes lligats als projectes informàtics i a la contractació.

Peculiaritats de la contractació en el món de la informàtica i el seu encaix en la Institució de les Lletres Catalanes

En les administracions públiques, l’òrgan de contractació és qui ha d’escollir la forma de contractació, sempre dins el marc de la normativa general de contractació de les administracions publiques.

Dissenyar un projecte informàtic pot ser realment complex, com s’explica en l’article esmentat, aspectes que coneixem bé, ja que al voltant dels anys 2000 un dels autors d’aquest article havia sigut gerent d’una empresa informàtica que feia projectes complexos per a l’Administració pública. En un projecte intervenen: el client, que és qui coneix “les regles del seu ofici”i planteja “els requeriments”, els analistes, que analitzen els processos del client i fan el “disseny informàtic” del que s’ha de programar, els programadors, que materialment “fan el programa”, els implantadors, que “el posen a disposició de l’usuari i en cuiden la posada en marxa”.

Lligar el coneixement de les regles del negoci amb l’anàlisi informàtica acostuma a ser una cosa ben difícil, perquè usuaris i informàtics normalment tenen dificultats per entendre’s, ja que, dient-ho de forma simple, és com si parlessin llenguatges diferents. El client-futur-usuari sovint intueix el que vol, coneix com funciona el seu ofici/negoci i l’altre, l’informàtic, sap de metodologies, de disseny d’aplicacions, de bases de dades, de llenguatges de programació i d’eines de desenvolupament, i ha d’entendre què li demanen que faci.

Vista la quantitat de feines a realitzar, l’aleshores presidenta de la Institució sabia què volia i va buscar la manera de fer realitat l’objectiu amb els limitats recursos econòmics i materials amb què comptava.

Les feines que es van fer

De l’anàlisi acurada del cas i de les dades incloses en els expedients judicials, es constata que fruit de les adjudicacions van veure la llum diferents portals i eines informàtiques per a la comunicació de la literatura catalana, així:

El “Portal de les lletres catalanes”, “l’Espai de lectura 2.0”, “l’Any Vinyoli”, l’adaptació de la plataforma virtual “Què llegeixes?”, el dels “300 anys de literatura catalana 1714-2014”, l’app “Què llegeixes?”, el “30 anys Pedra de Tartera”, el web “Any Llull”, el lloc “Festival Nacional de Poesia”, el web “Any Bertrana”, “l’Any Llull” (amb la col·laboració del Govern Balear), microllocs web de periodistes…
I tota implantació de llocs web comporta necessàriament serveis complementaris, que en aquest cas es van contractar segons les necessitats: implementació, imatge gràfica dels diferents webs, desenvolupaments complementaris, implementació del portal a l’anglès, administració del portal de forma multilingüe, migracions de continguts a noves bases de dades, creació de bases de dades de premis literaris…

No hi ha cap dubte que es van dur a terme un conjunt de feines en el curt termini de temps de quatre anys. Fet corroborat pel peritatge judicial de Net Computer Forensics, en el que es diu que “las páginas diseñadas por el Sr. HERRERO han estado funcionando a pleno rendimiento y algunas de ellas incluso han mostrado estadísticas de acceso por más de cien mil personas con más de 159.000 sesiones, lo que acredita que los trabajos contratados con el Sr. HERRERO han sido realizados, como aportan las mismas conclusiones del informe de la Guardia Civil, que acreditan la total funcionalidad de los trabajos contratados al Sr. HERRERO”.

Aquesta feinada va ser possible, entre altres coses, perquè es va trobar un proveïdor amb uns coneixements adequats, tant tècnics com de literatura digital. Aquest fet en comptes de ser valorat positivament és el que porta als jutges a dir que “al haberse eludido todo procedimiento regular de contratación no existió ni disponemos de una descripción precisa de las características del encargo realizado ni de los resultados esperados…”. El que està dient el Tribunal és que s’hauria d’haver contractat necessàriament a través de la lliure concurrència, per tant, mitjançant un procediment obert o contractació negociada. Cal remarcar que en el procediment penal no es va acreditar que hi vagi haver un fraccionament arbitrari i intencionat i, conseqüentment, la contractació menor va ser del tot correcta.

La Llei de contractes del sector públic (en endavant LCSP), no impedeix que la contractació es pugui fer per qualsevol altre procediment, inclús el procediment negociat amb publicitat i concurrència de licitadors, si hom ho decideix així, però en tot cas, el que és irrefutable, és que la via que va adoptar l’òrgande contractació (en aquest cas la presidenta de la Institució) va ser el procediment de contractació menor, que és el que estableix nítidament per a aquests supòsits la LCSP.

Com ja hem dit, l’òrgan de contractació és qui té la responsabilitat de trobar el millor proveïdor, ja que és ell qui sovint coneix les necessitats, i també la forma de contractació que es consideri més adequada, tenint en compte factors com la qualitat, el preu, el temps d’execució…, d’acord amb la normativa vigent, no per a eludir-la, sinó pel respecte al principi d’eficiència, que sigui dit de passada és una exigència de la Constitució espanyola. La Institució, ja amb anterioritat a la presa de possessió de la Sra. Laura Borràs, utilitzava habitualment el procediment del contracte menor en aquells contractes que encaixaven per l’import en allò que la LSCP determina.

Els expedients de contractació pels quals ha estat condemnada no tenien una unitat funcional, element clau per a entendre que no hi va haver fraccionament

Si ens fixem en la descripció de les feines (que hem fet més amunt) objecte dels expedients de contractació sotmesos a judici, veurem que són diferents treballs que tenen en comú la literatura catalana. D’aquesta lectura s’ha de concloure que no tenen una unitat funcional. Tanmateix, els jutges, de forma contrària a allò que estableix la LCSP, en fan una interpretació diferent, que ha estat clau per a la condemna.

Hem pogut saber que els Mossos d’Esquadra, encarregats de la investigació pel Jutjat d’Instrucció número 9 de Barcelona, mitjançant atestat del 12 de març de 2018, van informar que van comprovar les pàgines web en què havia treballat l’informàtic Sr. Herrero i van concloure que per a determinar si existia unitat funcional dels contractes menors aprovats, seria essencial consultar amb un pèrit de programació informàtica.

La prova pericial que reclamaven els Mossos d’Esquadra va ser encarregada pels advocats de la presidenta Borràs a dos pèrits especialitzats en qüestions informàtiques, amb una llarga, sòlida i avalada experiència, que van analitzar els divuit projectes encarregats i contractats per la Institució de les Lletres Catalanes i van arribar a la conclusió que “cada un dels 18 expedients dels contractes menors són feines totalment independents les unes de les altres i no formen un tot que s’hagués de qualificar com una sola feina o diverses desglossades”.³

Segueix la informació pericial dient que pocs dies després, la Unidad de la Policía Judicial de la Séptima Zona de Cataluña de la Guàrdia Civil, va fer informes pericials en dates 26 de març de 2019 i 15 de maig de 2019 sobre els discos durs, en els que s’afirmava que en cap d’ells es concloïa ni acreditava que els contractes menors agrupats pel Ministeri Fiscal constituïen una unitat operativa. Un annex a aquest informe detalla cadascun dels treballs de programació i creació de webs realitzats i facturats i coincideixen plenament amb les apreciacions dels pèrits, que també realitzen l’examen de la documentació, pressupostos i factures (provinents dels registres del domicili del Sr. Herrero, de la ILC i del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació) i arriben a la conclusió: “de todo lo cual se infiere que cada uno de los 18 expedientes de los contratos menores son trabajos totalmente independientes los unos de los otros y no forman un todo que debiera calificarse como un solo trabajo o varios desglosados.” És a dir, no va existir cap fraccionament, perquè es tractava de treballs independents.⁴

La pràctica administrativa a la ILC

El mètode habitual que utilitzava la ILC per a contractar amb els seus proveïdors era el contracte menor. En un excés de zel administratiu i burocràtic, val a dir que molt estès en bona part de l’Administració pública, hi havia el costum de demanar tres pressupostos, quan la LCSP vigent en aquell moment només establia el requisit dels tres pressupostos en els contractes regits pel procediment negociat i que, en cap cas, eren d’aplicació en els 18 expedients de contractació objecte de judici.

Per a evitar l’abús de la contractació menor la normativa vigent, la LCSP, preveia en aquell moment diferents condicionants, com que l’import havia de tenir el límit de 18.000 euros per contracte, l’objecte del contracte havia de ser determinat i no es podia fraccionar un contracte amb la finalitat de disminuir-ne la quantia i eludir així els requisits de publicitat. Tot i així, el fraccionament també estava admès si es justificava i es podia realitzar independentment cadascuna de les parts.

Si els autors d’aquest informe, en l’exercici de la funció interventora (tal com hem explicat els dos hem exercit tant d’interventor com de secretari municipal) haguéssim hagut d’emetre un informe jurídic sobre aquestes contractacions, a la vista dels expedients corresponents, no hi hauríem posat objecció, llevat de fer les observacions habituals que haguéssim cregut convenient en cada cas.

En canvi, si en examinar factures i propostes de pagament hi haguéssim trobat objeccions importants, de nul·litat…, no hauríem signat l’ordre de pagament, tal com ens hem vist obligats a fer en més d’una ocasió en la nostra vida professional. Per això és molt important posar en evidència en el cas que ens ocupa que ni l’interventor ni el tresorer, que nosaltres coneguem, van posar cap objecció al pagament i el proveïdor va cobrar amb tota normalitat. El pagament es va fer, com no podia ser d’altra manera, amb la signatura de la interventora delegada.

No hi ha prevaricació ni delicte de corrupció

Què és la prevaricació?

Prevaricació és el delicte que fa una autoritat que sap que està decidint una cosa injusta.

Per què no hi ha prevaricació?:

La finalitat complia els objectius de la Institució, la cultura catalana.
La contractació menor es va fer dins els marges de la normativa aplicable, LCSP. Per tant, era lícita i absolutament ajustada a dret.
En no tenir els diferents contractes una unitat funcional, no es van poder fer fraccionaments, per tant, no hi va haver aquesta irregularitat, que és la que comportava l’acusació de prevaricació.
Fins i tot en el supòsit que fos una irregularitat, per a poder ser tipificada de prevaricació és necessari que l’actuació es fes sabent o sent plenament conscient de la irregularitat, posada en evidència mitjançant informes interns previs a la contractació, informes que són preceptius en cas d’irregularitat. Tanmateix, no existeix cap informe en aquest sentit. És a dir, ni tan sols hi ha cap advertiment de la possible actuació irregular, en el cas d’haver-ho sigut. Cal recordar que el dret administratiu és un dret eminentment escrit, i els informes es fan per escrit.
Formalment, d’acord amb la LCSP vigent en aquell moment, era suficient fer la feina, presentar la factura i pagar-la.

Què és la corrupció?

La Convenció de les Nacions Unides contra la Corrupció (2003) no defineix pròpiament el delicte de corrupció, però tipifica els delictes als quals s’aplicarà la consideració de corrupció, i que fonamentalment són els que comporten guanys il·lícits; l’enjudiciament d’aquests delictes podrà comportar l’embarg preventiu, la confiscació, el decomís i la restitució del producte dels delictes tipificats que hagin donat lloc a guanys il·lícits.

Així, tipifica els següents delictes, que transcrivim de forma no exhaustiva: suborn de funcionaris públics nacionals, estrangers i d’organitzacions internacionals públiques; la malversació, l’apropiació indeguda i altres formes de desviament de béns de funcionaris públics; el tràfic d’influències; l’abús de funcions; l’enriquiment il·lícit; l’increment significatiu del patrimoni d’un funcionari públic respecte dels seus ingressos legítims que no pot ser raonablement justificat; també el suborn en el sector privat; l’encobriment; l’obstrucció de la justícia…

És evident que d’una actuació lícita no en pot sortir una acció de corrupció, no hi va haver tampoc guanys il·lícits, de tal manera que la sentència condemnatòria reconeix que el Sr. Herrero “llevó a cabo y ejecutó, por si mismo o por otros a su encargo, los trabajos que le había adjudicado la acusada Sra. Borràs como directora de la ILC en su decisión prevaricadora, y también que aquella Institución recibió el producto de los encargos realizados…”.

“Se nos manifiesta como evidencia de ello, ya dentro del proceso, que las pesquisas iniciales orientadas a indagar sobre la eventual comisión de un delito de malversación de caudales públicos, terminó por decaer, no llegando tan siquiera a formularse acusación por ese tipo de ilícitos, ni por ningún otro de los que pudiera desprenderse la obtención de lucro o beneficio económico alguno por cualquiera de las personas relacionadas con estos hechos. Ello se traduce en que no consta perjuicio económico para la ILC derivado de estos hechos. ” ⁵

La feina es va fer, ningú es va quedar amb cabals públics ni en va obtenir benefici propi.

Conseqüentment:

No hi ha cap element que porti al delicte de prevaricació, que és el delicte que fa una autoritat que sap que està decidint una cosa injusta. Tot al contrari, les adjudicacions van ser lícites i es van executar de conformitat amb la LCSP.
No hi ha corrupció, ja que no hi ha benefici econòmic indegut per a cap part, ja que laConvenció Internacional de Delictes de Corrupció, aprovada per l’ONU l’any 2003, estableix clarament que només es pot considerar un delicte com a corrupció si hi ha un benefici econòmic indegut per a alguna part, cosa que la pròpia sentència nega explícitament.

El segon suposat delicte: la falsedat documental

Pel que fa a la condemna pel delicte de falsedat en document públic, la lectura atenta de la sentència permet afirmar que es basa en una apreciació que el Tribunal considera certa, però que no parteix, tal i com ja hem vist, de la normativa aplicable, la LCSP, ja que diu que “… la Sra. Borràs (…) sabiendo que para llegar a la resolución de adjudicación en cada uno de ellos (els expedients de contractació) se precisa de la aportación de tres presupuestos, le instruye al referido Sr. Herrero para que haga efectiva la aportación de tales presupuestos”.

Com hem apuntat, no era normativament necessari presentar tres pressupostos pels contractes menors. Bé, doncs la presentació de pressupostos, una pràctica en aquell moment no necessària, és el que ha motivat la condemna a la presidenta Borràs per falsedat en document públic.

Tal i com ho hem explicat i també tal com van declarar els agents de la Guàrdia Civil i dels Mossos durant el judici, i com ratifica després la magistrada Sra. María Jesús Manzano en el seu vot particular, la legislació vigent a tot l’Estat espanyol, la Llei de contractes del sector públic, entre els anys 2013 i 2017 no exigia la presentació de tres pressupostos, ni tan sols d’un.

De fet, la tramitació de l’expedient de contractació menor només requeria l’aprovació de la despesa i la incorporació a l’expedient de la corresponent factura. No és fins al febrer de 2019, és a dir, amb molta posterioritat als fets investigats i quan la presidenta Borràs feia més d’un any que havia deixat de ser la directora de la ILC, que es va dictar la instrucció que recomanava o es manifestava a favor d’incorporar tres pressupostos als expedients de contractació menor. Sigui dit de passada que en aquest moment hi ha acreditats companys de professió que consideren que aquesta instrucció, d’acord amb la normativa de la Unió Europea en matèria de contractació (dret que és preeminent, que està per damunt del dret espanyol i que, en tot cas, aquest no és més que una mala transposició del dret de la Unió Europea), no és d’aplicació ni a l’Administració local ni a l’autonòmica.

Quan es van produir els fets hi havia una instrucció de la Secretaria General del Departament de Cultura que recomanava, quan fos possible, incorporar tres pressupostos als expedients de contractació negociada, tot i que de vegades també es feia amb la contractació menor. Però aquesta aportació no era exigida ni per la legislació estatal ni per l’autonòmica; era -cal insistir-hi- una simple recomanació, que mai pot ser d’obligat compliment.

Pel que fa a l’abast penal dels pressupostos, la magistrada Sra. Manzano explica que un document privat, abans de la seva incorporació a un expedient oficial, no pot ser considerat un document oficial. Només ho serà si, quan s’incorpora a un expedient públic, pot provocar una resolució amb transcendència jurídica. Per tant, un document privat fals només es podrà considerar com a element de “falsedat en document públic” si és determinant; és a dir, si la resolució que s’adopti a l’expedient oficial o la decisió de l’Administració quedi condicionada o sigui conseqüència d’aquest document.

En aquest sentit fa notar que la sentència del Tribunal Suprem 402/2022 conclou que “la falsedad podrá ser considerada inocua cuando la ausencia de ofensividad derive de la concreta valoración de su eficacia en relación con la situación a decidir”.

Segons la doctrina del Tribunal Suprem, doncs, la falsedat comesa en un document privat no es converteix en falsedat en document públic només perquè posteriorment el document sigui incorporat a un expedient oficial. Per tal que un document privat es converteixi en oficial, no només cal que el document privat s’elabori amb l’únic o exclusiu objectiu de produir efectes a l’ordre oficial o al si de les administracions públiques, sinó que també ha de provocar resolucions de l’ens receptor amb transcendència per al tràfic jurídic.

Aplicat al cas que ens ocupa, és evident que els pressupostos accessoris elaborats per Isaías Herrero no tenien cap transcendència jurídica ni podien modificar el resultat de l’adjudicació del contracte menor, que ja estava decidida a l’iniciar l’expedient de tramitació. Però per a poder donar consistència a la seva tesi, el Tribunal s’empara amb la normativa de la contractació negociada, que en cap cas és d’aplicació a la contractació menor.

I per què es presentaven dos pressupostos accessoris? Els dos pressupostos accessoris no eren cap requisit exigit per la llei de contractes, ni per cap tipus de norma o instrucció interna. Tot fa pensar que l’única persona que estava interessada a disposar de tres pressupostos era la tècnica que tenia assignades les funcions d’administradora (cal recordar que l’ICL és una entitat petita amb pocs recursos personals), la funcionària encarregada de tramitar l’expedient, que creia que així s’havia de fer, possiblement més per la inseguretat de la tramitació administrativa que per la recomanació del seu superior jeràrquic, el secretari general del Departament. Cal dir, en defensa de la tècnica, que davant dels constants canvis de la normativa aplicable a la contractació, molts funcionaris ens hem trobat en la dificultat d’esbrinar quina era la norma que s’havia d’aplicar en cada moment, el que ens ha generat també inseguretat en algun moment de la nostra vida professional.

Seguint el raonament de la magistrada, la presència o l’absència d’aquests pressupostos accessoris no vulnerava cap llei ni alterava de cap manera el resultat de l’expedient de contractació. Per tant, en cap cas es pot considerar que hi va haver falsedat en document públic.

I tampoc en aquesta qüestió la sentència, segons la magistrada, es pot basar en els correus electrònics, obtinguts sense manament judicial i sense les mínimes condicions tècniques que en garantirien la cadena de custòdia i la seva inalterabilitat. Converses per correu que segons sembla, reproduïen les inseguretats del tres pressupostos que hi havia a l’administració de la ILC.

Del seu contingut es desprèn que la presidenta Borràs indica a Isaías Herrero que, seguint el criteri de la seva tècnica , i malgrat que no són ni necessaris ni exigibles, caldria incorporar dos pressupostos accessoris i que els pot demanar a empreses o a informàtics que ell conegui, sabent que no es tracta de cap concurs i que no afectaran l’adjudicació, que ja ha estat decidida.

Pel que fa a l’autoria dels documents, durant el judici el Sr. Herrero va assegurar i reiterar que tots els pressupostos els havia elaborat ell. I en resposta a preguntes de la fiscal, va negar que la presidenta Borràs hagués elaborat cap pressupost. Per això el tribunal va buscar un altre camí i va considerar-la inductora de falsedat.

Seguint el criteri de la magistrada, ha quedat acreditat que els pressupostos accessoris eren un document privat, que en cap moment van esdevenir document públic perquè no van alterar el resultat de l’expedient de contractació. Per tant, no hi va haver delicte de falsedat documental ni tampoc inducció a la falsedat documental.

Clarament no hi ha corrupció

La presidenta Laura Borràs ha estat condemnada a quatre anys i mig de presó i a tretze anys d’inhabilitació (el mateix termini al que es va condemnar els qui havien organitzat un referèndum suposadament il·legal), basant-se en una sentència que és un nyap jurídic. I és especialment injust que se la vulgui considerar com a condemnada per corrupció quan si alguna cosa deixa clara aquesta sentència és que totes les feines es van fer i es van pagar de manera correcta i que els fets jutjats no van comportar cap enriquiment personal per a cap dels condemnats ni cap perjudici econòmic per a l’Administració.

Així ho recull la sentència citada, a la pàgina 42, quan diu: “Se nos manifiesta como evidencia de ello, ya dentro del proceso, que las pesquisas iniciales orientadas a indagar sobre la eventual comisión de un delito de malversación de caudales públicos, terminó por decaer, no llegando tan siquiera a formularse acusación por ese tipo de ilícitos, ni por ningún otro de los que pudiera desprenderse la obtención de lucro o beneficio económico alguno por cualquiera de las personas relacionadas con estos hechos. Ello se traduce en que no consta perjuicio económico para la ILC derivado de estos hechos.”

Com hem reiterat, la Convenció Internacional de Delictes de Corrupció, aprovada per l’ONU l’any 2003, estableix clarament que només es pot considerar un delicte com a corrupció si hi ha un benefici econòmic indegut per a alguna part, cosa que la sentència contra la presidenta Laura Borràs nega explícitament.

EPÍLEG

El cas de la presidenta del Parlament, per què és un cas de guerra judicial (lawfare)?

Al febrer de 2023 a Barcelona tingué lloc el Segon Congrés Català en Defensa de l’Estat de Dret, congrés que va estudiar les respostes dels juristes a la situació d’excepcionalitat jurídica de Catalunya.

D’aquest congrés, pel seu interès, en vàrem fer una crònica no oficial. Diversos ponents van explicar que “ningú pot emparar-se en l’estat de dret per a limitar la democràcia” (Josep Lluís Martí Màrmol⁶), i en canvi des del seu origen el dret s’utilitza com a arma contra els altres en un ús tergiversat del dret.

El poder retalla els drets perquè el fi es creu que ho justifica, i s’abusa del dret amb finalitat política. S’utilitza el dret contra l’enemic. Contra l’enemic s’hi val tot, encara que no es respectin els drets democràtics. En aquest congrés es va citar de forma explícita el cas Lula da Silva i es va fer referència a diferents casos més propers a nosaltres.

Al llarg del judici tant la presidenta Borràs com la seva defensa van denunciar diferents vulneracions de drets, motiu pel qual han recorregut la sentència al Tribunal Suprem, com la vulneració al dret a jutge ordinari, a un tribunal imparcial, a la presumpció d’innocència, al dret de defensa, als drets constitucionals a la intimitat i al secret de les comunicacions, al dret a un procés amb totes les garanties…

En la sentència el Tribunal argumenta àmpliament des d’un punt de vista tecnicojurídic la desestimació de la recusació feta per Laura Borràs al president del Tribunal, Sr. Jesús María Barrientos Pacho, per suposada manca d’imparcialitat.

Considerem que la recusació era fonamentada i en aquest sentit volem recordar aquí que la mateixa magistrada Sra. María Jesús Manzano Meseguer va ser ponent d’un incident⁷ de recusació del Sr. Barrientos, en un altre procediment contra la Mesa del Parlament de Catalunya que presidia el Sr. Roger Torrent, i va resoldre la recusació sobre la base que, malgrat que la magistrada no dubtava de la seva imparcialitat, això“no significa que no existan serias y fundadas razones para que el recusante fundamentalmente, y también parte de la sociedad, puedan tenerlas”. Nosaltres pertanyem a aquesta part de la societat que té seriosos i fonamentats dubtes sobre la seva imparcialitat a la vista de com s’ha desenvolupat el judici.

Entre altres fets, el desenvolupament del judici va impedir com a conseqüència del pacte de la fiscalia amb els altres dos acusats (que van veure rebaixades substancialment les seves penes, pràctica que sabem que és habitual però que no deixa de sorprendre’ns), que s’aportés l’informe pericial encarregat conjuntament per les defenses de la presidenta i dels senyors Isaías Herrero i Andreu Pujol, informe que és considerat la prova pericial més rellevant del judici. No tan sols no es va admetre aportar l’informe pericial, sinó, fins i tot, que es parlés de dues de les tres conclusions de l’informe. També s’hi explicava que els discos confiscats no van ser segellats informàticament de manera que es garantís la inalterabilitat de les evidències.

I tot plegat amb quin objectiu? És obvi que la sentència, si es materialitza, pot aconseguir eliminar de la política institucional la Sra. Laura Borràs. El mateix que es va pretendre amb els acusats del judici del “procés”. Mateix objectiu, diferent manera, d’aquí l’acusació de corrupció.

Damià Del Clot en el seu llibre Lawfare. L’estratègia de la repressió contra l’independentisme català⁸ explica: “El franquisme ja es va servir de la llei i dels tribunals d’excepció per aniquilar la dissidència política… Avui el lawfare esdevé una estratègia que requereix de les complicitats del Govern, dels mitjans de comunicació, dels operadors judicials i, sobretot, d’un deep state que té com a objectiu protegir la raó d’estat. I això només és possible fent un ús del dret penal i processal de l’enemic.”

Totes aquestes complicitats han concorregut en el cas Laura Borràs.

Catalunya, 12 de desembre de 2023

Signen:

David Ros i Serra.

Interventor d’Administració Local, membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell

Dr. Isidre Llucià i Sabarich

Secretari d’Administració Local, membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell

Notes:

Lawfare, hi ha qui el tradueix per fer la guerra utilitzant la llei; també com ús i abús tergiversat del dret. ↩︎
Sentència STSJ CAT 1777/2023 – ECLI:ES:TSJCAT:2023:1777. Tribunal Superior de Justicia. Sala de lo Civil y Penal. Barcelona. Sección: 1. Fecha: 29/03/2023. Nº de Recurso: 1/2022. Procedimiento abreviado. Ponente: Jesus Maria Barrientos Pacho. ↩︎
Informe técnico judicial para aportación judicial nº 290/2022. Net Computer Forensics, SL. ↩︎
Informe citat página 41. ↩︎
Sentència citada página 42. ↩︎
Josep Lluís Martí Màrmol, professor de filosofia del dret a la Universitat Pompeu Fabra. ↩︎
Tribunal Superior de Justicia de Catalunya. Sala de recusacions (Art. 77.1 LOPJ). Incident de Recusació 1/2022. ↩︎
Damià Del Clot.2021. LAWFARE. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català. Presentació de Carles Mundó, pròleg de Jordi Matas i epíleg de Meritxell Serret. 1^a edició: setembre del 2021. Voliana Edicions. ↩︎