Advocat. Professor de Dret Internacional de la UB i membre del Col·lectiu Maspons i Anglasell.
Article publicat a El Nacional el 25 de novembre de 2018
«Les negociacions sobre el futur de la relació entre el Regne Unit i la Unió Europea són l’ocasió perfecta per a revisar i actualitzar els compromisos contrets fa més de tres-cents anys en el Tractat d’Utrecht com a primer pas per enfortir una Europa construïda sobre la voluntat dels pobles i no sobre el dret de conquesta dels Estats.»
Gibraltar és un dels temes inexhauribles de la política exterior espanyola. El tema inexhaurible. La llarga història que arrenca d’aquell llunyà 1705 ha viscut aquests dies un últim episodi, especialment emocionant, amb les amenaces del Govern espanyol contra el britànic i, de manera més genèrica, contra tota la Unió Europea, ja que han arribat a posar en risc la celebració d’una reunió transcendental del Consell Europeu, com és la que ha d’aprovar l’acord pel qual el Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord abandona la Unió Europea, el famós Brexit. La Pedra de Tarik –que no és altre l’origen àrab de la paraula Gibraltar– s’ha aixecat un cop més com un escull enorme en la relació del Regne d’Espanya amb la Gran Bretanya i la resta d’Europa, per bé que aquest cop una mera declaració d’intencions ha pogut apaivagar la tempesta.
De Gibraltar, certament, se n’ha parlat molt i gairebé se n’ha dit tot: els arguments dels espanyols per recuperar Gibraltar, el rebuig dels gibraltarenys a ser espanyols, les reaccions patriòtiques –patrioteres– que Gibraltar desperta a Espanya i a Anglaterra, les negociacions inacabables amb el Foreign Office, el contraban i els problemes fronterers, i per altra banda, la relació de Catalunya amb aquesta qüestió… Però mai com en aquests darrers dies la qüestió gibraltarenya s’havia posicionat al bell mig de la política europea. Vist des de Brussel·les, Gibraltar no era més que un de tants territoris supervivents dels antics imperis colonials d’alguns estats membres de la Unió Europea i un assumpte que, en tot cas, interessava únicament espanyols i britànics. Els fets d’aquests darrers dies, però, han vingut a demostrar el contrari: Gibraltar és Europa i la qüestió gibraltarenya és un afer europeu. Gibraltar és Europa i la qüestió gibraltarenya és un afer europeu.
El tractat que va formalitzar la conquesta de Gibraltar es pot considerar un antecedent dels que actualment estructuren les relacions entre Estats europeus, com el mateix Tractat de la UE
Això, de fet, no hauria de sorprendre ningú. Malgrat el seu estatus de colònia –l’única colònia a Europa– la incorporació de Gibraltar a la Corona britànica no té res a veure amb la conquesta i ocupació colonial que els britànics van portar a terme en altres territoris d’Amèrica, Àsia, Àfrica o Oceania. Gibraltar fou conquerit militarment en el transcurs d’un conflicte europeu, com va ser la Guerra de Successió d’Espanya, i aquesta conquesta es va formalitzar a través d’un tractat internacional –el Tractat d’Utrecht– que, si bé es va signar entre el Rei d’Espanya i la Reina d’Anglaterra, anava entrelligat amb tot un conjunt de tractats que vinculaven pràcticament totes les potències europees. Uns tractats que van determinar l’ordre europeu en aquell 1713 i es poden considerar, per tant, com els antecedents dels que actualment estructuren les relacions entre els Estats europeus, com el mateix Tractat de la Unió Europea.
Justament aquesta dimensió europea del conflicte de Gibraltar és el que explica la reacció espanyola en relació a l’afer. Gibraltar va ser la penyora que Felip V va haver de pagar per tal que les potències europees el reconeguessin com a cap de la monarquia hispànica i el legitimessin per a governar com a monarca absolut sobre tots els seus regnes. Bé, amb una condició, respectar els drets des catalans, als quals es referia expressament l’article XIII del Tractat d’Utrecht, dos-cents anys abans que el Tractat de Versalles parlés de “minories nacionals”.
L’article XIII del Tractat d’Utrecht estableix la condició que la corona espanyola ha de respectar els drets des catalans, als quals s’hi refereix expressament
Per tant, el projecte hispànic, tal com es concep en les esferes del poder espanyol, no quedarà complet fins que la qüestió de Gibraltar, i també la catalana, quedi resolta amb l’absorció definitiva d’uns i altres. És justament això el que explica les reaccions que desperta el tema de Gibraltar, que contrasten amb la indiferència o conformitat amb què s’assumeix per l’establishment espanyol la pèrdua d’altres territoris de l’Imperi “donde no se ponia el sol”, inclosos Portugal, Iparralde i la Catalunya Nord. Quan l’ex-ministre García-Margallo diu que les seves grans preocupacions són Gibraltar i Catalunya, sap de què parla.
El Brexit, al qual s’hi havia oposat la majoria de la població de Gibraltar, era una ocasió formidable per capgirar les coses, i així ho van entendre al Ministeri d’Afers Exteriors. La idea concebuda pels estrategues de Madrid no era dolenta, en principi, ja que es preveia oferir als gibraltarenys la nacionalitat espanyola, que els permetria romandre a la Unió Europea amb independència d’allò que fes Londres. Malauradament, aquesta oferta anava acompanyada d’una condició que Gibraltar ja havia rebutjat de forma contundent en un referèndum celebrat al 2002, com és la co-sobirania hispano-britànica sobre el penyal. No cal dir que amb aquest poderós argument, Downing Street es nega tan sols a considerar aquesta possibilitat.
En acabat, com dèiem, el Govern espanyol ha hagut de renunciar a les seves amenaces, el Consell Europeu se celebrarà… i la Roca de Tarik continuarà estant allà, com a part de la negociació del futur marc de relacions entre el Regne Unit i la Unió Europea. O sigui que l’estira-i-arronsa entre espanyols i britànics per compte dels gibraltarenys va encara per llarg.
Les negociacions sobre el futur de la relació entre el Regne Unit i la UE són l’ocasió perfecta per a actualitzar els compromisos contrets fa més de 300 anys al Tractat d’Utrecht
Sempre, però, hi ha lloc a l’esperança que la negociació que ara començarà obri una nova etapa, més productiva, en aquest contenciós. Això requeriria deixar de banda els plantejaments territorials del segle XVIII o, fins i tot, la doctrina de la descolonització de la segona meitat del segle XX, per abordar aquesta qüestió amb els principis de l’ordre internacional democràtic i equitatiu que es vol impulsar des de les Nacions Unides, un dels quals és el dret d’autodeterminació de tots els pobles.
Això implica posar la voluntat de la població, i el seu dret a defensar el manteniment de la seva cultura i la seva forma de vida, per damunt de les exigències territorials dels estats.
Aquest principi no és estrany a Europa, malgrat que molts segueixen entestats en relegar-lo als conflictes derivats de la descolonització. El dret d’autodeterminació va néixer a Europa i és l’alternativa a l’ús de la força en la solució de conflictes territorials. Per això mateix, les negociacions sobre el futur de la relació entre el Regne Unit i la Unió Europea són l’ocasió perfecta per a revisar i actualitzar els compromisos contrets fa més de tres-cents anys en el Tractat d’Utrecht com a primer pas per enfortir una Europa construïda sobre la voluntat dels pobles i no sobre el dret de conquesta dels Estats. No cal dir que aquesta revisió no s’hauria de veure limitada al cas estricte de Gibraltar, sinó que hauria de comprendre la totalitat dels acords adoptats a Utrecht, de forma destacada el cas dels catalans que, per això mateix, és també una qüestió europea i no un mer “assumpte intern” espanyol. El Govern de la Generalitat, que ha publicat una nota de suport al Govern britànic en el tema de Gibraltar, n’hauria de prendre nota.
Enllaç a l’article publicat a El Nacional 👉«Gibraltar europeu (i Catalunya)»