El Col·lectiu Maspons i Anglasell ha estat present al Segon Congrés Català en Defensa de l’Estat de Dret, congrés que ha estudiat les respostes dels juristes a la situació d’excepcionalitat jurídica de Catalunya, per l’interès de les ponències hem fet aquesta crònica
David Ros i Serra
@EconomRosDavid
Economista. Exinterventor d’Administració local.
Relator de l’eix sector públic del 3er Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya
Cel·lebrat l’11 de febrer de 2023, a l’Aula Magna de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, amb un aforament ple, s’ha estudiat com a la Catalunya del 2023 continuen vigents les preocupacions relacionades amb la situació política, repressiva i judicial.
En els darrers anys, hem conegut noves formes de repressió i de restriccions judicials basades en una interpretació del dret no sempre imparcial. Des del món del dret, però també des de les ciències socials i el periodisme, el Congrés ha estudiat aquesta nova situació.
Aquesta crònica es fa a partir de les notes agafades directament durant les conferències i amb caràcter d’urgència.. Amb la síntesi volem donar el màxim d’informació en el mínim espai possible, aquesta és la virtut de la síntesi, però també pot tenir el defecte que en algun punt no es transmeti amb tot rigor el que s’hi va expressar. Ens remetem a la publicació que entenem farà l’organització del congrés.
Primera sessió.- La causa dels jutges pel dret a decidir, vulneració de drets i empara al TEDH
Xavier González de Rivera, Magistrat del jutjat social 3 de Barcelona.
En aquest cas s’observa la impunitat portada al límit. Els 33 jutges que consideraven que el dret a decidir era legalment viable van signar un document en el que expressaven la seva opinió favorable. A partir dels seus DNI la policia va publicar noms i fotos dels signataris. Les conseqüències contra els jutges van ser múltiples: comentaris ofensius de companys, peticions d’expulsió de la magistratura, negatives a la promoció professional, difusió constant de les seves fotos, posada en qüestió de les seves resolucions… Han viscut una persecució inacabable que encara avui dura.
El TEDH ha reconegut en la seva sentència que s’ha vulnerat el dret a la vida privada. Els afectats consideren que tot i que la sentència és favorable, es queda coixa en el reconeixement en la protecció de la llibertat d’expressió.
Andreu Van den Eynde, advocat de la causa dels jutges pel dret a decidir davant del TEDH.
Les instruccions contra l’estat són diferents, quan el demandat és l’estat tot és complica. Es va plantejar com un cas dels drets humans al TDEH, en català.
Es fonamentava en que no hi ha cap precepte legal que permeti investigar ciutadans. Al contrari són els poders públics els que han de protegir la vida privada. En aquest cas s’ha evidenciat que l’Estat no vol investigar.
En canvi els tribunals internacionals són un altre món. Només a fora es poden discutir les coses de veritat. S’hi parla molt i s’escolta. Una de les conseqüències és que s’està aconseguint la solidaritat entre els professionals del dret.
Segona sessió.- Excepcionalitat jurídica
L’aplicació ordinària del dret penal i administratiu de l’enemic. Construcció del concepte i principals elements. Vulneració en la seva aplicació de les garanties procedimentals i dels drets fonamentals. Perspectiva des de la filosofia i la teoria del dret. Modera: Irene Martín Abellan.
Josep Lluís Martí Màrmol, professor de Filosofia del dret a la Universitat Pompeu Fabra, sobre el dret penal de l’enemic.
Remarca que no hi ha democràcia sense estat de dret, precondició de democràcia és la protecció dels dret humans, sense protecció dels drets, no hi ha democràcia.
No es pot emparar ningú en l’estat de dret per limitar la democràcia. El lawfare és tant antic com el mateix dret. És utilitzar el dret com a arma contra els altres, és un ús tergiversat del dret. Retalla els drets perquè el fi és creu que ho justifica. L’ús directe de l’abús del dret amb finalitat política. En aquest sentit cal entendre el cas Lula.
És l’excusa de com s’ha defensat la societat sense respectar el dret. El dret penal de l’enemic considera que contra els enemics s’hi val tot, encara que no es respectin els drets democràtics.
Si triem pel camí de l’estat de dret hem d’aplicar el dret de la democràcia sense distingir amic o enemic.
El món millora a força de mobilització i reivindicació dels drets democràtics.
Guillem Soler Solé, Magistrat del jutjat de primera instància de Barcelona.
Excepcionalitat jurídica.
“Es grapeja el dret” (cita Benet Salellas).
De quina manera tot plegat encaixa en ser escoltat per un jutge imparcial? El TJUE ha assenyalat la incompetència del TS. Quan un tribunal té interès en conèixer una causa no pot ser imparcial.
En el TS hi ha un excès d’independència (autonomia) judicial. El president del TS ha fet discursos contra la desjudicialitzaciò, s’ha vist manca d’imparcialitat, oposició a les modificacions legislatives, expressions contra el legislador. Aquests tribunals tenen agenda pròpia incompatible amb la imparcialitat.
Si Schleswig-Holstein va denegar l’euroordre és perquè va veure excepcionalitat jurídica. Les excepcionalitats jurídiques sempre cauen del mateix cantó (en el Grup Objectivament Identificable). S’evidencia un tracte discriminatori. Des del poder judicial s’impedeix que un poble pugui regular la seva llengua…
Desviació de poder. Realment si el poder judicial ha de resoldre conflictes, el fet de tenir una agenda pròpia sobre el procés limita aquesta possibilitat i pot evidenciar la desviació de poder. “La estratégia que sufrimos”, les crítiques al legislador, la traça de les conductes estranyes, el desig aplicat a les resolucions judicials…
Isabel Elbal, advocada penalista.
Tenim un marc de disfuncions sistèmiques. Molt antidemocràtic. Un sistema imperfecte. El dret penal s’utilitza per tot, pels conflictes polítics, quan hauria de ser d’ús excepcional. Ha actuat un òrgan judicial manifestament incompetent, per això el judici del procés no és just.
Es vol neutralitzar un grup de persones a través d’un òrgan incompetent. No hi ha confusió a l’hora d’identificar un grup perseguit. Es va buscant l’entorn, les famílies, les persones que es solidaritzen, els advocats, els que porten llaços, els perseguits per Pegasus…, un Grup Objectivament Identificable. No es pot inventar el que no està definit en el codi penal. És una excepcionalitat dins el club d’estats.
S’inventen fets per tergiversar (malversació, fraccionaments contractuals…). Desmoronen la societat. Es perd el principi de legalitat i el de proporcionalitat. Si això no és suficient es fa entrar un altre òrgan que també castigui (el Tribunal de Cuentas). S’entra en el non bis in idem.
Es passa del principi de proporcionalitat al de desproporcionalitat.
Andrés Boix Palop. professor de dret administratiu a la Universitat de València.
S’aplica el dret administratiu de l’enemic, s’apliquen regles diferents a uns ciutadans. Això va contra els principis del dret. Tenim regles diferents per determinats col·lectius.
Hem de pensar que el model constitucional espanyol és estrany. La Constitució va ser atorgada des de dalt… És un model de baixa intensitat democràtica. Hi ha manca d’instruments de control democràtic. Deficiències extravagants en relació al dret comparat. Ja en el seu disseny permet que dos milions d’habitants (Castella) tingui la mateixa representació que València (cinc milions). Hi tenim institucionalitzat el dret penal de l’enemic.
Pel que fa al dret administratiu espanyol. Hi ha un desequilibri en favor del poder executiu (Schmidt-Abmann). Un desequilibri centre-perifèria. Biaixos aplicats a col•lectius (banderes, manca de control…). Un dret administratiu de l’enemic que materialitza la persecució dels pobles. Aporofobia, estrangeria, repressió, persecució de la dissidència, control administratiu de manifestacions, de les xarxes socials…
Amb la Llei Mordassa, l’Administració va molt enllà utilitzant possibilitats sancionadores reservades als jutges.
Tercera sessió.- El judici polític
Lawfare judicial en els processos d’independència. L’al·legació d’inconstitucionalitat dels delictes. De la sedició als desordres públics, un nou chilling effect? L’al·legació de la llibertat d’expressió, la causa general i les investigacions prospectives. El discurs d’odi en el discurs polític. La desviació de poder en els procediments de qüestionaments de drets. Modera: Mercè Barceló Serramalera, Catedràtica de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Col·lectiu Praga.
Jaume Castan Pinos, Professor Titular del Departament de Ciència Política de la University of Southern Denmark (SDU). Lawfare.
Lawfare prové de les paraules law i warfare, llei i guerra. S’atribueix a Carlton i Yeomars. el 1975. És l’estratègia d’usar la llei com a substitut de mitjans militars…, s’ha utilitzat per exemple en un cas en que es va impedir que un vaixell amb armament arribés al seu destí al·legant un contracte d’assegurances inadequat…
Als darrers cinc anys els països amb més cerques del mot lawfare a Google són els països sud-americans i també Espanya.
Modalitats: geopolitical lawfare, domèstic lawfare, asimètric lawfare, state lawfare…
El fan servir els estats amb objectius militars. Pels amics tot, pels enemics la Llei, cas Lula.
També es fa servir el dret penal per resoldre conflictes territorials. La desbaratada de l’independentisme català té a veure amb el lawfare territorial.
Als EUA l’atemptat contra la sobirania es fa també a través de sentències del TS. Es realitza a través de mecanismes legals. Per neutralitzar-lo cal emprar la llei internacional.
Quan els actors guanyen, de vegades les victòries jurídiques no es converteixen en polítiques (per pressions dels estats).
David Colomer Bea, professor de dret penal a la Universitat de València.
Sobre el tema de la sedició i els desordres públics… creu que el Tribunal castigarà Espanya per condemnar els líders catalans.
El 20 S i l’1 O no hi va haver delicte de sedició. Molt juristes consideren que es requereix actes de violència de la multitud, no només actuacions minoritàries. Es tracta de fets desenvolupats dins de l’exercici de drets fonamentals. La sanció pot limitar drets fonamentals que són essencials per l’avenç social. A més pel context reivindicatiu hauria d’haver-se contemplat reduint la pena en un o dos graus.
Benet Salellas Vilar, advocat i professor de litigació penal en el màster d’advocacia a la Universitat de Girona. Desviació de poder.
Cal posar els drets fonamentals en el centre. Hi ha desviació de poder en els biaixos de l’aplicació del dret pels tribunals. Ens correspon fer un treball col·lectiu.
Les restriccions de drets no es poden realitzar si van més enllà del casos pels que han estat creades. Es vol evitar la raó d’estat contra els drets fonamentals. Al SXXI s’ha començat a aplicar pel TDEH per vulneracions de l’article 18.
S’ha d’invocar lligat a un dret fonamental contra l’aplicació il·legítima de la desviació de poder. A l’Estat espanyol es veu la desviació de poder en l’actuació judicial, també amb l’actuació policial, també quan la fiscalia actua amb finalitats polítiques, l’òrgan instructor… Manquen contrapesos.
Els tribunals europeus veuen que hi pot haver vulneracions sistemàtiques de drets i que poden afectar a Grups Objectivament Identificables.
Planteja aterrar i sistematitzar al voltant de l’idea de grup, l’estratègia col·lectiva de defensa del drets.
Isa Castell, Juristes per la Llibertat. Llibertat d’expressió.
La llibertat d’expressió és el pilar essencial de tota societat democràtica (la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte internacional dels drets civils i polítics…). Les sentències d’Otegui, Ester Taulat (foto Rei), el cas Valtònyc, la d’El Jueves… evidencien la situació de la llibertat d’expressió.
Veiem com a Espanya baixa el nivell de la llibertat d’expressió. Hi ha amenaces. El delicte d’odi s’està aplicant a la dissidència en sentit contrari del que es va crear. En el llibre Causa general, Jaume Panyella explica la manera de fer, “t’ho agafem tot i ja et trobarem alguna cosa”. És trenquen les regles processals.
Alliberament nacional i llibertat d’expressió són indestriables. No tenir un estat nacional ens impedeix tenir un estat del benestar. Se’ns obliga a suportar una situació econòmica injusta sense mecanismes de defensa.
No oblidem l’1 O, una de les expressions més grans de la voluntat d’alliberament nacional que hi ha hagut.
El paper de la repressió com a manera de desmobilitzar.
Davant la causa general, cal defensar-nos i solidaritat per alliberar-nos.
Quarta sessió.- Eines contra la impunitat
Valoració dels recursos jurídics utilitzats per evitar responsabilitats penals dels cossos policials. Processos i afectació psicosocial en la integritat moral de les víctimes de la violència policial en societats democràtiques. Respostes de la disidència contra la impunitat del poder. Modera: Marina Roig, advocada penalista i de Jordi Cuixart al judici al Tribunal Suprem i de diferents denunciants en les càrregues policials de l’1 d’octubre.
Olivier Peter, advocat penalista i professor a la Universitat de Ginebra.
Com l’estat lluita contra la dissidència?
L’Estat està disposat a fer totes les barbaritats en base a la impunitat dels actors contra els opositors. Utilitza múltiples eines per dur a terme aquestes actuacions. Quan la seva existència està en perill els estats estan disposats a vulnerar tots els drets.
Hi ha eines per actuar contra els actors, però a la pràctica, sovint això és quasi impossible. La tortura i la violència són pràctiques habituals no investigades pels jutges.
Denunciar a la policia es converteix en injuriar a les forces policials. En el País Basc s’ha condemnat un 1 % de torturadors. I molts d’aquests han esta indultats.
El poder judicial global treballa per la impunitat del col·lectiu. Espanya ha estat tretze vegades condemnada per tortures. En canvi el nombre de torturadors jutjat és zero.
En aquest terreny si es volen obtenir victòries s’han de treballar en l’entorn internacional, perquè en el interior la impunitat és total.
Val la pena lluitar mitjançant la mobilització i l’acció internacional.
Maitane Arnoso, doctora en Ciència Política i professora i investigadora del Departament de Psicología Social a la Universitat del País Basc. Ha estudiat els efectes psicològics que té la repressió en els diferents àmbits.
S’han estudiat efectes en les víctimes directes que van patir la violència, en les víctimes indirectes (entorn) i en la resta del col·lectiu.
La impunitat dels agressors genera vivències de criminalització dels afectats. Genera impacte i inhibició d’alguns afectats. Genera dany que afecta a la cognició que es té de les institucions i al comportament personal.
Hi ha una relació entre la simptomatologia patològica i la repressió que hi va haver en alguns col·legis. Aquesta patologia queda gravada en la memòria col·lectiva. La por es recorda més que l’alegria d’haver fet una cosa molt important. El dany supera a la satisfacció.
Les víctimes directes parlen de la desproporció de les agressions, el que ha generat més desafecció… Del conjunt de vivències destaca el record de la participació, però també del càstig, de la percepció de tristesa, la desconfiança generada envers les institucions espanyoles i en particular la sensació d’injustícia.
Tot plegat té efectes en la salut democràtica, ja que s’ha traduït en desafecció.
El resultat el podríem resumir en dos desitjos: poder decidir mitjançant un referèndum legal i el de condemnes dels policies violents.
Santiago Bereciartua, professor de criminologia de la Universitat Nacional Rosario (Argentina).
Exposa en relació a la impunitat, les adversitats en que es troba el ciutadà a l’hora de litigar contra l’estat i la manca de resposta de les responsabilitats polítiques.
Als escacs, per guanyar, el que és important és tenir una correlació de forces sobre el tauler.
A Argentina els responsables que van realitzar delictes de lesa humanitat, van ser jutjats pel jutge ordinari. El 1983 el poder polític, encapçalat per Alfonsín, va ser acompanyat pel poble (Madres de Mayo i més moviments) i es va jutjar els militars. El 1985 Alfonsín tenia impossible processar tota l’estructura militar. Els militars ja s’havien reorganitzat i van pressionar.
Es van fer lleis de punt final, indults… Anys després semblava que no quedava res del que s’havia fet. Al 2003 el centre esquerra va aconseguir una nova conjunció de mobilització pels drets humans. Hi va haver noves reformes legislatives, judicials… Van ser possibles perquè el poble mai va baixar la guàrdia. D’aquí en van sortir quasi 2.000 judicis realitzats i uns altres en instrucció.
Es van efectuar judicis per la veritat, sense acusats, va ser molt important, es van provar fets i hi va haver sentències. Militars, metges, sacerdots, empresaris… se’ls està jutjant per delictes de lesa humanitat. Això fa que en el tauler d’escacs s’avanci.
El 2017 la cort suprema va aprovar el que es coneix com a 2 per 1. Un dia de presó val per dos. El poble va tornar a sortir al carrer. La Cort va fer marxa enrere. Això ens fa veure que s’ha d’estar present al tauler.
En relació a Catalunya vostès tenen Rei. El 78 a Espanya es consolida la impunitat. Teniu un ministre, Grande Marlaska, que és el que més tortures no han investigat. Teniu la repressió del 1 O. Quan un estat colonial envia la seva policia, aquestes forces es paramilitaritzen. Això es converteix en una bogeria. La violència va acompanyada d’ideologia amb un discurs legitimador. La violència institucional no resol el conflicte. Segueixen els infiltrats, l’espionatge de Pegasus… Heu de seguir ocupant el tauler bellugant les fitxes.
En relació als fets de 2001 a l’Argentina hi va haver un brot social molt gran, espontani, a les grans ciutats a rel de 36 persones assassinades en dos dies. La repressió va ser durant l’estat de setge. El poder judicial va donar mala resposta. Encara s’investiguen molts casos. Hi ha dificultats a obtenir justícia. A partir d’aquest cas s’ha posat de nou la possibilitat de reparació (president imputat, investigació dels homicidis…), hi ha sentències a responsables polítics de seguretat amb pena efectiva.
Per acabar, reivindica un lloc a Catalunya on deixar constància de la lluita contra la impunitat. Teniu un lloc (Via Laietana ,43) per reivindicar aquesta lluita.
Cinquena sessió.- Dret a l’autodeterminació, repressió i marc internacional.
Com exercir aquest dret, la legalitat internacional i la seva construcció. Altres realitats internacionals en l’exercici d’aquest dret. L’objecte de la repressió reconvertit en un subjecte de drets. Com traduïm jurídicament en l’àmbit internacional la repressió. La repressió contra el dret a l’autodeterminació de Catalunya, model contra la dissidència a Europa? Modera: Marina Gallés Clarà, advocada i membre de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural
Rosella Selmini, professora de Criminologia a la Universitat de Bolonya. Criminalització.
Ens trobem davant la criminalització del moviment independentista. Vostès ho coneixen i en pateixen els danys.
Sabem que la criminalització del moviment català té unes característiques pròpies: és d’una gran dimensió i té continuïtat en el temps.
D’altre banda hi ha una cultura autoritària de la dissidència, criminalització de les xarxes… Es deslegitima la oposició a la constitució.
És important l’amplitud de la repressió, les multes administratives… La sobreprotecció de la policia amb la llei Mordassa…
El cas català s’està documentant, fet que ajudarà a entendre’l millor. La repressió no ha canviat els objectius, que es mantenen. El moviment resisteix amb uns valors acceptats per la majoria. La repressió a la UE ha copiat de les lleis espanyoles.
El cas català desvela la crisi de la democràcia a Europa. Al mateix temps l’1 d’Octubre ha sorprès a Europa.
Esperem que Catalunya segueixi sorprenent Europa.
Jan Fermon, advocat especialitzat en dret penal internacional i secretari general de l’Associació Internacional d’Advocats Demòcrates
El dret d’autodeterminació com s’aplica? És el resultat de processos històrics. L’origen rau en la lluita contra la colònia. Tanmateix aquest dret s’han d’equilibrar amb altres drets com sobirania, integritat, solidaritat…
Les experiències del Congo-Katanga, Eslovènia, Kurdistan… han estat envoltades de creuament d’interessos internacionals. També el cas de les dues comunitats a Bèlgica. Cal considerar que és un problema polític, que és un tema de força i polític i no només de drets.
Tampoc és només un tema legal. Cal una legitimació real, no sembla suficient tenir un requisit legal, cal que en un context específic (el procés d’independència) sigui alliberador i positiu pels seus habitants i que també beneficiï l’entorn, que hi hagi altres interessats beneficiats.
Els kurds han fet l’esforç d’explicar que la seva autodeterminació dinamitzaria també altres regions. Per voler l’autodeterminació no s’ha d’incriminar els kurds, com tampoc aquí als catalans. L’11 S de desembre de 2001 s’ha utilitzat per incriminar les associacions kurdes assimilant-les al terrorisme.
El 2008 es van investigar les associacions kurdes, gràcies a VikiLeaks i Assange sabem que això va ser gestat per l’ambaixada americana. Finalment s’ha considerat el PKK com una part del conflicte i no com a terroristes.
Si hi ha conflicte la UE i Bèlgica poden intervenir per resoldre-ho per mitjans polítics.
Neus Torbisco Casals, doctora en dret i investigadora al Graduate Institute of International and Development Studies
Autodeterminació. Del procés se’n desprenen molts aprenentatges. En positiu. Si ho hem de tornar a fer va bé que en parlem. L’autodeterminació és al nucli de la repressió.
El moviment independentista va esdevenir en un moment majoritari. La fase actual està caracteritzada per la repressió, el lawfare, els grups subordinats al poder i grups objecte d’abusos de poder, de colonialisme intern…
Autodeterminació és un concepte controvertit, està reconegut en l’article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i està a la base de les NNUU i també en altres pactes. Té precedents a les revolucions americana i francesa. El president Wilson afirmava que els conflictes s’havien de resoldre amb pactes amb les minories, aquestes han de ser protegides i el poder no les ha d’oprimir.
Malgrat el pacte els estats no han complert. El pacte primer afecta els pobles, la resta de drets del pacte són individuals. Hi ha un reconeixement dels ciutadans. L’article 27 els drets s’atribueixen a les persones del grup (les minories). Les minories tenen dret a sobreviure.
Perquè s’ha fet valdre en els pobles colonials? Per la gran opressió a que han estat sotmesos, pels danys que han rebut…
El dret a tenir un estat és la resposta a la opressió.
“Catalunya té el repte de demostrar l’exercici de la llibertat col·lectiva”, incrementar la democràcia a Europa amb demandes lícites contra la opressió d’una comunitat. Contra el colonialisme intern que impedeix mantenir la llengua, que vulnera els seus drets quan defensa el seu dret a existir. Els ciutadans tenen raons a que un estat defensi la seva veu, el seu poble… Un poble es defineix per l’existència d’elements objectius, històrics, territorials, voluntat de ser (1 d’octubre)… L’opressió es manifesta en no reconèixer el poble.
Els instruments pel reconeixement de l’autodeterminació no passen ni per reformar les eines de l’amo ni per reformes legislatives.
Discurs de cloenda de Xavier Antich, president d’Òmnium cultural
Bon vespre a tothom,
És un privilegi haver comptat, al llarg d’aquesta intensa, rigorosa i estimulant jornada maratoniana, amb l’experiència de veus tan internacionalment rellevants com les que avui us heu aplegat a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona: més d’una vintena d’experts que són per a nosaltres autèntics referents.
Des d’Òmnium Cultural, el Col·lectiu Praga, Àgora Judicial i la Fundació Catalunya Fons, entitats organitzadores al costat al costat d’una dotzena d’entitats col·laboradores d’aquest Segon Congrés, ens comprometem a recollir aquest coneixement clau que avui heu presentat, de manera coral, conscients de dues coses:
D’una banda, que estem protagonitzant un repte insòlit: independitzar-nos d’una democràcia liberal a l’Europa del s XXI, amb tot el que això comporta. I de l’altra, que la resposta repressiva de l’Estat forma part del repte i toca assumir-la, per revertir la repressió i convertir-la en empoderament col·lectiu.
Sempre hi insistim: no ens persegueixen pel que hem fet, sinó pel que tenim capacitat de fer, pel que ells saben que farem i perquè hem dit i repetit que ho tornarem a fer. Perquè ho tornarem a fer.
Per tant, no ens lamentem, ja que no hem vingut a plorar sinó a guanyar, i per això el que fem és desxifrar els dispositius i l’abast d’aquesta repressió, com ens han explicat a la taula sobre excepcionalitat jurídica; mirem d’entendre’n tots els mecanismes, com hem vist amb els judicis polítics i mirem d’aprofitar-la en la nostra causa legítima, com hem recollit amb les taules contra la impunitat, contra la desviació de poder i el lawfare, i prestant molta atenció al marc internacional que ens empara.
La repressió no ens agafa per sorpresa, perquè ni som ingenus ni vam néixer el 2017. L’estat espanyol va articular un règim democràtic en “transició”, i no des de la “ruptura” amb la dictadura franquista. Un model singular completament anòmal en la política comparada global que va garantir la impunitat, la continuïtat d’algunes estructures de la dictadura, especialment en l’exèrcit i la policia, els alts càrrecs de l’administració i sobretot el poder judicial.
L’herència franquista està ben present encara a diferents estructures de l’estat espanyol, gairebé cinquanta anys després de la mort del dictador. Estem lluny d’Argentina, professor Santiago Bereciartua, en molts sentits: el centre de tortura de Via Laietana de Barcelona continua sent una comissaria i una icona de la repressió, vulnerant el compromís del Congrés dels Diputats i menyspreant 187 organitzacions internacionals, algunes de les quals ens acompanyen avui aquí, que reclamen que es converteixi en un centre de memòria per recordar i explicar la repressió, la violència i la tortura policial exercida durant dècades, i no només sota el franquisme, fins avui mateix.
D’altra banda, per sota de la pervivència i la impunitat franquista, continua normalitzant-se la dimensió directament il·legal del deep state i les clavegueres. No és que actuïn al marge, és que s’han convertit en una una estructura constitutiva i articulen la reacció de l’Estat davant dels conflictes polítics, les demandes ciutadanes i les aspiracions territorials i nacionals.
Recordem-los, citant-los:
“El estado de derecho se defiende en las tribunas y los salones, pero también en los desagües”, Felipe González, 1988.
“Hay cosas que no se hacen. Si se hacen, no se dicen. Si se confirman, se desmienten”, General Saenz de Santamaría, 1995.
“Hemos hecho operaciones que pondrían los pelos de punta. Por el interés de España”, Eugenio Piono, director adjunt operatiu de la Policia Nacional, 2019.
“¿Qué tiene que hacer un estado cuando alguien vulnera la constitución o corta las vías públicas?”, Margarita Robles, 2022 per justificar l’escàndol internacional amb Pegasus del Catalangate.
El cas de ciberespionatge amb Pegasus més gran descobert mai contra un moviment pacífic és un atac frontal al sistema democràtic. Posa en perill els drets fonamentals i les llibertats de tota la ciutadania (privacitat, llibertat d’opinió, reunió pacífica, dret de protesta o dret de defensa, perquè s’han espiat advocats).
Un exemple (un altre!) de com l’estat espanyol se salta la seva pròpia legalitat i els principis de l’estat de dret, que exigeixen reserves molt estrictes a l’hora d’utilitzar mecanismes d’espionatge tan poderosos i intrusius com aquest. I mentre l’ONU exigeix a Espanya que investigui el cas, el CNI reconeix una part dels ciberespionatges i el govern espanyol els justifica en seu parlamentària, obertament, descaradament.
I el mateix passa amb les infiltracions policials il·legals en organitzacions socials o juvenils, que el govern justifica equiperant l’independentisme al terrorisme. Un escàndol a plena llum del dia, un atac intolerable a l’autonomia universitària (hi ha hagut infiltracions a sindicats d’estudiants) i una greu vulneració dels drets (a la intimitat i d’associació) que confirma la monitorització al marge de la llei del moviment independentista. Hem aconseguit que el ministeri de l’interior, sota el seu titular, Fernando Grande-Marlaska, reconegui per escrit, en un document oficial que ja figura per dret propi en la història universal de la infàmia, que el govern espanyol ha mobilitzat contra organitzacions juvenils instruments creats i reservats per a la lluita antiterrorista.
En el conflicte contra l’independentisme català, els tres poders de l’estat espanyol, les clavegueres i el poder mediàtic s’arrengleren per intentar aconseguir la destrucció sistemàtica del moviment amb l’objectiu de convertir-lo, si no en electoralment irrellevant o institucionalment paralitzat, en políticament inoperant. Per impedir que assoleixi les seves aspiracions legítimes i per generalitzar els efectes dels traumes psicosocials més enllà de les víctimes directes, com ens ha explicat la doctora Maitane Arnoso.
L’estat espanyol vulnera sistemàticament, reiteradament i massivament drets fonamentals, especialment civils i polítics, a través de la repressió per via policial i judicial de gent que ha exercit la llibertat d’expressió, de reunió i manifestació o participació política. Una repressió sistemàtica que inclou detencions i empresonaments arbitraris o processos llargs que desgasten víctimes i entorns, com ha passat aquesta mateixa setmana a Lleida, on la Policia Nacional ha detingut i empresonat sis militants d’Arran i el SEPC sense que s’hagi pogut acreditar ni la sospita d’una comissió de delicte.
Al darrer recompte de L’Antirepressiva, Òmnium ha comptabilitzat més de 4.200 persones represaliades per exercir drets fonamentals en defensa de l’autodeterminació i la independència. Val la pena cridar l’atenció sobre les xifres que confirmen el chilling effect del que s’ha parlat també avui aquí: dels més de 1.400 procediments penals recollits a l’Antirepressiva, mig miler arxivats. Es busca, amb això, com sabeu, atemorir i dissuadir l’activisme, i desmembrar moviments organitzats.
A Òmnium Cultural, com a totes les organitzacions que impulsem aquest congrés, defensem els drets civils i polítics, i l’exercici de l’autodeterminació, perquè pensem que cal una República catalana per poder continuar defensant els drets fonamentals, civils i polítics, promovent la llengua i cultura catalanes com a instruments de cohesió i justícia social, en un país en què el fet migratori és estructural.
Però defensem els drets civils i polítics, i l’exercici de l’autodeterminació, perquè actuem seguint uns principis democràtics i de respecte als drets fonamentals. Perquè, sense respecte pels drets fonamentals, la democràcia és anòmala, ja que genera, com hem après aquí, excepcionalitat jurídica. Això va de drets.
I a més a més som molt conscients que aquesta reivindicació s’emmarca en un context global de regressió democràtica, especialment des del 2001, agreujat per la crisi financera del 2008 i amb l’afegit de la pandèmia. Com ens ha recordat la professora Rossella Selmini, també Europa viu avui una crisi democràtica. Sabem que la repressió dels estats ni comença a Espanya ni s’acaba a l’independentisme català. No ho oblidéssim: encara tenim camí per recórrer en la cerca d’aliances i complicitats internacionals.
De fet, avui ja sabem que les democràcies ja no moren per les canonades d’un cop d’Estat militar, o no només, sinó per l’asfíxia dels seus tres poders fonamentals i per la vulneració de llibertats que han de garantir. Per l’ús polititzat de la justícia i la judicialització de la política, per la concentració de poder als executius o la limitació dels legislatius, per impedir que es vehiculin demandes ciutadanes i es canviï l’statu quo. A Catalunya, sí, però també a Brasília, Teheran, Memphis o Melilla.
I quan aquestes demandes provenen d’una part territorial de l’estat, les federacions i els estats regionals es tornen (encara) més centralistes. I això passa a Madrid, però també a Londres, Rabat o Istanbul.
En el conflicte entre Estat de dret i sistema democràtic, el regne d’Espanya sempre prima l’imperi de la llei i l’statu quo pel davant de les demandes democràtiques de reforma o de ruptura amb el marc existent. Però el que defineix un sistema democràtic sa o decent és la seva capacitat d’autoesmenar-se. I, com que la capacitat d’autoesmena de l’estat espanyol és igual o inferior a zero, ja tenim col·lectivament molt clar que no volem reformar-lo, sinó que en volem sortir.
Per tant, parafrasejant Margarita Robles, però capgirant-la dialècticament: què ha de fer la societat civil?
Què ha de fer la societat civil a Catalunya i als Països Catalans, quan l’Estat se salta la seva pròpia legalitat i pretén neutralitzar un moviment democràtic?
Instruir-se i organitzar-se encara més perquè la lluita sigui més exitosa. I això buscàvem avui aquí el Col·lectiu Praga, Àgora Judicial, Fundació Catalunya Fons i Òmnium Cultural.
Identificar, clarificar i assenyalar l’excepcionalitat jurídica i judicial de l’Estat espanyol.
Enxarxar el coneixement i la força, perquè sols no podem res, però aplegats ho podem tot: per això és absolutament necessari compartir espais i també estratègies. La cobertura antirepressiva dels col·lectius i professionals és una estructura cívica de país imprescindible. Molts sou aquí i us en volem donar altre cop les gràcies. A l’àrea de Drets Civils i Polítics d’Òmnium no només volem radiografiar la repressió sinó també acompanyar els afectats i els seus grups de suport, de la manera en què els podem ser útils. Sempre ens tindreu al costat. I ho tornem a dir: aquesta causa és col·lectiva i no ens valen receptes individuals.
Som reactius, sí, és cert, perquè en aquesta causa general contra l’independentisme l’Estat ha deixat de ser el garant dels drets fonamentals per convertir-se en el principal responsable de la seva vulneració.
Però sobretot volem ser constructius, perquè això va de poder i estem protagonitzant el moviment democràtic d’emancipació i alliberament nacional més important i massiu d’Europa en el que portem de segle XXI. Ens formem i debatem, com avui en el camp del dret, per disposar d’eines útils per superar l’statu quo i per construir una nova legalitat: per això, com també avui ha quedat molt clar, hem de crear nous conceptes jurídics per lluitar contra l’excepcionalitat jurídica i avançar en l’exercici del dret d’autodeterminació.
Aquest moviment és la impugnació democràtica i noviolenta més important de la unitat territorial que ha rebut l’estat espanyol des de 1934. Una unitat que defineix Espanya des de la institució de la monarquia borbònica al 1700 com si fos un dogma teològic que, com a tal, no va ser qüestionat ni tan sols en els moments d’interrupció del règim borbònic (ocupació napoleònica, Sexenni revolucionari, Segona República, dictadura franquista). La unitat d’Espanya, com consagra la Constitució del 78, pretén ser “indissoluble” i “indivisible”.
Per tant, com a societat civil, hem d’esprémer totes les fonts de poder. Aquí i a fora: a Catalunya, però també a l’àmbit internacional.
En aquest contenciós l’Estat ha demostrat que està disposat a assumir alguns costos, com portades de The New York Times denunciant en anglès al món que Espanya té presos polítics, informes del Consell d’Europa, resolucions del Grup de Detencions Arbitràries de Nacions Unides o posicionaments de les principals organitzacions de Drets Humans. De fet, el regne d’Espanya ja suma 11 condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans per passivitat amb les tortures policials: 7 d’aquestes condemnes tenen com a titular ni més ni menys que l’actual ministre de l’interior, de nou Grande-Marlaska.
D’aquí la importància, com ens han explicat a les taules del matí, d’aprofitar la porta del Grup Objectivament Identificable que va obrir el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que esperem que continuï donant fruits pels companys a l’exili, i que serveixi per continuar al TEDH en el cas de la condemna a Jordi Cuixart i els presos polítics.
Ho podem dir. Els fronts judicials comencen a donar fruits: gràcies a la força col·lectiva de la societat civil, en aquest cas l’aliança estratègica entre Òmnium, l’Assemblea i Irídia, 45 policies nacionals s’asseuran al banc dels acusats per la violència de l’1 d’Octubre a Barcelona. Amb la de Gènova per les protestes antiglobalització del 2001, serà la causa amb més policies a judici d’Europa per brutalitat policial. I continuarem denunciant la falta d’investigacions judicials i l’obstaculització de la fiscalia. I tenim confiança en què aquest sigui només el primer cas.
De fet, no és casual que avui haguem obert les jornades amb la causa dels jutges pel dret a decidir. Sintetitza el sentit d’aquest Congrés: de la portada de la Razón per atacar el compromís democràtic, a una condemna del TEDH a l’estat espanyol.
Acabo: com segur que ja sabíeu, aquest Segon Congrés no és un simposi acadèmic, encara que per les deu hores que ha durat ho podria semblar. Això és un fòrum d’activistes, que volia mobilitzar instruments jurídics per impedir la vulneració de drets fonamentals, per aprendre a sabotejar la impunitat de la repressió i per avançar cap a l’autodeterminació.
“Davant d’un Estat que ha renunciat a la democràcia, per erosionar-la de manera continuada cada dia, i contra una repressió que és jurídica perquè és política, com a societat civil tenim molt clar què toca fer:
afeblir-los, enfortir-nos, i emancipar-nos.“
En això estem. Per això treballem. Moltes gràcies per contribuir-hi, cadascú des del seu lloc. Avui, aquí. Demà, des de molts altres llocs: els que ja hi ha i els que caldrà activar. Seguim. No esperarem cinc anys més per retrobar-nos.
Galeria d’imatges
